Benaventurats...

La cançó de la setmana d'aquesta setmana no és una cançó, és un poema del Llibre de benaventurances, de Miquel Àngel Riera, dit per Pep Tosar, i pertany a l'enregistrament de l'espectacle «Poemes a Nai», de 1992, de Pep Tosar, Joan Bibiloni i Lluís Massanet, i del qual potser encara podeu trobar el CD —i, si no, si m'ho demaneu ben demanat, us en puc fer arribar una còpia.

Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d'’anar a fer crui a viure,
als afores de la persona –igual que una herba creix
a l’encletxa més alta d’una façana humida–
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap. Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
de qui sempre se deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt tot estimen com una mala cosa.