He passat les vacances en el meu petit món: he tornat a la Terra Alta, he contemplat la vida de les tortugues al jardí, he ensenyat a distingir una merla femella d’una merla mascle, he ajudat a fer uns incomprensibles deures d’estiu, he anat amb bicicleta, he fet un intensiu sobre la púrpura de Schönlein-Henoch, he collit quatre tomàquets i dues dotzenes de mongetes de l’hort, he fet esmorzars, dinars, berenars i sopars, he escoltat molta música, he fet la migdiada sota el til·ler, he participat en un lipdub —com ens hem de veure...—, he seguit les peripècies del doctor Vitous Verdegast pels Carpats i el llac Balaton, he tranuitat...
També he llegit, esclar; menys del que voldria, que amb tres criatures com a mínim a casa és difícil concentrar-se, però més, segurament, que els que diuen que, ai, aprofiten les vacances per llegir. He llegit Claude Lévi-Strauss, he llegit Marani, he començat a llegir les extraordinàries aventures de Jan Karski... I sobretot he rellegit Nabókov: la sobrevalorada Lolita, l’excepcional Parla, memòria, i Foc pàl·lid.
Llegir Nabókov em fa sentir també un exiliat. Potser és una paraula massa forta, una paraula massa tràgica, però no ho puc evitar: el món, el món de veritat, el món que hi ha més enllà del meu petit món, m’agrada cada vegada menys, l’entenc cada vegada menys. Potser és el que diu Mahmud Darwix: «L’exili forma part de mi. Quan visc a l’exili porto la meva terra amb mi. Quan visc a la meva terra, sento l’exili amb mi. L’ocupació és l’exili. L’absència de justícia és l’exili. Passar-se unes quantes hores en un control militar és l’exili. Saber que el futur no serà millor que el present és l’exili. L’esdevenidor és sempre pitjor per a nosaltres. Això és l’exili.» I hi podria afegir unes quantes raons...
Diu George Steiner, a «Extraterritorial», un assaig sobre Nabókov, que la barbàrie política del segle —del vint; però el vint-i-u sospito que no serà millor— en va fer un exiliat, un errant, un Hotelmensch, no tan sols de la seva terra russa, també de la seva llengua russa, que hauria d’haver estat el seu idioma natural. Diu també que, així com altres exiliats lingüístics s’aferren desesperadament a l’artifici de la llengua materna o opten pel silenci, Nabókov, com si fos un viatger opulent, passant d’una llengua a una altra, es va construir una casa de paraules.
Em sembla que això és el que em passa com a lector. Passant d’una llengua a una altra, i cada vegada menys, ai, per la meva llengua materna, del Japó a Irlanda o Morella, de la poesia a l’antropologia o la història, de Nova York o el Raval a Euslàndia o Roissy-en-Brie, jo també em construeixo una casa de paraules, la meva casa de paraules, amb les paraules dels altres, amb paraules de moltes llengües, i, molt sovint, massa, més que en una casa, em sento en una presó, en una mena d’exili...