la feina inútil de reescriure el que altres han escrit...

L'altre dia parlava de Xuan Bello i del seu Llibru Vieyu; avui us en penjo la traducció del primer poema.


A UN LECTOR FUTUR

Tu, que vas cercar la llum d’una tarda
i vas trobar-la intacta, allà t’esperava sempre,
en uns versos de Rainer Maria Rilke.

Tu, que coneixes l’emoció del mar,
la resplendor de les espases en combat,
que guardes en la memòria paraules
que secretes obren portes en la foscor.

Tu, que pots mirar cara a cara
qualsevol, un soldat,
un mercader que observa lent
el capvespre amb roses de Rabat.

Tu, que saps que qualsevol home
és tots els homes i també saps
que l’oblit és llarg i no importa.

Tu, lector, que obres ara
les pàgines escasses d’aquest llibre,
recorda l'ardor que vaig posar
en aquesta feina inútil que és reescriure
el que altres ja han escrit.

La identitat

Avui que la cosa va de cànons —de vegades em sembla que hi sobra l’accent..., però no és el cas—, reivindico un dels noms que, per mi, hi hauria de ser: Josep Palau i Fabre. L’any 1947 va escriure això:


La identitat
L'estranger

—¿De quin país és aquest estranger?
—No ho sé.
—¿Com se diu?
—No ho sé.
—¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
—No ho sé.
—¿Com us dieu, bon home?
—...
—¿De quin país veniu? ¿On aneu?
—Sóc d’aquí. Sóc estranger.

Rejaçar

Amb l'excusa del post anterior he remenat una mica el Coromines (el DECat), que sempre va bé de remenar. Diu —VII, 298a1–: "Retxassar", castellanisme intolerable usat sobretot per militars i gasetillers de diaris (també mal grafiat "rejaçar"). "Gasetillers de diaris"! Bestial, que diria un amic meu.

Sirventesi contro Barcellona

Avui, dos sirventesos "contra Barcelona".


Aquest:

1 Torbat, perdut en una vall pregona
2 de pensaments, esta lo meu espirit;
3 del Principat quasi l’has pervertit
4 e poble teu, oh cruel Barcelona!
5 En temps passat la pus segura plaça
6 eres del mon, e dels bens de tothom;
7 per totes gents havies gran renom:
8 ara t’escup e tothom te rejaça. [Fantàstic, aquest "rejaçar"; "retxassar" en el català que ara es parla]

9 Lo fonament de virtuts te menaça,
10 cap de tot be, que es dita feeltat,
11 perduda l’has mesclant hi mortaldat
12 dels teus mateis e de la tua raça.
13 Tota virtut de tu es enemiga
14 e tu no ho creus, mas tothom ho coneix.
15 Apres d’un mal tantost l’altre segueix:
16 mal punt entrist en Busca ni en Biga!

17 Tu has fet tant que tot lo mon se•n riga,
18 perque sis reis has jurat fins aci;
19 en poc de temps lo tresor ha pres fi:
20 creent volar has fet com la formiga.
21 Gentil ciutat, oh Barcelona bella!
22 Errades grans has fet cuitadament.
23 Plora, jo et prec, del teu mal regiment;
24 plor e sospir tothom qui t’aconsella.

25 Sus ara port una mala novella:
26 que deus perir ben prest per tos pecats.
27 Los homens tants que has morts e negats
28 son jutges teus al mal que s’aparella.
29 No em se quins drets e folles profecies
30 te vas trobant ab lo teu sant novell.
31 En lo desert adorant lo vedell
32 perireu tots ab tals idolatries.

33 Caent tots jorns, corregir te deuries
34 en retornar al ver primer senyor,
35 rei don Joan, qui t’ha portat amor;
36 tu l’has ofes, per ço no t’hi confies.
37 No cures, no; no hi penses, oh mesquina!,
38 no cregues mai que es venge mai de tu:
39 lo perdonar es venia de cascu,
40 majorment rei, qui n’ha per medecina.

