Literatura infantil


el nen salta i cau i es trenca el braç i el braç s'infla i ve una ambulància, ni-no, ni-no, ni-no... Posted by Hello

Aigua verda

He estat un parell de dies submergit, agradabilíssimament submergit, en la Verde acqua, de Marisa Madieri. És un llibre excepcional. Teòricament és un diari entre 1981 i 1984, però s’hi barregen els records de la infància i l’adolescència de l’autora, durant la postguerra a Fiume, l'actual Rijeka, a Croàcia, que fan de fil conductor, amb les anotacions del present –del present de l’escriptura, esclar. Ha estat una banyada hivernal deliciosa. I aviat, molt aviat, hi tornaré. Us en deixo un retall, una frase que marca el "to":
Non lasciavo dietro a me un periodo felice, tuttavia il giorno della partenza mi trovai a preparare il mio piccolo bagaglio e a raccogliere i miei libri con un senso di smarrita tristezza, causata forse piú dal futuro incerto che mi attendeva che dal malinconico passato che mi precedeva.

L’edició que en tinc, d’Einaudi, inclou La radura, que no sé gaire què hi fa, en un mateix volum. A les llibreries de per aquí en podeu trobar una traducció recent al castellà, de la gent –valenta; han editat Karl Kraus, Victor Klemperer, Ilse Aichinger, Gyula Illyés, etcètera– de Minúscula, que han editat també, en un volum a part, sàviament, El claro del bosque. I direu... ¿i en català?

El te

«M’aixeco amb compte perquè continuï essent bona, la meva vida, poso a escalfar aigua per al te, necessito beure te, a la cuina, enfredorida malgrat la camisa de dormir llarga, em preparo aquest te que necessito, perquè quan ja no puc fer res més preparar te encara és una ocupació. Quan bull l’aigua de te no estic en cap atol, escalfo la tetera, compto les cullerades d’Earl Grey que hi poso, hi aboco l’aigua, encara puc beure te, encara puc dirigir l’aigua bullent cap a la tetera...»
Ingeborg Bachmann; Malina.


Jo, els tes, els millors del món, els compro a:


A Barcelona, al carrer Major de Sarrià, i a Girona, al carrer dels Ciutadans... Posted by Hello

Nada

«Si fuera el dueño de la palabra privilegiada escribiría la palabra privilegiada y ya ni yo ni nadie tendría que volver a escribir. Escribimos infinitas palabras para buscar esta palabra infinita. Escribimos mucho por si aparece por azar entre tantas palabras o escribimos poco para reconocerla apenas aparezca. Los que están más cerca de la palabra son los que no escriben nada. Y más cerca todavía los que escriben nada.»
Juan Antonio Masoliver Ródenas

Prestatge de llibres abandonats

L’altre dia vaig penjar una reflexió que m'havia provocat un llibre que no havia pogut acabar de llegir. No vaig dir de quin llibre es tractava perquè em va semblar que no calia, que el que deia era una generalització que es podia aplicar a qualsevol llibre, una mena de justificació que servia per a qualsevol llibre. Però, esclar, va quedar el cuquet. La Tina va penjar un comentari en què demanava títols; l’Albert, un amic, discretament, em va fer arribar la seva opinió; en Josep Arnau també hi va dir la seva... En fi..., que m’hi heu fet pensar uns quants dies. Finalment, he decidit que també els dimonis literaris s’han d’exorcitzar. O sigui que he buscat una post i quatre cargols i he muntat un prestatge –a l'esquerra, avall, avall, avall...– on deixaré i podreu deixar els llibres que hagi o hàgiu abandonat –no bookcrossing, plis– o els llibres que m'hagin o us hagin abandonat, que també n’hi ha, perquè algun dia els pugui o pugueu o em puguin o us puguin rescatar. Amb permís de l’Albert, hi deixo un primer llibre, amb comentari enraonat:
“...em va passar la nit del diumenge al dilluns. Estava llegint "Negra espalda del tiempo", del Javier Marías. Però el curiós del cas és que sí que m'agrada com escriu aquest home, en canvi vaig deixar el llibre cap a la pàgina 180 o 190 perquè m'havia deixat d'interessar. No sé si dir que ja no m'aportava res, o què, no ho sé...”

Gràcies.

Jornada de reflexions

"La imaginación no sabe inventar nada. Suspendida en el vacío se desploma como una piedra o se ocupa de sí misma, lo cual, al fin y al cabo, da lo mismo."

