Sant Cosme i sant Damià


Avui és el dia dels sants Cosme i Damià. Segons el divertidíssim —a estones— Diccionari dels sants, de Ramon Sargatal —que recomano molt i molt, i que copio—, «aquests sants formaven l’equip mèdic habitual del segle III. Aquests dos màrtirs, coneguts com els Sants Metges, van néixer a Aràbia però van passar consulta a infinitat de llocs i van guarir infinitat de persones, bèsties i romans, in vita i també post mortem. El procònsol Lísies els va fer decapitar per haver-se negat a practicar la idolatria. Uns versos cantats a la processó d’Albi (“...los dos hi poseu la mà / i cureu amb diligència.”) no ens aclareixen si operaven a quatre mans o amb una cadascun, cosa que seria, encara, més d’aplaudir. Sigui com sigui, la compenetració havia de ser bona. Que a Catalunya se’ls hagi dedicat tants santuaris i retaules a partir del segle XV ens pot donar un indicador del grau d’hipocondria del nostre poble.»

Jo vull felicitar —com estic últimament!— tots els Cosme i, especialment, tots els Damià que, lectors, crítics, escriptors, llibreters o tafaners, passen encara, a una hora o una altra, per aquest blog descregut...

El terror...

El terror preventivo

Dieron al fuego virulencia,
calcinaron los bosques y los ríos.
En nombre de la Justicia
injustos testimonios levantaron,
y otros y otros crímenes
que sería prolijo enumerar,
y otro delito cometieron
más refinado y atroz.
Hincaron en el pecho humano
el estandarte del terror.

Que el miedo del abismo fuera
peor que el propio abismo.
Sacerdotes de un culto nuevo
—y cuán antiguo—
el terror preventivo reinventaron
principio y cruz de toda sumisión.

Alfonso Costafreda

Simulacres...

Jo no descobriré ara la qualitat i l’interès dels posts del Llibreter; però el post-pròleg que ha fet per a l’últim número de la revista Paper de Vidre és molt i molt recomanable.

Hjertebarn

Una feineta urgent devora les meves hores de lleure. No puc llegir, no puc escriure..., amb prou feines tinc dos minuts aproximadament cada hora per canviar de disc i cinc minuts per penjar un post en forma de quadre amb música de fons...






© Anna Demovidova, de la imatge; © Under Byen, de la música.

Into my arms

Des d'avui, L'efecte Jauss amb música.

Per començar, Sarah-Jane Morris canta una cançó de Nick Cave:





Una gentilesa de Castpost

I've seen things you people wouldn't believe...

...he vist els robots de Spàmia colonitzar L’efecte Jauss..., i, esclar, a partir d’avui, els éssers humans que hi vulguin deixar comentaris s’hauran d’identificar.

No time to die! —encara.

Kurt Tucholsky


«Ells s’omplen la boca cridant: “En nom d’Alemanya...!” Exclamen: “Nosaltres estimem aquest país, només nosaltres l’estimem!” No és veritat.
»En patriotisme ens deixem superar per aquells... nosaltres tenim un sentiment internacional. En l’amor a la nostra terra, per ningú... ni tan sols per aquells, a nom dels quals s’ha inscrit el país en el registre de la propietat. És nostre.
»I tan odiosos com em són aquells que —a l’inrevés que els nacionalistes— no troben absolutament res de bo en aquest país, ni un pèl de bo, ni el bosc, ni el cel, ni les ones... amb la mateixa decisió ens guardarem de caure, per exemple, en el patriotisme. Ens en riem de les banderes... però estimem aquest país. I tal com les agrupacions nacionalistes fan sonar els timbals pels camins... amb el mateix dret, exactament amb el mateix dret, nosaltres, nosaltres que hem nascut ací, nosaltres que escrivim i parlem millor l’alemany que la majoria d’aquells ases nacionalistes... exactament amb el mateix dret ens apropiem de rius i boscos, de platges i cases, de clarianes i prats: és el nostre país. Tenim el dret d’odiar Alemanya... perquè l’estimem. Ens han de tenir en compte, quan parlen d’Alemanya, a nosaltres: comunistes, joves socialistes, pacifistes, amants de la llibertat de tota mena; cal que pensin en nosaltres quan pensin en “Alemanya”... fóra molt fàcil de fer com si a Alemanya només existissin les agrupacions nacionalistes.
»Alemanya és un país dividit. Nosaltres en som una part.»

