Uno y ninguno

Él cree saber quién soy, y se equivoca.
Tú puedes desandar, paso por paso,
toda la historia, todos los detalles
que dibujen un rostro, pero no seré yo
quien esté dibujado en ese rostro,
aunque sea mi rostro el dibujado.
Cualquiera que no sepa de mí lo sabe todo.
Yo no sé quién soy yo, pero estoy en lo cierto.

Esta acumulación de paradojas
exige un comentario y una pausa.
(Las palabras se pueden urdir y desurdir,
hasta no decir nada, queriendo decir todo.)
Cualquier hombre es ninguno, y es legión
y es nadie y uno mismo.
Y ahora que ya lo sabes, date cuenta:
estás equivocado por completo.

Carlos Marzal, Los países nocturnos.



Postnacionalisme


Tots els diaris «espanyols», tots, també l’Avui i El Punt, que són uns diaris espanyols escrits en català que llegeixen els catalans que creuen, encara, amb aquella fe, que Catalunya no és Espanya —malgrat el seu DNI i, ai!, el seu DNA—, destaquen en primera pàgina i amb foto la victòria al Tour d’un jove ciclista madrileny —els diaris més «postnacionals», fins i tot amb una fotografia del ciclista embolicat amb la bandera postnacional; amb la bandera postnacional espanyola, esclar—, que corre en un equip espanyolíssim que es diu Discovery Channel... En canvi, Le Monde, un altre gran diari postnacional, diu, també en portada, sense foto, que el ciclista en qüestió no hauria hagut de participar al Tour perquè el seu nom surt en els papers del pèrfid doktor que tantes tardes de glòria ha «donat», per via intravenosa, sembla, al ciclisme —espanyol. Tot plegat put a pur postnacionalisme, vaja... Visca Jalabert!



Llum

Un dia uns savis il·luminats van tenir una idea lluminosa: «Potser ens hauríem de desconnectar d’Espanya...» I Espanya, oh!, ves per on, en va fer cas i els va deixar a les fosques. Una lliçó. De tenebres.






Paraules d’arqueòleg i literatura


«El meu País és un desert que sovint m’atura el cor. Em resulta difícil alenar en presència del seu cos moribund, abandonat a la indiferència. Ens han vençut afablement, amb el nostre vistiplau, i tan sols romandrem en algunes paraules d’arqueòleg...»

«La literatura que escric vol travessar l’espai i el temps que m’ha tocat viure; intenta temptar-me perquè em crega singular a l’hora d’explicar la vida i donar-hi un sentit, i em crea la il·lusió de foradar el caos i l’absurd, tot i que siga amb una agulla de cap entortolligada. La literatura que escric em fa surar aspectes que ignorava posseir i, per tant, només és estrictament vàlida i necessària per a mi...»


De Vianant, de Rafa Gomar.



