Exili

He passat les vacances en el meu petit món: he tornat a la Terra Alta, he contemplat la vida de les tortugues al jardí, he ensenyat a distingir una merla femella d’una merla mascle, he ajudat a fer uns incomprensibles deures d’estiu, he anat amb bicicleta, he fet un intensiu sobre la púrpura de Schönlein-Henoch, he collit quatre tomàquets i dues dotzenes de mongetes de l’hort, he fet esmorzars, dinars, berenars i sopars, he escoltat molta música, he fet la migdiada sota el til·ler, he participat en un lipdub —com ens hem de veure...—, he seguit les peripècies del doctor Vitous Verdegast pels Carpats i el llac Balaton, he tranuitat...

També he llegit, esclar; menys del que voldria, que amb tres criatures com a mínim a casa és difícil concentrar-se, però més, segurament, que els que diuen que, ai, aprofiten les vacances per llegir. He llegit Claude Lévi-Strauss, he llegit Marani, he començat a llegir les extraordinàries aventures de Jan Karski... I sobretot he rellegit Nabókov: la sobrevalorada Lolita, l’excepcional Parla, memòria, i Foc pàl·lid.


Llegir Nabókov em fa sentir també un exiliat. Potser és una paraula massa forta, una paraula massa tràgica, però no ho puc evitar: el món, el món de veritat, el món que hi ha més enllà del meu petit món, m’agrada cada vegada menys, l’entenc cada vegada menys. Potser és el que diu Mahmud Darwix: «L’exili forma part de mi. Quan visc a l’exili porto la meva terra amb mi. Quan visc a la meva terra, sento l’exili amb mi. L’ocupació és l’exili. L’absència de justícia és l’exili. Passar-se unes quantes hores en un control militar és l’exili. Saber que el futur no serà millor que el present és l’exili. L’esdevenidor és sempre pitjor per a nosaltres. Això és l’exili.» I hi podria afegir unes quantes raons...


Diu George Steiner, a «Extraterritorial», un assaig sobre Nabókov, que la barbàrie política del segle —del vint; però el vint-i-u sospito que no serà millor— en va fer un exiliat, un errant, un Hotelmensch, no tan sols de la seva terra russa, també de la seva llengua russa, que hauria d’haver estat el seu idioma natural. Diu també que, així com altres exiliats lingüístics s’aferren desesperadament a l’artifici de la llengua materna o opten pel silenci, Nabókov, com si fos un viatger opulent, passant d’una llengua a una altra, es va construir una casa de paraules.


Em sembla que això és el que em passa com a lector. Passant d’una llengua a una altra, i cada vegada menys, ai, per la meva llengua materna, del Japó a Irlanda o Morella, de la poesia a l’antropologia o la història, de Nova York o el Raval a Euslàndia o Roissy-en-Brie, jo també em construeixo una casa de paraules, la meva casa de paraules, amb les paraules dels altres, amb paraules de moltes llengües, i, molt sovint, massa, més que en una casa, em sento en una presó, en una mena d’exili...

Arguments per a la desobediència

4 de juny. Dia de pluja i relectures. De l’estudi al sofà, del sofà a l’estudi. De Delgado a Roth «cantava entre mi la paraula més bonica que existeix en totes les llengües: “In-dig-na-ció!”», de Roth a Delgado:

«Ahora bien, a pesar de las exclusiones y las vigilancias que la afectan, la vida en la calle es el proscenio natural para la emancipación, la redefinición y el cambio. Los espacios abiertos de las ciudades son ya, ahora mismo, ese escenario que ampara y excita la comunicación humana, los contrabandismos culturales en todas direcciones, la generación de redes solidarias. Ahí afuera, en la calle, a ras de suelo, proliferan transversalidades e hibridaciones que son nuevos motivos para la reconsideración de esto, de aquello o de todo. Cada acto de traspasar la puerta cualquier puerta hacia el exterior es una nueva oportunidad para la deserción o el desvío. En ese ahí afuera a pesar de todas las vigilancias que se pasan el tiempo escrutándolo— se conocen o están por conocer formas de cohesión espontánea capaces de hacer tambalear cualquier estructura, a disposición de los sectores sociales para los que la democracia es todavía sólo una palabra.

»Y es ahí afuera, a la intemperie, donde se van a registrar seguro nuevos pasos en pos de la conquista de una ciudadanía sin excepciones, entendiendo ciudadanía no como una entidad pasiva, sino como tema central de y para una práctica incansable e infinita en aras de la igualdad, como estrategia hacia una democracia furiosa y como argumento inagotable para la desobediencia.»
Philip Roth, Indignació; traducció de Xavier Pàmies; La Magrana, 2009.
Manuel Delgado, Sociedades movedizas: Pasos hacia una antropología de las calles; Anagrama, 2007.

Sant Jordi



De bon matí, la intenció era fer cap a Girona. Com que el temps ha estat pengim-penjam, al final ens hem quedat a casa. He rellegit Els emigrats, de W.G. Sebald, traduït per Anna Soler Horta. I després, «Pa i Raïm», una narració de Josep Pla, inclosa a Aigua de mar, que no recordo on Miquel Pairolí diu que és una obra perfecta. «Perfecta» em sembla un qualificatiu exagerat, que no mereix cap obra humana, i menys, una obra literària, perquè sense imperfecció no hi ha literatura.


A la tarda, aprofitant una estona de sol, hem baixat al poble. Sant Jordi, més que una tradició —inventada, esclar—, és un ritu. Parades, gent, roses, llibres... Un ritu civilitzat. Crec que és millor treure a pasturar els escriptors un dia, fer comprar una rosa —o quatre— i un llibre —o quatre—, que tirar una cabra des de dalt d'un campanar o torejar una bèstia en una plaça. Sí, és una mica més civilitzat. Si més no, no hi pateix cap animal —o . Ara, que potser hi ha algun escriptor —i algun editor— que es mereix un parell de banderilles... 


