Resignar-se a la funció (António Gancho II)

Ahir, després de penjar el post, em vaig cabussar de nou en O ar da manhá. Vaig rellegir poemes llegits i rellegits; vaig tornar a descobrir poemes que em pensava que havia descobert... I, mireu com és aquesta secreta i diabòlica mania de llegir, em van tornar a trasbalsar unes paraules oblidades, uns versos que guardava en alguna butxaca foradada de la memòria...


Resigno-me à função

Isto de fazer poesia
não tem não mais que fazê-la.
Põe-se o papel, pega-se no lápis
e à moela da inspiração
falemos assim, digamos assim
não se diz não.
Começa-se não mal
que se comece bem
depois de tal
vem que as imagens
ou as comparações
escrevem e metem-se no meio
do que tu supões.
Depois dentre nós dois
ou o Céu ou o Inferno
ou Deus ou o Diabo
a bela ou o quadritérnio
inspiro-me, inspiras-te,
escrevo, começo e acabo.
Não abro o coração
em dois
que não vem depois
mais sangue fluido
a falar.
Abra-se antes na função
poética
coisas como o mar
o luar, o acabar das horas
e dos dias, na poesia romântica,
e na quântica outras
coisas, outras noções,
as quantas são que não
na romântica
aqui nesta já as leis
do coração, a função
entre dois corações
mas fisiologicamente
e na romântica
apaixonadamente mais quente.
Resigno-me à função
de fazer poesia.
Esfria-me é
o condão muitas vezes
mas a teses como
esta ou uma tese
qualquer
quero fazer eu
um poema também.
Resigno-me à função.
Submeto-me à função.
Subjugo-me à função.
E não vou mais longe.
Escrevo. Poesia.
O hábito faz o monge
e eu um dia vou longe
se escrever muito em poesia.
Doutra maneira dizia que
vale mais fazer a poesia
que dizê-la
que ela de guia tem
e serve-se de bela.


I aquí...

António Gancho

António Luís Valente Gancho va néixer el 1940, a Évora. Quan tenia prop de vint anys va intentar penjar-se amb un cable de telèfon, i el seu pare el va fer tancar. António Gancho va passar llavors per diversos hospitals psiquiàtrics, fins que el 1967 va ser definitivament internat a la Casa de Saúde de Telhal, a tocar de Lisboa. El 1973 va lliurar trenta-sis poemes a Herberto Helder, el qual en va incloure onze en el seu llibre “Edoi Lelia Doura : Antologia das Vozes Comunicantes da Poesia Moderna Portuguesa”. La descoberta d’aquests poemes, diuen, va sacsejar l’ambient literari portuguès.

L’editorial –l’Editorial– Assírio & Alvim ha publicat trenta-sis poemes, en el volum O ar da manhá, i una estranya novel·la, As dioptrias de Elisa. I no sé si hi ha res més; em sembla que no.

Falta gairebé un mes per al dia del llibre –vull dir del distribuïdor... –, i, si us interessa, potser encara hi sou a temps. Mentrestant, us en copio un tast.

“Quando desaparecer
hei-de pedir à noite
que me consuma com ela
que me devaste a alma
não quero mais
quero desaparecer na noite
e só de noite consumir-me”

Ai! alguien, ai!

Faig una volta ràpida pels deu o dotze blocs que em miro: tancats per vacacions. Aquest país, quan no treballen els mestres, es paralitza...

Vacacions...

Sí “vacacions”; “vacança” segons el DIEC i segons el DCVB:

VACACIÓf.
|| 2. pl.. Temps de repòs durant el qual cessen els estudis d'una escola, els treballs d'un tribunal, d'un funcionari, etc.; cast. vacaciones. Després d'haver-se amarat de sol, de llibertat i d'alegria durant les vacacions, Ruyra Parada 11.
Fon.: bəkəsió (or.); bakasió (occ., Val.); vakasió (Cast., Al.); vəkəsió (bal.).
Sinòn.: vacança
Etim.: pres del llatí vacatiōne, mat. sign.

Doncs, bé, vacacions, per què no? –a més és el que he sentit sempre a casa. I decideixes que portaràs els nens al cine. Béeeeeeee!!! Mirem què fan... Cartellera, segons El Pais–som així de “progres” i cosmopolites, ves–: 78 pel•lícules, a Catalunya i Balears; 19, infantils, i 4 en català.

