La nuòch inacabada

Als noranta-set anys s’ha mort Max Roqueta. En queden –i ja sé que és un tòpic–...
Las paraulas

Las paraulas estèlan la nuòch de las causas ;
Se miralhan dins l’estanh das monstres abandonats
au fons dau potz etern de la tenèbra.

Las paraulas son de lutz en camin,
que sabon pas se quaucun las espèra.

La nuòch inacabada.

Adéu, rius; adéu, fonts; adéu, franquistes...

En la “meva” Galícia hi ha aquest “cantar” de Rosalía de Castro, interpretat esplèndidament per Amancio Prada, i reinterpretat per Adolfo Osta. Tot i que és una cançó de comiat, vull que serveixi per donar la benvinguda a..., a..., al que sigui, que segur —segur—, no és difícil, que serà millor.


ADIÓS, RÍOS; ADIÓS, FONTES

Adiós, ríos; adiós, fontes;
adiós, regatos pequeños;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.

Adiós, ríos; adiós, fontes;
adiós, regatos pequeños;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde m'eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei.

Prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiñas do meu contento.

Muiño dos castañares,
noites craras do luar,
campaniñas timbradoiras
da igrexiña do lugar.

Amoriñas das silveiras
que eu lle daba ô meu amor,
camiñiños antr'o millo,
¡adiós para sempr'adiós!

¡Adiós, gloria! ¡Adiós, contento!
¡Deixo a casa onde nascín,
deixo a aldea que conoço,
por un mundo que non vin!

Deixo amigos por extraños,
deixo a veiga polo mar;
deixo, en fin, canto ben quero...
¡quén puidera non deixar!

Adiós, adiós, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.

Xa s'oyen lonxe, moi lonxe,
as campanas do pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.

Xa s'oyen lonxe, máis lonxe...
Cada balad'é un delor;
voume soyo, sin arrimo...
miña terra, ¡adiós!, ¡adiós!

¡Adiós tamén, queridiña...
Adiós por sempre quizáis!...
Dígoche este adiós chorando
desd'a veiriña do mar.
Non m'olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu lar!

Adiós, ríos; adiós, fontes;
adiós, regatos pequeños;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.

Els dies i els llocs

Llarg cap de setmana a la muntanya. Dijous, nit de Sant Joan passada per aigua al llogaret que el nomenclàtor oficial i els barcelonins s’entesten —ens entestem— a dir Isil, però que per allà dalt en diuen Gil. I després: Sant Maurici, Ratera, Amitges...

Al refugi d’Amitges en una cistella plena de revistes de muntanya —Vèrtex, Desnivel, Escalar, el butlletí del CEC...— hi ha tres o quatre llibres. Un és Els dies i els llocs, un «dietari de viatges i fets diversos», d’Albert Jané, que és un dels menys dogmàtics i millors professors de llengua que he tingut.

En l’anotació que obre el recull, del 10 de setembre de 1987, escriu:
«Conversa sobre els blocs de notes. Si un vol prendre notes ha de dur una llibreta o bloc que reuneixi les condicions adequades. El cas és que al mercat no es troben llibretes de butxaca que les obris i et quedin obertes. Les obres i es tanquen soles. Per a escriure-hi, necessites la mà esquerra per a mantenir-les obertes. Finalment m’he decidit per un bloc Enri. Me n’emporto dos, un de petit i un de mitjà. Ja veurem quin anirà més bé. Com s’ho feien, abans, aquells grafòmans viatgers dels temps passats? Un Ramon Llull, per exemple. No ens ho podem pas imaginar.»


Em sembla una reflexió molt actual i a la vegada molt del segle passat. Jo no sóc un grafòman viatger dels temps passats; tampoc no gasto ni blocs Enri ni pda, i em fa vergonya demanar un full; per tant, transcric aquesta citació en el full de guarda d’un dels llibres que portava per llegir: La història següent, de Cees Nooteboom. I en fi...

