Flock

Imatge del Flickr Em descarrego i m' instal·lo el Flock. Un nou navegador. És una versió de prova. La gent de Softcatalà l'ha traduït. La cosa promet. Software..., ai, programari «social», en diuen, que no sé ben bé què vol dir. Bé. Tinc problemes amb la gestió de les adreces: no puc —o no sé— importar-les del Firefox. Però és igual. M'agrada. Puc fer posts directament des del navegador... Com aquest. Una prova és una prova és una prova és una prova és una prova...

technorati tags: ,

Lluís Solà

Un poema:

Tot el que has viscut
i que no sabies,
tot el que has perdut
i que ara trobaves
no poden omplir
la teva esperança,
les hores que empenys
darrere dels dies,
la sang que reculls
en unes paraules,
tot el que has sabut
i que ara oblidaves
ho aprens en un mot
a la boca dels altres.

Poesia infantil

Finalment hem pogut passar Nadal i Sant Esteve tots a casa. Dissabte, el pediatre de guàrdia va dir que per Nadal cada ovella al seu corral, i ens va enviar la T. a casa amb un tractament de Ventolin que li hem d'administrar amb un aparell horrible que en diuen Aerochamber. Però, bé, és millor que estar-se en una trista habitació trista d'un hospital de l'ICS.

Aquest any, amb el trasbals, els grans s'han quedat sense llibres per Nadal, i s'han conformat amb les joguines i els pijames que, comprats a corre-cuita, els ha cagat el tió. Els Reis —els de «veritat»— hauran de passar per la llibreria...

Un llibre que van portar els Reis l'any passat i que a casa ha estat un èxit —sí, hi ha llibres infantils que són un fracàs; els nens són els millors crítics de la literatura infantil— és El sol i la pluja, que és editat per l'editorial Barcanova. És un llibre de poemes escrit i il·lustrat per nens i nenes de diverses escoles de Catalunya, i n'hi ha com aquest, que deunidó, escrit per l'Andrea Mas, de l'Escola Garbí, d'Esplugues de Llobregat.

Avui plou

Avui plou
en els vidres entelats
escric un nom de tres lletres
dibuixo un núvol i un cor
i veig com les gotes fredes
esborren a poquet a poc
els secrets de la finestra.

Avui plou
penso que l'aigua neteja
penso que calma la set
dels ocells i de les herbes
però també que angoixa els nens
que van descalços pel món
i no tenen casa seva.


També de poesia —i també molt recomanables— són els llibres de la col·lecció de poesia «Vull llegir!», de l'editorial Cruïlla, que combinen versos dels clàssics —Espriu, Maragall, Marçal, Martí i Pol, Carner, Sagarra..., Comadira, Casasses— en lletra de pal o lligada amb dibuixos dels millors il·lustradors actuals.




I després, per als cibernens i les cibernenes del segle XXI, hi ha els petits poemes de Poesi@.com.

Post d'urgència

Avui em toca a mi dormir a casa. Ho aprofito per fer una rentadora, dutxar-me, sopar —vull dir de debò, no un entrepà i una llauna—, carregar el mòbil, passejar una estona per la xarxa —poques novetats, la veritat—, dormir —espero— i preparar la bossa per al llarg cap de setmana que passarem encara —maleïda febre!— a l'hospital.

Gràcies al blog —com em costa, coi, escriure-ho d'una altra manera!— a lad insane m'assabento que hi ha disc nou d'Anari, i gràcies a Metak puc sentir-ne totes les cançons. Impressionant! Aquesta noia demostra que no es pot fer una obra mestra cada any, però que, amb els anys, es pot arribar a fer una obra mestra. Escolteu, escolteu la cançó «Txori beltzak», que aquí podeu llegir.

Em carrego al reproductor de mp3 les darreres meravelles que he descobert —pagant, esclar— a itunes: Helene i Kapela Ze Wsi Warszawa.

Els dies i les nits, a l'hospital, són una successió de becaines. Em faig el propòsit de llegir entre nebulització i nebulització, però els ulls se'm tanquen i les infermeres em troben amb el llibre obert damunt el pit o a terra, i trobo que és una trista imatge de mi mateix. Malgrat tot, a empentes i rodolons, he pogut llegir unes quantes novetats: Rates, de Manel Zabala; una Antologia do Conto Português, a cura de João de Melo; l'esplèndid El sonet de la respiració, de la sueca catalana Caterina Pascual Söderbaum, i els interessants Telegrames, de J.V. Foix, el darrer volum de la Nova Biblioteca Selecta —que no té res de «vil».

Els telegrames en qüestió són uns textos breus que van aparèixer a La Publicitat i que, inexplicablement —misèria de país!—, encara no havien estat publicats íntegrament. Són uns textos estranys, que miren de lligar la poesia amb el periodisme, o sigui de fer poesia amb el llenguatge periodístic, i que només dins l'univers poètic de J.V. Foix tenen «sentit literari» —tot i que en algun moment m'han recordat els contes breus de Pere Calders. Ben mirat, però, són uns textos que són fets de la mateixa matèria que molts posts...

VRS

Llarg dia —cap de setmana?— d'hospital. Enriquim el vocabulari: bronquíol, bronquiolitis, virus sincicial, nebulitzador, adrenalina —en el sentit mèdic—, monitoratge, apnea, saturació d'oxigen... El paisatge dels malalts. Metges —pocs—, infermeres, auxiliars... Un ball de bates de colors, un ball de màscares... Un parell de mudes, el diari, un litre i mig d'aigua, un entrepà de no-sé-què, el mòbil, l'àvia, una escapada per dinar, un cafè aigualit... Un difícil equilibri entre tos, plors, silencis i gemecs. Lluny —afortunadament— una habitació amb la tele engegada. Una butaca incòmoda. Un parell de llibres. Un paper qualsevol per escriure, amb un boli qualsevol... Un bressol que no és un bressol. Una nit que no és nit...

Biblioteca

A tres quarts de nou la casa queda en silenci: la petita, que dorm, i ell. Mentre pren un cafè, rescalfat —que pel diccionari hauria de ser, ai uix, «reescalfat»—, pot fullejar el diari —el d'ahir, esclar—, fullejar-lo només, i escoltar música ben fluixeta, que és com no escoltar-ne. Si la petita aguanta una estona, fa els llits, estén, escombra, renta plats..., i llegeix. Però la petita es desperta i reclama la seva ració, i ha de deixar-ho tot i córrer a engegar l'escalfabiberons.

Li dóna el biberó al sol escarransit que entra pel balcó. Després, cal que la petita faci el rotet. Agafa la criatura a coll, s'aixeca de la butaca i passeja per la casa: menjador, cuina, habitacions, estudi..., i torna a començar: menjador, cuina, habitacions, estudi... A l'estudi, amb compte, treu un llibre d'un prestatge, l'obre, llegeix un poema en veu alta, el torna al seu lloc. La criatura encara no ha fet el rot. Li fa una magarrufa. Agafa un altre llibre, llegeix un altre poema, incòmode, amb la petita a coll, el torna al prestatge...


Es mira els prestatges atapeïts. Hi ha uns quants centenars de llibres, en un ordre que vol ser metòdic, però posats de qualsevol manera, amb llibres en doble fila fins i tot... Llegeix els noms, els títols dels lloms... Pensa que si hagués fet cas dels suplements literaris, dels crítics, els mestres i els opinadors —i de les crítiques, les mestres i les opinadores—, tindria una trista vil-blioteca... La criatura fa el rot.

Unamuno

Sr. D. Julián Lanzarote
Alcalde de Salamanca
Ayuntamiento
Salamanca 9 de diciembre de 2005

Muy Sr. nuestro:

Los que firmamos esta carta, nietos y bisnietos de Miguel de Unamuno y Jugo, queremos expresarle nuestro creciente malestar, escándalo, sorpresa e indignación por la utilización por parte de ese ayuntamiento (y la formación política que lo apoya), en su campaña contra la devolución a Cataluña de los archivos de la guerra, de la famosa frase de Unamuno "venceréis pero no convenceréis". La manipulación de la verdad histórica que ello representa es evidente. Vds. saben que esa frase fue dirigida a los militares golpistas de 1936, al ejército franquista que robó esos papeles en Barcelona y se los llevó a Salamanca. No podemos aceptar que utilicen en su campaña la figura de Unamuno. ¡Ah, cómo se estremecería en su tumba si les oyera, y cómo atronaría su voz nunca acallada condenándoles! Pero ya que ello no es posible tenemos nosotros, sus descendientes, que intentar suplirle haciéndonos oír. ¡Por respeto a la verdad y a su figura, exigimos que retiren de todos sus carteles, folletos, etc, relacionados con su campaña, no sólo el nombre de Unamuno sino la frase misma, tan ligada a él que la asociación con su nombre es automática!
Atentamente
Firmen la carta nou néts i trenta-cinc besnéts de Don Miguel.

