Mauro Pagani


Llegeixo que al Barnasants d'enguany hi ha programades les actuacions de Gianmaria Testa i Mauro Pagani.

És una bona notícia. Ni l'un ni l'altre no actuen gaire per aquí. Gianmaria Testa és, potser, una mica més conegut, i els seus discos, amb paciència, es poden arribar a trobar —a Barcelona, a Castelló, per exemple. Els discos de Mauro Pagani, tot i que fa trenta anys que compon i canta, són bastant més difícils de trobar. Sort que Itàlia no és gaire lluny!

De moment, per anar fent boca...


Gentilesa de Castpost

La canalla aquesta

La canalla aquesta

No són res de l'altre món,
són bé d'aquest.

No pretengueu de depurar les seves races
o manipular llurs gens; no hi ha temps.

Ni proveu d'ensinistrar-los o condicionar-los;
seria igual de sinistre.

Proveu d'entendre'ls i capir-los
tal com són: cape canes.

Bartomeu Fiol

Palau i Fabre

«...que si no he estat un assassí, un demagog o un incendiari —ha anat d'un pèl— és perquè sóc poeta, dramaturg i assagista...»

Una altra explicació és possible

Diu Tzvetan Todorov a La vida en comú:
«La satisfacció que hom treu de la conformitat a les normes del grup explica també en gran part la puixança dels sentiments comunitaris, la necessitat de pertànyer a un grup, a un país, a una comunitat religiosa. Seguir escrupolosament els costums del teu medi et procura la satisfacció de sentir-te existir amb el grup. Si no tinc res de què pugui estar orgullós en la meva pròpia vida, em dedico aferrissadament a provar o a defensar la bona fama de la meva nació o de la meva família religiosa. Cap desgràcia patida pel grup no em pot desanimar: un home no té sinó una existència i aquesta pot ser fracassada; un poble té un destí que es desplega en els segles, els fracassos d'avui esdevenen els anunciadors dels triomfs de demà.»


Ai!, els triomfs de demà...

Autopseustos

«Les autobiografies pures són escrites o per malalts nerviosos, sempre presoners del seu jo (entre els quals es troba Rousseau), o per un artista o aventurer d'inveterat egocentrisme, com el de Benvenuto Cellini, o pels historiadors nats, per als quals no constitueixen sinó documents, o per dones disposades a coquetejar fins i tot amb la posteritat, o per esperits meticulosos que, abans de la seva mort, desitgen posar ordre al més petit desagençament i no es permeten d'abandonar aquest món sense les explicacions pertinents, o per simples plaidoyers sense més. Una classe important dels autobiògrafs és la dels autopseustos, els que menteixen sobre si mateixos.»

Germans Schlegel


Suposo que on diu «autobiografies» podem llegir «blogs»... Doncs ja ho sabeu: o malalts nerviosos, o artistes o aventurers d'inveterat egocentrisme, o historiadors nats, o dones disposades a coquetejar, o esperits meticulosos, o plaidoyers, o... mentiders —i mentideres.

Bartomeu Fiol

«—Tanmateix, la identificació entre llengua col·lectiva i llengua individual —o entre llengua i parla, entre abstracció i realitat— no pot ser mai perfecta. L'escriptor s'ha de preocupar més —ha de tenir més cura— de l'eficàcia i bona forma del seu idiolecte que de la llengua col·lectiva, compartida per definició, sí, però compartida sols fins a un cert punt (i que ningú no s'esveri gens: això passa a les millors famílies!). Un escriptor que no es faci la seva pròpia llengua, si va a dir ver, és ben poca cosa. Al capdavall o al capdamunt, un escriptor no fa de normalitzador més que indirectament. De fet, la seva millor contribució a la llengua de tots i de ningú —en cap terreny funciona més i millor la democràcia!— serà la seva llengua personal, si arriba a fer-se-la. Sense arbitrarietats ni arbitrismes, no cal dir-ho!, i amb el degut respecte per la tradició, per descomptat, sense la qual no seríem res.»

«—Al final, resulta inevitable de mobilitzar-la contra si mateixa, la literatura; la qual ha de ser un mitjà, no una finalitat. Ara i aquí, un bon llibre ha de ser purgant, purgant i pungent, a més d'altres coses.»


De La comunió de la canalla.

Telegrama

Barcelona, 12. —Un diari de províncies informa del meeting de presentació d'una plataforma ciutadana que vol constituir-se en un nou partit polític.