41 Aquell tal dret de la part anjoina
42 que t’has trobat, ab falsa opinio,
43 tot es inic; ni el Reyner ha rao,
44 nascut pus baix d’altra part femenina.
45 Tu et vas perdent, oh ciutat nomenada!,
46 de any en any vols fer un altre rei,
47 rompent la fe contra la santa llei
48 dels crestians, oh ciutat difamada!

49 Ab los ulls cecs estas embolumada ["embaucada" en el cat q ara es parl],
50 donant del cap tots jorns a la paret;
51 a la per fi no trobaras retret
52 ni lloc segur, que seras encalçada
53 aixi com va la fera rabiosa
54 bramant pel bosc, los morres plens de sang;
55 aixi vas tu, corrent per un gran fang
56 vermell dels teus, de sang molt dolorosa.

57 Per los teus crims te fan molt perillosa
58 tost e ben tost, que tu mal finaras.
59 Jerusalem dien que passaras,
60 que et ploraran ab canço piadosa:
61 Quomodo jau la ciutat principessa,
62 cap e consell de les altres ciutats?
63 Lamech, gimel tambe hi seran cantats,
64 per fer plorar la gent ab major pressa.

65 D’ara jo plor, oh ciutat molt revessa!,
66 de tants de mals que has continuats;
67 per tot lo mon los has ben publicats,
68 pus a fer mal la tua ma no cessa.



I aquest altre:

1 Pus que tothom se n’aparta,
2 veus que jo tot m’i acost:
3 so del rey e de sa host,
4 segons vol la sancta carta.
5 Los sperits me fallexen,
6 quant jo pens lo que sera
7 e aço com finara,
8 pus que tots jorns los mals crexen.

9 Murs e valls tots se fornexen,
10 segons lur opinio,
11 per pahor de tracio
12 e temor dels qui traexen.
13 Una gran descortesia
14 es entrada arredolons,
15 que loar les tracions
16 par a tots que ben fet sia.

17 Lo hu de l’altre ja confia
18 en parlar mal de son rey;
19 lo mal poble sense ley
20 parla mes que no solia.
21 Si la gent fos refrenada
22 quant se fan tals parlaments,
23 no farien moviments
24 tal gent mal acostumada.

25 Barcelona arromangada
26 ha començat aquest ball,
27 posant tots en gran treball
28 ja no•n fos tant diffamada.
29 Diffamada, Barcelona!
30 Tostemps perpetualment
31 diran que gran trahiment
32 tu has fet a la corona.

33 Es ver que molta persona
34 de dins no y ha consentit:
35 qui es mort, qui perseguit,
36 qui fugit, qui s’abandona.
37 Tota la ley christiana
38 de tu malament se riu,
39 malament de tu scriu
40 de traydora sobirana.

41 Qui a son senyor engana,
42 l’altre com hi fiara?
43 Que tu•n vulles, qui creura,
44 esser de gent castellana?
45 No u crech, no u crech, Catalunya!
46 Passions grans t’an perdut,
47 car to[s]temps has combatut
48 que Castella ab tu no•s junya.

49 Altra dolor pens que•t punya
50 per venir en ço que vols,
51 mas pensa que ço que vols
52 venir sobre tu no•s lunya.
53 O mesquina, o pobreta!
54 Quanta sanchs e quantes morts
55 son seguides pels conforts
56 de l’ampresa que has feta!

57 No seras may pus eleta
58 ni scrita per leal,
59 que al senyor natural
60 la feeltat has contreta.
61 Qui pot dir una tal nova,
62 que no scupa fins al cel,
63 d’un tal cas axi cruel
64 que tu n’ages fet la prova?