Més Kertész: el desert de la retòrica

No em curo —no em vull curar— de l'addicció a Kertész:

«A hores d'ara, però, no n'estic pas segur. Tampoc del contrari. De fet, no estic gens segur de les meves paraules, perquè expressen només una opinió i les opinions s'han de fonamentar alhora sobre les nostres vides, i la meva vida no pot ser el fonament de la meva opinió simplement perquè no és pas una vida activa, de manera que he tornat a posar els peus a la pista de patinatge de les opinions i, és clar, hi he tornat a relliscar; d'altra banda, m'he vist de sobte com a assagista i em sento tot d'una aclaparat per la por de morir de set al desert de la retòrica...»


[Traducció d'Eloi Castelló.]

Witold Gombrowicz



«L'escriptor, doncs, no tan sols ha de tenir cura de la llengua, sinó que —més que res— ha de trobar l'actitud adequada davant d'aquesta llengua. I adequada vol dir que, si pot ser, no el limiti. Aquell que es deixa atrapar per les paraules és un estilista fluix. També és fluix aquell que —com fan algunes senyores— es vol guanyar la fama d'immaculat, perquè, si la guanya, fins i tot el seu pecat més nimi esdevindrà un escàndol.

»Els escriptors que es delecten massa en la suposada precisió de l'estil, que s'esforcen per enlluernar tothom amb una matemàtica inexistent del llenguatge i posturegen amb la seva "mestria" (l'escola d'Anatole France) no estan fets a la mesura dels nostres temps, sobretot si tenim en compte que el sibaritisme ha passat de moda. L'estilista contemporani ha de sentir la llengua com una cosa infinita i en moviment, una cosa que no es deixa dominar. Per això posarà més èmfasi en el seu forcejament amb la forma que no pas en la forma mateixa. Desconfiarà de la paraula perquè és una cosa que se li escapa. Aquesta relaxació dels lligams que uneixen l'escriptor amb la paraula li proporcionarà una gosadia més gran a l'hora d'usar els mots.

»El més important és que un excés de teoria, una actitud massa saberuda davant de l'estil, no privin la paraula de la seva eficàcia a la pràctica, a la vida. Perquè l'art es produeix entre persones vives i concretes i, per tant, imperfectes. Avui dia abunden els estils que avorreixen, que cansen, que ens fan treure el fetge per la boca, perquè són producte d'una recepta intel·lectual, són l'obra d'una gent esquerpa i, senzillament, mal educada...»

Dietari (1953-1956) [Traducció d'Anna Rubió i Jerzi Sławomirsky]

Denbora (El temps)

Hi ha cançons que hi entres de franc però que no en pots sortir sense pagar peatge, cançons que no te'n pots estar mai més...
Em passa amb aquesta cançó. Anari Alberdi viu lluny de les llistes d'èxits, en el país de les cançons doloroses, de les lletres escrites amb les visceres, de la música que trasbalsa...


Gentilesa de Castpost


La lletra:

Ozeanoak pasatzen dituzten arrain bakartiak lez, errari,
naufrago gabiltz intxaur oskol baten, haize erauntsien mirabe, norabide gabe.
Ez dakigu zenbat denbora falta den, ez zenbat behar den, nora goazen.
Erlojuak hautsi genituen eta orain area eskuetan, eskuetatik ihes.
Emaidazu eskua eta oinutsik iragango dugu elkarrekin, denbora,
memoriaren errautsen gainean oinak errez, denbora.
Atzoko suen hausterrek oraindik erretzen badute ere segi aurrera,
ez dizut emango galderarik ezidazu eskatu erantzunik, goazen aurrera.
Bihotza emango dizutnik, trikuazal baten bildurik,
hautsi ez dadin,
mindu ez dadin,
urra ez dadin, bilduta emango dizut nik.


I això és, més o menys, el que vol dir:
Com els peixos solitaris que solquen els oceans, errants,
hem naufragat en aquesta closca de nou, esclava de la tempesta, sense direcció.
No sabem el temps que ens resta, ni tampoc el que necessitem, ni tan sols cap on anem.
Vàrem trencar els rellotges, i ara la sorra se’ns escola entre els dits.
Dóna’m la mà i junts travessarem descalços el temps,
i ens cremarem els peus damunt les cendres de la memòria, temps.
Tot i que les cendres dels focs extingits cremin encara, continua endavant.
Jo no et faré preguntes; tu no em demanis respostes. Anem endavant.
Jo et donaré el meu cor, embolicat en una pell d’eriçó,
perquè no es trenqui,
perquè no es malmeti,
perquè no s’esquerdi.

La mort

R., de sis anys, em diu: «Quan tu et moris jo aniré pels carrers que ara anem sempre junts i no et trobaré i estaré trist i ploraré.» Potser només és això, la mort, i no ho sabíem: deixar d'anar junts pel carrer amb la gent que estimem...

Maurici Serrahima

Em fan arribar, calent encara, acabat de sortir del forn —moltíssimes gràcies, N.—, el volum cinquè, penúltim, del dietari Del passat quan era present, corresponent als anys 1969-1971, de Maurici Serrahima.

Maurici Serrahima és un intel·lectual de quan en aquest país n'hi havia, d'intel·lectuals. Ep, encara n'hi ha —dos?, tres?—, però la majoria dels que van pel món com a intel·lectuals només són —ai!—«opinadors» o «opinionistes».

La seva obra és monumental. Hi ha els contes, les novel·les, els assaigs —els imprescindibles i actualíssims, encara, La crisi de la ficció i Sobre llegir i escriure— i, sobretot, les memòries. Aparegudes amb diversos noms, amb intermitència, autocensurades, censurades i finalment reeditades senceres i amb dignitat, les «Notes i records», o sigui De mitjà vida ençà —«un petit tast», en digué—, tots els volums de Del passat quan era present, les Memòries de la guerra i de l'exili, són, com va dir Josep Pla, la seva «obra més important».

Les «Notes i records» apleguen més de trenta anys de reflexions i records. Maurici Serrahima s'hi despulla —intel·lectualment— i hi despulla la societat catalana. Amb humor, amb intel·ligència, amb sensibilitat, amb elegància, amb tendresa, amb contradiccions, sense pèls a la ploma...

Per exemple, quan parla de Gabriel Ferrater: «Quina llàstima que aquest xicot, tan jove encara, un dels homes més intel·ligents i un dels millors escriptors del país, vagi completant tan de pressa la pròpia destrucció pel camí de l'alcohol!»

O de Jordi Pujol: «...i per aquí anem a parar a en Jordi Pujol, que accentua la tendència a "ésser ell" que poc o molt ha tingut sempre i que —com diu en Josep [Benet]— voldria ésser a la vegada coses incompatibles, com són cap polític del catalanisme, banquer, cap de les Comissions Obreres i creador de l'Enciclopèdia, però d'una manera visible i que, almenys, no pogués ésser confosa, ja des d'ara, amb la intervenció dels altres... El resultat és el de sempre: fer servir gent de segon o tercer ordre, que siguin subordinats d'ell i que no l'eclipsin. Llàstima de xicot! Molt superior —ni cal dir-ho— a en Cendrós, en tots els aspectes, no té ni imaginació ni do de gents, i el recrema una estranya ambició, en uns certs aspectes desinteressada, en altres absorbent, que centra en aquella voluntat de manar basada més en la tenacitat que en la competència.»

Me n'interessen especialment —deformació professional— les anotacions relatives a la llengua, al fet d'escriure, a les lectures, a l'activitat cultural...

Un exemple:
«Temps enrere, en un text meu sotmès a correcció per a ésser publicat, hi havia en les primeres ratlles un substantiu seguit de l'adjectiu i, no gaires ratlles més avall, els mateixos adjectiu i substantiu posats en un ordre invertit. El corrector, amb llapis, va posar-me —és curiós— el primer adjectiu davant del substantiu i va igualar així els dos binomis "adjectiu-substantiu"; cal dir que ho feia contra la regla normal i potser perquè sonaven més bé. Jo vaig esborrar la correcció i ho vaig tornar a deixar tal com estava. El corrector va protestar i em va dir que calia tenir un criteri: o una cosa o l'altra. Jo m'hi vaig negar i no li vaig subratllar que, si calia fer alguna modificació, hauria d'haver estat per ajustar els dos "binomis" a la regla —els substantiu abans de l'adjectiu— ni li vaig fer cap raonament sobre la diversitat de solucions, i em vaig limitar a dir-li que a mi m'agradava així. Aleshores ell em va dir: "Però això és una manca de criteri! Com en diu, vostè, d'això?" I jo li vaig respondre: "Jo, d'això, en dic escriure."»

