Diu que diuen que van dir que la culpa era de La Central, del Saló de Lectura i del premi Llibreter... Plouen garrotades!
Actualització 10.15: En Tirant al cap diu els qui diuen...
Actualització 10.55: En Subal hi diu la seva...
La culpa
Actualització 10.15: En Tirant al cap diu els qui diuen...
Actualització 10.55: En Subal hi diu la seva...
La cançó de la setmana
La cançó de la setmana és —sembla— una «cansoneta leu e plana, leugereta, ses ufana...»: «Chanson de rien du tout», de Vincent Delerm.
Lletra:
Lletra:
C'est une chanson de rien du tout
Qui vaut même pas trois francs six sous
Même pas la moitié d'un euro
C'est vous dire si elle vaut le coup
C'est une chanson qui me ressemble
Elle est née le vingt-quatre décembre
Á vingt-trois heures et des poussières
J'étais un p'tit peu en colère
J'aurais pu la j'té dans l'ruisseau
Ou la siffler rien que pour les oiseaux
Mais le ruisseau était gelé
Et les oiseaux, c'étaient, taillés
{Sifflements}
C'est une chanson de rien du tout
Qui vaut même pas trois francs six sous
Composée sur un vieux piano
Qui joue toujours un p'tit peu faux
C'est une chanson qui me rappel
Y en a qui sont seul, à Noël
À vingt-trois heures et des poussières
On regarde le ciel de travers
J'aurais pu la j'té dans l'ruisseau
Ou la siffler rien que pour les oiseaux
Mais j'ai décidé d'la garder
Ça peut servir, on sait, jamais
{Sifflements}
Technorati tags: cançó de la setmana, Delerm, chanson
L'agent, l'editor i la dictadura dels «big books»
Un article d'André Schiffrin, a L'hemeroteca.
Technorati tags: andré schiffrin, agent, editor, big books
Un poema
«Hijos de la bonanza» nos llamaban:
los que no conocieron ni la hambruna
ni las agudas larvas de estridencia
chillando en el oído por las bombas.
Y cuando nuestras piernas tan delgadas
caían y sangraban porque el parque
era de un hormigón armado y frío,
se quedaban callados, observando
nuestro llanto con un gesto de sorna.
Debíamos vivir y dar las gracias
por la ocre rozadura en la garganta
que provocaba el aire al refugiarse.
Agradecer las flechas de las nubes
y que un fango lechoso a nuestros pies
—en un último gesto agonizante—
le mordiera las botas al progreso.
¿Y cómo agradecerles la alegría?
La risa provocada por los hombres
inocentes del mar
cuando se encaminaban hacia el río
dispuestos a bañarse entre excrementos.
También estaba el tedio
de tener que explicarles a los niños
palabras como pueblo indio, oso
pardo, ballena azul o lince ibérico.
Pero esto eran minucias, sacrificios
en nada comparables al sufrido
por aquellos que ahora nos decían
«hijos de nuestra sangre», tan severos.
Aunque, a veces, es cierto, no es fácil,
simplemente intentamos ir viviendo.
Haciendo caso omiso al comezón,
al vacío que moraba en nosotros,
hijos de la bonanza;
los hijos de los hijos de la ira,
herederos de todos los despojos.
Ben Clark, de Los hijos de los hijos de la ira.
La vida a pagès
Avui, divendres 26 de gener, el Sol sortirà a les 7.08 i es pondrà a les 5, i la Lluna sortirà a les 10.53 i pondrà a les 0.48. És Sant Timoteu, Sant Titus i Santa Paula.
Segons el Calendari dels Pagesos, continua la plantada de cebes, cols, enciams, escaroles, bròquils i bledes; també continuen les sembres d'espinacs i julivert, i comencen les d'alls, pèsols i faves tardanes.
Al jardí, és el temps bo per sembrar malves, violers i roselles dobles, que floriran a la primavera.
Les ponedores muden la ploma.
Lectura recomanada: Verd paradís, de Max Roqueta.
Qwerty
En memòria del senyor P.B., llibreter.