Andrzej Stasiuk; El mundo detrás de Dukla


"L’écriture de la littérature, c’est celle qui pose un problème à chaque livre, à chaque écrivain, à chacun des livres de chaque écrivain. Et sans laquelle il n’y a pas d’écrivain, pas de livre, rien. Et de là, il semble qu’on puisse se dire aussi, que de ce fait-là, il n’y a peut-être plus rien."

Marguerite Duras; Écrire


"Hi ha persones que són massa febles per trencar-se. Jo sóc així també.
L’única cosa que pot ser que se’m trenqui un dia, i això és el que temo, és la raó."

Ludwig Wittgennstein; Diaris 1930-1932

Una manera de mirar

Un poema de Kirmen Uribe, que és una declaració de principis, que em va arribar amb música de Mikel Urdangarin.

Munduari begiratzeko

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.



Una manera de mirar el món. Una manera de mirar el món,/ una manera de cantar amb els amics,/ una manera de prendre el sol al costat d'un mur,/ una manera de saber esperar. / Una manera de tocar els faigs,/ una manera de llegir les pells,/ una manera d'ensumar el vent del sud,/ una manera de plorar en un cotxe./ Potser no és la millor,/potser no és la més bonica,/ és massa vella, massa petita, potser./ Una manera de mirar als ulls,/una manera de fer-se preguntes,/una manera d'agafar la mà,/ una manera de somiar. / Potser no és la millor,/potser no és la més bonica,/és massa vella, massa petita, potser,/potser.

La neu

Per reconciliar-me amb els llibres, avui he tornat a llegir la Neige, de Maxence Fermine. Hi ha dies que em sento Yuko, hi ha dies que em sento Soséki... I sempre em deixo seduir per la prosa continguda, les imatges lluminoses, el to pausat, la força de les paraules, l’eloqüència dels silencis...


Il y a deux sortes de gens.

Il y a ceux qui vivent, jouent et meurent.

Et il y a ceux qui ne font jamais rien d’autre que se tenir en équilibre sur l’arête de la vie.

Il y a les acteurs.

Et il y a les funambules.

Contra la lectura

S’està fent interminable, aquesta novel·la se m’està fent interminable. La vaig començar amb ganes; em vaig anar il·lusionant amb les primeres trenta o quaranta pàgines, però després, cap a la pàgina cent, he començat a sentir la necessitat de mirar quantes me'n faltaven per acabar. I això és un mal senyal. El pitjor. Però hi persisteixo. I llavors: ganes d’aixecar-me, de fer cafè, de mirar com plou, de dutxar-me, de telefonar a casa, de fumar –després de tant de temps–, de prendre un te, de tancar els ulls i recordar, de parlar amb algú, amb qui sigui, de canviar el disc, de deixar el llibre, d’agafar el paraigua, de sortir, de passejar sota la pluja, que s’acabi el suplici de pàgines, frases, paraules i lletres. No és cap sacrilegi: ha arribat el moment de deixar-lo. No hi ha cap llibre, cap ni un, que s’hagi de llegir, que s’hagi d’haver llegit. No els necessito per a res i no em necessiten per a res. Val més deixar-los a mig llegir, si no volen ser llegits...

(Una recomanació, gentilesa de la Xarxa de Biblioteques Municipals: Dancing cheek to cheek, de Pierre Dørge & New Jungle Orchestra. Irving Berlin a la jungla...)

Tres blogs de Le Monde

Do not fold
Blablablog
Le murmure des mots

Una revelació

Révélation.
Le pommier centenaire.
La mer est proche.

La mer est un mur.
J’entends crier les mouettes –
elles nous font signe.

Vent de Dieu dans le dos.
Le coup de feu qui vient sans bruit –
un rêve bien trop long.

Silence couleur de cendre.
Le géant bleu passe devant moi.
Froide brise de la mer.

Vent immense et paisible
de la bibliothèque marine.
Où je peux reposer.

Des hommes-oiseaux.
Les pommiers étaient en fleurs.
La grande énigme.


Baltiques: Oeuvres complètes 1954-2004; Tomas Tranströmer.

Stultorum plena sunt omnia...

I ara n'hi ha que retreuen a polítics i gestors culturals les circumstàncies de la mort d'un poeta... I jo que em pensava que els polítics eren els únics que parlaven per parlar... Deixeu-lo en pau, coi! És que no enteneu res...

La tarda...

Podria haver copiat el poema aquell de les Estances, que comença “Tot és en ordre dins la tarda...”, però em quedo i us quedeu, si us vaga, amb dos poemes de Felipe Juaristi.

DUES

A vegades, les dues llengües
Se’m queden enredades a la gola,
Com si fossin dues espases de metall.


