Blanc...

pantalla blanca ment en blanc mà blanca la roba blanca espai en blanc blanc blanc blanc hivern blanc la flor blanca blanca flor fum blanc el pa blanc b l a n c quedar-se en blanc forat blanc un blanc un goril·la blanc fe blanca fer blanc tirant lo blanc a la ciutat blanca Sr. Blanc vers blanc en blanc i negre arròs blanc la nit en blanc color blanc pols blanca encertar el blanc doble blanc (blanc i blanc) l'ombra blanca el blanc dels ulls màgia blanca nota blanca blanc blanc blanc carta blanca sense «blanca» tir al blanc blanc d'espanya carta blanca mes blanc blanc de blancs en blanc i blanc blanc colom blanc signar en blanc fusta blanca cabell blanc en blanc metall blanc mont blanc la pell blanca pintura blanca home blanc menjar blanc la mort blanca blanca de navarra el carrer blanc costa blanca girar els ulls en blanc blanc la guàrdia blanca cavall blanc el llibre blanc roba blanca farina blanca la resposta en blanc la dama de blanc renta més blanc setmana blanca vot en blanc la senyora Blanc fumata blanca el rei blanc xocolata blanca paisatge blanc negre sobre blanc samarreta blanca #FFFFFF fons blanc el vi blanc blanc o negre negre o blanc foc blanc veu blanca casa blanca disc blanc la balena blanca bandera blanca espai en blanc espai en blanc espai en blanc espai en blanc nana blanca punt blanc misteri blanc te blanc una setmana en blanc...

El goig de llegir

«I aquí em teniu, a quatre o cinc anys, que arrossego un tros de llenya immens per un espai fangós. Al voltant no hi ha ni arbres ni cases, només la suor per l'esforç d'arrossegar aquest cos dur, i la coïssor aguda dels palmells, encetats pel tronc. M'enfonso al fang fins als turmells però he d'estirar, no sé per què, però ho he de fer. Deixem aquest primer record així: no m'agrada fer suposicions ni inventar res. Vull explicar-vos les coses sense cap alteració...»

I 630 pàgines així: una delícia.

Goliarda Sapienza, L'art de viure, traducció d'Anna Casassas, La Campana.

Benaventurats...

La cançó de la setmana d'aquesta setmana no és una cançó, és un poema del Llibre de benaventurances, de Miquel Àngel Riera, dit per Pep Tosar, i pertany a l'enregistrament de l'espectacle «Poemes a Nai», de 1992, de Pep Tosar, Joan Bibiloni i Lluís Massanet, i del qual potser encara podeu trobar el CD —i, si no, si m'ho demaneu ben demanat, us en puc fer arribar una còpia.

Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d'’anar a fer crui a viure,
als afores de la persona –igual que una herba creix
a l’encletxa més alta d’una façana humida–
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap. Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
de qui sempre se deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt tot estimen com una mala cosa.

La mala vida

«A la Transición conviene dejar de disfrazarla puerilmente de concordia y reconciliación e ir identificándola como lo que fue: la victoria trabajada y muy tardía contra una dictadura de origen fascista y mentalidad nacional-católica, que fue saliendo de sus propias aberraciones con la ayuda de unos cuantos políticos de casa y con el empuje sacrificado y valiente de una escasa oposición democrática, marxista, democristiana, liberal o comunista. Esa oposición pasó de ser vencida y vejada por el franquismo a ser vencedora y cedió parte de su razón para construir la base de garantías de la transición. Sería alarmante descubrir ahora que aquella magnanimidad de las fuerzas de la oposición valió por una inaceptable absolución del franquismo. Que hayamos empezado a comprender las amargas patologías de la sociedad franquista no significa exonerarla de sus responsabilidades ni, desde luego, de buena parte de su enfermo legado.»

De l'excel·lent article de Jordi Gràcia a El País.

Anna Politkóvskaia (i Yael Langella)

Avui se celebra un homenatge mundial a Anna Politkóvskaia —i a Yael Langella—, amb actes a Barcelona i a València.

Com a homenatge particular dels bloguers i les blogueres catalans, en DF proposa aquest text de L'arca de Babel, de Carles Torner.

«"Només tinc un llibre publicat", va ser el primer que em vas dir, "però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra." Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. "Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat."

(...)

»No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.»

Lectors...




