Tot en ordre

«Il n’y a pas de livres. Il n’y a pas de mots écrits sur un journal. Il n’y a pas de vocabulaire dans un lexique. Tout est parfaitement en ordre.»

Marguerite Duras

El nabí

Blues in sedici és un llibre en vers de Stefano Benni. Més conegut, diria, per les novel·les, a Blues in sedici, subtitulat Ballata della città dolente —tota una declaració de principis—, Benni proposa un viatge poètic de vuit veus per una metròpolis contemporània amb la intenció de trobar un sentit al caos, al buit, a la violència, al desencantament. Per exemple, diu l'indovino, o sigui, l'endeví, el profeta, el nabí:


Io non ho paura delle molte voci
ho imparato tra loro a conoscere
quella che mi assomiglia
quella che chiama il mio nome.
Io non ho paura della città
ma so che può trasformarsi
in grotta, e bosco oscuro
e so che può inseguirmi
rapida come un urogano.
Io non ho paura dei sogni
ma i sogni mi sfidano.


El nabí, ja ho sabeu, és l'«home perdut entre un manyoc de vies, / oh malaventurat! / A mig camí no tens esment de què volies. / Car travessem la fosquedat / dels nostres dies / com la sageta, dreta vers el destí ignorat.»

Não sou nada...

Tracalejant per aquests blogs de déu, arribo a la tabaqueria més ben proveïda de la xarxa. Hi viuen una pila de «persones». I una d’aquestes, un tal Alvaro de Campos, va dir i va deixar escrit:

Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.


Que només és el començament del poema que teniu sencer aquí.

Jo tinc la versió catalana que en va fer Joaquim Sala-Sanahuja per als Llibres del Mall (altrament dits, quan van fer fallida, «Lliures del Mal» —aquesta maledicència popular... — ), de l’any 1985, però no la copio aquí per p... mandra, a l’hora que és. Gairebé vint anys després, els Quaderns Crema (altrament dits «Cuadernos del Peñasegado»), la van reeditar (revisada, suposo), però jo no la tinc; m’imagino que es deu poder trobar amb facilitat. És, d’alguna manera, la fi del fil, que deia aquell...

El blog de blogs

La gent de Softcatalà, la benemèrita gent de Softcatalà, han parit —és clar, ells, que en saben!— un blog de blogs. I si fos el primer però no l'últim...

Pana catalana...


Si us agrada suar..., o, més ben dit, veure com suen... Fotos de concerts de grups d'aquests idealistes que canten en una llengua moribunda...  Posted by Hello

Discos

Fent endreça trobo al fons d'un armari una pila de discos de vinil. No sé com hi han anat a parar, perquè els discos, representa que els tenim en un altre lloc. Els nens, potser, jugant...? Un expedient ics domèstic... Tant se val.
He tret la pols al giradiscos, he passat un drap humit pel vinil, que ha quedat lluent, i m'he passat el matí posant-los, un darrere l'altre.

Eren aquests:

A Toast To Those Who Are Gone, de Phil Ochs.
El primer disc d'Hertzainak...
Alphabed: A Mystery Dance, d'Andrew Poppy. Què se n'ha fet, d'aquest home?
Abracadaboum!, de Bérurier Noir, que vaig comprar a París.
War, d'U2.
Koyaanisqatsi, de Philip Glass.
La música de la pel·lícula Down By Law, de John Lurie.
Cerco, de Xutos e Pontapés, que vaig comprar a Lisboa.
1000 airplanes on the roof, de Philip Glass, que vaig veure un estiu a Berlin, l'any...
Speaking Tongues, de Talking Heads.
The Head on the Door, de The Cure.
Blues de la frontera, de Pata Negra.
Home of the Brave, de Laurie Anderson. Mira que la vaig veure vegades, aquesta pel·lícula!
The Kiss and other movements, de Michel Nyman, el disc de les impressionants Water Dances.
El concert de la Companyia Elèctrica Dharma i la Cobla Mediterrània al Palau de la Música.
A Man of no Fortune & with a Name to Come, de Wim Mertens.
Arab Shadows, de Dissidenten.
Una Passió segons sant Joan, en una edició de l'editora russa Melodia, que devia comprar a Berlín Oriental o a Bulgària.
Watermark, d'Enya. Què se n'ha fet d'aquesta noia?
I la música de París, Texas, de Ry Cooder.


M'he adonat que tots són dels vuitanta, de fa vint anys. Que aquests discos diuen moltes coses: de mi, bàsicament, tothom té una història, però no només de mi. Que els anys no passen debades. Que fa vint anys.... Que som el que ens hem anat fent. Que comença a fer vint anys de moltes coses, vint anys...

The Book of American Negro Poetry

De The Book of American Negro Poetry, de 1922.

Un poema:
And What Shall You Say?

BROTHER, come!
And let us go unto our God.
And when we stand before Him
I shall say—
“Lord, I do not hate,
I am hated.
I scourge no one,
I am scourged.
I covet no lands,
My lands are coveted.
I mock no peoples,
My people are mocked.”
And, brother, what shall you say?