65 Ta infamia renova
66 los coratges a dolor
67 dels qui t’an portat amor,
68 per que•l mom tot te reprova.
69 Ton senyor, ab gran ultratge,
70 has posat en mala veu:
71 contra rey e contra Deu
72 dels teus has fet gran carnatge.

73 No u diu pas lo teu Usatge
74 ni tos drets ni libertats
75 que los qui tu•ls han d[on]ats
76 de tu hagen tal paratge.
77 Tot ho has perdut, mesquina!,
78 privilegis e tot be,
79 segons la ley que u volgue,
80 humanal ley e divina.

81 Pensa que en molt gran ruina
82 cauras, per lo gran peccat
83 que•l senyor teu has negat,
84 si ben prest no•t fas beguina.
85 Penitencia que faces
86 yo t’o dich que u has mester,
87 perque Deu mes desplaher
88 pren, quant mes tu t’enbraces.

89 No•t cal cridar per les places
90 «O Sent Carles, ajudau!»,
91 car si es sant no li plau
92 que a son pare tu•l rejaces.
93 Cathalunya, males coses
94 fas que may feren los teus,
95 e pijor es que no creus
96 bons consells ni t’i reposes.

97 Yo•t parle clar, sense gloses,
98 e dich te que periras:
99 mira be ço que tu fas
100 ni a qui fas tantes noses.
101 Has perseguit lo insigne
102 primogenit teu infant,
103 tu•l jurist, capitulant:
104 no•l pots tenir per indigne.

105 Petit es e molt benigne
106 criatura, bell e bo.
107 Com s’a pogut fer aço?
108 No y ha ley que t’o designe!
109 No y has cridat les germanes
110 terres del regnes dapres:
111 no crech que en aço james
112 me dones rahons ben planes.

113 Estes rahons no son vanes,
114 tot seny les sab divisar;
115 als doctors studiar
116 no•n cal dar males setmanes.
117 Vos clucau los ulls, senyora,
118 ara mossa dels stranys:
119 si fosseu puta per guanys,
120 almenys qualque cosa fora. [Macos, aquests!]

121 Tothom d’aço s’entrenyora[s'entristeix],
122 que tot naix de cors inichs,
123 e los grans tiren los chichs,
124 e axi tot s’arremora[s'avalota].
125 Ara teniu la bandera
126 que solieu avorrir;
127 altre es ço que voleu dir:
128 «Ans que pas la primavera».

129 Tornant la saho primera
130 pendreu altre bon cami,
131 que no y haura pus flori
132 ni d’empreses pus manera.
133 Tots fareu molt gran smena
134 de vostres mals pensaments,
135 car de vostres moviments
136 vostra es la major pena.

137 Perillosa es la fahena
138 d’aquest mals regiments
139 qui fan tants regiraments:
140 Mals a dinars e pijor cena. [Això, això: "Mals a dinars e pijor cena"]



Ed. Lluís Nicolau d’Olwer, «Poesies reialistes del temps de Joan II», Estudis universitaris catalans, 19, 1934.

l'Alfred Polar

"Fa fred: un fred que mossega; un fred, però, que és només, diuen, una bestreta del fred carnívor que ha de venir, del fred cruel que espera arraulit a la cantonada del calendari. L’aire és esmolat com la fulla d’un ganivet. I a més, plou. O gairebé neva. De fet, plou una neu que..., o neva una pluja ─tènue, menuda, esblaimada, quasi grisa, trista com el cel trist d’una ciutat centreeuropea─ que té la consistència de la neu gairebé. El temps, com tantes altres coses, ha canviat en les últimes hores. Anit feia aquella xafogor espessa, i avui el dia s’ha llevat fredorós i amb aquesta pluja escassa, cansada, gastada. La llum despunta en les últimes fulles dels arbres i en l’asfalt humit on s’emmiralla el cel encapotat. Els carrers són ara l’absència de tota la gent que més tard els ha de trepitjar; humits i buits i gelats, són el botí que la nit ha pispat al dia quan encara dormia... Hi ha una mica llum, minsa, escarida..."