Un dels promotors del nou partit va declarar amb relació a l'ideari que representa: «La nostra plataforma és impregnada fins al darrer porus de la doctrina ultraliberal i socialdemòcrata», però incomprensiblement ningú no va riure la facècia.

Després, i per reblar el clau, una promotora va dir que «el color polític d'aquest nou partit anava més enllà de qüestions ideològiques...», i el públic va romandre en silenci.

Després del meeting, un dels assistents va dir: «Estic content. Com s'ha pogut observar, entre els impulsors d'aquest nou partit els seguidors d'Alfred Jarry som legió. Com que l'absurd és transversal, les possibilitats d'èxit d'un partit amb aquest "ideari" són elevadíssimes. Amb una mica de sort i uns quants milers de vots —i una subvenció, he, he, he—, podrem arribar a estrenar al Teatre Nacional el vodevil Ubú diputat

Del nostre corresponsal Jota Mbé Boig

Novetats


Una eina:

Performancing és una extensió del Firefox que permet editar amb un sol clic els posts directament des del navegador, sense haver de fer allò tan empipador d'anar al blog, entrar a «Get your own blog», identificar-se, i esperar —i esperar, i esperar...— que s'obri la finestra de l'editor de posts.


I dos blogs:




Agamben

Lectura de Profanaciones, de Giorgio Agamben.

D'aquest llibre, n'han parlat, que jo sàpiga, una mica el Llibreter —de què no ha parlat, el Llibreter de llibreters, ara dedicat a altres quefers?—, Félix de Azúa —atenció a la «prosa» carrinclona que gasta aquest «bloguer»—, Juan Urrutia i Enrique Vila-Matas.

Vaig descobrir Agamben a la paradeta de llibres de segona mà que de tant en tant s'instal·lava al claustre de la Central —vull dir de la universitat. Cap profe no n'havia parlat —parlaven d'unes altres coses, els profes!—, però em va enllaminir el títol del llibre: Idea de la prosa.

Idea de la prosa és un llibre «important», un llibre que planteja la relació entre llenguatge i coneixement, entre les idees i la manera d'expressar-les; un llibre que fa una nova definició —radical?— del que entenem per «prosa», que reformula «la prosa de les idees».

Un exemple:

Idea del lenguaje I

I. Un bello rostro es quizás el único lugar en el que existe realmente silencio. Mientras el carácter marca el rostro con palabras no proferidas y con intenciones truncadas, mientras la cara del animal parece siempre estar a punto de decir algo, la belleza humana abre el semblante al silencio. Mas el silencio —que aquí se da— no es simplemente una interrupción de la conversación, sino silencio de la misma palabra, el hacerse visible de la palabra: idea del lenguaje. Por ello el hombre está verdaderamente en casa en el silencio del rostro.

II. Sólo la palabra nos pone en contacto con las cosas mudas. Mientras que la naturaleza y los animales están siempre cogidos en una lengua y, aun callando, incesantemente hablan y responden con signos, sólo el hombre es capaz de interrumpir, en la palabra, la infinita lengua de la naturaleza y de situarse por un instante frente a las cosas mudas. Sólo para el hombre existe la rosa intangible, la idea de la rosa.


(És clar que hi ha homes —majoritàriament homes, i amb molt de poder— que són incapaços de «situarse por un instante frente a las cosas mudas». Els exemples, darrerament, a gavadals.)

Profanaciones és un llibre... que està bé. Però és millor, molt millor, crec, més interessant, Idea de la prosa.

El malentès...










Sí, fue un malentendido.
Gritaron: ¡a las urnas!
y él entendió: ¡a las armas! —dijo luego.
Era pundonoroso y mató mucho.
Con pistolas, con rifles, con decretos.

Cuando envainó la espada dijo, dice:
La democracia es lo perfecto.
El público aplaudió. Sólo callaron,
impasibles, los muertos.

El deseo popular será cumplido.
A partir de esta hora soy —silencio—
el Jefe, si queréis. Los disconformes
que levanten el dedo.

Inmóvil mayoría de cadáveres
le dio el mando total del cementerio.


Ángel González

Traure porets de l'àvol cas dretura...

Els nens, lògicament, avui no volen sortir de casa. M'escapo deu minuts per canviar el volum repetit de l'Obra Completa de Palau i Fabre. Al carrer, tot i la pluja, hi ha una pila de gent i les botigues plenes. Després m'assabento que és perquè avui comencen les rebaixes, i continua la voràgine —entranyable terme no normatiu— del consum.