Després d'haver llegit gairebé íntegrament les seves memòries no em fa vergonya reconèixer que hi he descobert tardanament un escriptor, un dels grans escriptors en llengua catalana, un dels memorialistes més interessants del segle passat, tot un personatge que, humilment, amb modèstia, com si no s'ho acabés de creure, ens ha deixat una de les millors mostres d'això que en diuen «literatura del jo»: l'obra —la vida— d'un home intel·ligent. En fi, tot un luxe.

Tres poetes gallecs

Per a TdQ, el dia del seu —irrevocable?— comiat

Una de les meves activitats preferides era —ai, era— passar de tant en tant per la llibreria Sargadelos de Barcelona, al carrer Provença 274, i sortir-ne carregat de llibres.

Amb el temps, moltes de les paraules d'aquells llibres malviuen oblidades en un racó de la meva biblioteca, però moltes altres s'han quedat a viure amb mi.

Aquestes, per exemple:

Triunfal cursus honorum ou turbia traxectoria persoal
pero xa nunca dante, nin centro do camiño,
porque os que paseamos por aquí
frecuentamos lugares pouco amenos,
rexeitamos o mundo, o tempo foxe
e collemos o día coas nosas mans baleiras.
Somos menos felices que beatos e, desgraciadamente,
bastante menos áureos que mediocres.



A PÁTRIA DOS OUTROS SEMPRE É UNHA REVISTA REVISTA DO CORAZÓN


esto é a culpa dun poeta que
por terras de España
ve horizontes de xirasol co pescozo partido


Déixate devorar por quen te escolla
agora que es unha luz evadida
da escuridade que te tiña capturado.

Déixate devorar
e impide feramente
que te volva habitar e te contaxie
a túa latente sombra irrevocable.



Elegia

Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabria dir seguretat ni record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posat que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!



Powered by Castpost





Elegies de Bierville, Carles Riba.

D'escriure...


Matí. Llevo els grans, esmorzem, se'n van a l'escola. Em quedo amb la petita. La llevo. Li canvio el bolquer. Li dono el biberó. Fa el rotet. Dorm. Recullo. Escolto Arcade Fire, Kodály... Llegeixo, tradueixo... Migdia. Fa sol. Baixo al parc. És l'hora dels cotxets —en compto una dotzena. I dels jubilats. Un altre biberó. En públic. Amb públic. Em diuen que agafo el biberó com si fos un bolígraf. Dic que escric els primers capítols del llibre d'una vida...

Hos ego versiculos feci, tulit alter honores...

A propòsit de la polèmica...


Reial decret legislatiu 1/1996, del 12 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de propietat intel·lectual, que regularitza, aclareix i harmonitza les disposicions legals vigents sobre la matèria

[...]

Article 32. Citacions i ressenyes

És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d'obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d'obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic figuratiu o anàleg, sempre que es tracti d'obres ja divulgades i la inclusió es realitzi a títol de citació o per a l'anàlisi, comentari o judici crític.

Aquesta utilització només es pot fer amb finalitats docents o d'investigació, en la mesura justificada per la finalitat d'aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l'autor de l'obra utilitzada.

Les recopilacions periòdiques fetes en forma de ressenyes o revistes de premsa tindran la consideració de citacions...

L'efecte jos (una «jausstificació»)

Jo no sóc jo.

És a dir, hi ha un jo aquí i un jo allà; un jo que pitja les tecles i un jo que en surt, de les tecles.

Hi ha, doncs, un jo que és d'aquí i un jo que és d'allà; un jo que escriu i un jo que és escrit; un jo de carn i ossos i un jo de bits i píxels.

Hi ha un jo que es manifesta i un jo que és manifestació; un jo que especula i un jo que és especulació. I diria que no són el mateix jo.

Hi ha un jo que «juga» amb l'altre jo; un jo que és veritat (i cert) i un jo que és mentida. La literatura, tota la literatura, pel fet que és o pretén ser literatura, és mentida. El jo que és o pretén ser literatura és mentida.

El blog és mentida.

El jo del blog és mentida.

El jo del blog és un joc. O, més exactament, un joke.

Jo no sóc jo: sóc joc, sóc joke.

Jo no sóc.

Jo...

Simplement literatura

Després de la tempesta, la calma...
Em llevo tard. Dino molt tard. Ve Teresa per la qüestió dels arrendaments a cobrar. S'hi està poca estona. Em poso a treballar en el Menorca. Avanço bastant. Ve Pujol de la Caixa i em porta uns llibres. Abans havia vingut Tané a prendre les mides de l'habitació que s'ha de fer al badiu. Li he donat deu mil de paga i senyal. Després ve Pere. Parlem amb Pujol llarga estona. Marxem a Palafrugell quasi a les nou. A l'estanc. Després deixem Pujol a casa seva i anem a can Pere. El sopar. Bacallà molt bo. Havent sopat, al mas. Fa una nit estrellada però una mica fresca. Em trono a posar en el Menorca i acabo el capítol de «Les illes» sobre aquesta illa. Vint-i-cinc quartilles. Potser altres coses quedaren més malament. Ja veurem. Al llit quan al rellotge de la sala —que Teresa avui ha fet anar— toquen les dotze. Llegeixo.
Pla, esclar.

I Bolaño:
Soñé que estaba soñando y que en los túneles de los sueños encontraba el sueño de Roque Dalton: el sueño de los valientes que murieron por una quimera de mierda.
I més Bolaño:
El autor suspende su trabajo en el cuarto oscuro, los muchachos dejan de luchar, los faros de los coches se iluminan como tocados por un incendio. En la pantalla sólo veo unos labios que deletrean su momento Atlántida.
I...

Montale















La poesia consiste,
nei suoi secoli d'oro,
nel dire sempre peggio
le stesse cose. Di qui l'onore e il pregio.
In tempi magri è un'epidemia,
chi non l'ha avuta l'avrà presto, ma
ognuno crede che la malattia
sia di lui solo e che all'infermeria
il posto per l'egregio sia il peggiore.

Allò que passa...

...passa que T., després d'una pila de dies plàcids, es lleva amb unes decimetes, i això vol dir que no menja i no dorm i gemega i plora més del compte...

...passa que la nevera fa un pet i decideix deixar de funcionar i el tècnic de la cosa diu que no és res i per 250 euros em deixa la nevera com nova —diu— i la cuina feta un femer...

...passa que puja la veïna de baix enfurismada, que té humitats al quarto de bany i que ja puc avisar el paleta avui mateix...

...passa que truquen d'una operadora de telefonia per oferir no sé què i com que no vull canviar de llengua perquè m'entenguin em diuen mal educat...

...passa que després de tants dies d'aigua avui la roba estesa s'ha eixugat i n'hi ha una pila immensa per plegar...

...passa que es presenten a muntar un moble que fa mesos que vam encarregar i fan enrenou, soroll i pols..., i m'equivoco i allà on havien de fer tres prestatges en faig fer dos i on n'havien de fer dos en faig fer tres...

...passa que a les sis haig de ser a tres llocs diferents amb tres criatures diferents...

...passa que em truquen de la biblioteca perquè torni la mitja dotzena de llibres que tinc en préstec, que, si no, m'inhabilitaran el carnet...

...passa que la mare de les criatures treballa fins a les vuit...

...passa que a un quart de vuit hauria d'anar a recollir la comanda setmanal de la cooperativa de fruita i verdura ecològica...

...passa que s'han acabat les piles del ratolí...

...passa que a les vuit quarts de nou cal que estigui fet el sopar i com que ha passat tot això que ha passat no he pogut sortir de casa —«de caça», anava a dir— i, ai, no hi ha res...

...passa que cal que faci uns papers...

...passa que truca la dona de fer feines, que demà no pot venir...

...passa que damunt dels llibres s'hi posa la pols...

...passa que teòricament visc una vida relaxada, tranquil·la, de baixa per paternitat, i no em puc queixar...

...passa això i de moment —toco ferro— no passa res més.

D'adjectius

Gesualdo Bufalino: «Non ho certezze, la certezza è nemica invidiosa della verità.»

Ludwig Wittgenstein: «L'estat de coses no se segueix a partir de la pròpia certesa. La certesa és, per dir-ho així, un to en el qual es constata l'estat de coses: del to, però, no se'n segueix que hom estigui justificat.»