El poeta: Joseph S. Cotter, Jr.

Contrapunt

Em compro, i llegeixo, i rellegeixo, i rellegiré abans d’anar a dormir –mentre milers de brètols ho celebren, i s’acaben tota la cervesa del món i cremen contenidors, i que feliços que som...– Contrapunto, l’última obra traduïda de Don DeLillo. Setze euros. El text, fet i fet, és un article que tracta, com diu el subtítol, de tres pel·lícules, un llibre i una fotografia.
El llibre, de 56 pàgines, si descompten el pròleg, les fotos –borroses, lamentables..., no sé si volgudament– i les pàgines en blanc, té, de text, finalment, 35 pàgines. I costa setze euros. Però quines trenta-cinc pàgines! És un text breu, sí, però ple de contingut. DeLillo, tocat per la mà de vés a saber quin déu, ha trobat les paraules justes per expressar, sense giragonses innecessàries, part del que ha arribat a saber; part només, perquè et quedes amb la sensació –jo m’hi he quedat– que sap moltes més coses de les que explica.
Acostumat als pobres escriptors pobres del país, que han d’escriure barbaritats en els suplements dels diaris més venuts per arribar amb dignitat a final de mes, m’encaro amb una faceta desconeguda, per mi, de DeLillo, de qui només conec les novel·les –tot i que l’última la tinc des de fa temps en una pila que no sé on és–, i em trobo que DeLillo tracta, amb brevetat, amb una brevetat que només és permesa als que han trobat el desllorigador de la qüestió que tracten, i mitjançant el que representa una aproximació a Glenn Gould, a través d’ell mateix, a través de Thomas Bernhard, a Bernhard mateix, a Thelonius Monk, Charlie Parker, al cine de Zacharias Kunuk..., el que són, el que haurien de ser les obsessions dels creadors: el què, el qui, el com, el perquè de la creació; la realitat a vegades dolorosa dels creadors; la solitud; la vida i la mort...; la literatura, la música, el cine...; jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells...

Ja ho sabeu: teca, teca de la bona. Ara: no hi ha menú aquí, només carta, carta de setze euros el plat.

En copio un fragment, que és gairebé una pàgina sencera del llibre, que és una citació de part del missatge que les Voyager passegen per l’univers.

Diu:
Somos seres inteligentes –tot i que l’actitud de part dels meus conciutadans aquesta nit ho desmeteix–, versados en matemáticas y capaces de organizar una secuencia coherente de sonidos en el tiempo, para crear una composición unificada, llamada música, una forma de arte cuya verdad, oficio, originalidad, y otras indecibles propiedades, proporcionan una cualidad de placer transcendente, llamada belleza, a la mente y los sentidos de quien escucha.
Això sí: gairebé sempre pagant.

Vous êtez ivre de lecture?

Sí, ho reconec, últimament estic una mica mandrós..., però és que no vull que escriure em faci perdre el llegir.

Recomanació

Avui, a tres quarts d’onze, a La 2. Una pel·lícula, que, per mi, és més que una pel·lícula... –espero que sigui en versió original, però em sembla que és esperar massa.

Palimpsest II

Si en tant que home sóc un ésser feble i míser, quan tinc un teclat a la mà em torno dionisíac i ofensiu: m’animo i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències. Què vol dir això? Vol dir que probablement la cultura m’ha fet un mal irreparable.

Mi patria en tinieblas

Sé que no és gens ni mica «modern»; sóc absolutament conscient que els mandarins (i les mandarines?), els abonats i les abonades a la columneta setmanal, i els i les que hi aspiren, els i les mestretites, provincians i cosmopolites, i els homes i les dones, en fi, nacionalistes i patriotes constitucionals, que vetllen pels nostres interessos intel·lectuals, tenen altres referents, que les seves ànimes transiten cels poètics «superiors», que ho consideren cutre, xorra i caspós, però, ves, què voleu que us digui..., m’estimo la meva edició del Canto General, solcada per punts, i pòstits, i anotacions als marges, i hi torno sovint, i el que hi trobo m’agrada –sí, i què? –; per exemple, això:

FELIZ AÑO PARA MI PATRIA EN TINIEBLAS

FELIZ año, este año, para ti, para todos
los hombres, y las tierras, Araucanía amada.
Entre tú y mi existencia hay esta noche nueva
que nos separa, y bosques y ríos y caminos.
Pero hacia ti, pequeña patria mía,
como un caballo oscuro mi corazón galopa:
entro por sus desiertos de pura geografía,
paso los valles verdes donde la uva acumula
sus verdes alcoholes, el mar de sus racimos.
Entro en tus pueblos de jardín cerrado,
blancos como camelias en el agrio
olor de tus bodegas, y penetro
como un madero al agua de los ríos que tiemblan
trepidando y cantando con labios desbordados.

Recuerdo, en los caminos, tal vez en este tiempo,
o más bien en otoño, sobre las casas dejan
las mazorcas doradas del maíz a secarse,
y cuántas veces fui como un niño arrobado
viendo el oro en los techos de los pobres.

