Jesús Moncada i l'alta literatura...

Abans em deies que t’havia agradat força l’autobiografia d’Agatha Christie. Em pots concretar una mica els teus gustos literaris?

Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna. L’última obra mestra que vaig llegir era el manual de funcionament d’un ordinador. L’havia traduït (d’una versió hongaresa del japonès) un italo-guineà, que havia après el català durant una escala tècnica d’un parell d’hores a Islàndia tot prenent cafè amb un canadenc que havia estat tres dies a Barcelona en una convenció de pelleters: una meravella… De tant en tant, però –només a tall de distracció, que consti, i sempre d’amagot perquè no vull donar mal exemple–, fullejo literatura barata: coses lleugeres, intranscendents, gairebé frívoles (Homer, Rabelais, Montaigne, Balzac, Villalonga, Calders, Kazandzakis, Baroja, Valle-Inclán, Carpentier, Txèkhov, Shakespeare, Maria Barbal, Pratolini, Sergi Pàmies, Tomasi de Lampedusa, Quim Monzó, Josep Pla, Flaubert, Pep Albanell, Mercè Rodoreda, Mikhail Xólokhov, Carlo Levi…). Et confesso que els he llegit més d’una vegada; alguns, fins i tot moltes vegades. I això que sempre juro que no reincidiré, però sóc feble, ho reconec. No faig prou bondat, tanmateix –què hi farem?–, tots tenim defectes… Ara bé, et prego que no ho publiquis a l’entrevista. Quina vergonya! ¿Què diria la gent si s’assabentés que llegeixo aquesta mena d’autors i que, a sobre, m’agraden?


De BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida:Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.
Via Espais literaris de Jesús Moncada.


[La meva contribució a la iniciativa del blog Saragatona.]

Epigrama



Epigrama

Construccions del capital, ruscos d'abelles africanes, mel per a poques. Era allà que ell havia acceptat de servir. Però en un túnel fosc va desplegar les ales i es va envolar quan ningú no el mirava. Havia de tornar a començar.

Tomas Tranströmer

Finestres...


Llegeixo High windows, de Philip Larkin, en la versió del poeta i traductor Marcel Riera que ha publicat Labreu. Com explica Marcel Riera al pròleg, jo també coneixia poc i malament l'obra de Larkin. Gràcies a Finestrals, però, frueixo de versos com:

I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l'aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.

[Actualització: En Jesús -gràcies!-, de Perure Alfonso, m'ha fet saber que Josep Porcar en va fer un post i un videopoema, que recomano.]


M'ha agradat de trobar en Finestrals una imatge que ja havia trobat en l'obra de Ramon Farrés, a Trenta-set poemes en forma de finestra, i que m'havia fascinat especialment en un poema, d'un poemari posterior, El present constant, que ja vaig citar aquí:

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.

Una imatge que Ramon Farrés explica en un text del 2001 i que publica en Els marges, número 85, de la primavera de 2008:

"Però els poemes, com les finestres, no tan sols permeten mirar en dues direccions: de dintre cap a fora i de fora cap a dintre, sinó que a més reflecteixen la imatge de qui mira: com quan mirem per la finestreta del tren i, sobreposat al paisatge exterior, veiem el nostre propi rostre reflectit al vidre, de la mateixa manera el poeta queda reflectit a la superfície del poema que presenta una determinada visió del món, i, si el poema reïx, també el lector s'hi podrà reconèixer en contemplar el paisatge que li ofereix el poeta."

De cop i volta al meu voltant tot són finestres obertes. O abismes.

En una recomanació del Llibreter, que m'apunto.

En un text que no coneixia, i gràcies a Enric Blanes: "La mirada des de la finestra".

O en un poema de Kepa Murua:
El secreto

A tientas abrió la ventana
y se puso a mirar
el tejado rojo y el cielo azul.

En la penumbra
a pensar en voz baja
sobre su secreto.

Ventanas son el miedo
lo que se escribe
sentirse bien cada día.

Ventanas son los sueños,
el deseo sin tiempo
insolente como el conocimiento.

I fins i tot en un poema de Lluís Calvo, "Miralls", perquè els miralls també són finestres:

"No diguis qui ets:
simula que hi ha un rostre al vidre.
I mira, amb nitidesa, el món. Calfreds."

Em sembla que l'essencial una imatge, un concepte, la feliç combinació d'unes quantes paraules és a l'abast de molt pocs, d'aquells que saben mirar i veure, d'aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu, allò que s'ha de saber veure. Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater, com Murua, com Calvo, com altres...

Alço la mirada. Miro per la finestra. Em pregunto qui és l'home que em mira que hi ha entre les Agudes i jo: finestres...