L'amour

«Et le silence est-il toujours tant le silence ou
un certain consentement à ceci que nous
sommes seuls, absolument, et parf o i s
profondément ensemble dans l’écoulement
des heures, ensemble avec chacun sa même
soif, installant chacun, face à face, à côté de
chacun son assiette, une invisible assiette
jumelle dont nous ne disons rien, mais dont
chacun nous attendons cet indispensable
accomplissement, l’amour, enfin. L’amour.»

Geneviève Amyot: Je t’écrirai encore demain

Matrimoni entre catòlics

Trobo un text a la bústia. Com que hi estic d’acord, el penjo:


Al hilo de la actual polémica en torno a la modificación de la legislación española sobre los matrimonios y la postura de los católicos al respecto, me gustaría decir que:

Estoy completamente a favor del permitir el matrimonio entre católicos. Me parece una injusticia y un error tratar de impedírselo.


El catolicismo no es una enfermedad; los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales.


Soy consciente de que muchos comportamientos y rasgos de carácter de las personas católicas, como su actitud casi enfermiza hacia el sexo, pueden parecernos extraños a los demás. Sé que incluso, a veces, podrían esgrimirse argumentos de salubridad pública, como su peligroso y deliberado rechazo a los preservativos. Sé también que muchas de sus costumbres, como la exhibición pública de imágenes de torturados, pueden incomodar a algunos.


Pero esto, además de ser más una imagen pública ante los medios que una realidad, no es razón para impedirles el ejercicio del matrimonio.


Algunos podrían argumentar que un matrimonio entre católicos no es un matrimonio real, porque para ellos es un ritual y un precepto religioso ante su dios, en lugar de una unión entre dos personas. También, dado que los hijos fuera del matrimonio están gravemente condenados por la Iglesia, algunos podrían considerar que permitir que los católicos se casen incrementará el número de matrimonios por «el qué dirán» o por la simple búsqueda de sexo (prohibido por su religión fuera del matrimonio), incrementando con ello la violencia en el hogar y las familias desestrucuturadas. Pero hay que recordar que esto no es algo que ocurra sólo en las familas católicas y que, dado que no podemos meternos en la cabeza de los demás, no debemos juzgar sus motivaciones.


Por otro lado, el decir que eso no es matrimonio y que debería ser llamado de otra forma, no es más que una forma un tanto ruin de desviar el debate a cuestiones semánticas que no vienen al caso: aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio y una familia es una familia.


Y con esta alusión a la familia paso a otro tema candente sobre el que espero que mi opinión no resulte demasiado radical: también estoy a favor de permitir que los católicos adopten hijos. Algunos se escandalizarán ante una afirmación de este tipo. Es probable que alguno responda con exclamaciones del tipo de «¿Católicos que adoptan hijos? ¡Esos niños podrían hacerse católicos!».


Veo ese tipo de críticas y respondo: si bien es cierto que los hijos de católicos tienen mucha mayor probabilidad de convertirse a su vez en católicos (al contrario que, por ejemplo, ocurre en la informática o la homosexualidad), ya he argumentado antes que los católicos son personas como los demás.


Pese a las opiniones de algunos y a otros indicios, no hay pruebas evidentes de que unos padres católicos estén peor preparados para educar a un hijo, ni de que el ambiente religiosamente sesgado de un hogar católico sea una influencia negativa para el niño. Además, los tribunales de adopción juzgan cada caso individualmente, y es precisamente su labor determinar la idoneidad de los padres.


En definitiva, y pese a las opiniones de algunos sectores, creo que debería permitírseles también a los católicos tanto el matrimonio como la adopción.

Exactamente igual que a los informáticos y a los homosexuales.

Avui va de blogs...

A l’Avui d’avui en Pere Guixà parla de blogs i cita un article d’Anne Crignon, del Nouvel Observateur, en què es parla d’alguns blogs de què ja us havia parlat.