Acabo el capítol una mica abans que el metro arribi a l'estació en què haig de baixar. Mentre s'obren les portes del vagó deso el llibre a la bossa. L'andana s'omple de gent que camina cap a les escales. Veig que hi ha deu o dotze —deu o dotze!— persones que avancen més lentament que la resta, amb el nas enganxat a les pàgines d'un llibre. A les escales automàtiques em giro i miro enrere —tothom es gira sempre, a les escales automàtiques, i mira enrere, no sé per què—, i hi ha uns quants nassos enganxats encara a les pàgines d'un llibre: Chomsky, Auster, Julià de Jòdar, Ovidi —Ovidi!—, Bauman, Nothomb, Millás, Murakami...







VAE

He perdut mitja vida aprenent certes coses
que cap servei no em fan. Ara sé. Per això
calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
on vaig exactament. He après moltes coses.
He après sobretot que vaig. Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis.

Llegir




«Llegir, per a què? Llegeixo poc. Llibres que em distreguin? Ja estic bastant distret amb mi mateix. No tant els llibres que m'augmenten el saber, com els que m'augmenten a mi. Som immensos però atrofiats. Per això m'importen els llibres que desenvolupen el que sóc. Ignorem que som tantes coses, només perquè l'embrió no se'ns va desenvolupar fins a fer-se visible. Un llibre que m'augmenti, no que se m'augmenti. És molt el que he acumulat. I el que he estat és molt poc.»

Vergílio Ferreira

Escriure


«Escriure. Per què escric? Escric per crear un espai habitable a la meva necessitat, a allò que m'oprimeix, a allò que és difícil i excessiu. Escric perquè l'encís i la meravella són veritat i la seva seducció és més forta que jo. Escric perquè l'error, la degradació i la injustícia no han de tenir raó. Escric per fer possible la realitat, els llocs, els temps, als que esperen que la meva escriptura els desperti de la seva manera confusa d'ésser. I per evocar i marcar el camí que he fet, les terres, la gent i tot el que he viscut i que tan sols en l'escriptura puc reconèixer perquè en l'escriptura recuperen l'essència, la veritat emotiva, que és la primera i l'última que ens uneix al món. Escric per fer visible el misteri de les coses. Escric per ésser. Escric sense motiu...»
Vergílio Ferreira

La crònica

Se'm fa estrany anar sol a un concert, encara. La C. s'ha quedat a casa amb els nens; l'H. s'ha quedat sense entrada... Sol, doncs, faig la cua per entrar. Entro. Ressonen els últims acords dels teloners. Busco un bon lloc. Al meu voltant, gent molt jove. D'orígens diversos. Sento parlar català i castellà, i francès, esclar, i anglès, i alemany, i portuguès, i grec... Teòricament no es pot fumar, però hi ha qui fuma. S'apaguen els llums, surten els músics, comença el concert. Un Tiersen descordat i «guitarrero». Pobre Amélie Poulain! Molta guitarra, molts canvis de guitarra; poc violí, molt poc acordió, molt poc piano de joguina... Guitarres, guitarres salvatges. I les Ones Martenot, que creen una atmosfera musical inquietant i màgica. M'agrada. Hi ha qui fuma, hi ha qui beu cervesa, hi ha qui xerra, hi ha qui lliga, hi ha qui segueix el concert a través de la minúscula pantalla del mòbil... I els músics van fent, desgranant les cançons d'acord amb el programa previst. Poca improvisació. Molta professionalitat, molta teatralitat... I poca connexió amb el públic. Però molta música. De la bona. El caliu el posa el públic, una part del públic, entregat d'entrada. Els músics toquen... I hi ha qui fuma, qui beu, qui xerra, qui lliga, qui segueix el concert a través del mòbil...

Després d'una versió fluixeta de «Monochrome» —m'agrada més cantada per Dominique A—, «La rade». La cançó em té el cor robat, però hi trobo a faltar la veu de Katel, els cors de les últimes estrofes... I després el concert continua. Fins que s'acaba. La gent aplaudeix i crida. Segons el programa que tenen els tècnics de so, ara faran quatre cançons més i després un altre bis, una cançó. La gent aplaudeix i crida. Els músics tornen a sortir. Fan quatre cançons més, inèdites, diria, amb un regust una mica naïf, que semblen de Belle and Sebastian. Suposo que YT, músic inquiet, experimenta. Com estava previst, després d'una estona d'aplaudiments i crits, tornen a sortir i fan l'última cançó. El concert s'acaba. S'encenen els llums. Surto. Suat. No fa fred, però m'abrigo. El carrer Almogàvers és ple de gent. Al carrer de sobre no hi ha ningú... Jane Birkin em xiuxiueja a l'orella que no hi haurà més hiverns...

[Més cròniques: Violette Moulin, Galiciacalidade, Lliure Albir...]