Hélène Dorion

Del Quebec m'arriben uns versos que fan per un dia com avui. Escolto un te, fumeja un disc...

El poema:
L'aigua, l'aire, la terra se'ns enduen.
El foc ens lliura al dia
i a la nit.
Semblant al temps, l'èter
acorda tota vida amb si mateixa.

Vindrà l'alba, aviat
el món ressorgint
-oh incansable bellesa que alena.

el fusu col que filar nes nueches de lluna, la lluz

L’altre dia vaig trobar, per set euros, un llibret deliciós. L’autor, Xuan Bello. És, em sembla, el seu primer llibre de narrativa, del 97, després d’uns quants de poesia, entre els quals El llibru vieyu, una altra delícia, i abans de l’esclat de la Historia universal de Paniceiros. El llibre es diu La memoria del mundu, i el primer text, us el copio.

NES NUECHES DE LLUNA, LA LLUZ

«Pa los aviones que dexaben una estela blanca nel cielu d’agostu, aquel llugar yera una ambozada ablanes abandonada en mediu’l monte, un casar minúsculu qu’un remolín de nubes de súpetu tapaba, sumiendo’l llugar nun misteriu secretu y humilde. Pa los cartógrafos nun yera nada, malapenes nada: una cota d’altitú marca inda la presencia de Furcalláu (576 m) y una mancha señala’l Rebollu, un castañéu antiguu que diba del Picu al Ríu, formando no baxero’l Vaudés y, un poco más pa percima, el Curqueidar; pero toos estos nomes seríen enforma llagos, o enforma duros pa dicir nos mapes, y el que mirara, dende l’avión o nel atlas, nun podía sospechar qu’allí, n’aquella xeografía abrupta y mesta, remota y abandonada, buía’l mundu.

»Foi nesa tierra onde presentí la primer vez los güeyos encesos del mio amor: ellí —como na agua fondo que se mueve cuandu mira— escuéndese’l fusu col que filar, nes nueches de lluna, la lluz.»

El malaguanyat...

«Tampoc Glenn Gould, amic nostre i el pianista més important del segle, no tenia més de cinquanta-un anys, vaig pensar en el moment d’entrar a l’hostal...», i etcètera. I, és clar, escolto i escolto alguna de les versions de les «Gouldberg» que hi ha per casa...

thomas bernhard
glenn gould

palimpsest 1

"...després ens vam veure dues vegades. Un dia plovia i l’altre dia plovia, un dia la pluja era dolça i l’altre dia la pluja era dolça, un dia la pluja ens va mullar i l’altre dia vam deixar que la pluja ens mullés..."

la derrota de l'ésser social

Rellegeixo la Tarda d’un escriptor —i van... Peter Handke és un escriptor incòmode, un escriptor que desferma passions, amors i odis... Ja ho sé. A mi el que m’interessa és el que diu. Per exemple, això. «¿I quins genocides d’aquest segle han pogut ser enviats definitivament al seu infern, en lloc de sortir de la tomba amb qualsevol pretext? ¿I com, per contra, deixar simplement que regnin les coses bones del planeta, sota la forma d’una estrofa o un paràgraf sobre un arbre, una contrada, una estació de l’any, davant l’expectativa de la fi del món, una fi no ja merament imaginària sinó ben possible d’un dia per l’altre? ¿On existia encara aquella visió de l’eternitat? I, amb tot això, ¿qui podia anomenar-se artista i afirmar viure en un univers interior? A aquella sèrie de preguntes seguí la següent resposta: en el fet d’aïllar-me —quants anys fa ja?— i fer la meva ja hi vaig reconèixer la meva derrota com a ésser social; em vaig excloure dels altres per a tota la vida. Per molt que segui entre la gent fins al final, i em saludin, m’abracin i em confessin els seus secrets, mai no seré un d’ells.» Aquestes últimes paraules, sobretot, em trasbalsen.

