Post post(electoral)

Patacada grossa, molt grossa, en general —que no pensen reconèixer, esclar—, de tots els partits grans, de tots: el PSC ha perdut vots, molts vots; Convergència ha perdut regidors, molts regidors; el PP ha perdut el nord i molts vots i molts regidors —a Catalunya—; Esquerra ha perdut empenta —i, per l’esquerra, uns quants vots, pocs, sí, però que els poden fer molt de mal–; Iniciativa ha perdut la innocència, i la credibilitat també —queda, però, impagable, el discurs inintel·ligible de la nit electoral de la candidata a l’alcaldia de la capital del país: ai el «desvincle»!—, i els Ciutadans han perdut el crèdit: van aparèixer en l'«oasi» per «regenerar» la política i en uns quants mesos la política els ha «regenerat» a ells..., i ara la seva única «esperança» és un filòsof cridaner i incomprensible —i Espanya, esclar.

[Ah, per cert, ha aparegut la primera «llista» de Frankfurt...]



Blog

I parlant d'internet, i ja per acabar, el Termcat ens ha fet saber que després d'anomenar-ho «diari interactiu personal» (DIP) durant uns anys, finalment anomenarem «bloc» els diaris digitals personals. Com a bona fama de blocaire que tens, què n'opines? Per què creus que n'hauríem d'anomenar «blog»?

Aquesta és una petita mostra de com els catalans podem anar pel món amb les sabates girades de peu, i de com podem caure en els errors que sempre criticam a la llengua espanyola: allò de divergir de les solucions que adopten les llengües de cultura en conjunt. Denominar «bloc» allò que totes les llengües del món denominen «blog» és un disbarat sense justificació de cap tipus. És un fet que mostra que malgrat l'exemplaritat que, en general, ha mostrat el nostre procés d'estandardització lingüística, encara poden apartar-nos dels seus principis i caure en rareses i excentricitats. La culpa, naturalment, és del Termcat, que va prendre una decisió precipitada, massa influït per algunes pressions més de naturalesa empresarial que lingüística. Però hi ha una muntanya de gent que fa servir la forma correcta «blog», i encara es pot rectificar.

Gabriel Bibiloni
Doctor en Filologia Catalana i professor de la UIB

Via Directe.cat

Trona?

Després d'un parell de setmanes de feina intensa —i de poca activitat bloguera, de fer la viu-viu i prou—, m'agafo un vespre lliure. Aparco —per unes quantes hores només— manuals, gramàtiques, apunts, notes, diccionaris i, després d'acabar una novel·la que fa —massa— dies que arrossego pels vagons del metro, em deixo atrapar per la xarxa.

De tard en tard trobo nous blogs per afegir a la llarga, excessiva potser, llista de blogs que segueixo —o que m'agradaria seguir.

El Tirant al cap fa un any, i ho celebra amb una foto deliciosa; la Flaneuse, sempre a l'avantguarda, es fa un lífting, o un pírcing, o un niuluc, o com punyeta s'hagi de dir; la Katrin surt de l'armari i plega, però ens deixa, ai!, les seves píndoles de poesia; descobreixo —només tres anys tard— Escritas desde abril —des d'abril del 2004!—; l'Entrellum, que no és «idiota», es dedica a fer po(esi)lítica; el senyor Fryslan es passa a la poesia, sense política; trobo a faltar els vols d'un aeroplà; al Totxanes es presenta l'última joia d'aquest marcià mallorquí que nom Joan Miquel Oliver; i etcètera, i etcètera...


Ah!, per cert, diu que Sergi Pàmies ha obert/destapat la capsa/caixa —trieu la combinació que més us plagui, o la que us faci més ràbia— dels trons. Com diu que diuen: tronada de cul, tempestat de merda. I jo, sense paraigua...



18 de maig (de 1968)

La cançó de la setmana...

I la ciutat era jove,
Aquell 18 de maig.
Sí, la ciutat era jove,
Aquell 18 de maig
Que no oblidaré mai.

Per unes quantes hores
Ens vàrem sentir lliures,
I qui ha sentit la llibertat
Té més forces per viure.

De ben lluny, de ben lluny
Arribaven totes les esperances,
I semblaven noves,
Acabades d’estrenar :
De ben lluny les portàvem.

Per unes quantes hores
Ens vàrem sentir lliures,
I qui ha sentit la llibertat
Té més forces per viure.

Una vella esperança
Trobava la veu
En el cos de milers de joves
Que cantaven i que lluiten.

No l’oblidaré mai,
No l’oblidaré mai,
Aquell 18 de maig,
No l’oblidaré mai,
Aquell 18 de maig
A Madrid.



De se faire son son...

