Cap de setmana reparador. He dormit un fotimer d’hores. Necessitava dormir un fotimer d’hores. Deunidó, la setmaneta. Un t’estimo, el sol de primavera, tres nens feliços, la camèlia florida, les cançons d’
Helene, la mica de neu que queda a les Agudes, el silenci, el bosc que reverdeix, el vol d’una cuereta, una
cerveseta, em mig reconcilien amb el món, amb mi mateix. He llegit molt. Necessitava llegir molt.
Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya.
Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari
Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu. També diu que la poesia és més que res una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat. M’estimo més, doncs, un poema, una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat, és a dir la segura commoció, que no pas les seguretats incommovibles.
L’altre dia vaig travessar el parc de la Ciutadella, el Born, la Via Laietana, una manifestació multitudinària —Maragall, dimissió!, Maragall, dimissió!—, la plaça de Sant Jaume atapeïda de mestres i estudiants, la plaça del Pi... Anava a una llibreria a buscar
un llibre que tenien i que no em van voler vendre. Potser l’
Artista, si vol, si pot, un dia d’aquests ho explicarà. Diria que quan s’acosta Sant Jordi hi ha llibreters que es trastoquen...
Al final, em vaig comprar un llibre de poemes:
El present constant, de
Ramon Farrés. Hi ha poetes que parlen i parlen i no diuen res; Ramon Farrés és un poeta que parla poc i diu molt. Després del seu excel·lent
D’un lloc a l’altre, en
El present constant demostra que la bona literatura és la que s'escriu per a un mateix, lentament, fent i refent, mirant que cada mot ocupi el lloc exacte —en el text, en la memòria, en el paisatge— i que els lectors n’hàgim de trobar el significat en el diccionari dels silencis.
No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.