GEOGRAFIA

Hi he nascut,
Però gairebé no conec la meva terra.
Parla la meva llengua,
Però amb prou feines entenc el meu poble.
Així és la meva pàtria,
Em mata amb insistència.
Exili a què sempre torno,
Com el malalt torna al dolor.

La mort II

Per a OI.

Tu, que ets com una casa
feta de fang:
petita, fràgil,
amb quatre habitacions.

Tu, que t'omples de fantasmes,
i que t'espantes,
i que plores,
quan arriba la nit.

Tu, que en la foscor
t'esbocines
com una guardiola
llançada contra el terra.

Tu, arcaic cor,
mira per la finestra,
mira cap aquell bosc
que ja reneix.

Tu, que un cop caigut
cridaves paraules
en una llengua
que no comprenc,

I que dius Der Tod ist ein Meister
Un du, Zur Linken,
Des menschen Sinn.


Que dius Helian,
Einsamen Helian
Abens grauen
flammendes.


Tu, arcaic cor,
entra en aquell bosc:
va sorgir del fang,
com tu.

Bernardo Atxaga. Trad. Vicenç Llorca.

El llibreter

Avui, en la forejada diària pel mar de bits he topat un port en què fondejaré sovint. És un nou port dedicat també bàsicament al tràfic de llibres. Veig que, sortosament, el llegir no ens fa perdre, de moment, l’escriure.

El Llibreter té una edició magnífica del Tirant, a cura d’Albert Hauf, acompanyada de la castellana del 1511 i un CD d'aquests interactius i tot això. L’observació del llibreter és encertada: per què no n’ha parlat ningú? Per què les desenes de milers de programes de llibres de la tele i de la ràdio no en parlen? Per què els suplements dels diaris tampoc no en parlen? Perquè és l’any del Quixot? Us podeu afegir al "boicot" que es proposa.

És clar que el preu del Tirant aquest és per pensar-s’ho una mica, perquè 99 euros... Bé, em penso que el demanaré als Reis de l’any que ve i si m’he portat bé i encara no està descatalogat... De moment em conformaré amb la meva gastada, rebregada, anotada, doblegada, magnífica, senyalada, ratllada, suada, estripada, masegada, estimada edició d’Ariel.

Amb això del Tirant passa una mica, em sembla, com amb l’últim disc de Manu Chao, Siberie m’etait contée, que és una pura delícia, però que com que és un llibre disc, o un disc llibre, o un llibre amb disc, o un disc amb llibre, no ho sé, autoproduït, o almenys produït al marge de la "indústria", els mitjans, els que jo consumeixo, no en parlen. I mireu que és bo. Manu Chao s’ha fet gran i, deixant de banda -de moment?- la rage, ha fet un disc que em sembla molt i molt bo, i el llibre, amb dibuixos de Wozniak, deunidó, també. Un exemple.

De mica en mica s'omple la pica...

Llegeixo a l’edició digital del suplement de llibres de Le Monde que a França editen una novel·la titulada Petit à petit l’oiseau fait son nid, o sigui De mica en mica s’omple la pica, en la traducció francesa. Només fa 33 anys que Jaume Fuster en va publicar la versió original, és a dir que... deunidó ! Però val més tard que mai. No sé si .............. –poseu-hi el nom que us faci més ràbia– podria esperar tant. És clar que sempre pot pagar-se la traducció, al francès i a altres llengües de cultura, si cal, de la mateixa manera que es paga les edicions en català.

I aquest altre article. [Els claudàtors són meus.]

Les bons comptes du "Da Vinci Code"

Certains éditeurs français [i catalans i espanyols] doivent se mordre les doigts. Moins d'un an après sa sortie, Da Vinci Code, le roman de l'Américain Dan Brown, bat tous les records : 1,2 million d'exemplaires ont été vendus en France, auxquels s'ajoutent les 80 000 exemplaires illustrées.
Pour l'éditeur, JC Lattès, c'est le jackpot. [I jo que me n’alegro.] Le livre a fait exploser son chiffre d'affaires, qui, en 2004, est en augmentation de 297 %, à 36 millions d'euros. [Quina enveja, eh ?] Avec 7,3 % du segment de la littérature générale, Lattès dépasse XO et Gallimard [que deunidó !], selon les chiffres diffusés par le magazine professionnel Livres Hebdo.
Comme souvent, la pépite a été découverte par hasard. [Ah l’atzar, l’atzar !] Lors de la Foire du livre de Francfort, à l'automne 2002, l'agence américaine Mary Kling vient proposer le manuscrit aux éditeurs européens. A l'époque, personne ne se bouscule pour acheter les droits, Dan Brown n'ayant jamais été traduit en France. "Le manuscrit était [était?] truffé de scories, ce qui avait refroidi les concurrents", explique Laurent Laffont, directeur littéraire chez Lattès. Mais le récent succès de deux de ses publications, L'Histoire des codes secrets, de Simon Singh, et une biographie de Leonard de Vinci signée Serge Bramly, est encourageant. Isabelle Laffont, directrice générale de Lattès, se dit que le coup est jouable, quitte à opérer un sévère toilettage [m’imagino que també l’edició catalana, o no ?] afin d'éliminer les erreurs les plus évidentes, rédhibitoires [« redhibitòries », fantàstic ; després de mirar el diccionari, ja podeu anar a dormir] pour un lectorat européen.