La diferència entre l'escriptor i el filòsof és l'adjectiu: l'escriptor usa sempre l'adjectiu que cal; el filòsof, només quan cal. La resta, els mediocres, els polítics i els periodistes, els usem o poc o massa o malament.

Il tempo di mezzo...

A quarts de deu la «família» dorm. Els grans, rebentats després d'un dia llarg d'escola; la petita, perquè dormir és, juntament amb la ingestió voraç de biberons, la seva activitat principal —i pixar-se i cagar-se, esclar.

Em poso Rufus i Martha Wainwright; llegeixo un parell d'hores: Diego Marani, Il compagno di scuola; els Sis homes, de Josep Maria Fonalleras, i els Cuadernos de todo, de Carmen Martín Gaite. Vaig sobre segur, doncs.

Diego Marani és potser un dels escriptors italians més interessants i menys «coneguts». En aquest llibre, «si inoltra con pudore e disincanto nel giardino segreto della sua memoria, per dire a se stesso e dirci che forse è una grande illusione quella che ci governa tutti, e che in fondo ciò che ci rimane dopo le tempeste e i fumi della giovenezza è soltanto un piccolo frammento di vita scolastica: niente di più, o di meno, della stentata ma felice declinazione di un aoristo greco». I, entre altres coses interessants, hi diu: «Saremo presti vecchi e la nostra giovenezza sarà durata il tempo d'una malattia. Dirai che per tutti è stato così. Per noi di più. Perché con la nostra generazione la storia è stata ingrata. Noi apparteniamo a quel tempo di mezzo che congiunge il prima con il dopo senza avere dignità di epoca....»

Com que no vull perdre el temps escrivint, recomano quatre blogs i vaig a preparar un biberó.

Una novetat que promet:

Quadern de Tarragona

I tres «veterans» que valen els diners de l'ADSL:

Suntory Time
Qué mala soy dosificándote
La idea del Norte

És tard. Hi ha una lluna impressionant, ara, i el cel, ple de núvols..., i, si no m'espavilo, aviat es farà de dia...

Katalanen!

Després d'un parell de dies intensos, per fi puc gaudir la baixa per paternitat: canvio i dono el biberó a la petita, acompanyo els grans a l'escola, torno a casa, esmorzo..., trec una mica de temps, fins i tot, per llegir i per passejar per la blogosfera —la blocosfera, termcatadors i termcatadores?

Els llibres. La magnífica edició dels Aforismes de Zürau, de Franz Kafka: «Què hi ha de més alegre que la fe en un déu domèstic!»; el Petit dictionnaire des étymologies curieuses, de Pierre Larousse —un altre dia en parlaré—, i alguna cosa de poesia, que és un gènere compatible amb la cura dels nadons: llegeixes un poema, canvies uns bolquers empastifats, un altre poema, escalfes un biberó...; i fins i tot en pots llegir amb la criatura als braços.

A la blogosfera m'assabento que hi ha diversos mitjans que publiquen llistes d'empreses i botigues d'origen o capital «català» —?— i que hi ha «patriotes» que a la nit surten amb l'esprai. Això em recorda molt això altre:




No fa gaire en «aquest» país lliure es va tancar un diari perquè..., bé, encara no se sap ben bé per què. Estic segur que algun dels jutges «estrella» de l'Audiència Nacional clausurarà immediatament els mitjans que inciten a la xenofòbia, vaja, seguríssim...

T.


T. dorm.
T. gemega.
T. plora.
T. es pixa.
T. xuma
T. plora.
T. dorm.
T. plora.
T. xuma.
T. gemega.
T. es caga.
T. dorm.
T. plora.
T. xuma.
T. dorm...

Jauss no té ni temps de llegir el diari.
Jauss, feliç...

Assentiré de grat

L'esdeveniment és una nena preciosa —diuen— que demà coneixerem.

D'ençà que ho sabem que no he tingut ni un minut de calma: organitzar-nos a casa; fer-ho saber a la família, als companys i les companyes de la feina, als amics i les amigues...; arreplegar cotxet, moisès, cadiretes...; acabar la feina pendent; fer papers; preparar la bolcada; fer un fotimer d'encàrrecs, centenars de mails, milers de trucades, milions de converses...

En sortir de la feina, però, he pogut passejar plàcidament fins a l'hora d'anar a buscar els que des de demà seran els «grans» de casa a l'escola de música. M'he menjat un entrepà; he fet un cafè; a la Central he comprat un parell de llibres que no sé si podré llegir... He fet endreça de pensaments, pors, sensacions, sentiments, contradiccions, emocions...

El ritme de les passes m'ha fet venir al cap uns versos d'Espriu. Malgrat el «mal» que diuen els impublicables que aquest home ha fet a la literatura catalana i de retruc a la literatura universal, jo, pobre de mi, trobo sovint en les seves paraules arguments per a la supervivència moral, que no és ni de bon tros vital com la supervivència física, però vaja...

«Assentiré de grat, car només se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!»


Les virtuts beneficioses i saludables de passejar són evidents. A mi m'ha servit, crec, per posar la ment a punt per a tot el que ha de venir: l'emoció del primer moment, la feinada dels propers mesos, les responsabilitats, els tràngols... I els versos...

«No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas...»

Ep, no! Amb això, no hi estic d'acord. Sí que queden solcs en l'aigua, i senyals; són tan imperceptibles, però...

I ara hi penso. Hi torno a pensar. En el silenci de la nit, trencat ara per una frenada, ara per un lladruc, trencat ara pel ruflet d'un nen, ara per un crit sobtat a la tele dels veïns, ara pel pas feixuc d'un autobús nocturn... I penso en els meus fills que dormen —en els que dormen a casa i, sobretot, en la que dorm en la clínica desconeguda on ha nascut—; penso en els seus pensaments, en els seus somnis i en els seus malsons, en el que han viscut i en el que els queda per viure; en el que em donen i en el que encara m'han de donar; en les seves alegries i les seves penes, en les seves il·lusions, en les seves pors...

M'adono que fa estona que s'ha acabat la música que no escoltava. Sí, sí que queden solcs en l'aigua. Invisibles. Imperceptibles. Hi penso. I hi torno a pensar. I els pensaments diversos es congrien en una sensació, en una sensació estranya, inusitada; en una sensació infreqüent que potser és la felicitat, la riquesa d'un instant, d'aquest instant.

...i tot comença...

Per a la Tana, la penúltima nit que dormirà sola.

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.


J.V. Foix

lexicografia

Avui pot ser el dia de l'esdeveniment que esperàvem. (I no em refereixo a res que hagi de passar a Madrid. Ni al feliç retorn del rai, l'autèntic...)

Esdeveniment?... Remeno els diccionaris que hi ha a casa...



Diccionari català-valencià-balear

1. Acte d'esdevenir, de començar a existir; cast. advenimiento.
2. Allò que s'esdevé; fet, succés; cast. acontecimiento, suceso.

Diccionari general de la llengua catalana, 1988

Allò que s'esdevé, fet d'alguna importància en la vida d'un poble, d'un home [sic].


Diccionari de la llengua catalana, 1995

Allò que s'esdevé. / Fet extraordinari o important en la vida d'una persona, d'una col·lectivitat social, de la humanitat.


Gran diccionari de la llengua catalana, 1998

1. Allò que s'esdevé; fet.
2. Fet extraordinari o important en la vida d'una persona, d'una col·lectivitat social, de la humanitat.


Gran diccionari 62 de la llengua catalana, 2000
1 Fet d'una particular importància.
2 Fet que marca l'actualitat.


En resum: S'esdevé, fet, important...



Ex-libris



Quan era jove estampava el nom i la data al full de guarda dels llibres que comprava. Amb els anys ha après que els llibres només es posseeixen quan s'han rellegit...

Mentides

Sembla que finalment l'Elena no mentia i que els mentiders són uns altres... És el conte de Pere i el llop. Sigui com vulgui, les ovelles sempre en surten esquilades...

La trista evidència

La triste évidence semblait bien être que nous avions voulu piéger le temps au moyen de notre ingénieux filet conceptuel mais que celui-ci —fluide, protéiforme, insaisissable— s'échappait toujours, se glissant sans effort au travers des mailles. Voulant alors resserrer celles-ci nous nous y étions emberlificotés nous-mêmes, ne faisant, en tentant de nous désemmêler, que compliquer les noeuds encore davantage...

Denis Grozdanovitch

Splog?

Aquest blog no és un splog..., però ho podria arribar a ser.

L’exraier del rai dels robinsons s’ha trobat l'«agradable» sorpresa que, després de fer un DELETE THIS BLOG, un tal Rambo ha «confiscat» el domini i ara el seu antic blog sembla el mostrari d'un representant de revistes. La competència és ferotge per un trosset de xarxa on poder penjar un anunci...