Quatre números i unes quantes consideracions:

a. Anar al cine no és obligatori; de fet, Cervantes, Montaigne i el Rector de Vallfogona, que se sàpiga, no hi van anar mai.

b. El 5 per cent del total de pel•lícules que es projecten a Catalunya i a les Balears es pot veure en català o valencià.

c. Totes les pel•lícules que es projecten a Catalunya i a les Balears que es poden veure en català o valencià són pel•lícules infantils.

d. Zero pel•lícules per a adults es poden veure en català o valencià a Catalunya, i a les Balears. Mentida: a la Filmoteca en fan una amb els subtítols en català o valencià.

e. El 20 per cent de les pel•lícules infantils es pot veure en català o valencià.

f. Només 3 pel•lícules només es poden veure en català o valencià, totes 3 infantils.

g. “Només” 74 pel•lícules només es poden veure en castellà o espanyol, doblades o subtitulades.

h. Només 1 pel•lícula també es pot veure en català o valencià –la “llibertat d’elecció”, que diuen.

i. Al teatre –per allò que diuen: “Però és que el teatre…”– hi ha 11 espectacles en castellà o espanyol i 14 en català o valencià.

j. La pel•lícula que es pot veure en català o valencià i castellà o espanyol es pot veure, a Barcelona –pots fer sacrificis per veure una pel•lícula en català o valencià, però anar a Mollerussa...–, en 2 cines, segons El Pais, o en tres, segons la DGPL, i en 16 en castellà o espanyol.

k. Si volen veure o vull que vegin una pel•lícula en català o valencià, els meus fills poden anar a veure Robots o Robots.

l. La Llei de política lingüística garanteix que bla, bla, bla...

m. Els que volem anar al cine també en català, amb normalitat –i en castellà, i en francès, i en anglès, i en àrab, i en danès, i en farsi, i en rus, en grec, i en islandès si cal–, som provincians.

n. Si hi ha alguna pel•lícula en català o valencià més, n’hi haurà alguna en castellà o espanyol menys.

o. El castellà o espanyol és una llengua amenaçada a Catalunya per culpa de la Política Lingüística de la Generalitat.

p. Al nostre barri hi han vint-i-tres sales.

q. Hem hagut d’agafar el cotxe.

r. Potser per Sant Joan tornarem al cine.

s. El castellà o espanyol és una llengua amenaçada a Catalunya.

t. Gràcies, senyor director general.

Plou...


Posted by Hello

La ressaga

Pel que veig, pel que llegeixo, pel que sé, tinc la sensació que la meva generació —la dels nascuts en els seixanta llargs— és la generació ressagada: hem —he— arribat sempre tard a tot, a tot arreu.

Quaderns...

Des de 1997 hi ha dos llibres permanentment a la meva tauleta de nit, a més dels que hi són provisionalment. Des de fa, doncs, set anys, molts dies, abans d'anar a dormir, obro els Cahiers 1957-1972, de Cioran, o els Quaderns de l'Alquimista, de Josep Palau i Fabre. Potser no els he llegit de dalt a baix, segurament, o potser sí, perquè set anys són molts anys i 1400 pàgines, en total, no són gaire –0,54794520547945205479452054794521 pàgines cada dia, si fa no fa–, no ho sé, no ho sabré mai, però tampoc no m'importa, perquè tant me fa. Sovint els obro abans d'anar a dormir, o l'un o l'altre, o tots dos, i en llegeixo un parell o tres de pàgines, només per llegir alguna cosa intel·ligent al cap del dia, perquè hi ha dies que... deunidó. De Cioran, no crec que n'hagi de dir res; tret, és clar, que no n'hi ha res traduït en la llengua dels imparables –i da-li! De Palau i Fabre..., jo crec que Palau i Fabre és un dels grans personatges de la cultura catalana del segle XX. Ha fet de tot i ho ha fet bé. I penso que caldria llegir una mica més i una mica millor la seva obra; en la seva poesia, en els seus contes i els seus “quaderns” hi ha passió, hi ha intel·ligència, hi ha moltes peguntes i poques respostes, hi ha un univers, hi ha un “home”, i tot això, vist el que s'ha de veure, ja em sembla molt. Vaja, que és un luxe que “visqui” tan a prop.

La veritat és que és reconfortant deixar el llibre, apagar el llum, tancar els ulls, donar-hi unes quantes voltes, mirar de dormir..., després de llegir, per exemple: “Je m'éloigne de plus en plus de l'exclamation. Est-ce fatigue, vieillesse ou seulement bon sens?”, o: “El senyor Esteve? Tots en som fills, o néts o besnéts. El senyor Esteve és l'home d'un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida,i que no vol saber res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva activitat, l'única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida i gràcies!”, o una reivindicació dels contes de Diego Ruiz.