COLOSSAL RETOUR SUR INVESTISSEMENT
L'affaire est conclue pour 30 000 euros. [Que deunidó, també, és que aquests americanots...] Une somme rondelette, mais qui va se révéler ridiculement basse au regard du colossal retour sur investissement. Les 60 000 exemplaires du premier tirage, au printemps 2004, sont épuisés en quelques semaines, et en juin le livre dépasse les 250 000 ventes. À l'automne 2004, certains voyagistes n'hésitent pas à organiser des "Da Vinci Code Tour". L'Eurostar affirme que le livre a dopé son trafic entre Paris et Londres. La polémique sur les thèses soulevées dans le livre enfle, donnant ainsi l'occasion aux concurrents de Lattès de profiter à leur tour de la manne - Code Da Vinci : l'enquête, de Marie-France Etchegoin et Frédéric Lenoir (Robert Laffont), et Le Code Da Vinci décrypté, de Simon Cox (Le Pré aux Clercs), affichent respectivement 300 000 et 120 000 ventes. Le livre déchaîne à tel point les passions qu'un site Internet appelle ses visiteurs à plier la couverture du livre dans les librairies, en signe de boycott.[I la nostra societat civil ? I la progresia antiamericana, que diuen els liberals a estones ? I la Columna –ai !– Durruti ?] Consacré comme phénomène de société, Da Vinci Code bouscule la rentrée littéraire. De septembre à novembre, le livre a pesé plus de 8 % du secteur. "Le Goncourt s'est vendu quatre fois moins bien [ai, la literatura !], souligne Henri Pollet, de l'institut GFK. Ce sont des volumes qu'on observe dans la BD, mais plus rarement dans la littérature générale." A la Fnac, qui comme les autres distributeurs empoche 56 % du prix du livre [què !? El 56 ?], on affiche sa satisfaction : "Sans Da Vinci Code, 2004 aurait été un millésime honorable, simplement. Sa sortie a permis d'accélérer la croissance par rapport à 2003, qui avait été marquée par le succès de Harry Potter V", explique Bertrand Picard, directeur de l'activité livres à la Fnac. Une croissance que GFK estime à 6 % en 2004. Le succès de Da Vinci Code ne faiblit pas : le rythme des réassorts avoisine encore les 5 000 exemplaires par jour. En attendant l'édition de poche, qui doit paraître en mai. [Aquests francesos, sempre tard !] Lattès veut poursuivre sur sa lancée : l'éditeur a acheté l'ensemble des droits de Dan Brown pour environ 300 000 euros. Son dernier ouvrage, Angels and Demons, qui sort en mars en France [sempre tard!], sera tiré à 350 000 exemplaires.

Stéphane Lauer
04.02.05


I, de fons, encara Keren Ann...

la frontera

Fronteira

De um lado terra, doutro lado terra;
De um lado gente, doutro lado gente;
Lados e filhos desta mesma serra,
O mesmo céu os olha e os consente.

O mesmo beijo aqui, o mesmo beijo além;
Uivos iguais de cão ou de alcateia.
E a mesma lua lírica que vem
Corar meadas de uma velha teia.

Mas uma força que não ten razão,
Que não tem olhos, que não tem sentido,
Passa e reparte o coração
Do mais pequeno tojo adormecido.

Frontera. D’un costat terra, d’un altre costat terra; / d’un costat gent, d’un altre costat gent; / costats i fills d’aquesta mateixa serra, / el mateix cel els mira i els consent. / El mateix petó aquí, el mateix petó allà; / udols iguals de gos o de llopada. / I la mateixa lluna lírica que ve / a acolorir troques d’una vella trama. / Però una força sense raó, / sense ulls, sense sentit, / passa i reparteix el cor / de la més petita gatosa adormida.

