Sembla que...

Sembla que és possible trobar missatges de correu firmats amb un somriure.

Bon dia, NOI (o unes notes per al meu germà)

Sembla que si és el que sembla, avui, i després de tres mesos d’haver-ho demanat, passaran els "tècnics" a instal·lar el que sembla una merdeta de cable, que no és una merdeta.

Sembla que si és el que sembla, podré trucar per telèfon a qui em doni la gana i quan em doni la gana sense haver de fer servir el puto mòbil.

Sembla que si és el que sembla, podré navegar per internet i escriure quan em roti o cada dia, si el meu germà em dóna de tant en tant un cop de mà, alguna coseta o suggeriment a un "blog" que tinc oblidat pel llarg-puto-i-etern canvi de domicili i de feina.

Sembla que si és el que sembla, podré enviar emails als meus clients, proveïdors, amics i família.

Sembla que si és el que sembla, podré també enviar algun fax.

Sembla que si és el que sembla, podré celebrar la "rentrée" a la feina, amb totes les meves forces i eines perdudes durant el llarg-puto-i-etern canvi de domicili i de feina.

(Per a L’efecte Jauss. Sort del Moleskine, el meu bloc amb ce, que sempre m’acompanya en aquesta vida seminòmada que he triat.)

Si és el que sembla, i si et sembla, quan m’hagin confirmat el número de telèfon de casa, el passo.

Un petó i records a la família.

H.R. (o algú que poc o molt ho sembla)

De mobles

«Pero no se adaptan las almohadas a nuestras cabezas, somos nosotros quienes adoptamos su forma. Es erróneo pensar que las camas se adaptan a nuestra fisonomía, son nuestros cuerpos los que acaban por parecerse a las camas en las que dormimos. La tendencia a convertirnos en muebles es ineludible, cada uno acaba por parecerse a un mueble distinto, dependiendo —entre otros méritos y mezquindades— de gestos, de movimientos, de lo desatado de ciertas risas de sana o aviesa intención que esculpen nuestros músculos.»

Harkaitz Cano, El filo de la hierba.

Sinare Alizeta Eunice


Avui he rebut aquest correu:
Bonjour. Avant tout chose, je voudrais m'excuser de mon intrusion dans votre vie privée. Je me nomme Mlle Sinare Alizeta Eunice, Cadre au Département de la Comptabilité de la Banque Atlantique de Côte d’Ivoire. Un compte a été ouvert au sein de notre banque en 1985 et depuis 1990, aucune opération ne s'est effectuée. Ce compte présente à ce jour dans nos livre, un compte créditeur de 4.5 millions de dollars américains. Après avoir consulté méticuleusement toutes les archives et les dossiers relatifs à ce compte, je me suis rendu compte que je pouvais disposer aisément de cet argent si je réussissais à le virer sur un compte à l'extérieur. Le possesseur de ce compte fut feu John Kouakou, un expatrié, directeur de Petrol-Technical Support Services Inc, ingénieur en chimie, décédé suite à un accident de la circulation. Personne ne sait à ce jour l'existence de ce compte. Ce compte ne possède aucun autre bénéficiaire aussi bien dans sa famille que dans son entreprise. Je voudrais transférer l'argent de ce compte dans un compte sûr à l'étrange, mais je ne connais personne à l'extérieur. C'est ainsi que l'idée m'est venue de vous contacter et de vous faire la proposition de virer cette somme sur votre compte bancaire, pour partage, c’est à dire moitié-moitié. J'ai conscience que ce message vous surprendra car nous ne nous connaissions pas auparavant, mais soyez sûr que c'est une véritable opportunité que je vous offre. Je vous demande de me répondre le plus vite possible.

Cordialement.
Mlle Sinare Alizeta Eunice


Jo, la veritat, no vull ser milionari —quin avorriment! Si us interessa el «negoci», us puc passar l’adreça de la mademoiselle aquesta de nom espatarrant o espaterrant —coi de diccionari!

De triar

De les moltes activitats que es poden fer amb criatures a l'agost a Barcelona, avui hem triat anar al cine.

Hem mirat la cartellera del diari. De l'àmplia oferta de pel·lícules infantils que es projecten, hem triat Jordi el Curiós, perquè Cars ja l'hem vista. Sembla que si volem veure la pel·lícula a Barcelona, podem triar entre veure-la en espanyol, veure-la en espanyol o veure-la en espanyol.

Com que ens agrada veure les pel·lícules en la llengua que normalment parlem a casa —nosaltres i no sé quants milions de catalans més, diuen—, hem mirat una altra cartellera.

Bé, hem estat de sort i podem triar: la fan a tres cines que no són gaire lluny de casa.

Podem triar entre agafar l’autobús o agafar el metro, i després agafar el tren, i podem triar entre els Ferrocarrils o la Renfe, i podem triar si anem a Sabadell o si anem a Terrassa, o bé si anem fins a Manresa.

Finalment, hem triat quedar-nos a casa. El bilingüisme, diuen, té això: que pots triar.


Technorati Tags: , , ,

La bellesa de la guerra...


«9 de gener. No surto de casa en tot el dia. Corregeixo proves del meu llibre i repasso diaris. Fa un vent fort de ponent, que accentua el desglaç: totes les teulades degoten i als conreus del voltant a penes hi ha neu. El cim del Matagalls és embolcallat d'una nuvolada grisa, densa i ràpida. Cap al tard s'accentua el contrast entre la blancor de la neu i la foscor dels arbres i la terra: és un paisatge en blanc i negre. Dia d'hivern, trist, encongidor. Continua, duríssima, la guerra.»
Marià Manent, El vel de Maia.

Les vacances


Després de tres setmanes, exactament vint-i-tres dies, de silenci, torno a obrir la barraqueta. De les vacances d'enguany en queden els records —que el temps confondrà—, un grapat de fotos —que aniran a parar a l'àlbum de l'oblit— i les paraules que he guixat en el bloc, amb ce, improvisat de paper reciclat —res de Moleskine— que em vaig fer a última hora, i d'on no sé si mai sortiran.

Quan la família dorm, mentre espero que la rentadora acabi la feina per estendre l'enèsima bugada del dia, endreço les piles de llibres que hi ha damunt la taula de l'estudi. No he llegit gaire aquestes vacances. Però aprofitar les vacances per llegir, amb tres criatures —de nou mesos i de sis i vuit anys—, és com trobar un cambrer amable en un bar de la costa: impossible.

Els llibres que no he llegit, els deixo en una pila a la taula; més tard o més d'hora m'hi hauré de posar. Dels set o vuit llibres que he pogut llegir —descomptant l'excel·lent Los bebedores de tinta, d'Éric Sanvoisin, que els nens van agafar de la biblioteca, i que recomano vivament, si no teniu prejudicis—, ara m'adono, quan els busco un forat a les prestatgeries atapeïdes, que els que m'han agradat més són llibres «de viatges», d'uns viatges especials, certament, i que m'han permès fer un parell de voltes al món des de la gandula del càmping.