D’això dels splogs —per cert, senyores i senyors del Termcat, «esplocs»?—, se’n parla aquí i aquí.

Després de la proliferació de blogs, ara és el torn dels splogs, doncs. I, aviat, de la «professionalització» de bloguers/blogueres o blogadors/blogadores o, ai!, blocaires.

L'efecte Jauss no és un splog, ni, encara, un blog professional i/o subvencionat. Però ho podria arribar a ser. Només és qüestió... de diners. Aquí en parlen.

Per tant, val més posar-s'hi de seguida...


Bloguer seriós i amb experiència s’ofereix per redactar posts.

Preus a convenir.
Raó: lefectejauss arrova lamalla punt net.

Querida Elena

No me mientas: o te quitas años o tú no votaste la Constitución. Dices que conociste a Javier y que la votaste, que «si nos la quieren cambiar, tenemos derecho a decidir». ¿Por qué me mientes? O te quitas años o tú no votaste la Constitución. Javier quizás sí, pero tú no votaste la Constitución.

Yo no te miento: yo no voté la Constitución. Pero de haberlo podido hacer, quizás no la hubiera votado. No me gusta una Constitución que habla de «la indisoluble unidad de la Nación española, patria común de todos los españoles», que me hace súbdito de un rey y de su estirpe, que me obligaba a hacer el servicio militar, que cuenta con el ejército para defender la integridad territorial... No, no me gusta; quizás no la hubiera votado. Pero no la pude votar; de alguna manera, los que la votaron me la han impuesto. Y la sociedad española ha cambiado, se ha modernizado y quizás la Constitución, que al fin y al cabo es una ley —y no es de Dios—, también se puede modificar. Y a mí también me gustaría poder decidir.

Pero, Elena, no me mientas: tú tampoco la votaste. Javier quizás sí, pero tú seguro que no votaste la Constitución. No la podías votar. Y lo que no entiendo es por qué razón me quieres engañar, por qué nos quieres engañar.

Elena, si tienes cuarenta y seis años, el año 1978 tenías diecinueve y entonces no podías, aunque hubieras querido, votar la Constitución porque, según las Leyes Fundamentales del Reino vigentes, la mayoría de edad era a los veintiún años. Fue precisamente la Constitución quien rebajó la mayoría de edad a los dieciocho años. Pero, si no te quitas años, tú no la pudiste votar. Entonces, ¿a qué viene tu mentira? ¿Por qué nos quieres engañar? ¿Por qué me quieres engañar?

Yo ya no soy el niño que era cuando tú no votaste la Constitución, cuando el presidente del partido que te ha pedido que mientas pedía votar no a la Constitución. Se oponía a ella con argumentos aplastastes como «España una y no cincuenta y una» y tonterías así. Pero ya se sabe –Irak, Prestige...– que este señor es un mentiroso compulsivo... Y lo que no entiendo es que tú, que pareces una persona inteligente, te creas sus mentiras y mientas también.

Mira, Elena, lo que no entiendo es que digas que has hecho una cosa que no hiciste, que no pudiste hacer. Voy a pensar que obras de mala fe, que eres consciente de tu mentira, que sabes que el partido al cual cedes tu palabra falsa defiende el «patriotismo constitucional» con los mismos argumentos que algunos de sus miembros defendían el «movimiento nacional»... —pero, bueno, allá ellos; ya se sabe que los políticos son así.

Lo que no entiendo, Elena, es: tú, ¿por qué mientes?; tu mentira, ¿por qué?; ¿para qué, Elena? Pero no me respondas: no te voy a creer.

Atentamente...

(Ah, y recuerdos a Javier.)

Rosa



Llegeixo a Vilaweb que s’ha mort Rosa Parks.
Proposo que, en homenatge, a partir d’avui hi hagi sempre un seient lliure als autobusos...

En aquest llibre segurament trobarem una oració que li agradarà.

Experts

La notícia és: «Los expertos del PSOE ven puntos de dudoso encaje constitucional en el Estatuto catalán: Los juristas rechazan el modelo de financiación pero avalan verbalmente el término "nación".»

I la conclusió evident és que els «expertos del PSOE» no són tontos: «nació» només és una paraula...


[Actualització 17.30: L'executiva del PSOE diu que assumeix les conclusions dels experts i que, desoint els experts en aquest punt, també esmenaran la parauleta en qüestió. Evidentment. Hi ha coses que els polítics no entenen... O que entenen massa bé. Imre Kertész: «El concepte de "nació" com una consciència malaurada que s'imposa a tot un país. L'omipresència d'aquesta consciència malaurada torna a crear rols...» Pensar cansa.]

Requerir d'amors…

«–Digau-me, Tirant –dix la Princesa–: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix: –Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.
La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.»


La citació és una gentilesa de la Fundació Tinet.

Cercar...





UNA NIT DE PLUJA A LA TARDOR

A les darreries de la tardor la nit és freda
Desvagat, el vell, vetlla fins tard
La llàntia apagada
Es fica al llit
Escoltant el xipolleig agradable de la pluja

El feix dins l'estufa està ja reduït a cendres
El perfum de la fusta encara dóna caliu
L'endemà al matí el dia és clar i fred
El vell roman encara dintre l'escalfor del llit
Les fulles roges plenes de gebre
encatifen l'escalinata

Bai Juyi (772-846)



D'Estacions: Poemes de les dinasties Tang i Song, a cura de Shi Bo. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.

Dia gris, tens, crispat, trist...

Em refugio en els meus «refugis». Els nens, fins a les nou: partit de futbol al passadís, anglès per a infants —colors and shapes: red circles, brown squares, white rectangles...—, la verema, el sopar, els contes abans d’anar a dormir...

Després, la Bartoli, deliciosa, de l’Opera proibita —«Lascia la spina cogli la rosa»—, Cheb Mami, Pauline Croze, Pieter Wispelwey, Jean-Guilhen Queyras...

I llibres, llibres i llibres. Desordenadament, atrafegadament, compulsivament:

«Escribir en polaco. Al fin y al cabo, ¿no da igual en qué lengua escribimos? ¿Acaso no es cierto que cualquier lengua, con tal que sea bien utilizada, puede abrirnos camino hacia la poesía, hacia el mundo? Quien escribe suele estar solo delante de una hoja en blanco o de la pantalla pálida del ordenador, que le clavan una mirada escudriñadora e impertinente. Está sólo, aunque no escribe para sí mismo, sino para otros. Inspirado y agobiado por la tradición, por una gran algarabía de voces muertas, intenta mirar hacia un futuro que calla inexorablemente. Los pensamientos que quiere expresar parecen no pertenecer a ninguna lengua humana...»


«Escric en una llengua estranya. Els seus verbs,
l’estructura de les oracions de relatiu,
les paraules amb les quals designa les coses antigues
—els rius, les plantes, els ocells—
no tenen germanes en cap altre indret de la Terra.
Casa es diu etxe, abella erle, mort heriotz.
El sol dels llargs hiverns, eguzki o eki;
el sol de les suaus i plujoses primaveres,
també eguzki o eki, com és natural.
És una llengua estranya, però no tant...»


«Y también he recordado que los amigos y conocidos no leían mis libros y sí en cambio los leían los desconocidos, que eran quienes encontraban interesante mi mundo, no así los amigos ni los conocidos, que, por lo visto, daban por sabido lo que yo escribía o, mejor dicho, ya tenían suficiente con tener que soportarme...»


«Deixar a racó tot aquest pòsit de records, sofriments, mitjos goigs i recances que formen la meva vida d’ara. Aprendre a oblidar, aprendre a desitjar menys i a obrar més. Viure.»


«Entre el talent i la genialitat s’obre un abisme —sovint infranquejable.
“Qui no diu mentides ja és prou original”, he traduït aquesta tarda.
¿Qui se sorprèn del fet que la gent —aparentment— canviï amb tanta facilitat d’idees (o, tal com els agrada dir, de “conviccions”)? Cada “convicció” fa de màscara d’un determinat tipus humà i, per més que s’emmascari rere una convicció, continuarà sent i fent sempre el mateix...»


«Scrivere è continuare, inseguire al di là della tenebra quel fanalino fuggente che è l’uomo.»


«Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
"He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho."»


I després, encara, una estona de bloguejar o bloquejar, badoquejar, en fi, i comprovar que hi ha blocs que comencen:

Audiobloc
Viola da gamba
Olla de grills
Òscar Barber

I que n’hi ha que, incomprensiblement, pleguen:

El rai dels Robinsons


I això, que «sols cau aquell que està dotat per fer-ho».

