Joan Vinyoli

Per a G. M., que crec que avui fa anys.

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m'ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l'àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa de condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d'amor, d'anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.

Ara, amics, anem
a celebrar l'àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l'esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.

De Passeig d'aniversari.

La blogosfera...

...hispana. El capítol de Vicent Partal, «"Blocs": dícese de los weblogs en catalán», és una radiografia molt interessant de la «cosa» catalana...

Repòquer

Ho vaig dir la vigília de Sant Jordi. Ahir vaig llegir a Vilaweb, en una notícia que avui misteriosament ha desaparegut, però que —he, he— vaig copiar, que:

Els llibreters acaben existències de L'església del mar i de Benvingut al món real

Sobre els llibres més demanats, els llibreters consultats coincideixen a parlar de dos títols indiscutibles: L'església del mar [1!] d'Ildefonso Falcones, que en moltes llibreries es va exhaurir ahir o avui a primera hora, i Benvingut al món real [2!!] de l'exdirectiu del F.C. Barcelona, Sandro Rosell. El problema d'aquest darrer títol és que en poblacions mitjanes com Mataró, Terrassa, Granollers... se n'han distribuït molt pocs, una vintena, que han estat del tot insuficients per la demanda que ha tingut el llibre. Per això Toni Cantó, de la llibreria Robafaves (que va exhaurir els llibres de Rosell en dues hores el dia que van arribar), diu que a l'hora del recompte, s'haurien de fer dos llistes, la dels més venuts i la dels més demanats. Guillem Terribas ha explicat a VilaWeb que la clau de l'èxit del llibre de Sandro Rosell és que ha solucionat el maldecap de moltes senyores que cada any no sabien què regalar als seus marits, grans apassionats del futbol i poc de la lectura.

Altres llibres de no ficció que s'estan venent molt bé són Camí d'Ítaca [3!!!] del jugador de futbol Oleguer Presas i els mediàtics He dit [4!!!!] d'Andreu Buenafuente i Freakandó matiner [i 5!!!!!] de Llucià Ferrer.

Crec honestament que m'he guanyat una medalla: cinc de cinc. Després d'aquesta demostració espectacular de «poderío», espero les ofertes milionàries de les editorials més importants del país..., de l'editorial més important del país, perquè, com diu el poeta, Tot és U.

Sant Jordi

Després de fer una volta processional per les quatre parades que han posat les llibreries del barri, i de comprar-hi cinc llibres —un per barba—, els dos grans se'n van amb sa mare a acabar de «viure» l'ambient de Sant Jordi a les Rambles i jo em quedo amb la petita, amb bronquitis, a casa.

Aprofito la tranquil·litat —relativa— per llegir els diaris, tots els que he comprat avui —una pila— i els d'ahir que encara no havia pogut llegir.

Començo per El País d'ahir. Passo ràpidament les seccions d'internacional, Espanya, Cataluña, societat —són notícies d'abans-d'ahir!—..., i m'aturo a les pàgines de cultura, que és intemporal. Hi llegeixo que els escriptors..., bé els escriptors, les associacions catalanes d'escriptors, que és una altra cosa, en nom dels escriptors i les escriptores, suposo, demanen que es reconeguin els drets d'autor en els préstecs bibliotecaris. O sigui que les biblioteques paguin el cànon. O sigui, parlant pla, que els usuaris de les biblioteques paguin, que d'una manera o altra paguem, que paguem per llegir. Sigui com sigui, a les associacions d'escriptors no els interessa que hi hagi més lectors, es conformen amb quatre calerons. Bé; és bo saber-ho. Però després que no parlin de promoure la lectura, de facilitar l'accés a la cultura i tot això...

A la pàgina següent, hi ha una entrevista amb el poeta Mahmud Darwix, que us penjo en un nou blog que he donat d'alta avui i que vull que sigui una mena d'annex de L'efecte Jauss. Si no coneixeu Mahmud Darwix, el podeu descobrir, de franc, de moment —de moment—, a les biblioteques públiques:

Darwix Mahmud (20) - 20 entrades

  1. Cant de l'obscuritat
  2. L'Emoció sobre les cançons de mar
  3. Estado de sitio
  4. El Fénix mortal
  5. Intent número set
  6. Memoria para el olvido
  7. Memoria para el olvido tiempo: Beirut
  8. Memoria para el olvido tiempo: Beirut
  9. Menos rosas
  10. El Meu amor es desperta del seu somni
  11. Mural
  12. No demanis perdó pel que vares fer
  13. Només un altre any
  14. Once astros poesía
  15. Els Onze astres
  16. Per què has deixat el cavall sol?
  17. T'estimo o no t'estimo
  18. Travessa de la paraula creuada
  19. Travessa de la paraula creuada
  20. Veig el que vull

Al suplement Babelia llegeixo un magnífic «Elogio de la lectura», d'Alberto Manguel. Entre altres coses —que podeu llegir a l'hemeroteca—, diu: «Como lectores, nuestro poder es aterrador e inapelable. No nos enternecen ni las súplicas de los críticos ni las lágrimas de los lectores que nos han precedido. Implacables, a través de los siglos, juzgamos y volvemos a juzgar a los libros que ya se creían a salvo...»

I després ja no tinc temps de llegir res més...

Abans i ara

Abans a mi també m'agradava fullejar els suplements culturals amb les recomanacions de Sant Jordi. Abans. Vull dir quan tenia temps i pensava que entre les novetats de Sant Jordi trobaria el llibre de la meva vida. Però això era abans.