O toxo

Per mi el millor Rivas, després d’Un millón de vacas i Os comedores de patacas, és el poeta:


FONEMA

Do máis aló da gorxa,
dun pofundo e misterioso fol,
saíannos sons que debiamos matar.
Repitan:
Los pájaros de Guadalajara tienen la garganta llena de trigo.
Pero Lolo o do Rito dicía
que Los pajaros de Juadalagara tienen la jarjanta llena de trijo
e o mestre dáballe un pao.
A min custoume algún traballo dicir sen respirar
que había plantas monocotiledóneas
pero non din sabido de que familia era
se é que a tiña
o toxo que douraba os montes de Galicia.

Més butxaques

L'altre dia parlàvem de les butxaques i la memòria, i vet aquí que aquest matí en el llibre que llegeixo –que promet, tot i que hi falta una última «esbandida», però– trobo: «M’han quedat moltíssimes paraules dins les butxaques de l’abric de la memòria...»

Qualsevol classe d’inhumanitat esdevé, amb el temps, humana...

Una setmana sencera amb Yasunari Kawabata, amb la inquietant La casa de las bellas durmientes i Le maître ou Le tournoi de go. No hi ha res de traduït al català, crec. I tan imparables i tan contents! I de fons dos discos, que de fet són o podrien ser el mateix disc: In the Mood for Love i 2046. I no sé per què em ve a la memòria Lost in translation, una de les pel·lícules més cursis que he vist...

Paper trobat

Trobo en una butxaca un paper rebregat amb tres citacions. No sé quants anys fa que les vaig copiar; molts, diria. I és que les butxaques són el pou de la memòria...

«La veritat és una dèria d’adolescent o un símptoma de senilitat.» E.M.Cioran

«La citació és l’art del bluf en filosofia...»

«Fai che la morte ti trovi vivo e che la vida non ti trovi morto.»

Quelques fragments passés au crible des structures du langage...

"Tu dois savoir que ce que tu recherches ici-bas est rare, ton avidité est exagéré. Tout ce que tu peux obtenir en définitive, ce sont des souvenirs vagues, indistincts comme tes réves, jamais des souvenirs qui ont recours aux mots. Quand tu veux les raconter, il ne reste plus que des phrases bien ordonées, quelques fragments passés au crible des structures du langage."
La montagne de l’âme, Gao Xingjian.

Tots hi serem...

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—
que aquella nit amb tremolor d'espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
—Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen...
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.


Gener de 1973

J.V. FOIX

Els imbècils

El problema més greu no és que es pensin que som imbècils; el problema més greu és que som imbècils, perquè, si no, és que no ho entenc.

Joan Barceló

Aquest any Joan Barceló i Cullerés hauria fet cinquanta anys i en farà vint-i-cinc que és mort. Amb tan sols vint-i-cinc anys, doncs, va deixar una obra considerable que gràcies sobretot a Julián Acebrón i Jordi Casals –i al seu germà Damià– ha estat rescatada i editada amb decència, especialment la poesia i la narrativa breu. En un país de fira, amb una literatura de focs artificials, de grisos autors grisos, sense lectors, sense crítica, sense editorials, però amb moltes llibreries, no demano homenatges ni celebracions, no, només que algú giri el full i obri l’ull, i ja serà alguna cosa...

inmortal mort que et mors
sento passos porucs de morts de tomba nova
al fetge em claven claus d’acer inviolable
les mans m’obren els ulls amb solcs replets de por
massa pedres massa veus

...sebbene non importi, sebbene sia la nostra vita e basta.

Finalment, el meu sistema immunològic ha estat vençut i el virus de la grip m’ha contaminat els humors, i m’ha pujat la febre, i les mucoses, irritades, han començat a produir mocs a balquena, a betzef i a bell doll, és a dir, a raig fet. Total: mal de cap, irritabilitat, malestar, debilitat, baixa... La teràpia: un parell de dies de repòs, una manta a la falda i una dieta a base de Bolaño, couldines i sucs de taronja i llimona. El virus, el va portar a casa la gran, que el va passar al petit, que el va passar a la mare, que me l’ha passat a mi. El cercle, tancat, espero, aquest any.

Mentrestant sento tot l’enyor de demà –ara que estic al llit malalt...–, i llegeixo les necrològiques de Mario Luzi –la d’El Punt d’ahir, la d’El Pais, el suyo, que deia en Barnils, d’avui–, i us en copio un poema esborronador...