Llegeixo el poema de Miguel Torga. El copio. El tradueixo. I mentrestant escolto una vegada i una altra i una altra la Keren Ann: “People come and go and walk away, but i’m not going anywhere, i’m not going anywhere...” I’m not going anywhere...

Elogi de la diferència

La diferència entre un govern de dretes i un govern d'esquerres és que els governants d'esquerres no dimiteixen pels mateixos motius que no dimitien els governants de dretes.

El defecte Jauss

Una hora teclejant i una tecla equivocada i el no-res. El que he escrit i el record del que he escrit amb mi, només, per a mi, només, solitari soliloqui solipsista i insolidari...

O exiliado e a primavera

He llegit O exiliado e a primavera, una novel·la de Manuel Veiga que va guanyar el Xerais del 2004. La novel·la que he portat un parell de dies a la bossa, sense ser res d’extraordinari, m’acompanyarà, penso, força temps. O exiliado e a pimavera és la lúcida història d’Alexandre Marrube, un galleguista exiliat a Mèxic que torna a la seva ciutat natal, després de gairebé quaranta anys d’absència, per assistir a l’enterrament de la seva mare. En els tres mesos que li dura el permís, l’exiliat es troba una comunitat despolititzada que gairebé no recorda ni la guerra ni els anys de fam i que ni tan sols és conscient que viu en una dictadura. Marrube s’enfronta també amb una família que amb prou feines el reconeix, i a un noi, militant antifranquista, amb qui li costa de compartir el discurs polític. Alexandre Marrube torna a Galícia mirant de trobar o reconstruir el seu món perdut i els seus ulls topen amb una societat apàtica i desmemoriada, satisfeta amb un precari però nou consumisme, que no entén. N’he subratllat una frase: «Els escriptors autòctons tenen faltes d’ortografia a l’ànima.» Hi tornaré.

Terra i cendra

Llegeixo al Magazine littéraire de gener que Atiq Rahimi ha fet una pel·lícula de la seva novel·la Terra i cendra. Terra i cendra és una novel·la de l’Afganistan sense l’Afganistan, una novel·la sobre la violència sense violència, una novel·la breu que no és una novel·leta, una novel·la àrida, una novel·la del silenci, una novel·la de la pols, una novel·la, en fi, que impregna el lector —gràcies també, és clar, a la traducció de Víctor Compta.
Em costa d’imaginar, però, com es pot traduir en imatges la força que tenen els silencis en el text d’Atiq Rahimi; em costa moltíssim d’imaginar com es pot traduir a imatges, per exemple, això: «Et tremolen les mans. Deixes la tassa de te damunt la taula. Sents dintre teu una cosa a punt d’esclatar. Ara, la teva tristesa ha pres forma, s’ha transformat en bomba, esclatarà, et farà esclatar; com Fateh, el guarda. Mirza Qadir és un entès, en matèria de tristesa... El pit se’t desconjunta. Com una casa vella, una casa buida... Murad ha sortit del teu pit. Què importa que les cases buides s’ensorrin.»

Tres tristos tigres i quatre gats

A ca la Mònica Terribas, concert de tres tenors, i demà, amb l’Emilio Manzano, diu que hi haurà un altre trio. Al final, la tele matarà els quatre gats... que llegeixen.

Alejandra Pizarnik




CEMENTERIO
Había un hombre que vivía junto a un cementerio y nadie preguntaba por qué. ¿Y por qué alguien habría de preguntar algo? Yo no vivo junto a un cementerio y nadie me pregunta por qué. Algo yace, corrompido o enfermo, entre el sí y el no. Si un hombre vive junto a un cementerio no le preguntan por qué, pero si vive lejos de un cementerio tampoco le preguntan por qué. Pero no por azar vivía ese hombre junto a un cementerio. Se me dirá que todo es azaroso, empezando por el lugar en que se vive. Nada me puede importar lo que se me dice porque nunca nadie me dice nada cuando cree decirme algo. Solamente escucho mis rumores desesperados, los cantos litúrgicos venidos de la tumba sagrada de mi ilícita infancia. Es mentira. En este instante escucho a Lotte Lenya que canta Die dreigroshenoper. Claro es que se trata de un disco, pero no deja de asombrarme que en este lapso de tres años entre la última vez que la escuché y hoy, nada ha cambiado para Lotte Lenya y mucho (acaso todo, si todo fuera cierto) ha cambiado para mí. He sabido de la muerte y he sabido de la lluvia. Posted by Hello