Sortosament, les llibreries no fan rebaixes —i encara que en fessin...—, i no hi ha ningú. Torno Palau i Fabre i agafo Narrativa catalana de l'exili. Hi afegeixo —la carn és dèbil— una biografia de Joan Coromines, de Sergi Sol, i Una certa penombra, d'Antoni Ibàñez, Tros de Quòniam. Hi surto perdent, doncs, en diners, però guanyant:

«E-s a dreit seny eu fau ço que no vull
e perdent guany, e el temps cuitats me tarda...»

Faig un cafè i llegeixo Una certa penombra. Llàstima de nota a peu de pàgina! Amb una nota a peu de pàgina ens hauríem estalviat un dels espectacles més tristos de la blogosfera: aquí i, en part, aquí, el què i el com. Antoni Ibàñez no hauria hagut de manllevar un post —que no és cap delicte, però és lleig—, i tampoc no hauria hagut de tancar el Tros de Quòniam —reprès feliçment ara, amb un altre to, més «moderat», a Entrellum. Però bé... El cas és que la lectura d'Una certa penombra, massa condicionada per tot plegat, em deixa un regust amarg: passarà a la història pel plagi i no pas per la qualitat indiscutible de l'obra —que aquí podeu sentir recitada-llegida per l'autor. Llàstima. Més Jordi de Sant Jordi:

«Prenga xascú ço que millor li és
de mon dit, vers reversat d'escriptura,
e si el mirats al dreit e-s al revers,
traure porets de l'àvol cas dretura.»

Els reis macs de Lorien



Tot i la meva extensa carta, els Reis, en sa magnànima majestat, han fet el que han volgut —com sempre; ja ho té, això, la reialesa—, el que els ha donat la «reial» gana, i m'han portat:

  • el primer volum de l'Obra Completa de Palau i Fabre —dues vegades; per tant, Llibreter, l'hauré de canviar perquè... és que ja el tinc!
  • els dos primers volums de l'obra completa de Salvador Dalí —es veu que els Reis consideren que a la meva grisa vida grisa li convé un toc d'excentricitat—, que apleguen els textos autobiogràfics, que crec que ja dec haver llegit però que em farà gràcia de tenir en un parell de «volumets»
  • un pack amb, penso, algunes de les millors pel·lícules de Woody Allen —que també té alguna cosa d'excèntric. Hi trobo a faltar, però, Annie Hall, Hannah and Her Sisters i Crimes and Misdemeanors, i, és clar, la versió catalana, encara que sigui amb la veu del gran Joan Pera
  • un ratolí escuat per a l'ordinador —i les piles, i les piles!
  • els inevitables calçotets
  • i mitja dotzena de plats de colors —potser perquè rebostegi més sovint.

Els llibres de la llista, que ja arrossego des de fa uns quants anys..., ai, els aniré comprant a poc a poc...

Frankfurt

«¿Y los periodistas? Para empezar nunca he comprendido quiénes pueden ser sus lectores interesados en la feria de Frankfurt. Conscientes de ello, supongo, los jefes de redacción usan la feria de Frankfurt como premio consuelo para los periodistas culturales de medio pelo. No es raro, por ejemplo, que un periodista de cierto renombre me haya preguntado alguna vez: «¿Cuál es el gran secreto de la feria, este año?», cosa que nunca supe. No es raro que, al estricto margen de lo que es el corazón de la feria —los libros que se ofrecen para la venta de derechos—, algunos periodistas se hayan sorprendido de que «este año» la feria no me pareciera «muerta», como a ellos. No es raro que algún periodista me haya citado como «el editor eternamente optimista» cuando los stands de España fueron desplazados a otro recinto ferial. Yo no había hecho sino responder, a su pregunta: «¿Qué te parece que nos hayan puesto tan lejos?», con otra pregunta: «¿Lejos de qué?»
»La feria de Frankfurt es esencialmente conversación. Y a menudo conversación culta. Casi nunca esa conversación es en español. Cuando se puede participar en la conversación de Frankfurt, la feria resulta fascinante y enriquecedora. Cuando no, es un bodrio.»


Mario Muchnik, Lo peor no son los autores.

technorati tags: , , , ,

La carta

Benvolguts Reis de l'Orient, etcètera..., com que aquest any crec que m'he portat raonablement bé...

