GF




Avui fa trenta-cinc anys que hi vam perdre bastant...

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.





De flors...

Una flor, que no fa estiu, o sí...

El post d'ahir

Després d'una setmana pràcticament sense llegir, sense llegir literatura vull dir, perquè ara m'ha agafat, ves, per les gramàtiques i els tractats de pragmàtica, i de literatura, només en llegeixo al metro, o sigui mitja novel·la en una setmana, divendres vaig dedicar un parell d'hores a un volum de contes. A les onze vaig engegar la tele per veure el primer programa de L'hora del lector, un programa —amb blog— en què, a diferència d'altres en què el protagonista és el presentador, els protagonistes són la literatura i els llibres. Emilio Manzano entrevista Llibert Tarragó, editor de Tinta Blava, que darrerament ha publicat la traducció francesa d'Incerta glòriaGloire incertaine—, un llibre amb una bona crítica a Le Monde —gràcies, Llibreter.

Avui, com que és Sant Jordi, a la tarda faig festa, i ho aprofito per fer una passejada ràpida per la Rambla. Com que sé que el llibre que busco —una guia ornitològica— avui no el trobaré enlloc, i el diccionari de l'Institut ja l'he encarregat —a preu d'amic—, no m'entretinc gaire remenant llibres i em dedico sobretot a observar el paisatge. Veig que al PP l'han enviat al capdavall de la Rambla, al costat de les sectes —n'hi ha per a tots els gustos— i les organitzacions de l'extrema esquerra, i que el PSC, gràcies a la bona idea d'uns globus de propaganda, domina el paisatge polític. Ni rastre d'Esquerra, de Convergència, d'Iniciativa... No veig tampoc cap escriptor —és l'hora de dinar, i un dia que dinaran calent, a càrrec dels editors...—, però hi ha una pila d'estands preparats per rebre'ls. Els reis de la firma, però, seran els personatges que surten a la tele; Sant Jordi és el dia en què esdevenen reals, i, amb un bolígraf a la mà, fins i tot sembla que sàpiguen escriure. La gent, a empentes i rodolons, es compra «el llibre» de Sant Jordi, i n'hi ha que fins i tot el llegiran. Al final, «agobiat» per la calor i la gentada, no compro res...

[Avui, però, finalment m'ha arribat una comanda que vaig fer a Amazon.fr: els meus llibres de Sant Jordi...]



Anònim...

M'han fet arribar un anònim...

Maria de la Pau i de Corbella,
tu que, escalant, t’assembles a l’isard,
per alt que pugis, mai la teva estrella
brillarà gaire més que un trist petard.

Per més que tinguis fama de ser bella,
se’t veu el cap lleuger dintre l’esguard;
perxò tot el que escrius se t’atropella
i com més ràpid puges, més fas tard.

Et deleixes per l’or i els talonaris,
vas darrere dels premis literaris
i els obtens, mediàtica, amb enganys.

L’escalada que fas no té durada;
de fet, et veig caient per l’escarpada,
i que ets no-res, t’ho mostraran els anys.

Anònim segle XXI



L'hora (i el dia) del lector

Divendres, a les onze, s'estrena L’hora del lector, programa de llibres amb blog —inactiu de moment. Segons la directora de programes i subdirectora de TVC, Carme Basté, el divendres, és un bon dia, ja que hi ha molts espectadors que es relaxen «i els agrada trobar programes d'aquest tipus a les graelles». El futbol, no; el futbol, ens agrada tots els dies i a totes hores...


La venda de fum





ANTES DE NADA: ¿PORQUÉ [sic] APUNTARME A UN TALLER LITERARIO?

Això: per què? Si escrius, participar en un taller literari és una «experiència» única...


Comme le printemps...

«Le soleil projetait par-dessus l'artifice des hommes, sa lumière affranchie et rouge, et il regardait le ciel en respirant. Il buvait la lumière et se désaltérait de la beauté des nuages, il se laissait dévorer par la puissance des montagnes. Il se sentait léger, comme le printemps qui ne fleurit pas seulement dans les arbres. Bientôt, sans doute, cesserait-il même d'écrire...»

Lorette Nobécourt, En nous la vie des morts

La cançó —dedicada— de la setmana

Després de més d'una setmana en blanc, m'assabento que, amb premeditació —i traïdoria—, després de quaranta mesos de vols irregulars, l'aeroplà del Raval ha aterrat definitivament.

A prop del lloc on visc ara —a estones, menys de les que voldria— hi ha un aeròdrom; un aeròdrom que és només una ampla pista de gespa enmig del bosc, amb balises blanques que n'indiquen els límits, amb uns hangars que quan plou esdevenen fangars, i que serveix de base sobretot d'excursions dominicals. Sovint, doncs, sento el rum-rum d'avionetes, helicòpters, ultralleugers i ginys voladors diversos damunt del cap, i giro els ulls cap el cel, amb l'esperança que ella —Ella— hagi abandonat momentàniament el Raval i es passegi amb el seu aeroplà per les faldes del Montseny, buscant senyoretes Bucle, Carpantes, lampistes, paletes...

A partir d'avui, quan senti un rum-rum damunt del cap giraré els ulls cap al cel també, però sense cap esperança i amb aquella desesma..., perquè segur que no serà l'aeroplà pilotat per l'esperit perspicaç i foteta de la Tina... Ai, m'hauré de comprar un canari...

Un transatlantico di carta ti regalerò
quando dovrai partire
e un capitano con le mani lo navigherà
da questo a un altro mare
un transatlantico di carta ti regalerò
e un aeroplano a vela
ed un pilota con gli occhiali lo piloterà
da questo a un altro cielo

e un canarino canterino addomesticherò
per le giornate scure
di quando il mare e il cielo dicono di no
e non si può viaggiare

una bandiera senza segni ti regalerò
quando dovrai partire
e il vento forte di levante la sventolerà
che si potrà vedere
una bandiera senza segni ti regalerò
e una clessidra d'oro
quando la sabbia del deserto la trascorrerà
ti potrai riposare

e un canarino canterino addomesticherò
per le giornate scure
di quando il vento e il tempo dicono di no
e non si può tornare
Gianmaria Testa, «Un aeroplano a vela», Montgolfières.