La política lingüística del nacionalisme no nacionalista


Una notícia del diari El País...

Se necesitan más voluntarios españoles

La versión inglesa de Wikipedia es, con diferencia, la primera enciclopedia del mundo, la única con más de un millón de artículos. En el mundo del papel, sin embargo, el dominio anglosajón de la Britannica es superado en número de artículos por la española Gran Enciclopedia Espasa. Internet es otro mundo y los hispanohablantes van con retraso. La Wikipedia en español es, por número de artículos (más de 360.000), la novena de las versiones. Por delante de ella están las Wikipedia en alemán, francés, polaco, japonés, italiano, holandés y portugués. No tiene sentido que el italiano (63 millones de hablantes), el polaco (38 millones) y el holandés (24) tengan una Wikipedia más completa que la española, cuando los hispanohablantes rozan ya los 500 millones. Sin ir más lejos, la Wiki catalana es la 15ª del mundo, con más de 116.000 artículos, pese a que los catalanohablantes no llegan a 10 millones. La versión española necesita incorporar voluntarios hispanohablantes para escribir, desarrollar, borrar o dar esplendor a la Wikipedia en castellano.


I una altra:
España vetará la patente comunitaria si no se admite la lengua española

En un enésimo intento de vigorizar la competitividad del sector industrial de los Veintisiete, la Comisión Europea planteará hoy a los ministros responsables o coordinadores del sector en los distintos Gobiernos de la UE la necesidad de crear un sistema único de patente comunitaria.

Es un debate con una larga historia de desencuentros al que España acude con una idea clara: o la lengua española es aceptada como el alemán, el francés y el inglés para registrar patentes o no habrá acuerdo y la patente comunitaria seguirá en el limbo.

Con el establecimiento de una patente comunitaria se busca crear un sistema que permita que el registro de una patente sea válido en toda la Unión. Bruselas mantiene que así se reducirán costes de registro y litigios. Un estudio del Ejecutivo comunitario de hace un par de años calculaba que registrar una patente en ocho Estados de la UE suponía del orden de los 50.000 euros, la cuarta parte de ellos dedicados a traducción. El mismo ejercicio en Estados Unidos se resuelve con 10.000 euros.

El vigente sistema europeo de patentes se rige con el Convenio de Múnich, que sólo admite como idiomas de registro el alemán, el francés y el inglés. España cree que acomodar la patente comunitaria a ese régimen supondría introducir por la puerta de atrás en el ordenamiento comunitario un régimen trilingüe que deja fuera al español. "España exigirá que se respeten los principios de seguridad jurídica y de no discriminación lingüística", señala Diego López Garrido, secretario de Estado para Asuntos Europeos que asistirá a la reunión. "Si no, vetaremos".
Ehem..., impressionant. Que no deien que...? En fi...

I, mentrestant, la Universitat de Barcelona, en nom de la unitat europea, sacrifica les filologies francesa, portuguesa, italiana i gallega. Visca la diversitat!

[També en parlen: Diari per a tècnics lingüístics]

De triar

Després d’un matí intens de cafès —l’últim, al bar del Parlament, amb en Carles Puigdemont, diria, tuitejant?, a l’altre cap de la barra— i converses de passadís, necessito caminar.

M’endollo a l’ipod que em vaig regalar —que crec que me’l mereixo— i em poso «1er réveil par temps de guerre», ben fort. No vull sentir res que vingui de fora; vull desconnectar de l’exterior. La música de Tiersen. I els meus pensaments, el rum-rum dels meus pensaments, la tímbala-tàmbala dels meus pensaments. I prou. I caminar, caminar no sé cap a on, caminar. Caminar em serveix per ordenar, per anar arxivant cada intuïció, cada informació, cada sensació, cada paraula en l’engrama corresponent, en la capseta que toca.

Al final, al capdavall dels capdavalls, els meus pensaments i jo hem arribat a una cruïlla. I en una cruïlla s'ha de triar: a la dreta o a l'esquerra, cap amunt o cap avall... I triar no és trair, que deia aquell, però triar és renunciar; triar és un sí i és un no i és un no que no és un no ni és un sí; triar és un quisapquè, un potserhauria, un llàstimaque...

I els meus pensaments i jo hem de triar entre un ensfariagràciaque i un quèfaremsensetu; entre bojos savis coneguts i savis bojos per conèixer... I els meus pensaments dubten vacil·len trontollen grinyolen s'ennueguen s'ofeguen es col·lapsen em torturen... I jo camino, perquè caminar em serveix per fugir, per ordenar, per anar arxivant...

Trec un llibre del sarró. Com que a hores d'ara ja no canviaré el costum de fer servir la bossa com a magatzem portàtil de llibres discos diaris revistes articles blocs llibretes i anotacions inútils, m'he comprat un sarró. És més petit que la motxilla, més pràctic. Hi podré portar, doncs, menys coses inútils. I l'espinada m'ho agrairà.

El llibre: El fred íntim del silenci, de Montserrat Abelló. L'obro a l'atzar. En llegeixo un poema:
Un camí

Un camí,
un altre camí.

Dues ratlles que
s'encreuen

i tu plantada
allà, al bell mig.

Sense saber
on dirigir-te.
Ve-t'ho aquí.