DEMANO:


  • primer volum de l'Obra Completa de Palau i Fabre
  • Diccionario panhispánico de dudas
  • primer volum de les gramàtiques de Fabra
  • Sergio Pitol, El mago de Viena
  • Epistolari Coromines - Casacuberta
  • Asli ERDOGAN, La ville dont la cape est rouge
  • L'infinito viaggiare, Claudio Magris
  • Josep Carner, Obra poètica
  • J.F. Mira, Viatge al final del fred
  • Elogio dell'infunzionale: Critica dell'ideologia della productività, Augusto Ponzio
  • Le pays de la littérature, Pierre Lepape
  • Jo ja he estat aquí: Ficcions de la repetició, Jordi Balló
  • El poeta sense qualitats, Jordi Julià
  • Gente independiente, Halldor Kiljan Laxness
  • Blankets
  • Alta velocidad: nueva narrativa portuguesa, Setien, Karmele (ed.)
  • El dia de todas las almas, Cees Nooteboom
  • Submón, John DeLillo
  • Come ho imparato le lingue, Diego Marani
  • La critica de Gabriel Ferrater; Jordi Julià
  • Gender, class and nation; Christine Arkinsall
  • El infinito y la nada: el querer vivir como desafio, Edicions Bellaterra
  • Barnabo de las montañas; Dino Buzzati
  • La sombra blanca: retrato del artista canalla, Saneh Sangsuk
  • Lèxic i neologia, IULA
  • El sur, Colm Toibin
  • El nuevo desorden mundial, Tzvetan Todorov
  • Santiago Gamboa, Perder es cuestión de método
  • 101 Réikiavik, Hallgrimur Helgason
  • Extranjeros en el purgatorio: Integración social de los inmigrantes en el espacio local, Miguel Laparra (editor)
  • Gudbergur Bergsson, Amor duro
  • Olafur Olafsson, Camino a casa
  • Auroras Boreais (Escolma de poesía islandesa moderna e contemporánea), Follas Novas
  • Karl Kraus, Aphorismes
  • El lenguaje del deseo, Hadewijch d’Anvers
  • Une affaire insulaire, JB Predali
  • Le Tarot de Paris, Manuela Gretkowska
  • La casa de hielo, Frimansson
  • Pensamientos de guerra, O. Mejía Rivera
  • El lenguaje político español, Nuñez Cabezas i Guerrero Salazar
  • En el umbral, Juan José Flores
  • Farrago; Yann Aperry
  • Lejeune i Bogaert, Histoire et anthologie du journal intime
  • ...

Antonella Anedda











Non esiste innocenza in questa lingua
ascolta come si spezzano i discorsi
come anche qui sia guerra
diversa guerra
ma guerra - in un tempo assetato.
Per questo scrivo con riluttanza
con pochi sterpi di frase
stretti a una lingua usuale
quella di cui dispongo per chiamare
laggiù perfino il buio
che scuote le campane.

C'è una finestra nella notte
con due sagome scure addormentate
brune come gli uccelli
il cui corpo indietreggia contro il cielo.
Scrivo con pazienza
all'eternità non credo
la lentezza mi viene dal silenzio
e da una libertà - invisibile -
che il Continente non conosce
l'isola di un pensiero che mi spinge
a restringere il tempo
a dargli spazio
inventando per quella lingua il suo deserto.

La parola si spacca come legno
come un legno crepita di lato
per metà fuoco
per metà abbandono.

technorati tags: ,

2006

Hem fet un sopar una mica especial: hem obert una ampolla de xampany. Les «campanades», a les deu. Mentre la petita feia l'últim biberó del 2005, els dos grans han ballat una estona —el top, a casa, són les nadales de Les Tres Bessones—; després, han anat a dormir. A dos quarts d'onze, la casa, en silenci; algun estossec de tant en tant. Gràcies als nens ens estalviem els compromisos socials de nits com aquesta. Surto al balcó. No fa tant fred com altres nits. Al veïnat, uns quants petards. Llegeixo. Rellegeixo. «Penso un moment en l'any passat: hem publicat els tres primers volums d'Obres Completes, però en realitat hem fet ben poca cosa: en realitat res.» Pla. Play. Escolto cançons que aquesta nit potser no se sentiran enlloc:


Gentilesa de Castpost

Bon any!