Dissabte

Els nens han dormit fins tard; eren quarts de deu quan hem baixat a esmorzar. Plovia. Les obres de les golfes estan acabades, i només falta acabar de pintar i muntar-hi la llibreria. Està tot molt brut. Hem hagut de pencar de valent. Aviat hi portarem els llibres. Les piles de Sant Andreu, finalment, desapareixeran; però els llibres no, no del tot, esclar. El que ara és l'estudi serà l'habitació de l'R., però hi deixarem una prestatgeria per a uns quants llibres. Hauria de pensar com vull organitzar la biblioteca; per ordre alfabètic, suposo. Una feinada. Ens han portat mitja tona de llenya, i l'hem hagut d'entrar sota la pluja, i, esclar, hem encès la llar de foc. Ha plogut tot el matí. Hem fet una estona de deures. Hem escoltat el disc de Manel i el disc de Manel i el disc de Manel. Els nens ja van cantant "i que bonic, que bonic, que bonic..." Ha vingut el paleta a cobrar la feina. Ens explica que ve de caçar bolets, que se'n fan molts cap a la banda de Pujals. Demà, si no plou... He improvisat un dinar amb el que hi havia a la nevera, que no era gaire cosa. Hem tornat a veure Indiana Jones i l'última croada. Cap al final, m'he adormit, amb la petita al damunt. Un plaer una mica incòmode. A la tarda, com que no plovia, hem baixat al poble. Hem comprat els diaris, i torró, i unes pizzes per sopar. També hem comprat peix per dinar demà. Hem xerrat una estona amb uns amics. A l'hora de sopar, la T. ens ha fet riure; festival de cares: de por, de sorpresa, de múrria, d'enfadada, de contenta, de xineta... S'ho acaba tot. Els dos grans volen veure el Barça, com que s'han portat bé... D'acord. Pujo la petita a dormir: el pijama, les dents, un conte i una cançó. Baixo. Plego la roba de dues rentadores: una de roba blanca i una de color. La feina no s'acaba mai. Em fan mal les costelles. Em faig un cafè. L'M. s'adorm al sofà. La pujo al llit. Acabo de plegar la roba. Em poso a llegir. L'R., eufòric, em ve a dir que el Messi ha fet un partidàs, dos gols. El Barça ha guanyat. Disciplinat, així que s'acaba el partit se'n va a dormir. Diu que llegirà una mica... D'acord. Bufa el vent. La C. diu que se'n va a dormir, també, però sento la tele... Em poso música. Llegeixo una estona. Ara estic sol. A la taula del menjador hi ha una pila de roba, una caixa de colors, una família de clics, una agenda escolar, un llibre... I bufa un vent furiós. I escric això...

Les flors del Mall

Fa més de vint-i-cinc anys, el profe de llengua i literatura de l'institut —i mira que li fèiem la vida impossible, pobre!— em va passar —gràcies, E.— Les flors del Mall, uns quants poemes fotocopiats que escarnien la colla de poetes que s'aplegaven a l'entorn de les Edicions del Mall.

Aleshores jo formava part d'una colla d'aprenents de poeta que, com la majoria de poetes, ens trobàvem als bars, llegíem poc i malament, i escrivíem poemes horribles a les nòvies que no teníem, i amb aquells poemes fotocopiats em vaig fotre un bon fart de riure i vaig aprendre que la poesia era una cosa més seriosa que escriure poemes.

Aquell plec de poemes fotocopiats va provocar una bona sotragada de les capelletes literàries: unes, lògicament, es van emprenyar; la resta es van fotre un fart de riure. Darrere d'aquells poemes hi havia l'esperit iconoclasta —«iconoplasta», que diu un amic meu— i foteta —els diversos esperits iconoclastes i fotetes— d'en Carles Bau de l'Aire.

Malauradament, però, fora de les hemeroteques i del registre de greuges gremials, en va quedar poca cosa, de «Les flors del Mall», i la poesia catalana va continuar fent la viu-viu, gràcies a unes quantes colles de poetes que es trobaven als bars, llegien poc i malament, i escrivien poemes horribles. En Carles Bau de l'Aire va desaparèixer del mapa, i el meu plec de fotocòpies va quedar enterrat, amb uns quants poemes horribles, en una carpeta plena de gloriosa pols literària...

Ara, però, feliçment, en Carles Bau de l'Aire ha tornat i ha rescatat, en versió electrònica, les controvertides «Flors del Mall», una de les millors aportacions, crec, a la poesia satírica del segle XX. I, si voleu, us podeu emprenyar, o us podeu fotre un fart de riure. Encara ara, més de vint-i-cinc anys després, la poesia catalana va fent la viu-viu i massa poetes es troben als bars, llegeixen poc i malament, i escriuen poemes horribles.

Jo he renunciat a escriure poemes, però vull poder llegir les pulles baudelairianes, per exemple un dels impagables poèmes maudits, i fotre'm un fart de riure:

Lafav habruta

To pànde kàpen hú naiàl trakúixa,
avàn sandès mapel kamí delori nàl
senvéla fàv atót assola. Esbrú ta.
Dunalli gàda fétam pokatrà sa,
unabar jàula lavàn llerdossar
iel témslia fétun tèl: lafàv esbrú ta.
Ve abocàr salgibréll comàns solía
mes nóm bal fèrmpo sàtdàl treve gàdes
niamb seskom pànyes, nó: vetóta sól ha.
Seskom panyes, malló ses, perllen sòls,
per sofàzi per plàt gesnok turnàls
fandrin gàlzes quetllóts méntrerre fílen.
Éllan opòt, huembrú tari atót.
Tòp ademó roalori nàlke drín ga
i rekúla frontàd… Perot òrna
iorínad estil·lànt túfzek sekràb les.
Orín apóc issèn seg àir ezgàn hes.
De spré zaixé calsèl labrú tatésta
am bún grangés totrà gik hissarrón sa
davàn dekàus dellú nezi sentor na
òrf edolór sòtala llúmkekré ma,
vacil·làmper kam ínzino blidà bles,
brand ànt làng hidamént helzóuze nòrmes.

[Per cert, moltes gràcies!, tot i que l'enllaç no va enlloc. I gràcies, també, N., per la informació.]

Boira

Una amiga que té una bola de vidre ho ha vist a primera hora del matí: boira. Ha vist boira; hi havia boira. Dormir massa, llegir poc, escriure gens... fa que es formi una boira emprenyadora que ho omple tot. També la bola de vidre. No hi ha res a fer.

Bernardo Atxaga escriu a Marques —ho tradueix Josep M. Fonalleras—: «Per a nosaltres, no hi ha pàtria més important que el present.» Encara que sigui un present emboirat...