Terra i cendra

Llegeixo al Magazine littéraire de gener que Atiq Rahimi ha fet una pel·lícula de la seva novel·la Terra i cendra. Terra i cendra és una novel·la de l’Afganistan sense l’Afganistan, una novel·la sobre la violència sense violència, una novel·la breu que no és una novel·leta, una novel·la àrida, una novel·la del silenci, una novel·la de la pols, una novel·la, en fi, que impregna el lector —gràcies també, és clar, a la traducció de Víctor Compta.
Em costa d’imaginar, però, com es pot traduir en imatges la força que tenen els silencis en el text d’Atiq Rahimi; em costa moltíssim d’imaginar com es pot traduir a imatges, per exemple, això: «Et tremolen les mans. Deixes la tassa de te damunt la taula. Sents dintre teu una cosa a punt d’esclatar. Ara, la teva tristesa ha pres forma, s’ha transformat en bomba, esclatarà, et farà esclatar; com Fateh, el guarda. Mirza Qadir és un entès, en matèria de tristesa... El pit se’t desconjunta. Com una casa vella, una casa buida... Murad ha sortit del teu pit. Què importa que les cases buides s’ensorrin.»

1 comentari:

  1. Ce livre m'a bouleversé . Vous vous souvenez quand le petit garçon dit :
    « La bombe était très forte. Elle a tout fait taire. Les tancks ont pris la voix des gens et sont repartis. Ils ont même emporté la voix de grand-père. Grand-père ne peut plus parler, il ne peut plus me gronder… ». Cet enfant est en fait devenu sourd et croit que c'est le monde qui n'a plus de voix
    Myriade de murmure des mots

    ResponSuprimeix

Digues, digues...