I en Màrius Serra també parla de blogs.

I també en parlaven ahir. I qui sap si en parlaran demà...

Però sempre ens quedarà el paper:

L’Esprit des Péninsules
Feltrinelli
La guineu

O no.

“Pilans i parets mestres...”

“...van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera...”


Per a Jesús Moncada, que ha tornat a Mequinensa...

"memes"

Havia de parlar d’allò de Sant Cugat, però m’he trobat un “meme” que em fa fer El llibreter, i el faig:

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:

Yann-Fañch Kemener – Aldo Ripoche: An Dorn
Einhorn: Voices of Light
Leiser, Flammer i Barreaux: Chansons Yiddish: Tendresse et Rage
Élena: porelamordedios
Willian Ørbit: Pieces in a Modern Style
Eleni Karaindrou: Ulysses’ Gaze
Tom Waits: Mule Variations
J.S. Bach: 6 suites per a violoncel (Pieter Wispelwey)
Paolo Conte: Reveries
Tous les matins du monde

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:

Maná: Unplugged
Patricia Kaas: Dans ma chair
Sensual Classics, la mejor música clásica para los sentidos

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:

Una cinquantena de cançons

L’últim cd que he comprat:

Márcio Faraco: Com tradição

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:

"Tempestades de verão", de Márcio Faraco

Cançons que escolto molt que signifiquen molt per a mi:

Yann Tiersen: “La terrasse”
Jean-Loup Charvet - Vivaldi: “Piango, gemo, sospiro e tremo”
Anari: “Denbora”
Raimon - Espriu: “He mirat aquesta terra”
Propellerheads: “History Repeating”
Kodály: “Sonata per a violoncel opus 8”
Bach: “Variacions Goldberg”
Marlango: “It’s all right”
Uribe-Mendizabal-Urdangarin: “Bar Puerto”
CocoRosie: “Good Friday”
Shara Nelson: “What silence knows”
Pau Riba: “Simfonia 1 (d’un matí, d’una nit de Nadal)”
Ángel Petisme: “Cierzo”
Wim Mertens : “Maximizing the Audience”
Cheb Mami: “Douha Alia”
Keren Ann: “Not Going Anywhere”
Laurie Anderson: “O Superman”
Toti Soler - Palau i Fabre: “Cançó d’Anna”

Llibres que llegeixo durant l’any:

Un centenar, a un ritme de dos o tres la setmana si fa o no fa...

Llibreria o bliblioteca:

Llibreria i biblioteca o biblioteca i llibreria.

Últim llibre comprat:

Petit dictionnaire des étymologies curieuses, de Pierre Larousse

Últim llibre llegit:

Le contrôle de la parole, d’André Schiffrin

Llibres que llegeixo en aquests dies:

Maurici Serrahima: Del passat quan era present, III
Diego Marani: L’interprete
A cau d’orella: Narrativa breu occitana del segle XX
Gramática de la multitud, de Paolo Virno

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:

Tirant lo Blanch
Ese maldito yo, de Cioran
Llibre de benaventurances, de Miquel Àngel Riera
Obabakoak, de Bernardo Atxaga
Corre, Conejo, de John Updike

Cinc persones a qui vulgui passar aquests "memes":

Al doctor Mig bloc mig poc
Al raier
Al Pere, de Saragatona
I a la Invasió i al Subtil

Jornades

La intervenció:

D'entrada, volia demanar disculpes pels titubejos, els balbucejos i els quequejos que interrompran el meu discurs, perquè si em costa no embarbussar-me quan estic sol davant de la pantalla de l'ordinador, imagineu-vos avui, aquí.

Jo, poc que m'imaginava, el 15 de gener, quan vaig penjar el meu primer post, que al cap d’encara no cinc mesos em convidaríeu a explicar en públic i “a pèl” per què ho faig, això del blog, i què hi dic, i què em sembla que és tot això.