La set

Abans d’entaforar-los al contenidor, faig una última repassada dels diaris vells, que no hi hagi sudokus o crucigrames —per què no?; vegeu què en diu Màrius Serra, de la paraula en qüestió— per fer, articles per llegir...

A l’últim diari de la pila —de deu fer un mes— hi ha una notícia molt i molt interessant. Diu: «El Club Editor s’associa amb Edicions de 1984 per tornar a publicar el seu fons editorial.» Fantàstic! Una mena de resurrecció, en aquests temps de tantes morts...

Hi ha també unes declaracions sucoses de l’editora Maria Bohigas, néta de Joan Sales: «Columna treballa els textos d’una manera potinera...» —i no només Columna; que li ho diguin, si no, al Llibreter.

I, finalment, hi ha un avançament dels projectes editorials: edicions crítiques de La plaça del Diamant i Mirall trencat, i de K.L. Reich; la reedició d'Entre dos silencis, d’Aurora Betrana, i —atenció! atenció!— la publicació de La set, d’Andreï Guelassimov... (Que és aquest senyor de la foto.)

La set!!! Aquesta novel·la excepcional és la crònica d’un viatge del no-res al no-res en la Rússia contemporània; una novel·la dolorosa que quan l’acabes has de tancar els ulls, respirar fondo i tornar-la a començar..., o llençar-la ben lluny!

En francès hi ha l’edició d’Actes Sud —que és la que vaig llegir—, i aquí i aquí n’hi ha un parell de ressenyes. I aquí, per a qui sàpiga rus —potser els nois d’Atzucac!—, hi ha l’edició original —em sembla.

Aviat, a començaments del 2006, la podrem llegir, com si fóssim un país normal...

Acceptar l’accidència…

Accentuar, accepció, acceptabilitat, acceptable, acceptablement, acceptació, acceptador -a, acceptador -a, acceptant, acceptar, accepte -a, acceptilació, accés, accessibilitat, accessible, accessió, accèssit, accessori -òria, accessòriament, acci àccia, i accidència són els mots que una precisa tisorada infantil —xic-xec— ha esporgat de la vint-i-tresena edició del Diccionari general de llengua catalana que corre per casa...

Inundacions

«Però de vegades plou massa i llavors es produeixen les inundacions, les nostres divertides inundacions.
Una de les coses més pintoresques del país, d’un pintoresc més etern, més permanent i més acreditat, són les inundacions que s’hi produeixen gairebé cada any. Aquests fenòmens ajuden molt a comprendre la manera d’ésser col·lectiva, la nostra manera d’ésser general.
Amb les inundacions succeeix el mateix que amb moltes altres coses de la nostra vida: la seva existència, i no diguem la seva importància, depèn de l’espai que els diaris hi dediquen. Quan una inundació té la sort de tenir una premsa copiosa i amable —i això de vegades es produeix— llavors la inundació és important.»


Josep Pla; Les hores.

Bloc

Diu el Termcat:

Blocs - 11/10/05

El Consell Supervisor del TERMCAT ha reconsiderat recentment les formes diari interactiu i diari interactiu personal com a alternatives a l’anglès weblog o blog, i ha aprovat, en substitució de les anteriors, la forma bloc. Un bloc és una pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos. Aquest tipus de pàgines web han estat una veritable revolució als Estats Units d’Amèrica i sembla que, a poc a poc, el fenomen es va estenent arreu del món. Com a denominació de la persona que gestiona un bloc o que és aficionada a navegar per aquestes pàgines (en anglès blogger), el Consell Supervisor ha aprovat la forma blocaire.

La reconsideració de les denominacions diari interactiu i diari interactiu personal ha estat motivada per la petició de nombrosos col·lectius de l’àmbit, que han fet notar que aquestes formes gairebé no tenen ús i que són semànticament poc reeixides, entre altres coses perquè no tots els blocs són interactius.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.
Molt bé, ja tenim dos substantius: la cosa i la persona que fa la cosa. Ara, necessitem adjectius —bloquer/bloquera, bloquesc/bloquesca, blocat/blocada, bloquejat/bloquejada...—, verbs —blocar, bloquejar...—, i... paciència!
(Per cert, veig que la forma «bloc» no té ús ni acceptació entre «les usuàries»... On anirem a parar? Ni tan sols els organismes oficials apliquen els criteris de Política Lingüística!)

che non c'è niente da dire...

Anche quando sembra che la giornata
sia passata come un'ala di rondine,
come una manciata di polvere
gettata e che non è possibile
raccogliere e la descrizione
il racconto non trovano necessità
né ascolto, c'è sempre una parola
una paroletta da dire
magari per dire
che non c'è niente da dire.


Patrizia Cavalli

A un clic d’aquí...


Acabo un altre llibre d’aquests que llegeixo perquè confio —confiava?— en el criteri de l’editorial que el publica. Mooc! Res. Res de res: un parell d’hores perdudes...

Cop d’ull a la xarxa. Els i les postadolescents han deixat d’escriure... L’Estatut(et) excita els teclats: és l’hora dels blogs polítics i pseudopolítics... Una mostra [vull dir, els que valen la pena]: Mitjans, política i cultura, Tumbuctú i La guia dels perplexos.

Fujo de la prosaica realitat prosaica...

Trobo un post deliciós, que penjo per a la meva cuinera preferida...

I m'endinso en un passeig tardorenc per relaxar la vista, castigada per tanta lletreta —impresa, virtual— il·legible...

I tot plegat..., una mandra considerable, oceànica, que diria aquell...

Una necessaria, nuovissima armonia

«Passando, è difficile sentire parlare italiano. Passando, vedi le vetrine di negozi che non capisci cosa vendano. Supermercati cinesi, macellerie arabe, negozi di videocassette egiziani, take-away turchi, bar indiani. Credo sia una delle zone più belle di Milano. Il contrasto è stridente e, allo stesso tempo, paradossalmente armonico. Che tende a una necessaria, nuovissima armonia.»

Aldo Nove; Milano non è Milano.

De pynchons, pintxos i pinxos…


Llegeixo al rai dels robinsons que hi ha qui, aclaparat per l’èxit, es planteja la possibilitat de desaparèixer...

Acabo —astorat, bocabadat, meravellat, envejós, fascinat, corprès, encisat, embadalit per la capacitat que té aquest home de fer Literatura— l’últim llibre d’Enrique Vila-Matas —que és, ai!, potser l’únic escriptor català que es mereix el premi Nobel—: Doctor Pasavento, que és un catàleg d’escriptors reals i d'inventats seduïts per la idea de desaparèixer...

Quan arriba l’hora de dinar desapareixo o desaparec de la feina... Me’n vaig a estirar les cames i, camina que caminaràs, arribo al carrer del Cardenal Casañas. Faig uns pintxos a l’Irati, i, amb el gust del xacolí al paladar, entro a la llibreria Documenta... Tafanejo una estona i, finalment, em compro Pintxos: Nuevos cuentos vascos. El títol em sembla una cursileria, però promet contes d’Harkaitz Cano, Xabier Montoia, Ixiar Rozas, Iban Zaldua, Arantxa Iturbe..., apadrinats per Bernardo Atxaga i Anjel Lertxundi...

De tornada a la feina —carrer del Cardenal Casañas, plaça del Pi, carrer de l’Ave Maria, carrer dels Banys Nous, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer de la Llibreteria, plaça de l’Àngel, carrer de la Princesa...—, vaig fullejant el llibre..., començo el pròleg i, oh sorpresa!, em trobo una altra desaparició, un joc de mans digne dels millors tafurs. Diu l'antòloga i prologuista: «De los dieciocho (18) cuentos que incluimos en aquella primera edición [es refereix a una edició en anglès que es va presentar a la Fira de Frankfurt], hemos seleccionado dieciséis (16). Los cuatro (4) que faltan [eeeh?, que jo sàpiga 18 menys 16 fan 2!!!!] [...] han sido reemplazados por otros cuatro (4) de los mismos autores...» Miro l’índex i compto els contes i me'n surten divuit (18). Jo sóc de lletres, i segons quines operacions matemàtiques complexes em costa una mica d’entendre-les, però m’agradaria saber on punyeta són els contes que falten o els que sobren...

I els pinxos.

Dir...


Quatre dies seguits de més de catorze hores diàries de feina —i demà, més. La sensació que justament quan et pots lluir, quan la teva feina ha de tenir més «audiència», quan la «cosa» que fas és transcendent de veritat, és quan has de treballar més i en pitjors condicions, i estàs més cansat, perquè treballes més, i treballes amb més pressió, i més de pressa, i... pitjor, i els resultats... Què hi farem!

