Els qui tenen raó

«Mira-te'l, mira-te'l! S'infla, es congestiona, llança el seu doll verbal. S'enfilarà, com totes les altres carbasseres. Té una ambició furiosa, una certa mà esquerra per a la intriga, i un riu inestroncable de paraules, paraules, paraules. Ja se'l pot veure per endavant com salta, acròbata polític, de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i a la barra fixa del partit. Surarà, manarà, cavalcarà la guerra com un senyor. Núvols de paraules seran el seu camuflatge, per entre els quals el seu rostre sortirà de llarg en llarg —automatisme subconscient— a fer l'ullet a la massa. Però ni garlant, ni surant, ni fent l'ullet, no és pas ell el qui té raó.»

C. A. Jordana, 29.08.1938.


Ni déu

Cap de setmana reparador. He dormit un fotimer d’hores. Necessitava dormir un fotimer d’hores. Deunidó, la setmaneta. Un t’estimo, el sol de primavera, tres nens feliços, la camèlia florida, les cançons d’Helene, la mica de neu que queda a les Agudes, el silenci, el bosc que reverdeix, el vol d’una cuereta, una cerveseta, em mig reconcilien amb el món, amb mi mateix. He llegit molt. Necessitava llegir molt.

Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu. També diu que la poesia és més que res una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat. M’estimo més, doncs, un poema, una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat, és a dir la segura commoció, que no pas les seguretats incommovibles.

L’altre dia vaig travessar el parc de la Ciutadella, el Born, la Via Laietana, una manifestació multitudinària —Maragall, dimissió!, Maragall, dimissió!—, la plaça de Sant Jaume atapeïda de mestres i estudiants, la plaça del Pi... Anava a una llibreria a buscar un llibre que tenien i que no em van voler vendre. Potser l’Artista, si vol, si pot, un dia d’aquests ho explicarà. Diria que quan s’acosta Sant Jordi hi ha llibreters que es trastoquen...

Al final, em vaig comprar un llibre de poemes: El present constant, de Ramon Farrés. Hi ha poetes que parlen i parlen i no diuen res; Ramon Farrés és un poeta que parla poc i diu molt. Després del seu excel·lent D’un lloc a l’altre, en El present constant demostra que la bona literatura és la que s'escriu per a un mateix, lentament, fent i refent, mirant que cada mot ocupi el lloc exacte —en el text, en la memòria, en el paisatge— i que els lectors n’hàgim de trobar el significat en el diccionari dels silencis.

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.


I avui...

...he recollit apunts de terra he curat ferides m'he posat un braçal de premsa he passat ànsia m'he embrutat de sang he plorat en un racó han udolat massa ambulàncies he tornat a la universitat m'han trencat les ulleres he portat pancartes d'indignació he patit una crisi d'angoixa he recordat una altra època he cridat que no! m'han fet basarda tantes sirenes he sigut professor he demanat dimissions m'han dit pollós he fet una pintada no he escoltat cap cançó m'han ajudat a aixecar-me he llegit octavilles amb faltes he anat a la presó m'he sentit estudiant he tingut por he perdut tots els llibres he firmat manifestos inútils m'he tallat amb un vidre he corregut com un gos m'han fotut un parell d'hòsties he vist càmeres esbardellades m'he amagat en un portal he pensat que així no m'he emprenyat de debò he comptat cadàvers polítics he assistit als funerals d'un país he tancat una porta he obert una finestra...

Un dia

avui m'he llevat a les sis i he arribat a la feina a quarts de quinze m'han ensenyat que puc anar a treballar amb tren he après una paraula he escoltat moltes vegades la mateixa cançó he comprovat que hi ha polítics del segle XXI, i massa política del segle xv he perdut l'hora de dinar sense dinar he traduït un poema inútil per a la meva col·lecció de poesia inútil he arribat a la conclusió que és impossible fer un cafè amb gel sense vessar el cafè quan l'aboques al got del gel he agafat quatre llibres i dos cd de la biblioteca de Can Fabra he vist fer una "escultura de Joan Miró" a les rajoles del lavabo de casa he llegit: «l'escriptor escriu en el dietari el que sap; en un poema o en un conte, el que no sap» hem rigut a l'hora de sopar he descobert un parell de blogs he escrit que hi ha poetes que parlen i parlen però no diuen res he acabat de llegir una novel·la i n'he començat una altra he pensat que potser és hora de... me'n vaig a dormir cansat, una mica més vell, més ignorant, més... lliure?

El vol d'un ocell

«Escriure. Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les "quartel·les" —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d'expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell.»

Josep Pla, El quadern gris.