La città di domenica
sul tardi
quando c'è pace
ma una radio geme
tra le sue moli cieche
dalle sue viscere interite

e a chi va nel crepaccio di una via
tagliata netta tra le banche arriva
dolce fino allo spasimo l'umano
appiattato nelle sue chiaviche e nei suoi ammezzati,

tregua, sì, eppure
uno, la fronte sull'asfalto, muore
tra poca gente stranita
che indugia e si fa attorno all'infortunio,

e noi si è qui o per destino o casualmente insieme
tu ed io, mia compagna di poche ore,
in questa sfera impazzita
sotto la spada a doppio filo
del giudizio o della remissione,

vita fedele alla vita
tutto questo che le è cresciuto in seno
dove va, mi chiedo,
discende o sale a sbalzi verso il suo principio...

sebbene non importi, sebbene sia la nostra vita e basta.


...i us en faré la traducció un altre dia, que no m’hi veig amb cor, avui –deixar el sofà, buscar un llapis, remenar diccionaris... –, i acabaré Las criaturas de la noche –Dionisio, Dionisio...–, i tornaré al Bolaño, i miraré les notícies, i descansaré, i em faré un suc, i pensaré la jugada de la partida d’escrable virtual –coi de joc! –, i m’endormiscaré, i llegiré, i escriuré, i..., fins que arribin els nens de l’escola.

Tunnustuksia

Confessions
Annukka Peura


1.
La flor es bada, la cara girada cap a la llum més blanca de les llums. Al voltant tot s’esvaneix, carrers, arbres. Tot s’ha escrit.

2.
S’ha escrit que cada mil anys les bardisses floreixen en llengües de foc.
I la flor es diu Dolores i ella és la bellesa i ella és el dolor.

3.
I la flor es diu Dolores.
És el cavaller de roses
i l’hidalgo de jacints:
avui és immortal...

4.
No morirà avui,
la mà per un moment ha despullat de la cara la desesperació.
I la ferida, que sagna que sagna a l’interior, dorm.

5.
La seva cara
la meva mà
i tot això que és.

6.
Dolores en el roser silvestre
Dolores en el cant dels ocells
Dolores en el clotet de l’espatlla
Dolores en la boca del petó

7.
De la profunditat torna en si.
Petites estrelles marines tremolen encara sobre les parpelles.
El seu sol és gran i la seva pupil·la petita.

8.
El seu sol tenyeix el periheli dels cabells.
El seu vestit es fon amb les dunes daurades del cos.

9.
Entre el braços i en el tors, els cabells als dos costats del coll
ella és ella és ella és

10.
Aquests són: vespres en els quals encara s’atarden les ombres dels vianants.
Perfums que escampen llurs pètals sota la pluja.
En llur centre pla, ossuda i solemne, una petita mort.
I una minúscula d.

11.
Aguanta sola a les ribes del pensament.
Al voltant dels ulls s’allarguen cercles negres.
Pensando en la muerte.

12.
El sol o res, diu Dolores.


13.
Que els fenòmens restin inexplicables, com verges ambrades que coven miracles,
o com la papallona, que a l’encreuament vola a través de la corona solar.
Que restin inexplicables les cartes irreflexives, i la inclinació a seguir la papallona,
i l’esvoranc del carrer, i les ganes d’aterrar allà on la corda de la consciència
no arriba.

14.
Vols morir-te però la vida et vol per a ella,
et posa a la mà un branc sanguinolent i diu: cuida-te’n,
i tu vas plorar i el vas fer home novament.

15.
Els arbres que de nena t’atemorien s’alcen al voltant del teu llit,
un per angle. Sostenen el sostre i el son de qui dorm.

16.
Sobre el coixí la mà i una carona serena.
La llum embolcalla els bruns turons sorrencs de les espatlles, embolcalla el front,
ondeja suaument de la gola a vida i allà es posa.

17.
Dolores dorm. En el tronc despunten fulles i brots, es ramifica,
s’espesseix, es transforma en arrels. De la capçalera del llit creix un roser silvestre.
Petites flors rosades s’obren a les puntes dels cabells.

18.
Les verges seuen a l’espona del llit i parlen amb els arbres.
Dolores no es desvetlla, no espera, no sent.

19.
Les verges i Dolores passegen pels jardins del somni. Recullen
de les ales l’or en fulls i llegeixen en el vol el que la papallona mai,
mai no tindrà temps d’escriure.

20.
Com s’ha empetitit i aclarit el món!
diu Dolores i dorm. Somnis esblaimats.
Les ondulacions del llum d’oli en el sostre.
Fils de fums en l’aire de color aigua.
Xinel·les daurades sota el quadre del sant.

21.
La bellesa, que és inherent a la persona,
no tant gràcia innata de la joventut
com superba irrevocabilitat d’un fresc gairebé llest.
Aquesta és Dolores.

22.
Dolores en el roser silvestre.
Dolores en el cant dels ocells.
Dolores pertot.

23.
La cara més blanca de la llum, que reposa.
Al voltant tot creix i s’entortolliga.

24.
És escrit, tot en el nom és escrit.