Em volia fer regalar Sol a Berlín, de Hans Fallada, o el volum setè de les obres completes de Pompeu Fabra, amb les «Converses filològiques», tot i que feliçment es poden consultar en línia —l'última «obra» de Joan Solà—, que són llibres de bon regalar. També m'hauria fet gràcia trobar Maic, de Tina Vallès, després d'haver llegit els llibres de Marta Rojals, Bel Olid i Joan Todó, però Sant Jordi és el pitjor dia —mentida: és pitjor un diumenge— per comprar llibres, i a més a Arbúcies hi arriba el que hi arriba... En fi, espero que no s'hagin exhaurit... 


Finalment, després de remenar uns quants llibres, no m'he fet regalar res. La setmana que ve les llibreries també obren... Bé, m'he comprat El país —amb notícies «excel·lents» per a la cultura; ai, el govern dels millors!—, l'Ara —amb un suplement dedicat a Josep Pla— i l'últim número de la revista Pirineos. M'he sentit bastant a prop del lector ideal que descriu Mònica Batet: «El lector ideal probablement no es comprarà cap llibre per Sant Jordi perquè els llibres se'ls compra altres dies de l'any...» Probablement. Ara plou amb ganes. Em sembla que tornaré a llegir alguna cosa de Cioran, o de Kafka. O potser tornaré a veure RooomDiu que llegir 3,9 llibres l'any és la mitjana nacional de lectura. Bé. Sembla que si llegeixes un llibre cada trimestre ets un ciutadà normal, sembla; tinc la sensació que si en rellegeixes tres o quatre en una setmana ets un perfecte idiota...

Tres poemes japonesos a la mort...






Isshõ no
shitauchi hibiku
shimizu kana


La meva vida:
el ressò de tocar l’ase
damunt de l’aigua pura.

Hanri (1835)





Ara kanashi
hana no higan o
shide no tabi


Que trist...
entre les flors de l’equinocci de primavera
un viatge cap a la mort.

Sakyoku (1790)





Ware o yobu
koe ya ukiyo no
kata shigure


Una veu em crida:
de cop i volta un xàfec d'hivern
en aquest món que sura.

Yaba (1740)


[De Poemas japoneses a la muerte, DVD Poesía]

He pujat sense tu...

He pujat sense tu al pis de la badia
a perllongar aquell goig amb què tots dos l'omplírem
trabucant cadascun per les platges de l'altre
un dia o dos abans: prou temps per fer-me un mite
d'uns calfreds de plaer que ja dubtava si eren
les flors d'una vivència o les petges d'un somni.
En butxacar les claus, a les portes del temple,
he sentit allà dins que el record hi sonava
com una gran cantata, i, en obrir, dins la fosca
he vist la teva veu, feta una escolania,
grimpant per les parets com una buguenvíl·lea.
Tot i així, empetitit, entrava de puntetes
volent sorprendre el temps, condormit, retenint-nos
encara a tu i a mi surant dins unes hores
confoses de camí, feixugues de bellesa.
L'espai era un batec i, abans d'entrar a la cambra,
m'he assegut al sofà, al lloc on t'assegueres
marcant el centre exacte del món i la badia.
He sentit el teu cos pel meu, transparentant-se,
i un cabell teu que he vist guarnit la respatllera
m'ha donat a pensar que tal volta existeixes.
Després, mig tremolant, he entrat al dormitori
i, en el llit sense fer, he vist, meridiana,
luminescent, oferta, exacta, encara tèbia,
l'empremta del teu cos, com una gran paraula
escrita amb energia pels murs de l'existència
deixant la veritat, igual que tu, instal·lada
com un fasser molt alt ben davant d'unes cases.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia

Una setmana...

El problema dels dilluns és que comencen massa d’hora. I més si tens una criatura a trenta-nou i mig i has passat la nit del lloro. Acompanyo les nenes a l’escola. Em trobo l’A. Al final, ella tampoc no va poder anar al CCPC. Em sap greu; ens hauríem fet un tip de riure, suposo. Diu que hi haurà una segona edició...

A l’hora de dinar m’escapo del palau, de la feina, per anar al palau, de la música, a recollir unes entrades, i després a una llibreria, que és un palau de llibres. Em compro llibres inútils d'editorials suïcides, conscient que llegir és una manera d’amagar el cap sota l’ala socialment tolerada, de moment...

La C. es canvia el mòbil; ara té un “es marfon”, poesia pura...

Llegeixo un parell d’hores. Em sembla que em faig gran; m’agrada la prosa erudita espanyola del divuit: “Mas este escrito no podrá resentirse de la dilatada noche que ha sufrido, sepultado en el tenebroso retiro de mi mente...”

Divendres, per fi, a casa. Encenc el foc. Em faig un te. Escolto Yaron Herman. I escric. Cric-cric, cric-cric...

Deu del dos mil deu

Disseccionant el cadàver insepult del blog, em trobo aquesta reflexió d'ara fa un any. Del 2010 en podria dir el mateix, si fa no fa, però com que és un any de número rodó i tinc la biblioteca una mica —una mica— més endreçada, faig, a més, una llista —una llista, sí— de deu llibres que he llegit aquest any i que crec que paguen les hores que hi he dedicat, que no es pot pas dir de tots els llibres, això, i que són llibres que no he vist en gaires llistes, la veritat...


Potser un dia d'aquests n'hauria de dir alguna cosa més, però aquesta mandra oceànica, oi?, i tants llibres per llegir...