Mentides

Sembla que finalment l'Elena no mentia i que els mentiders són uns altres... És el conte de Pere i el llop. Sigui com vulgui, les ovelles sempre en surten esquilades...

La trista evidència

La triste évidence semblait bien être que nous avions voulu piéger le temps au moyen de notre ingénieux filet conceptuel mais que celui-ci —fluide, protéiforme, insaisissable— s'échappait toujours, se glissant sans effort au travers des mailles. Voulant alors resserrer celles-ci nous nous y étions emberlificotés nous-mêmes, ne faisant, en tentant de nous désemmêler, que compliquer les noeuds encore davantage...

Denis Grozdanovitch

Splog?

Aquest blog no és un splog..., però ho podria arribar a ser.

L’exraier del rai dels robinsons s’ha trobat l'«agradable» sorpresa que, després de fer un DELETE THIS BLOG, un tal Rambo ha «confiscat» el domini i ara el seu antic blog sembla el mostrari d'un representant de revistes. La competència és ferotge per un trosset de xarxa on poder penjar un anunci...

D’això dels splogs —per cert, senyores i senyors del Termcat, «esplocs»?—, se’n parla aquí i aquí.

Després de la proliferació de blogs, ara és el torn dels splogs, doncs. I, aviat, de la «professionalització» de bloguers/blogueres o blogadors/blogadores o, ai!, blocaires.

L'efecte Jauss no és un splog, ni, encara, un blog professional i/o subvencionat. Però ho podria arribar a ser. Només és qüestió... de diners. Aquí en parlen.

Per tant, val més posar-s'hi de seguida...


Bloguer seriós i amb experiència s’ofereix per redactar posts.

Preus a convenir.
Raó: lefectejauss arrova lamalla punt net.

Querida Elena

No me mientas: o te quitas años o tú no votaste la Constitución. Dices que conociste a Javier y que la votaste, que «si nos la quieren cambiar, tenemos derecho a decidir». ¿Por qué me mientes? O te quitas años o tú no votaste la Constitución. Javier quizás sí, pero tú no votaste la Constitución.

Yo no te miento: yo no voté la Constitución. Pero de haberlo podido hacer, quizás no la hubiera votado. No me gusta una Constitución que habla de «la indisoluble unidad de la Nación española, patria común de todos los españoles», que me hace súbdito de un rey y de su estirpe, que me obligaba a hacer el servicio militar, que cuenta con el ejército para defender la integridad territorial... No, no me gusta; quizás no la hubiera votado. Pero no la pude votar; de alguna manera, los que la votaron me la han impuesto. Y la sociedad española ha cambiado, se ha modernizado y quizás la Constitución, que al fin y al cabo es una ley —y no es de Dios—, también se puede modificar. Y a mí también me gustaría poder decidir.

Pero, Elena, no me mientas: tú tampoco la votaste. Javier quizás sí, pero tú seguro que no votaste la Constitución. No la podías votar. Y lo que no entiendo es por qué razón me quieres engañar, por qué nos quieres engañar.

Elena, si tienes cuarenta y seis años, el año 1978 tenías diecinueve y entonces no podías, aunque hubieras querido, votar la Constitución porque, según las Leyes Fundamentales del Reino vigentes, la mayoría de edad era a los veintiún años. Fue precisamente la Constitución quien rebajó la mayoría de edad a los dieciocho años. Pero, si no te quitas años, tú no la pudiste votar. Entonces, ¿a qué viene tu mentira? ¿Por qué nos quieres engañar? ¿Por qué me quieres engañar?

Yo ya no soy el niño que era cuando tú no votaste la Constitución, cuando el presidente del partido que te ha pedido que mientas pedía votar no a la Constitución. Se oponía a ella con argumentos aplastastes como «España una y no cincuenta y una» y tonterías así. Pero ya se sabe –Irak, Prestige...– que este señor es un mentiroso compulsivo... Y lo que no entiendo es que tú, que pareces una persona inteligente, te creas sus mentiras y mientas también.

Mira, Elena, lo que no entiendo es que digas que has hecho una cosa que no hiciste, que no pudiste hacer. Voy a pensar que obras de mala fe, que eres consciente de tu mentira, que sabes que el partido al cual cedes tu palabra falsa defiende el «patriotismo constitucional» con los mismos argumentos que algunos de sus miembros defendían el «movimiento nacional»... —pero, bueno, allá ellos; ya se sabe que los políticos son así.

Lo que no entiendo, Elena, es: tú, ¿por qué mientes?; tu mentira, ¿por qué?; ¿para qué, Elena? Pero no me respondas: no te voy a creer.

Atentamente...

(Ah, y recuerdos a Javier.)