Jo, aquí, m'hi sento un estrany. I això m'ha passat sempre i gairebé a tot arreu, o sigui que tampoc no és cap novetat. I la culpa, evidentment, no és dels companys de taula, ni del públic.

També a la blogosfera; no sé exactament què hi faig, ni per què continuo penjant posts, ni perquè, si no ho faig, tinc la sensació que em falta alguna cosa. Però, a la xarxa, amagat rere la màscara del senyor Jauss, entre milers i milers de blogs, entre milions de paraules, em sembla que hi ha un espai per a la meva manera de veure el món, un espai per a les meves paraules, que amb un clic poden arribar a unes quantes dotzenes d'estranys —que a partir d'avui no seran tan estranys, i que tindran fins i tot cara—, un espai perquè no em senti tan sol, un refugi per a un “jo”, que no sóc jo, tot i que se m'assembla, que és una “identitat”, una identitat falsa, una identitat construïda, que parla i que poc o molt algú s'escolta, que és reconeguda per una comunitat, petita, minúscula, però suficient, i que fins i tot conviden a Jornades com aquestes.

Però L'efecte Jauss no comença el 15 de gener, és clar. El que passa és que el que feia, o quedava en un calaix..., bé, en una carpeta del disc dur, o, si sortia de la carpeta, arribava a un nombre limitat, limitadíssim, de persones, perquè les revistes, publicacions, fullets, projectes..., en què he col·laborat, on he penjat els meus diguem-ne “posts prebloguers” eren “perifèrics” en relació amb el centre, “perifèrics” en relació amb l'espai central que ocupaven —i ocupen, encara— els grans i no tan grans mitjans de comunicació.

Amb l'aparició dels blogs, però, aquesta distribució espacial ha deixat de tenir sentit. A internet no hi ha centre i no hi ha perifèria, o tot és centre i tot és perifèria, o —la definició que m'agrada més— cada blog és un centre i la resta, perifèria..., però la perifèria tan sols és a un clic. I això ho canvia tot. Especialment les relacions amb els altres. No sé on vaig llegir que els blogs “no eren una exhibició del jo, sinó més aviat de la relació amb la resta”.

La blogosfera ha estat descrita com “la redacció universal” en què cada bloguer escriu les seves aportacions sense restriccions —aparentment— i en un pla d'igualtat respecte a la resta de bloguers: no hi ha control, no hi caps d’opinió, ni caps d'àrea, ni caps de secció, ni cap mena de cap; a la blogosfera cada cap aguanta el seu barret: cada bloguer o bloguera fa el que vol, parla del que vol, escriu el que vol, afegeix comentaris on vol, linca amb qui vol...

I això també canvia les coses. En principi, encara que cada blog es consideri el centre d'un sistema universal de comunicació i que ordeni la blogosfera, o una part, petita, de la blogosfera, d'acord amb els seus interessos, les seves inquietuds, les seves preferències, etcètera, la força que generen els blogs, la gran majoria dels blogs, és centrífuga i no centrípeta. Encara que parlem des del “jo” de cadascú, mitjançant els lincs el que fem és que el lector que ha ensopegat amb el nostre blog miri enfora del nostre blog, que faci servir el nostre blog per anar a altres llocs, que es fixi en el que nosaltres, que pertanyem “al seu cercle” i que, per tant, “som de fiar”, hem trobat i hem cregut que era interessant de compartir.

I si la nostra mirada cap enfora no el decep, si el que li oferíem li agrada, es reforça el vincle de confiança que ens uneix, i, més tard o més d'hora, tornarà al nostre blog, i potser posarà la nostra adreça al seu blog, i això reforça encara més els vincles, i és el que fa que la blogosfera sigui efectiva com a xarxa de distribució d'informació: que els blogs se citin els uns als altres, que es posin lincs dels uns en els altres, que el lector del nostre blog ens citi en el seu blog..., i així successivament.

