la derrota de l'ésser social

Rellegeixo la Tarda d’un escriptor —i van... Peter Handke és un escriptor incòmode, un escriptor que desferma passions, amors i odis... Ja ho sé. A mi el que m’interessa és el que diu. Per exemple, això. «¿I quins genocides d’aquest segle han pogut ser enviats definitivament al seu infern, en lloc de sortir de la tomba amb qualsevol pretext? ¿I com, per contra, deixar simplement que regnin les coses bones del planeta, sota la forma d’una estrofa o un paràgraf sobre un arbre, una contrada, una estació de l’any, davant l’expectativa de la fi del món, una fi no ja merament imaginària sinó ben possible d’un dia per l’altre? ¿On existia encara aquella visió de l’eternitat? I, amb tot això, ¿qui podia anomenar-se artista i afirmar viure en un univers interior? A aquella sèrie de preguntes seguí la següent resposta: en el fet d’aïllar-me —quants anys fa ja?— i fer la meva ja hi vaig reconèixer la meva derrota com a ésser social; em vaig excloure dels altres per a tota la vida. Per molt que segui entre la gent fins al final, i em saludin, m’abracin i em confessin els seus secrets, mai no seré un d’ells.» Aquestes últimes paraules, sobretot, em trasbalsen.

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...