Per cert, que diu que diuen que el nou estatut diu:

«Article 1.
»Catalunya és una nació.»


I jo —corcó i aixafaguitarres— torno a dir:

«....uma nação se faz da soma exacta

Sant Cosme i sant Damià


Avui és el dia dels sants Cosme i Damià. Segons el divertidíssim —a estones— Diccionari dels sants, de Ramon Sargatal —que recomano molt i molt, i que copio—, «aquests sants formaven l’equip mèdic habitual del segle III. Aquests dos màrtirs, coneguts com els Sants Metges, van néixer a Aràbia però van passar consulta a infinitat de llocs i van guarir infinitat de persones, bèsties i romans, in vita i també post mortem. El procònsol Lísies els va fer decapitar per haver-se negat a practicar la idolatria. Uns versos cantats a la processó d’Albi (“...los dos hi poseu la mà / i cureu amb diligència.”) no ens aclareixen si operaven a quatre mans o amb una cadascun, cosa que seria, encara, més d’aplaudir. Sigui com sigui, la compenetració havia de ser bona. Que a Catalunya se’ls hagi dedicat tants santuaris i retaules a partir del segle XV ens pot donar un indicador del grau d’hipocondria del nostre poble.»

Jo vull felicitar —com estic últimament!— tots els Cosme i, especialment, tots els Damià que, lectors, crítics, escriptors, llibreters o tafaners, passen encara, a una hora o una altra, per aquest blog descregut...

El terror...

El terror preventivo

Dieron al fuego virulencia,
calcinaron los bosques y los ríos.
En nombre de la Justicia
injustos testimonios levantaron,
y otros y otros crímenes
que sería prolijo enumerar,
y otro delito cometieron
más refinado y atroz.
Hincaron en el pecho humano
el estandarte del terror.

Que el miedo del abismo fuera
peor que el propio abismo.
Sacerdotes de un culto nuevo
—y cuán antiguo—
el terror preventivo reinventaron
principio y cruz de toda sumisión.

Alfonso Costafreda

Simulacres...

Jo no descobriré ara la qualitat i l’interès dels posts del Llibreter; però el post-pròleg que ha fet per a l’últim número de la revista Paper de Vidre és molt i molt recomanable.

Hjertebarn

Una feineta urgent devora les meves hores de lleure. No puc llegir, no puc escriure..., amb prou feines tinc dos minuts aproximadament cada hora per canviar de disc i cinc minuts per penjar un post en forma de quadre amb música de fons...






© Anna Demovidova, de la imatge; © Under Byen, de la música.

Into my arms

Des d'avui, L'efecte Jauss amb música.

Per començar, Sarah-Jane Morris canta una cançó de Nick Cave:





Una gentilesa de Castpost

I've seen things you people wouldn't believe...

...he vist els robots de Spàmia colonitzar L’efecte Jauss..., i, esclar, a partir d’avui, els éssers humans que hi vulguin deixar comentaris s’hauran d’identificar.

No time to die! —encara.

Kurt Tucholsky


«Ells s’omplen la boca cridant: “En nom d’Alemanya...!” Exclamen: “Nosaltres estimem aquest país, només nosaltres l’estimem!” No és veritat.
»En patriotisme ens deixem superar per aquells... nosaltres tenim un sentiment internacional. En l’amor a la nostra terra, per ningú... ni tan sols per aquells, a nom dels quals s’ha inscrit el país en el registre de la propietat. És nostre.
»I tan odiosos com em són aquells que —a l’inrevés que els nacionalistes— no troben absolutament res de bo en aquest país, ni un pèl de bo, ni el bosc, ni el cel, ni les ones... amb la mateixa decisió ens guardarem de caure, per exemple, en el patriotisme. Ens en riem de les banderes... però estimem aquest país. I tal com les agrupacions nacionalistes fan sonar els timbals pels camins... amb el mateix dret, exactament amb el mateix dret, nosaltres, nosaltres que hem nascut ací, nosaltres que escrivim i parlem millor l’alemany que la majoria d’aquells ases nacionalistes... exactament amb el mateix dret ens apropiem de rius i boscos, de platges i cases, de clarianes i prats: és el nostre país. Tenim el dret d’odiar Alemanya... perquè l’estimem. Ens han de tenir en compte, quan parlen d’Alemanya, a nosaltres: comunistes, joves socialistes, pacifistes, amants de la llibertat de tota mena; cal que pensin en nosaltres quan pensin en “Alemanya”... fóra molt fàcil de fer com si a Alemanya només existissin les agrupacions nacionalistes.
»Alemanya és un país dividit. Nosaltres en som una part.»

De Kurt Tucholsky: «La nostra terra», a Entre l'ahir i el demà. Traducció de Jordi Jané. Quaderns Crema; Barcelona, 2003.

Roda el món i torna al blog

Després de tretze o catorze hores de fer de pare, em dedico als meus altres “vicis”: faig un te o un cafè, poso un disc —aquest, per exemple—, llegeixo ininterrompudament durant dues o tres hores, engego una estona l'ordinador, faig un post...

Per felicitar el Llibreter —anònim?

Per agrair els articles que sé que aquest estiu han parlat d'aquest blog —de Manel Ollé a L'Avenç; (de M.S.?) a Vilaweb, i de retruc al Presència— i els que potser n'han parlat però que no ho sé.

Per penjar l'enllaç a l'únic article intel·ligent que he llegit aquests dies —de Manuel Delgado.

Per recomanar un parell de blogs: aquest —la Katrin no és el Katrina però deunidó quin cicló!— i aquest altre —octubre al setembre.

Per copiar un poema..., bé, el manllevo del blog stellefilanti, que no s'ha actualitzat des del juliol, i m'estalvio de copiar-lo del monumental Tutte le poesie d'Eugenio Montale:

Les paraules

Le parole
se si ridestano
rifiutano la sede
più propizia, la carta
di Fabriano, l'inchiostro
di china, la cartella
di cuoio o di velluto
che le tenga in segreto;

le parole
quando si svegliano
si adagiano sul retro
delle fatture, sui margini
dei bollettini del lotto,
sulle partecipazioni
matrimoniali o di lutto;

le parole
non chiedono di meglio
che l'imbroglio dei tasti
dell'Olivetti portatile,
che il buio dei taschini
del panciotto, che il fondo
del cestino, ridottevi
in pallottole;

le parole
non sono affatto felici
di esser buttate fuori
come zambracche e accolte
con furore di plausi
e disonore;

le parole
preferiscono il sonno
nella bottiglia al ludibrio
di essere lette, vendute,
imbalsamate, ibernate;

le parole
sono di tutti e invano
si celano nei dizionari
perché c'è sempre il marrano
che dissotterra i tartufi
più puzzolenti e più rari;

le parole
dopo un'eterna attesa
rinunziano alla speranza
di essere pronunziate
una volta per tutte
e poi morire
con chi le ha possedute.


I per...

Regressar

M’agrada la paraula regressar; potser no és tan “genuïna”, potser no és tan “diferent”, potser no se sent tant..., però tot això dóna al fet que descriu una transcendència que no sé veure en els seus sinònims d’ús corrent.

I quan regresso o torno m’agrada fer-ho a poc a poc; reprendre la vida de cada dia lentament, sense presses. Arribar a casa, per exemple, i passar un dit per la capa de pols que hi ha en la caixa de l’últim disc que vaig posar abans de marxar, i tornar a posar-lo, i escoltar totes les cançons amb atenció i deixar que el temps s’escoli.

I m’agrada també retornar la vida a les plantes agostejades de la terrassa, i abandonar les maletes al safareig, deixar les rentadores per a un altre dia o per a una altra setmana, aparcar les cartes al calaix de dalt, desar les guies inútils dels llocs on he estat...

I m’agrada tornar els llibres llegits a la biblioteca i endur-me’n més; i treure el nas a internet; i rellegir les notes que he pres en el quadern de cada estiu, passar-les a net, fer-ne una tria, engruixir la carpeta dels textos que no en sortiran mai —per mandra, per incúria, per vergonya, per desídia, per por...

I m’agrada també delitar-me en el retrobament de mi mateix, descobrir-me en el mirall un agost més vell, un agost més ignorant, un agost més perplex, i afaitar-me a poc a poc, a consciència, i dutxar-me, per fi... I retrobar el gust, el tacte, l’olor, el so, el color de les coses de casa: les tovalloles, el cafè, l’aigua, el pa acabat de fer, el sofà, els llibres, els trens, el paisatge, el ressò de la veu enjogassada dels nens que redescobreixen les seves joguines, el xerric de les cadires del pis de dalt...