A quarts de nou els nens dormen. Amb tota —gairebé tota— la feina feta, em poso un disc i m’instal·lo al sofà amb una novel·la que, almenys, em fa passar bones estones: Sincerament vostre, Xúrik, de Liudmila Ulítskaia, que, com diria aquell, «va de Rússia». Me’n vaig, doncs, a Rússia, amb en Xúrik i les seves dones. Un parell d’hores i tres discos després engego la tele. A BTV perpetren un programa «de llibres». Ai! En Joan Barril fa de Sánchez-Dragó. En Joan Barril cita malament. En Joan Barril fa broma. En Joan Barril... Ai! Unes cortinetes vulgars, una musiqueta ximpleta, un decorat carrincló, uns quants llibres, un espectacle trist, res... Ni tan sols la presència sempre estimulant de Jorge Wagensberg salva l’insalvable Qwerty. En Joan Barril me’l fa seure en una caixa de cerveses Damm i li ofereix una Moritz —calenta, sembla. Quina transgressió! Després —o abans?—, unes quantes recomanacions. Josep Cots, de la llibreria Documenta, recomana el llibre que llegeixo... Un horrible gag amb el rànquing de llibres més venuts... Perdo el fil. Un altre col·laborador... Ho intento cinc minuts més, però no, ho sento, no puc... Potser em perdo una revelació d’última hora, potser, no ho sé, però deixo en Joan Barril amb la paraula a la boca, que es quedi amb els llibres. Jo apago la tele. Me’n torno a Rússia. Amb la literatura.
Só qui só...
...que no só io...
Com que resulta que l'enllaç no funciona —gràcies, Llibreter—, copio el post i us deixo l'adreça del blog No caic, em tiro, perquè el visiteu sovint.
(Un post brillant..., de l'Anna?)
Com que resulta que l'enllaç no funciona —gràcies, Llibreter—, copio el post i us deixo l'adreça del blog No caic, em tiro, perquè el visiteu sovint.
Sóc
Em dic Anna. El meu pare em diu baldufa, la meva mare em diu videta; els dos em diuen rana. La meva germana em diu cruca. El Marc em diu burra o pardi, la Marina em diu empo i l’Alexa em diu bugberry. L’Iñaki em diu pigada, papallona, cel o esquimal. la Conxi em diu flor, l’Adriana em diu Anni. L’Alba em diu cousin i el Jordi em diu Gual. El Jonathan em diu Ana. A l’ESO alguns professors despistats em deien Rosa i la professora de françès de l’escola em deia Rosa falsa. Els companys d’institut em deien Anne. La Sara em diu croqueta o ladybird, l’Albert em diu musa o pinya, l’Erik em diu nena. Molts bloggers em deien la d’El poder del silencio. La Sylvie em diu la que no cau, es tira. El Jan em deia bitxu o poesia, el Roger em deia preciosa, l'Andy em deia sol. Els de la teletienda em diuen querida amiga. Els treballadors de la construcció em diuen bombón. Els del diari em diuen la vilafranquina Anna Gual i les secretàries em diuen Anna amb dues enes? La dependenta del supermercat em diu la següent. Els de la meva classe em deien empollona. Els del poble del costat em diuen la néta del Mingo. Els de Navarra em diuen su novia catalana. La gent a qui no caic bé em diu gilipolles o directament puta. Els jurats dels premis literaris em diuen Clementine. En Leonard Cohen em diu fan. Força gent em diu rara. La policia i els metges em diuen Gual Vendrell, Anna. L'Ona em diu Anneta. Si, per casualitats de la vida, un dia em cau el moneder i tu vas darrere meu, em diràs eh tu!. Però jo sé qui sóc.
(Un post brillant..., de l'Anna?)
La metamorfosi
«Peut-être faudrait-il, les yeux fermés, toucher le livre, le prendre dans les mains, le serrer sous le bras, le presser contre la joue, le palper, en faire ronfler les pages sous le pouce pour se persuader qu'il n'est pas le texte mais d'abord un objet que le texte a suscité. Ainsi s'imposerait l'idée qu'entre le moment où l'auteur a déposé le mot fin sur la dernière page de son manuscrit, et celui où le premier lecteur a ouvert le livre, une métamorphose s'est operée.»