Rosa



Llegeixo a Vilaweb que s’ha mort Rosa Parks.
Proposo que, en homenatge, a partir d’avui hi hagi sempre un seient lliure als autobusos...

En aquest llibre segurament trobarem una oració que li agradarà.

Experts

La notícia és: «Los expertos del PSOE ven puntos de dudoso encaje constitucional en el Estatuto catalán: Los juristas rechazan el modelo de financiación pero avalan verbalmente el término "nación".»

I la conclusió evident és que els «expertos del PSOE» no són tontos: «nació» només és una paraula...


[Actualització 17.30: L'executiva del PSOE diu que assumeix les conclusions dels experts i que, desoint els experts en aquest punt, també esmenaran la parauleta en qüestió. Evidentment. Hi ha coses que els polítics no entenen... O que entenen massa bé. Imre Kertész: «El concepte de "nació" com una consciència malaurada que s'imposa a tot un país. L'omipresència d'aquesta consciència malaurada torna a crear rols...» Pensar cansa.]

Requerir d'amors…

«–Digau-me, Tirant –dix la Princesa–: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix: –Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.
La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.»


La citació és una gentilesa de la Fundació Tinet.

Cercar...





UNA NIT DE PLUJA A LA TARDOR

A les darreries de la tardor la nit és freda
Desvagat, el vell, vetlla fins tard
La llàntia apagada
Es fica al llit
Escoltant el xipolleig agradable de la pluja

El feix dins l'estufa està ja reduït a cendres
El perfum de la fusta encara dóna caliu
L'endemà al matí el dia és clar i fred
El vell roman encara dintre l'escalfor del llit
Les fulles roges plenes de gebre
encatifen l'escalinata

Bai Juyi (772-846)



D'Estacions: Poemes de les dinasties Tang i Song, a cura de Shi Bo. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.

Dia gris, tens, crispat, trist...

Em refugio en els meus «refugis». Els nens, fins a les nou: partit de futbol al passadís, anglès per a infants —colors and shapes: red circles, brown squares, white rectangles...—, la verema, el sopar, els contes abans d’anar a dormir...

Després, la Bartoli, deliciosa, de l’Opera proibita —«Lascia la spina cogli la rosa»—, Cheb Mami, Pauline Croze, Pieter Wispelwey, Jean-Guilhen Queyras...

I llibres, llibres i llibres. Desordenadament, atrafegadament, compulsivament:

«Escribir en polaco. Al fin y al cabo, ¿no da igual en qué lengua escribimos? ¿Acaso no es cierto que cualquier lengua, con tal que sea bien utilizada, puede abrirnos camino hacia la poesía, hacia el mundo? Quien escribe suele estar solo delante de una hoja en blanco o de la pantalla pálida del ordenador, que le clavan una mirada escudriñadora e impertinente. Está sólo, aunque no escribe para sí mismo, sino para otros. Inspirado y agobiado por la tradición, por una gran algarabía de voces muertas, intenta mirar hacia un futuro que calla inexorablemente. Los pensamientos que quiere expresar parecen no pertenecer a ninguna lengua humana...»


«Escric en una llengua estranya. Els seus verbs,
l’estructura de les oracions de relatiu,
les paraules amb les quals designa les coses antigues
—els rius, les plantes, els ocells—
no tenen germanes en cap altre indret de la Terra.
Casa es diu etxe, abella erle, mort heriotz.
El sol dels llargs hiverns, eguzki o eki;
el sol de les suaus i plujoses primaveres,
també eguzki o eki, com és natural.
És una llengua estranya, però no tant...»


«Y también he recordado que los amigos y conocidos no leían mis libros y sí en cambio los leían los desconocidos, que eran quienes encontraban interesante mi mundo, no así los amigos ni los conocidos, que, por lo visto, daban por sabido lo que yo escribía o, mejor dicho, ya tenían suficiente con tener que soportarme...»


«Deixar a racó tot aquest pòsit de records, sofriments, mitjos goigs i recances que formen la meva vida d’ara. Aprendre a oblidar, aprendre a desitjar menys i a obrar més. Viure.»


«Entre el talent i la genialitat s’obre un abisme —sovint infranquejable.
“Qui no diu mentides ja és prou original”, he traduït aquesta tarda.
¿Qui se sorprèn del fet que la gent —aparentment— canviï amb tanta facilitat d’idees (o, tal com els agrada dir, de “conviccions”)? Cada “convicció” fa de màscara d’un determinat tipus humà i, per més que s’emmascari rere una convicció, continuarà sent i fent sempre el mateix...»


«Scrivere è continuare, inseguire al di là della tenebra quel fanalino fuggente che è l’uomo.»


«Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
"He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho."»


I després, encara, una estona de bloguejar o bloquejar, badoquejar, en fi, i comprovar que hi ha blocs que comencen:

Audiobloc
Viola da gamba
Olla de grills
Òscar Barber

I que n’hi ha que, incomprensiblement, pleguen:

El rai dels Robinsons


I això, que «sols cau aquell que està dotat per fer-ho».

La set

Abans d’entaforar-los al contenidor, faig una última repassada dels diaris vells, que no hi hagi sudokus o crucigrames —per què no?; vegeu què en diu Màrius Serra, de la paraula en qüestió— per fer, articles per llegir...

A l’últim diari de la pila —de deu fer un mes— hi ha una notícia molt i molt interessant. Diu: «El Club Editor s’associa amb Edicions de 1984 per tornar a publicar el seu fons editorial.» Fantàstic! Una mena de resurrecció, en aquests temps de tantes morts...

Hi ha també unes declaracions sucoses de l’editora Maria Bohigas, néta de Joan Sales: «Columna treballa els textos d’una manera potinera...» —i no només Columna; que li ho diguin, si no, al Llibreter.

I, finalment, hi ha un avançament dels projectes editorials: edicions crítiques de La plaça del Diamant i Mirall trencat, i de K.L. Reich; la reedició d'Entre dos silencis, d’Aurora Betrana, i —atenció! atenció!— la publicació de La set, d’Andreï Guelassimov... (Que és aquest senyor de la foto.)

La set!!! Aquesta novel·la excepcional és la crònica d’un viatge del no-res al no-res en la Rússia contemporània; una novel·la dolorosa que quan l’acabes has de tancar els ulls, respirar fondo i tornar-la a començar..., o llençar-la ben lluny!

En francès hi ha l’edició d’Actes Sud —que és la que vaig llegir—, i aquí i aquí n’hi ha un parell de ressenyes. I aquí, per a qui sàpiga rus —potser els nois d’Atzucac!—, hi ha l’edició original —em sembla.

Aviat, a començaments del 2006, la podrem llegir, com si fóssim un país normal...

Acceptar l’accidència…

Accentuar, accepció, acceptabilitat, acceptable, acceptablement, acceptació, acceptador -a, acceptador -a, acceptant, acceptar, accepte -a, acceptilació, accés, accessibilitat, accessible, accessió, accèssit, accessori -òria, accessòriament, acci àccia, i accidència són els mots que una precisa tisorada infantil —xic-xec— ha esporgat de la vint-i-tresena edició del Diccionari general de llengua catalana que corre per casa...

Inundacions

«Però de vegades plou massa i llavors es produeixen les inundacions, les nostres divertides inundacions.
Una de les coses més pintoresques del país, d’un pintoresc més etern, més permanent i més acreditat, són les inundacions que s’hi produeixen gairebé cada any. Aquests fenòmens ajuden molt a comprendre la manera d’ésser col·lectiva, la nostra manera d’ésser general.
Amb les inundacions succeeix el mateix que amb moltes altres coses de la nostra vida: la seva existència, i no diguem la seva importància, depèn de l’espai que els diaris hi dediquen. Quan una inundació té la sort de tenir una premsa copiosa i amable —i això de vegades es produeix— llavors la inundació és important.»


Josep Pla; Les hores.

Bloc

Diu el Termcat:

Blocs - 11/10/05

El Consell Supervisor del TERMCAT ha reconsiderat recentment les formes diari interactiu i diari interactiu personal com a alternatives a l’anglès weblog o blog, i ha aprovat, en substitució de les anteriors, la forma bloc. Un bloc és una pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos. Aquest tipus de pàgines web han estat una veritable revolució als Estats Units d’Amèrica i sembla que, a poc a poc, el fenomen es va estenent arreu del món. Com a denominació de la persona que gestiona un bloc o que és aficionada a navegar per aquestes pàgines (en anglès blogger), el Consell Supervisor ha aprovat la forma blocaire.

La reconsideració de les denominacions diari interactiu i diari interactiu personal ha estat motivada per la petició de nombrosos col·lectius de l’àmbit, que han fet notar que aquestes formes gairebé no tenen ús i que són semànticament poc reeixides, entre altres coses perquè no tots els blocs són interactius.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.
Molt bé, ja tenim dos substantius: la cosa i la persona que fa la cosa. Ara, necessitem adjectius —bloquer/bloquera, bloquesc/bloquesca, blocat/blocada, bloquejat/bloquejada...—, verbs —blocar, bloquejar...—, i... paciència!
(Per cert, veig que la forma «bloc» no té ús ni acceptació entre «les usuàries»... On anirem a parar? Ni tan sols els organismes oficials apliquen els criteris de Política Lingüística!)

che non c'è niente da dire...