Te abrazo, debo ahora
retornar a mi sitio escondido. Te abrazo
sin conocerte: dime quién eres, reconoces
mi voz en el coro de lo que está naciendo?
Entre todas las cosas que te rodean, oyes
mi voz, no sientes cómo te rodea mi acento
emanado como agua natural de la tierra?

Soy yo que abrazo toda la superficie dulce,
la cintura florida de mi patria y te llamo
para que hablemos cuando se apague la alegría
y entregarte esta hora como una flor cerrada.
Feliz año nuevo para mi patria en tinieblas.
Vamos juntos, está el mundo coronado de trigo,
el alto cielo corre deslizando y rompiendo
sus altas piedras puras contra la noche; apenas
se ha llenado la nueva copa con un minuto
que ha de juntarse al río del tiempo que nos lleva.
Este tiempo, esta copa, esta tierra son tuyos:
conquístalos y escucha cómo nace la aurora.


I aquí n’hi ha més –no sé si es pot trobar, encara, l’edició d’El Bardo, àlies Pepe Taifa, del 1976; suposo que sí.

I mentrestant podeu escoltar això, que és extraordinari.

El matí

«El cel, damunt del mar; colors: del gris a un rosa commocionat, gairebé roig... Des del sofà on ha passat la nit, vestit, mig tapat només amb una manta, l’home, en obrir els ulls... Acaba de sortir del pou de la inconsciència; s’ha trobat sol, al sofà, vestit, mig tapat només amb una manta, el cos adolorit, i aquells colors... El sofà és estret, vell; les molles estan cansades; la roba gastada irrita... Estira els braços i les cames; sent la fuetada del dolor que li desperta el cos, un pessic als músculs. Es mig incorpora. Amb la manta als peus, la son encara als ulls, el dolor al cos, mira per la finestra i veu només –només!– el dia que neix, el joc de colors que remena l’horitzó, i retroba el fil, el fil tènue que uneix la seva consciència amb el dia anterior: la tassa, les ulleres, el llibre, l’equip de música engegat, la safata amb les restes del sopar –un got, un ganivet, un plat, molles de pa, peles de formatge i de fruita...–; una mica més enllà, el quadre, els llibres, els discos..., i, més enllà encara, enllà del finestral, un dia que neix, un altre dia, un dia més, un dia menys...»

Per al Kalab, que n’ha de veure molts, moltíssims, de matins.

De reedicions

L’altre dia el meu llibreter preferit reivindicava les editorials que aposten per crear i mantenir un catàleg. Avui hi he pensat quan, de sobte, m’he trobat dintre d’una llibreria –la llibreria– del barri. “Avui no et compraràs res”, m’he promès, debades. Després del sant aquell que en diuen del llibre, les llibreries han recuperat la calma: han desaparegut les piles i les caixes de cartró; els llibres han tornat amb ordre a les prestatgeries, les novetats han ocupat amb seny l’aparador i els nens poden tornar a remenar contes sense que l’amo es posi nerviós. Evidentment, no hi havia ningú; bé, sí: una mama d’una nena que necessitava un llapis i no sabia quin. Enmig d’aquest oasi de pau, amb els nens col·locats a la minisecció infantil, he pogut passejar tranquil·lament, amb calma, agafar i fullejar llibres, llegir contraportades i primeres pàgines, ensumar l’olor de tinta... I descobrir tres reedicions imprescindibles, que, entre el soroll estrident de les novetats, i a l’ombra de l’omnipresent Pujols, poder han passat de resquitllada: la de Solitud, la de l’Homenatge a Catalunya –bonica i digníssima– i la dels Tristos tròpics –això sí, amb la faixa del Premi. Finalment, m’he emportat un llibre sobre les balenes –pare, pare, va..., és que el necessito per a l’escola... – i la Pútrida patria, l’aplec d’assajos sobre literatura de W.G. Sebald. Aviam...

La velocitat de la llum

He llegit La velocidad de la luz, a una velocitat "normal". Bé. M’ha agradat però no m’ha sorprès. M’imagino que els que arribin a Cercas des dels Soldats de Salamina hi descobriran una història diferent, un to diferent, un Cercas diferent. Ni millor, ni pitjor: diferent. Per mi, Cercas és Cercas. I Cercas vol dir un autor que és capaç d’escriure una història que vols saber com –i no quan– s'acabarà. I això és molt. Perquè la majoria de novel·les que llegeixo...

El que més m’agrada de Cercas és la capacitat que té d’escriure coses que he "pensat" jo. L’altre dia parlava del silenci. Fa dir Cercas a un dels seus personatges: «Quiero decir que los silencios son más elocuentes que las palabras, y que todo el arte del narrador consiste en saber callarse a tiempo: por eso en el fondo la mejor manera de contar una historia es no contarla.»

Hi ha una altra citació, que subscric: «Encontrar culpables es muy fácil; lo difícil es aceptar que no los hay.»

Doncs, bé, ja ho sabeu. I tot i que us faci ràbia la quantitat de llibres que ven aquest home..., compreu-lo, llegiu-lo i disfruteu-lo –encara que sigui un barbarisme. Jo crec que no us en penedireu.