D’una carta de Proust a Mme Strauss:
«Les seules personnes qui défendent la langue française (comme « l’Armée pendant l’Affaire Dreyfuss ») ce sont celles qui « l’attaquent ». Cette idée qu’il y a une langue française, existant en dehors des écrivains et qu’on protège, est inouïe. Chaque écrivain est obligé de se faire sa langue, comme chaque violoniste est obligé de se faire son « son ». [...] La seule manière de défendre la langue, c’est de l’attaquer, mais oui, madame Strauss ! Parce que son unité n’est faite que de contraires neutralisés, d’une immobilité apparente qui cache une vie vertigineuse et perpétuelle...»



Si computes annos...

Un amic m'escriu:
«...que aquests dies fa trenta, fa vint-i-cinc anys de tot. I sembla qui sap què. A mi em sembla que no n’hi ha per tant. Trenta, vint-i-cinc anys què són? Res. Fa trenta anys en teníem deu. I amb deu anys, hauríem de tenir uns quants records de les coses que diu que van passar llavors que ara diuen que van ser tan importants. Però per més que m’hi escarrasso, no me’n recordo. I tu? Em sembla que, fora dels que diuen que va ser tan important el que va passar llavors, ningú no se’n recorda: ni els que teníem deu anys, ni els que en tenien vint, ni els que en tenien trenta. Ningú. Si el que diuen que va passar fa trenta, fa vint-i-cinc anys —i que ara es celebra—, hagués estat tan important, ara no passarien les coses que passen, no viuríem en el país que vivim, no es dirien les bestieses que diuen els que celebren que fa trenta, que fa vint-i-cinc anys que hi eren i que diuen que allò que va passar llavors va ser tan important. Ara fa trenta anys o vint-i-cinc anys de tot... I llavors nosaltres en teníem només deu o quinze. Però ja érem vells. A vegades tinc la sensació que la nostra generació és, més que una generació perduda, una generació ressagada, que hem —he— arribat tard sempre a tot, a tot arreu...»
Gràcies, F.



Contra un poeta parisenc

À E[mmanuel] des E[ssarts]...
Souvent la vision du Poète me frappe :
Ange à cuirasse fauve, il a pour volupté
L'éclair du glaive, ou, blanc songeur, il a la chape,
La mitre byzantine et le bâton sculpté.

Dante, au laurier amer, dans un linceul se drape,
Un linceul fait de nuit et de sérénité :
Anacréon, tout nu, rit et baise un grappe
Sans songer que la vigne a des feuilles, l'été.

Pailletés d'astres, fous d'azur, les grands bohèmes,
Dans les éclairs vermeils de leur gai tambourin,
Passent, fantasquement coiffés de romarin.

Mais j'aime peu voir, Muse, ô reine des poèmes,
Dont la toison nimbée a l'air d'un ostensoir,
Un poète qui polke avec un habit noir.


Stéphane Mallarmé



Teranyina de teranyines...

Molts dies, massa dies, lluny de la teranyina de teranyines..., passo l'esteranyinador pel teclat i m'adono que, mentrestant, la filadora ha anat filant.


En Jaume Subirana em va convidar a escriure per Sant Jordi una lletra a sant Jordi, i, diligent i agraït, li vaig fer arribar el que em demanava —i, esclar, una barretada, amb afecte.

En Ricard Garcia —l'enhorabona pel premi!—, des del seu Cupressus sempervirens, em convida a llegir. Llegeixo, doncs. El primer llibre de la pila de llibres que llegeixo no té, a la pàgina 139, segon paràgraf —coses de la compaginació. Agafo, doncs, el segon llibre —que suposo que també serveix per al joc— i en copio el segon paràgraf de la pàgina 139:
«En aquesta taula sorprèn de veure que la xifra de la classe magistral s'aproxima molt a la xifra de la conversa informal, de manera que la proporció entre ambdós gèneres pel que fa a la connexió textual per mitjà d'interjeccions resulta molt més ajustada. El tant per mil obtingut en la classe magistral troba l'explicació en la notabilíssima presència d'interjeccions faticometalingüístiques del tipus "Petició d'acord" que s'hi ha produït i, especialment, en l'alta xifra assolida per la interjecció eh?, que ha estat la més usada de tota la mostra, com es pot veure a la taula següent, que conté les interjeccions connectives que han superat la xifra de 10 ocurrències.» —darrerament llegeixo una literatura ben estranya, jo...

En Josep Porcar ha teixit amb fils RSS una magnífica teranyina amb tots, gairebé tots, els blogs d'aquest país «patit» que, amb més o menys fortuna, amb més o menys gràcia, parlen de la cosa de les lletres...




La Biblioteca de Lletres de la UB ha posat en marxa un blog molt interessant..., tinc el Google Reader farcit de posts per llegir..., es fa tard...

En fi, la teranyina és cada dia més espessa, més llaminera, però, pobre insecte eixalat, cada dia tinc menys temps per volar...