Hubert Nyssen, Sur les quatre claviers de mon petit orgue: Lire, écrire, découvrir, éditer
La idea
Arriba al matí, a mig badall; et desperta de cop i volta de la feina soporífera. Potser fa dies que et ronda, com el virus de la grip, però arriba quan arriba, la idea —i la grip. Apuntes en un bloc —amb ce— quatre paraules, l'espinada de la idea. Tornes a la feina, als il·lustres balbuceigs i anacoluts. Però tens el cap lluny, festejant amb la idea. Ara una, una mica després una altra, vas afegint paraules al bloc; la idea va prenent cos. Al migdia, a l'hora del cafè, la idea t'acompanya al lavabo, s'espera al teu costat que la màquina escupi el cafè aigualit, no et deixa estar... Tornes a la teva taula i escrius en el bloc un parell de frases, la silueta de la idea. Et prens el cafè, mecànicament. Una estona més de feina; i més paraules al paper. Abans de plegar obres un document de text i hi copies el que has anat escrivint. En treus una còpia de la impressora. Massa buits, encara. Arrenques el full del bloc. En fas confeti. A la paperera. Reculls, apagues l'ordinador, t'acomiades, fitxes, et claves els auriculars a les orelles, i mentre camines cap al metro amb el full a la mà busques les paraules que et sembla que falten per omplir els buits. Potser abans d'arribar al metro t'has d'aturar i, a peu dret, ratllar una paraula i escriure'n una altra, o afegir-ne unes quantes, no fos cas que s'escapessin... Al metro, intentes concentrar-te en una novel·la, però només hi trobes paraules que et sembla que pots fer servir. Llegir és escriure, escrivim el que hem llegit. Arribes al barri. Fas un entrepà i una cocacola en un bareto. En lloc de fullejar el diari, en lloc de fer el sudoku, en lloc de llegir la novel·la que duus al sarró, treus el paper i escrius i escrius. Aprofites el que havies escrit. O no; ho ratlles tot i comences de nou. A les cinc, el paper fa patxoca. És l'hora, però, d'anar a buscar els nens a l'escola. Una hora de patinatge, de futbol o de música..., la teva cal·ligrafia lletja va omplint el paper. Arribes a casa. Marató fins a les nou: banya nens, posa pijames, fes sopars, explica contes... A quarts de deu els nens dormen. Continua la marató: la cuina bruta, les joguines del menjador, la roba estesa, els esmorzars, les bosses de demà... Després, tres encàrrecs, dues trucades... Finalment, engegues l'ordinador. Cinc blogs, quatre correus, tres notícies, dues cançons... Obres l'open office. Un document en blanc ocupa tota la pantalla. Treus el paper del sarró, rebregat, tacat, esborrallat... Mans a l'obra. La idea es va convertint en bits..., però l'R. té pipí, l'M. parla en somnis, la T. tus... Et fas un cafè. Tornes a l'estudi. Rellegeixes el que has escrit. Consultes el diccionari. Ho retoques i ho retoques. Els bits han esdevingut «alguna cosa». N'estàs moderadament satisfet. Ho deses. Ningú no ho llegirà mai, segurament. Te'n pots anar a dormir content...
Publicitat
(Per donar-hi una mica de «vidilla», hi he penjat un enllaç a un article molt i molt interessant...)
Els Reis...
Els Reis m’han portat:
- un pernil
- dues unces d'emoció
- tres formatges
- quatre pams de verd
- tres llibres i dos discos (Montaigne, Goliarda Sapienza, Nyssen, Katel i Vasallo & Wolfe)
- mitja dotzena de mitjons
- poder dormir set hores seguides
- vuit(anta) minuts de cinema
- un blog nou
- deu minuts d'esbarjo...
Non à 2007
Per a V. M., tiersenista...
Diu que hi ha qui va celebrar l'arribada de l'any nou cridant «Non à 2007», que trobo que és una manera eficaç d'expressar la «il·lusió» que fa l’any que comença —malament.
Malgrat tot, però, hi ha raons per creure encara en això que alguns optimistes anomenen "humanitat", raons de tres minuts i cinc segons...
Technorati Tags: Non à 2007, Yann Tiersen, rade,
Subscriure's a:
Missatges (Atom)