Anche quando sembra che la giornata
sia passata come un'ala di rondine,
come una manciata di polvere
gettata e che non è possibile
raccogliere e la descrizione
il racconto non trovano necessità
né ascolto, c'è sempre una parola
una paroletta da dire
magari per dire
che non c'è niente da dire.


Patrizia Cavalli

A un clic d’aquí...


Acabo un altre llibre d’aquests que llegeixo perquè confio —confiava?— en el criteri de l’editorial que el publica. Mooc! Res. Res de res: un parell d’hores perdudes...

Cop d’ull a la xarxa. Els i les postadolescents han deixat d’escriure... L’Estatut(et) excita els teclats: és l’hora dels blogs polítics i pseudopolítics... Una mostra [vull dir, els que valen la pena]: Mitjans, política i cultura, Tumbuctú i La guia dels perplexos.

Fujo de la prosaica realitat prosaica...

Trobo un post deliciós, que penjo per a la meva cuinera preferida...

I m'endinso en un passeig tardorenc per relaxar la vista, castigada per tanta lletreta —impresa, virtual— il·legible...

I tot plegat..., una mandra considerable, oceànica, que diria aquell...

Una necessaria, nuovissima armonia

«Passando, è difficile sentire parlare italiano. Passando, vedi le vetrine di negozi che non capisci cosa vendano. Supermercati cinesi, macellerie arabe, negozi di videocassette egiziani, take-away turchi, bar indiani. Credo sia una delle zone più belle di Milano. Il contrasto è stridente e, allo stesso tempo, paradossalmente armonico. Che tende a una necessaria, nuovissima armonia.»

Aldo Nove; Milano non è Milano.

De pynchons, pintxos i pinxos…


Llegeixo al rai dels robinsons que hi ha qui, aclaparat per l’èxit, es planteja la possibilitat de desaparèixer...

Acabo —astorat, bocabadat, meravellat, envejós, fascinat, corprès, encisat, embadalit per la capacitat que té aquest home de fer Literatura— l’últim llibre d’Enrique Vila-Matas —que és, ai!, potser l’únic escriptor català que es mereix el premi Nobel—: Doctor Pasavento, que és un catàleg d’escriptors reals i d'inventats seduïts per la idea de desaparèixer...

Quan arriba l’hora de dinar desapareixo o desaparec de la feina... Me’n vaig a estirar les cames i, camina que caminaràs, arribo al carrer del Cardenal Casañas. Faig uns pintxos a l’Irati, i, amb el gust del xacolí al paladar, entro a la llibreria Documenta... Tafanejo una estona i, finalment, em compro Pintxos: Nuevos cuentos vascos. El títol em sembla una cursileria, però promet contes d’Harkaitz Cano, Xabier Montoia, Ixiar Rozas, Iban Zaldua, Arantxa Iturbe..., apadrinats per Bernardo Atxaga i Anjel Lertxundi...

De tornada a la feina —carrer del Cardenal Casañas, plaça del Pi, carrer de l’Ave Maria, carrer dels Banys Nous, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer de la Llibreteria, plaça de l’Àngel, carrer de la Princesa...—, vaig fullejant el llibre..., començo el pròleg i, oh sorpresa!, em trobo una altra desaparició, un joc de mans digne dels millors tafurs. Diu l'antòloga i prologuista: «De los dieciocho (18) cuentos que incluimos en aquella primera edición [es refereix a una edició en anglès que es va presentar a la Fira de Frankfurt], hemos seleccionado dieciséis (16). Los cuatro (4) que faltan [eeeh?, que jo sàpiga 18 menys 16 fan 2!!!!] [...] han sido reemplazados por otros cuatro (4) de los mismos autores...» Miro l’índex i compto els contes i me'n surten divuit (18). Jo sóc de lletres, i segons quines operacions matemàtiques complexes em costa una mica d’entendre-les, però m’agradaria saber on punyeta són els contes que falten o els que sobren...

I els pinxos.

Dir...


Quatre dies seguits de més de catorze hores diàries de feina —i demà, més. La sensació que justament quan et pots lluir, quan la teva feina ha de tenir més «audiència», quan la «cosa» que fas és transcendent de veritat, és quan has de treballar més i en pitjors condicions, i estàs més cansat, perquè treballes més, i treballes amb més pressió, i més de pressa, i... pitjor, i els resultats... Què hi farem!

Per cert, que diu que diuen que el nou estatut diu:

«Article 1.
»Catalunya és una nació.»


I jo —corcó i aixafaguitarres— torno a dir:

«....uma nação se faz da soma exacta