Però què és i per a què serveix un blog? Un blog només és, de fet, un mòdul per escriure i inserir textos en una base de dades i un mòdul de producció per editar els textos i penjar-los en una pàgina web amb un criteri temporal en què, a diferència dels dietaris clàssics, l'últim text inserit és el text que apareix en primer terme. Per fer i mantenir un blog només cal tenir un ordinador amb connexió a internet, un nivell bàsic d'instrucció i, això sí, alguna cosa a dir.

A través dels blogs s'estableixen tres o quatre nivells de comunicació: un, amb nosaltres mateixos, a l'hora d'escriure el post; un altre nivell és la conversa privada, mitjançant el correu electrònic, amb altres bloguers; un altre és la conversa pública, mitjançant els comentaris, que poden ser signats o anònims, i l'últim és la “tertúlia”, que és una conversa pública però amb tant de “soroll” que la comunicació és impossible, o gairebé, o sigui, xerrameca.

Els blogs són “la part habitada d'internet”, perquè darrere de cada post hi ha el bloguer o la bloguera, i les seves circumstàncies. I, per tant, vol dir que hi pots trobar de tot: n'hi ha que parlen i parlen i parlen, i n'hi ha que escolten; n'hi ha que criden; n'hi ha que insulten; n'hi ha de tràgics; n'hi ha de còmics; n'hi ha que saben parlar i n'hi ha que no saben escoltar; n'hi ha de brètols; n'hi ha de fotetes; n'hi ha d'ofesos i n'hi ha que ofenen; n'hi ha que representen un paper; n'hi ha que escolten, escolten i escolten i al final diuen la seva; n'hi ha que saben la Veritat; n'hi ha que parlen fluixet; n'hi ha de nyeu-nyeus; n'hi ha de seriosos; n'hi ha d'estripats; n'hi ha que ho saben tot; n'hi ha que no saben res; n'hi ha que només saben que no saben res; n'hi ha que tenen un Discurs; n'hi ha que tenen contradiccions; n'hi ha de mentiders; n'hi ha que classifiquen, n'hi ha que són classificats; n'hi ha de trapelles; n'hi ha de “pessigats”; n'hi ha que no callen mai; n'hi ha de busca-raons; n'hi ha de promiscus; n'hi ha de rars, n'hi ha d'ubics; n'hi ha de fingidors...

Això teòricament és una trobada d'escriptors, i jo no sóc escriptor. Saber escriure sense fer faltes d'ortografia, saber posar subjecte, verb, predicat i complements amb una mínima competència no et fa escriptor, et fa lingüísticament competent, però no et fa escriptor, per molt “literàriament” que et sembli escriure.

Per ser escriptor, a més de la competència lingüística, cal una “voluntat” literària. I, que jo sàpiga, posar quatre lincs, copiar un poema, penjar un text, fer un comentari amb més o menys gràcia, recomanar un lloc, parlar d'un llibre, recordar un poeta, fer una citació, explicar una pel·lícula, encara que sigui del Wong Kar-Wai..., hi veig poca voluntat literària, aquí.

L'efecte Jauss, però, és un blog de literatura, que parla “de” literatura, en general. I, per això, m'imagino que sóc aquí. Penso que per “escriure” literàriament cal tenir temps, que escriure és escriure i escriure i estripar i reescriure, i per a això cal temps, i diria que no en tenim gaire..., que els bloguers, en general, no en tenim gaire; si més no, jo no en tinc. O no en tinc prou. Per tant, la meva poètica és una poètica de l'esgarrapada, una poètica del cuita-corrents...

Que això és un gènere nou? Potser sí. Penso que és massa d'hora per afirmar-ho amb rotunditat. Però en tot cas és un gènere adscrit a la poètica de l'esgarrapada i del cuita-corrents, perquè si faig una ràpida caracterització dels blogs, del meu i de la majoria dels que llegeixo, em trobo: microrelats, divagacions, comentaris de fets d'actualitat, miniarticles, citacions diverses, recomanacions, quatre insults, crítiques d'altres blogs, anècdotes, assaig en píndoles, pseudofilosofia, molta columna d'opinió, una pinzellada per aquí, una foto “xula” per allà, algun poema..., sempre breus, sempre, o gairebé sempre, escrits a rajaploma, i, si no, ho sembla... Que és igualment literatura?, no dic que no, però hi trobo a faltar alguna cosa encara, i alguna cosa que és important...