De Kurt Tucholsky: «La nostra terra», a Entre l'ahir i el demà. Traducció de Jordi Jané. Quaderns Crema; Barcelona, 2003.

Roda el món i torna al blog

Després de tretze o catorze hores de fer de pare, em dedico als meus altres “vicis”: faig un te o un cafè, poso un disc —aquest, per exemple—, llegeixo ininterrompudament durant dues o tres hores, engego una estona l'ordinador, faig un post...

Per felicitar el Llibreter —anònim?

Per agrair els articles que sé que aquest estiu han parlat d'aquest blog —de Manel Ollé a L'Avenç; (de M.S.?) a Vilaweb, i de retruc al Presència— i els que potser n'han parlat però que no ho sé.

Per penjar l'enllaç a l'únic article intel·ligent que he llegit aquests dies —de Manuel Delgado.

Per recomanar un parell de blogs: aquest —la Katrin no és el Katrina però deunidó quin cicló!— i aquest altre —octubre al setembre.

Per copiar un poema..., bé, el manllevo del blog stellefilanti, que no s'ha actualitzat des del juliol, i m'estalvio de copiar-lo del monumental Tutte le poesie d'Eugenio Montale:

Les paraules

Le parole
se si ridestano
rifiutano la sede
più propizia, la carta
di Fabriano, l'inchiostro
di china, la cartella
di cuoio o di velluto
che le tenga in segreto;

le parole
quando si svegliano
si adagiano sul retro
delle fatture, sui margini
dei bollettini del lotto,
sulle partecipazioni
matrimoniali o di lutto;

le parole
non chiedono di meglio
che l'imbroglio dei tasti
dell'Olivetti portatile,
che il buio dei taschini
del panciotto, che il fondo
del cestino, ridottevi
in pallottole;

le parole
non sono affatto felici
di esser buttate fuori
come zambracche e accolte
con furore di plausi
e disonore;

le parole
preferiscono il sonno
nella bottiglia al ludibrio
di essere lette, vendute,
imbalsamate, ibernate;

le parole
sono di tutti e invano
si celano nei dizionari
perché c'è sempre il marrano
che dissotterra i tartufi
più puzzolenti e più rari;

le parole
dopo un'eterna attesa
rinunziano alla speranza
di essere pronunziate
una volta per tutte
e poi morire
con chi le ha possedute.


I per...

Regressar

M’agrada la paraula regressar; potser no és tan “genuïna”, potser no és tan “diferent”, potser no se sent tant..., però tot això dóna al fet que descriu una transcendència que no sé veure en els seus sinònims d’ús corrent.

I quan regresso o torno m’agrada fer-ho a poc a poc; reprendre la vida de cada dia lentament, sense presses. Arribar a casa, per exemple, i passar un dit per la capa de pols que hi ha en la caixa de l’últim disc que vaig posar abans de marxar, i tornar a posar-lo, i escoltar totes les cançons amb atenció i deixar que el temps s’escoli.

I m’agrada també retornar la vida a les plantes agostejades de la terrassa, i abandonar les maletes al safareig, deixar les rentadores per a un altre dia o per a una altra setmana, aparcar les cartes al calaix de dalt, desar les guies inútils dels llocs on he estat...

I m’agrada tornar els llibres llegits a la biblioteca i endur-me’n més; i treure el nas a internet; i rellegir les notes que he pres en el quadern de cada estiu, passar-les a net, fer-ne una tria, engruixir la carpeta dels textos que no en sortiran mai —per mandra, per incúria, per vergonya, per desídia, per por...

I m’agrada també delitar-me en el retrobament de mi mateix, descobrir-me en el mirall un agost més vell, un agost més ignorant, un agost més perplex, i afaitar-me a poc a poc, a consciència, i dutxar-me, per fi... I retrobar el gust, el tacte, l’olor, el so, el color de les coses de casa: les tovalloles, el cafè, l’aigua, el pa acabat de fer, el sofà, els llibres, els trens, el paisatge, el ressò de la veu enjogassada dels nens que redescobreixen les seves joguines, el xerric de les cadires del pis de dalt...

I m’agrada fer el llit amb llençols nets, i agafar el llibre que no he obert des de fa tants dies, i llegir-ne dos o tres poemes, i tancar els ulls, i dormir com només es dorm a casa, i somiar que demà encara seré lluny, molt lluny de les meves coses, dels meus records, de mi, en un temps i un espai mítics que alguns anomenen “vacances”.