Diu: "Menja!"

Avui amb el diari m’han donat el primer volum d’una nova col·lecció de “clásicos” i la versió en espanyol-castellà −és que és un diari progressista i cosmopolita...− del Tractat pel qual s’establix una constitució per a Europa. I la culpa és meva per comprar aquest diari, és clar, però ¿què si no? La propaganda de la col·lecció de clàssics diu que és la col·lecció dels llibres que vam llegir a l’escola i que els nostres fills també hauran de llegir, que trobo que fa per un diari progressista. Amb el primer volum a la mà he entès per què la meitat de la gent que em trobo cada dia no llegeix. He recordat les meves lectures del batxillerat, les desgraciades edicions barates que consumíem, il·legibles, plenes d’errates, que es desllorigaven al cap de quatre viatges d’autobús. Hi havies de posar molta, molta voluntat. Després d’una “lectura” del Quijote en l’edició d’Austral, encara ara no m’explico com després hi he pogut arribar a “disfrutar” tant −jo, és que “disfruto” llegint, ves. I a més dels clàssics espanyols, amics de la diversitat i de la sostenibilitat i de la cultura com som, també teníem les “edicions” dels “clàssics” de les millors obres de la literatura catalana més mal enquadernades que pagava la caixa de tots...

Mahmud Darwix

1. Veig que Godard fa sortir un poeta en la seva última pel·lícula. No l'he vista, ni la veuré de seguida. Però la recomanaré. El recomanaré. El poeta. Mahmud Darwix. Hi ha un parell de coses seves en català-valencià, i quatre en espanyol-castellà -que en diuen Darwish. Escriu en àrab-palestí. A França li ho tradueixen gairebé tot; això sí, com a Darwich.


2. De Mahmud Darwix:

D’un somni neix un altre somni:
-¿Estàs bé? Vull dir, ¿dormies?
-¿Com ho saps, que dormia, amb el cap a la teva falda?
-M’has despertat en moure’t dintre meu, i he comprès que era el teu taüt. ¿Ets viu? ¿Em sents?
-¿Passa sovint? ¿Passa, que un somni em desperta d’un altre somni i és la interpretació del primer?
-Ens passa ara, a tu i a mi... ¿Ets viu?
-Si fa no fa.
-¿T’han fet mal els dimonis?
-No ho sé, però encara no és tard per morir.
-No et moris del tot.
-Ho intentaré.
-Digues, ¿quan va passar? Vull dir, ¿quan ens vam conèixer? ¿Quan ens vam separar?
-Fa tretze anys.
-¿I ens vam veure gaires vegades?
-Dues: una sota la pluja i una altra sota la pluja, i la tercera vegada no vam arribar a trobar-nos. Me’n vaig anar. I et vaig oblidar. Però acabo de recordar. He recordat que et vaig oblidar. Somiava...

la llengua dels àngels

«...i de sobte va tornar a sentir la llengua dels àngels. La llengua dels àngels és com la pluja de la tardor. La llengua dels àngels no té subjectes, només predicats; no té la primera persona, sempre és la segona o la tercera; a tot estirar, la primera del plural. En la llengua dels àngels no es diu mai “jo”, sempre es diu “tu”, “ell” o “nosaltres”; els verbs "matar" i "morir" existeixen però no es conjuguen, però "desaparèixer" sí. Els àngels tenen una manera estranya de dir “mai” que és “qui sap”, i per dir “no” diuen “no”, vet aquí. Si mai trobeu un àngel no li parleu de “vosaltres”, sinó de “nosaltres”, i no us sorprengueu si us responen “ells”; digueu “igual” quan sigui “diferent”, i quan hàgiu de dir “sempre” digueu “potser”. Ells us ho agrairan. I segurament trobareu en el xim-xim de la pluja el ressò de la seva veu...»