Això no vol dir que no hi hagi blogs “d'escriptors”, que no n'hi hagi d'una qualitat important, que no hi hagi posts que diguis "manoi!", però, hi insisteixo, són una minoria, i encara em costa dir-ne “literatura”. Hi trobo a faltar “contingut”. Però, és clar, això només és qüestió de temps. M'imagino que els blogs, la generalització dels blogs, canviarà la relació dels lectors amb els escriptors i dels lectors amb el suport, i que la lectura, com a concepció teòrica, canviarà; potser els valors estètics seran uns altres, i els blogs, l'expressió d'un nou gènere. Potser.

De moment, penso que anar fent un blog no és ser escriptor, però es pot ser escriptor i anar fent un blog. Anar fent un blog vol dir, almenys en el meu cas, tenir una finestra oberta a internet per dir el que vull, per parlar bàsicament de literatura, sí, però també d'altres coses. I per fer-ho en contacte indirecte amb altres que comparteixen amb mi, almenys en part, una estètica, una manera de veure el món. No és poc.

A mi el que m'agrada és llegir. I llegir és..., és..., no sé si dir-ho..., llegir és agafar un llibre. I punt. I això és importantíssim. I és important, també, que bloguejar no ens faci perdre el llegir, perquè hi perdrem l'escriure..., però que malgrat tot seguim bloguejant...


Avui, a BTV, a les deu, la Tina, el Carles, ex Notes al marge, i el Màrius.

I demà, més.

Kepa Murua

En parlava ahir i avui en torno a parlar. Ahir citava un fragment del començament del llibre, i avui, dos: un de cap al final i l’últim, el que clou el llibre i precipita a l’abisme.

Són aquest:
«Para escribir poesía no es necesario pasar por la cárcel, matar a un tipo o amar y odiar hasta la extenuación. Para llegar a ella no hace falta recorrer el camino al revés, tener amantes, firmar cartas que son mentira, cenar siempre a la misma hora. Para escribir poesía hay que llorar y reír con uno mismo, conocer el remolino de la nada, la distancia de lo ajeno y la cruel servidumbre del cuerpo. Para llegar a ella no hay que ir a la escuela, saber de literatura o de historia. Para escribir poesía basta saber que mañana no tendrás palabras para decirlas a tiempo.»


I aquest:
«Para escribir poesía hay que ir haciéndose poeta hasta el final de los días. Ser poeta y entender que la muerte nos espera a la vuelta de la esquina.»


El llibre: Kepa Murua, La poesía, si es que existe, de l'editorial Calambur; Madrid, 2005. M’ha regalat un bon cap de setmana.

Avui és diumenge

Kepa Murua és un poeta que circula per les carreteres secundàries de la poesia, que són les carreteres més interessants de la poesia, perquè a les autopistes i a les nacionals gairebé sempre hi ha caravana, de paraules, i de poetes, però poca, ben poca, poesia.

En el seu últim llibre, La poesía, si es que existe, publicada per Calambur, diu: “La poesía es una droga, sí, pero en la boca. Si algún día no tienes una reflexión poética, un pensamiento poético, ése puede ser un buen día.”

Però el poema que volia penjar avui era “Avui és diumenge” del poeta turc Nazim Hikmet, traduït per Eduard J. Verger.