Com que no tinc ganes de tornar, encara, no, a la feina, em fico en un cafè fosc. Hi ha música. Apago l'ipod. Sona una cançó antiga, una cançó horrible, hortera, tonta, cutre: «Devórame»; una cançó que, ves per on, resulta que és important per mi, més del que els meus pensaments es pensen; una cançó lligada a una tria antiga de què no em penedeixo.

Potser m'equivocaré. Però no penso escoltar els meus pensaments. Triaré el que jo voldré. I no, no els escoltaré, els meus pensaments. I segurament potser m'equivocaré. Però hauré triat jo el que jo voldré; hauré triat jo el sí o el no que no és un no que no és un sí que és un sí que és un no que no és...

Tabarly


El nou de juny es publicarà el nou disc de Yann Tiersen; la banda sonora d'un documental sobre el mariner bretó Éric Tabarly.

De moment, se'n poden escoltar dos fragments —i dues cançons més, del disc que ha de sortir a la tardor— al Myspace de Yann Tiersen.



I també uns quants fragments en el tràiler de la pel·lícula...



Un altre Yann, Yann Queffélec, ha escrit la biografia de Tabarly. I en aquest vídeo en parla.




Manifest de l'Ebresfera

«Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

»- Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

»- Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

»- Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

»- Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

»- Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

»Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008»


La concepció del relat

«...internet y el móvil suponen un giro tecnológico como lo supuso, en su escala, Gutemberg. Pero ¿va a cambiar la forma de escribir? Bueno, cambian nuestros sentidos y eso evidentemente se va a reflejar en la percepción, en nuestra mirada. Hoy vemos el mundo como una sucesión de flash, como un calidoscopio, más roto, en fragmentos. Pero también es cierto que las necesidades del relato, de la narrativa, van mucho más allá del dominio de una tecnología u otra. Está antes el relato que internet y para explicar ese mundo que está como un espejo roto necesitamos tener la concepción del relato...»

Manuel Rivas

Febre

Necessitava un llarg cap de setmana per tancar la carpeta, una carpeta que feia massa temps que era oberta i que havia de tancar definitivament, per continuar endavant. Havia de buidar completament «la» neurona, per poder-la tornar a omplir. Necessitava fer moltes coses i no fer res, no pensar en res, no estar pendent de res, per desbloquejar, per netejar del tot —del tot— la ment.

El cos ja havia fet net. Un dia em vaig llevar fet una coca, a trenta-vuit de febre. Després d'acomiadar els nens, que marxaven carregats cap a l'escola, i de trucar a la feina, que no hi aniria, que m'havia llevat fet una coca, a trenta-vuit, em vaig quedar clapat al sofà. Cap a migdia, el timbre de casa em va despertar d'un son apegalós inquiet feixuc. El carter em portava l'última comanda que havia fet a Amazon. Vaig desembolicar el paquet: les Microfictions, de Régis Jauffret; La mécanique du coeur, de Mathias Malzieu, el llibre i el disc, i també l'esperadíssim, després de l'excel·lent L'adversaire, del 2000!!!, Un roman russe, d'Emmanuel Carrère. En vaig llegir el text de la coberta:

«La bogeria i l'horror han obsessionat la meva vida. Els llibres que he escrit no parlen de res més. Després de L'adversaire, ja no podia més. En vaig voler escapar. Em va semblar escapar-ne estimant una dona i fent una investigació. La investigació se centrava en el meu avi matern, que després d'una vida tràgica va desaparèixer la tardor de 1944, i, molt probablement, per alguna raó relacionada amb el col·laboracionisme. Era el secret de la meva mare, el fantasma que turmentava la nostra família.

»Per exorcitzar aquest fantasma, vaig haver de seguir tot de camins arriscats. Em van arrossegar fins a un petit poble perdut de Rússia on em vaig quedar força temps, a l'aguait, a esperar que arribés alguna cosa. I aquesta cosa va arribar: un crim atroç. La bogeria i l'horror, una altra vegada...»

Lectura, de la bona, doncs, per a estona. Però no, no estava en condicions de capbussar-m'hi. No fins que no fes net, no fins que no tanqués definitivament la carpeta oberta. Em vaig estimar més, ves, mirar d'acabar El misteri de l'amor. Sí, una lectura ben poc original, però que s'adeia més amb el meu estat. Empiocat llangorós enfebrat, em vaig deixar portar per la musiqueta del llibre de Joan Miquel Oliver, com una cançó d'Antònia Font de 180 pàgines:

«quina quantitat de plàstic senyora, quina meravella, el meu material preferit, la forma, la textura i tots els colors del món, quin mal ús de la paraula no?, "això és de plàstic" com si fos de merda, i jo francament, no me puc imaginar res millor, tots els que teniu fills ho sabeu, quin descobriment, aquestes palanganes de cotxets, trenta cotxes-6€, els quits de neteja, els quits per anar a la platja, color carabassa, blau, verd i groc, normalment, les sandàlies, les pilotes, els tazos, els pianos, els clarinets, les flautes, els tambors, els parcs infantils, els tricicles, les disfresses, perruques, capells, màscares, globus, tot de plàstic, els mcdonalds, els estels, tota la família dels tapers, d'aquests grossos per guardar sabates, a les ferreteries tot de plàstic, els bolis, els foguers bic de trenta colors per triar, els playmobils, els spidermans, els powerrangers.... i els pokemons, per favor... heu tingut mai un pokemon a les mans? en fi, no insistiré...»
Havia d'acabar aquell llibre, havia de fer net, havia de tancar la carpeta. I tornar a començar...