Ara, quan s'acosta Sant Jordi, em compro, per exemple, Le magazine littéraire i el llegeixo de cap a cap. El número d'aquest abril és dedicat a Marguerite Duras. Hi ha una frase —atenció!— d'Enrique Vila-Matas que gairebé justifica els cinc euros i mig de la revista: «Je suis sorti de sa vie comme on sort d'une phrase.»

Però demà és Sant Jordi. I per Sant Jordi el «poble» envaeix els carrers i les llibreries i compra el llibre —un dia és un dia— i la rosa. I les llibreries —i les gitanes— fan l'agost, i jo que me n'alegro. Però a mi que no m'hi esperin, si ho puc evitar, que no sempre ho puc evitar. Jo ja el tinc, el llibre de Sant Jordi. I per mi el dia del llibre és cada dia.

Però demà és Sant Jordi, ves, i es vendran milers de llibres, i els més venuts seran:

-els monòlegs del graciós de la classe
-un freakandó sense suk ni bruk
-un progre camí a Ítaca i una pija benvinguda al món real, perquè el Barça és més que un club (de lectura?)
-i, potser, la història d'una església que en espanyol és una catedral.

I no, com m'agradaria a mi:

La set del viatger nocturn entre dos silencis als llocs imaginaris dels Països Catalans.

Setmana Santa

Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.

Salvador Espriu

Sense aeroplà

Últim dia de feina abans de les vacances. A l'hora de dinar m'escapo amb un cop de bici a comprar L'aeroplà del Raval perquè estaré uns quants dies sense baixar a Barcelona i no crec que l'aeroplà de paper voli pel meu barri, i perquè..., perquè ja no em puc esperar més. M'arribo fins a cal Llibreter. Remeno i remeno, i L'aeroplà no apareix per enlloc. A l'ordinador de la llibreria busco «aeroplà», amb accent i sense, «Tina» i «Vallès», amb accent i sense, també. Però res: l'aeroplà encara no es deu haver enlairat de Cornellà. Acabo de fer el tomb per la llibreria. Em reservo Fins que et trobi fins que trobi una ànima caritativa que me'l vulgui regalar —un "regal" de 28 euros—, potser, per Sant Jordi. Finalment, m'emporto tres revistes i quatre llibres. Més tard, en un dels meus refugis del Born, mentre espero el dinar obro la bossa i fullejo el que he comprat. M'adono que no he comprat cap novel·la. Em dec estar fent gran...

TRES —O QUATRE— DONES (amb k)

Koltz, Anise
Nous écrivons
pour nous souvenir
de ce que nous avons perdu

Chaque parole
est posthume


Kurtz, Dayna


Gentilesa de Castpost



Kavian, Eva


D'Après Vous

On a du mal à comprendre le visage triste, les mots rares, l'autre côté de la table. On n'a pas trop de temps tout de même, il reste un examen demain, alors.

Alors il dit qu'il est désolé, qu'il aime quelqu'un d'autre, une amie d'enfance, qu'on n'est pas en faute, qu'il est désolé, qu'elle a compris qu'elle l'aimait et qu'elle lui a dit, qu'il ne savait pas quoi. Que c'est à cause de ça. Du temps qu'il lui a fallu pour savoir quoi. Pour être sûr. Qu'ils sont ensemble depuis quelques mois, il y en a qui le savent. Qu'il est désolé.
Qu'il a pris le temps de réfléchir, qu'il a eu beaucoup de mal à le dire, qu 'il lui a fallu beaucoup de courage, qu'il se sent mieux de l'avoir fait. Qu'il est désolé.
Qu'il se rend compte que ça doit être dur. Surprenant aussi, mais il voulait être sûr. Et attendre la fin des examens, c'était le moins qu'il puisse faire.
Alors on s'est levée, sans lâcher le syllabus qu'on avait toujours dans les bras, on l'a regardé et on n'a pas trouvé ses yeux. On a dit qu'on espérait qu'il serait heureux avec elle. On n'a pas trouvé mieux. Puis on est morte.
En descendant les escaliers, en courant dans les rues, en pleurant, en formant un numéro de téléphone dans une cabine publique. En attendant la copine de classe dont c'était le numéro. En voiture avec elle et en lui pleurant tout ça, on est morte. En buvant un verre puis un autre, du vin. Plus jamais de bière. En écoutant le syllabus qu'elle a lu jusqu'au petit matin.
En passant l'examen devant un prof probablement compréhensif. En téléphonant aux parents pour dire que et en les attendant. En mangeant avec eux chez le portugais d'à côté parce qu'il fallait bien. On est morte. Sur le trajet, jusqu'à la maison. Pas si loin du champ de marguerites.
On s'est levée on a quitté une chambre unsyllabus dans les bras, et tout ce à quoi on a cru, toute la force dont on était pétrie. On a couru dans les rues, et tout ce qu'on était jusqu'à ce jour. Est mort.

I Katrin.

De mossegar-se la llengua

«In un'epoca e in un paese in cui tutti si fanno in quattro per proclamare opinioni o giudizi, il signor Palomar ha preso l'abitudine di mordersi la lingua tre volte prima di fare qualsiasi affermazione. Se al terzo morso di lingua è ancora convinto della cosa che stava per dire, la dice; se no sta zitto. Di fatto, passa settimane e mesi interi in silenzio...»

Palomar, Italo Calvino.