AVUI ÉS DIUMENGE

Avui és diumenge.
Per primera vegada m’han tret al sol avui
I per primera vegada en la vida m’ha colpit
que el cel fos tan distant
tan blau
tan ample
Jo estava allí completament immòbil.
Llavors m’he assegut en la terra amb una devoció respectuosa,
I he recolzat l’esquena en la blanca paret.
Què importen ara mateix les onades que el meu anhel navega,
Què la disputa o què la llibertat o la meua dona ara mateix.
La terra, el sol, i jo
Tot jubilós.

El cas Puigdevall?

Avui volia fer un post in honorem tanti festi, però veig que la blogosfera en va plena, i, per tant, m'estimo més deixar-ho per a una altra nit.

A més, el veí de dalt, que ja coneixeu, m'ha fet arribar per sota la porta una nota que ha titulat: “El cas Puigdevall”, i com que, del cas Puigdevall, que jo sàpiga, només se n'ha parlat a Totxanes, totxos i maons, us copio el que hi diu.

"Senyor Jauss, la teoria sobre la funció de la crítica ocupa metres i metres i metres de les prestatgeries de les biblioteques universitàries, però jo crec que la funció dels crítics de veritat és guanyar-se enemics."

"Després del cas Echevarría" —que podeu seguir aquí—, "que servirà perquè el Flagell d'Escriptors faci uns quants enemics i vengui una pila de llibres, segurament molts més dels que hauria venut sense “cas”" –diuen que el pròleg, però, és sucós–, "ara tenim, ara i aquí, el cas Puigdevall."

"Ponç Puigdevall, reputat com a crític, excel·lent escriptor, bon traductor, amic dels seus amics i millor persona, m'imagino, va i signa el manifest de l'Agrupación Catalana y Española de Amigos de la Cátedra Vitalicia y la Casa en el Ampurdán, i, a més, estripa públicament, al “Quadern” d'El Pais, i amb molta mala bava, un llibre de l'editorial que li ha publicat el cinquanta per cent de l'obra literària, i que l'hi ha de continuar publicant –diu que se n'havia anunciat un llibre per a la tardor."

"Mireu, senyor, això de signar el manifest ho puc entendre; deu ser molt dur viure en una dictadura nacionalista –amb eleccions cada quatre anys...– que es fonamenta en l'escandalosa pedagogia de l'odi que difonen els mitjans de comunicació del Govern català!, duríssim!"

"Però això de carregar-se un llibre dels Quaderns Crema...!, marededeusenyor!"

Carla Miralda?

Abans d'anar a dormir reviso la bústia del blog. Hi ha un missatge de Carla Miralda , que no sé qui és tot i que el nom em sona vagament...

L'obro.

Hi diu:

Nou Blog:
http://carlamiralda.blogspot.com/

I hi vaig, esclar...

Benaventurances

Hi ha un llibre de Miquel Àngel Riera... És el Llibre de Benaventurances, un dels millors llibres, trobo, de poesia del segle XX; un llibre que, com el Diari 1918, com els Poemes de l'Alquimista, com l'obra de Joan Vinyoli, té la desgràcia d'haver estat escrit en català.

L'edició d'“Els llibres de l'Óssa menor”, de quan “Els llibres de l'Óssa menor” semblaven fets a mà, que és la que tenim a casa, m'imagino que no es deu poder trobar si no s'ha reeditat, que diria que no —qui compra llibres de poesia?

L'any passat —o era l'altre?, passa tan de pressa el temps...— algú va fer l'esforç d'editar unes Obres Completes de Miquel Àngel Riera. Espero que les podré trobar algun dia al mercat de Sant Antoni, si ningú no me les regala abans, perquè 35 euros em van semblar massa per una obra que, escampada, dec tenir...

La poesia de Miquel Àngel Riera fa posar la pell de gallina als quinze anys, i als vint, i als quaranta, de moment, i no sé si més endavant també...

Us copio un dels poemes:

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L'entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d'on són: tot ho contemplen
amb l'esguard fendidor, oloren, freguen,
s'embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.


Benaventurats i benaventurades, impurs i impures, homes i dones, suposo...