La ciutat

Surto tard de la feina. En lloc d'anar cap a casa haig d'anar a l'òptica, que és a Barcelona. Em trobo, esclar, l'homenet petit i tímid, amb el barret, envoltat de policia i de curiosos, que a l'ombra de Santa Maria del Mar roda escenes d'una pel·lícula, diuen, però que sembla un sainet —subvencionat. M'agraden les seves pel·lícules, m'agraden molt, sobretot les que el títol és un nom propi: Manhattan, Annie Hall, Zelig, Hannah i les seves germanes, Alice... Però em fa una mica de llàstima veure en què s'ha —l'hem— convertit. El deixo amb els seus àngels i amb els seus dimonis. Pujo Argenteria amunt, plaça de l'Àngel, Llibreteria, carrer del Call, la Rambla... Barcelona bull. Com que avui no tinc —gaire— pressa —els nens són a Arbúcies, amb la C. i els avis—, vaig cap a Discos Castelló. Fa molt de temps que no em compro discos. Gràcies o per culpa de l'Emule i de l'Itunes. Abans d'entrar em poso un límit: 40 euros. Al cap d'una bona estona surto: 41,95 euros. Tres discos, tres estils, tres llengües, tres maneres de veure el món. Entro en una llibreria. Remeno. Llegeixo contraportades, primers paràgrafs... Les hores passen amb alegria. No em compro res. No tinc temps de llegir, ara. I tinc una pila considerable de lectures endarrerides que no sé quan podré començar. Em fa mal el cul, avui. Ahir em vaig haver de vacunar del tètanus. Un clau rovellat i traïdor em va travessar, de nit, el plàstic de la sola de la xancleta i em va foradar el peu. L'infermer que em va vacunar ja em va avisar. El cul. M'assec com puc. I em prenc un granissat de llimona. A la plaça Catalunya un estol de banderes roges... Un estol de banderes roges? Potser és que roden una altra pel·lícula. O un espot... La ciutat ha canviat; ja no és el que era. Jo també he canviat; ja no sóc el que era. No em sap greu. Les ciutats canvien, malgrat tot. Tot canvia. Tots canviem. Malament, si no. I tot continua igual. La ciutat és ara un batibull de gent diversa; però ja ho era, un batibull de gent diversa, i sempre ho serà. El canvi; la ciutat dels canvis. La millor ciutat del món: la ciutat puta i la ciutat senyora; la ciutat golfa i la ciutat elegant, la ciutat bruta i la ciutat neta; la ciutat dels okupes i la ciutat dels especuladors, la ciutat dels pispes i la ciutat dels lladres; la ciutat que atrau i la ciutat que repel·leix; la ciutat dels blancs, la ciutat dels negres, la ciutat dels foscos, la ciutat dels grisos, la ciutats dels rojos, la ciutat dels clars, la ciutat dels verds, la meva ciutat; la ciutat de la Rambla dels Estudis, la ciutat de la Rambla del Raval, la Prashan Rambla; la ciutat dels mòbils i la ciutat dels locutoris; la ciutat pobra i la ciutat benestant; la ciutat dels brètols i la ciutat dels gamberros; la ciutat cosmopolita i la ciutat provinciana; la ciutat del mar i la ciutat de la muntanya; la ciutat dels pisos pastera i la ciutat de les habitacions d'hotel a tres-cents euros la nit; la ciutat que m'agrada, la ciutat que m'irrita, la ciutat que vull, la ciutat que no em vol, la meva ciutat; la ciutat on viu la gent que estimo i la ciutat on viu gent que, potser, odio; la ciutat estranya, la ciutat normal; la ciutat on van néixer els meus pares, la ciutat on no ha nascut cap dels meus fills; la ciutat dels bars, la ciutat de les pixarades, la ciutat de les bicis, la ciutat del vici; la ciutat dels uns i la ciutat dels altres; la ciutat dels matahambres, de les pizzes, dels pintxos, de les coques de La Montserratina, dels kebabs, dels entrepans de pernil, dels xauarmes, dels rotllets de primavera... Les hores passen, el sol es pon. Tinc feina, encara. He de preparar la bossa per marxar. Demà. I deixar per uns dies la ciutat imperfecta, la ciutat que potser estimo, la meva ciutat...


Poesie operaie

anche se dopo la fatica il cervello
è ancora in balia di questa furiosa costruzione
che a me fa costruire chiodi che non si saprà mai
a quale cristo andranno a crocifiggere
e ancora possiamo incatenarli i mostri
vincerli e digerirli per la notte e per la gioia
nella tua casa in confusione dove ti attende moglie figlia e pranzo
dopo aver alzato posate come se alzassi utensili
io nella mia camera tre metri per cinque
pareti bianche e migliaia di fogli bianchi da mettere in croce
in lotta con la stanchezza e lo sporco ed è tutto presso di noi
non aspettare il sabato inizio del riposo d'iddio
il riposo sia per dio e questo inferno per noi

Luigi Di Ruscio



Je retrouverais le secret

Je retrouverais le secret des grandes communications et des grandes combustions. Je dirais orage. Je dirais fleuve. Je dirais tornade. Je dirais feuille. Je dirais arbre. Je serais mouillé de toutes les pluies, humecté de toutes les rosées. Je roulerais comme du sang frénétique sur le courant lent de l'oeil des mots en chevaux fous en enfants frais en caillots en couvre-feu en vestiges de temple en pierres précieuses assez loin pour décourager les mineurs. Qui ne me comprendrait pas ne comprendrait pas davantage le rugissement du tigre.

Et vous fantômes montez bleus de chimie d'une forêt de bêtes traquées de machines tordues d'un jujubier de chairs pourries d'un panier d'huîtres d'yeux d'un lacis de lanières découpées dans le beau sisal d'une peau d'homme j'aurais des mots assez vastes pour vous contenir

et toi terre tendue terre saoule
terre grand sexe levé vers le soleil
terre grand délire de la mentule de Dieu
terre sauvage montée des resserres de la mer avec
dans la bouche une touffe de cécropies
terre dont je ne puis comparer la face houleuse qu'à
la forêt vierge et folle que je souhaiterais pouvoir en
guise de visage montrer aux yeux indéchiffreurs des
hommes


Aimé Césaire