I m’agrada fer el llit amb llençols nets, i agafar el llibre que no he obert des de fa tants dies, i llegir-ne dos o tres poemes, i tancar els ulls, i dormir com només es dorm a casa, i somiar que demà encara seré lluny, molt lluny de les meves coses, dels meus records, de mi, en un temps i un espai mítics que alguns anomenen “vacances”.

Les maletes...

L’estiu és l’època de les maletes.

El segle XX, malauradament, és el segle d'aquestes maletes...



Però també d'aquestes, que havien de ser per a un viatge descomunal i que s’han perdut vés a saber en quin aeroport.

(La música, per cert, és de Borut Krzisnik, del qual és difícil, per no dir impossible, trobar res enlloc —si algú va a Eslovènia...—, que és el mateix que passa amb aquest.)

Palimpsest II (em sembla)

«Havia la solicitut combatent axí assetjat la mia solícita pensa que no comportava lo fatigat cors pogués descançar ni seure, pensant com la flaquea, poquedat e misèria del meu dèbil e despoblat entendre poguera alguna envenció moure que, servint e satisfent el noble reverent Sen Semiso Gínia, pogués en alguna mínima part descriure la celsitut inestimable de la sua composició Les coses com sien. Ab pensament de pensa tan alta endrecí los meus passos a la sua devota casa que de Gràcia se nomena, stimant que la influència de les sues gràcies en esta devota capella pus fàcilment sobre mi rosaria, mes...»


En roí de cor, o ella

(continuarà potser...)

Una de freda i una de calenta...

El disc dur de l'ordinador de casa ha tornat a fer figa, i diria que demana a crits la jubilació anticipada, perquè només fa una setmana que vaig haver de tornar a instal·lar tot el programari, etcètera. A més, per acabar-ho d'adobar, ahir vaig dir que sí a una feina d'aquelles agraïdes –i amb un termini generós, estranyament–, però NECESSITO l'ordinador i el necessito al cent per cent.

També necessito, i necessitaré, les meves dosis d'el que mai et vaig dir, que tenim la sort de poder llegir des de divendres.

Avergonyir-se

Sí; m’avergonyeixo del post d'ahir −bé, d'ahir amb data d'avui. Ni el senyor Calvino ni el senyor Palomar no es mereixen que els tracti així. No sé què em devia passar; la calor, potser, que em va fer mal... “Cap de setmana xardorós...”, “el sempre refrescant...”, marededeusenyor! Com se’m va ocórrer de posar aquella imatge dels tes freds?! Però és que deunidó!

Espero que em sabreu perdonar. Prometo que no tornarà a passar. Com a càstig, torno a copiar el que és important de debò.

Diu Italo Calvino: «Rileggeno il tutto, m’accorgo che la storia di Palomar si può riassumere in due frasi: “Un uomo si mette in marcia per ragiungire, passo a passo, la saggezza. Non è ancora arrivato.”»

Diu el senyor Palomar: «Solo dopo aver conosciuto la superficie delle cose, − conclude, − ci si può spingerre a cercare quel c’è sotto. Ma la superficie delle cose è inesaurible.»

Vale!

La superfície de les coses...

Cap de setmana xardorós. Sort dels litres de te fred...





...i del sempre refrescant senyor Palomar.

Diu Italo Calvino en la seva presentació del llibre, del 1983:

«Rileggeno il tutto, m’accorgo che la storia di Palomar si può riassumere in due frasi: “Un uomo si mette in marcia per ragiungire, passo a passo, la saggezza. Non è ancora arrivato.”»


I de totes les sentències del senyor Palomar em quedo amb la que diu:

«Solo dopo aver conosciuto la superficie delle cose, − conclude, − ci si può spingerre a cercare quel c’è sotto. Ma la superficie delle cose è inesaurible.»

Badalona...

Després d’una reparadora migdiada als Alps, entre el col de la Madeleine i el col du Galibier –guanya Vinokurov, kazakh, i Botero, colombià, és segon–, me’n vaig a buscar l’ordinador al PC City de Montigalà.

Agafo l’autobús, el B-22, que para davant de casa. L’extraordinari viatge del senyor Jauss a través de Badalona: la Salut, Pomar, Llefià.... Ja sé que no agafen l’autobús si no hi ha fotògrafs a prop, però als polítics i als «manifestistes» –passeu-me la innovació, que sembla que ve del finès– diversos que assolen intel·lectualment la regió –ai!–, els aniria bé de fer aquest trajecte –i baixar a qualsevol parada, i fer una cervesa, i parlar amb la gent encara que no s’acostin les eleccions– per adonar-se que Catalunya –Badalona és Catalunya– no és ni com els uns es pensen que és ni com els altres voldrien que fos.

Amb l’ordinador arreglat (?), torno a casa, i vaig a buscar els nens al casal, i anem una estona al parc, faig que es dutxin, faig el sopar, sopem, llegim uns quants contes, i, quan finalment dormen, estic tan rebentat –deu ser la calor– que no tinc ganes de fer res: posar música, seure a la fresca, obrir un llibre, esperar la son.

Havia de fer moltes coses, ahir, però no vaig fer res... La Tina, que té un sac de paciència i, a més, està de festa major, s'haurà d'esperar.

Prefiro estar aqui...

El disc dur de l’ordinador de casa ha decidit unilateralment i a deshora que necessitava unes vacances al servei tècnic de PC City. Abans d'anar-se'n, però, ha esborrat amb cura tots els programes i tots els documents que em guardava... No perdo definitivament gaires coses, diria: quatre cançons que m’havia descarregat, quatre posts a mig fer, quatre traduccions que havia començat, quatre novel·les que mai no escriuré... Total: res.

He aprofitat el llaaaaaarg cap de setmana sense ordinador per mirar la millor volta ciclista del món i per fer endreça de l’estudi. En una pila de retalls de diari esgrogueïts —de quan tenia temps de retallar diaris— i de revistes velles, trobo un llibre que em semblava que havia perdut —o sigui, deixat—, Como quem leva ao ombro a vida toda, d’Eduardo Olímpio, que vaig comprar a Lisboa l’any 1986 o el 1987...

El rellegeixo i hi trobo aquest poema:

O anti-herói

é que não estou nada interessado
mas mesmo nada
em ser herói

os herói vêm os herói vão

quanto muito sobra deles uma estátua
w.c. para un cão

tenho muito mais interesse em estar vestido
na ganga colectiva dos sem nome
dos que lutam e calam
dos que lutando falam

com a avença de todos
contra o selo da fome

herói fica narciso sobre sépia
herói só tem cabeça de perfil

e eu não quero estar sozinho neste morse
sou o fácies de um corpo vezes mil

não
agradecido e obrigado
dispenso o medalhão

prefiro estar aqui ali na multidão

do lado onde se sabe
que uma nação se faz da soma exacta
do povo que nela cabe


Em sembla que és això: una «nació» no és, es fa —i es fa així com diu el poema. Aquesta petita diferència de verbs fa estèrils els debats —inútils— entre els nacionalistes excitats —d’aquesta, d’aquella i de totes les nacions del món.

(Per cert, n’hi ha de no nacionalistes, d’aquells que demanen partits no nacionalistes, a més, que quan escriuen «nació» i es refereixen a la seva, perquè quedi clar que no són nacionalistes, que senten aversió per tot el que el nacionalisme implica, l’escriuen en majúscula; però no, ells no són nacionalistes...)

There is no time

Hi ha una cançó que fa hores i hores i hores i hores que escolto. És de Lou Reed, de l’any 1989. I diu moltes coses que m’agradaria dir...

There is No Time

This is no time for celebration
This is no time for shaking hands
This is no time for backslapping
This is no time for marching bands

This is no time for optimism
This is no time for endless thought
This is no time for my country right or wrong
Remember what that brought

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

This is no time for congratulations
This is no time to turn your back
This is no time for circumlocution
This is no time for learned speech

This is no time to count your blessings
This is no time for private gain
This is no time to put up or shut up
It won’t no time to come back this way again

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

This is no time to swallow anger
This is no time to ignore hate
This is no time to be acting frivolous
Because the time is getting late

This is no time for private vendettas
This is no time to not know who you are
Self knowledge is a dangerous thing
The freedom of who you are

This is no time to ignore warnings
This is no time to clear the plate
Let’s not be sorry after the fact
And let the past become out fate

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

This is no time to turn away and drink
Or smoke some vials of crack
This is a time to gather force
And take dead aim and attack

This is no time for celebration
This is no time for saluting flags
This is no time for inner searchings
The future is at hand

This is no time for phony rhetoric
This is no time for political speech
This is a time for action
Because the future’s within reach

This is the time
This is the time
This is the time
Because there is no time

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time