Els intel·lectuals i la guerra


Més Lluís Ferran de Pol, més Un de tants:

«És que els nostres intel·lectuals no tenen remei? És que realment es creuen haver nascut amb la flor al cul? Semblen suposar que algú els va fer la guerra (no prou ben feta, maleïda sigui) —tota aquesta jovenalla convertida en un parrac pollós— perquè ells se la campessin. Els intel·lectuals no perden mai: si guanya la seva causa, la presideixen; si la seva causa és derrotada, cal que algú els consoli del daltabaix. Pobrets. Mai no han pensat que tots aquests esparracats dels camps de concentració hi van posar el coll, a la guerra. I que ells són l'únic orgull legítim del país. Si no han après aquesta lliçó de la derrota, quina lliçó aprendran?»

I més:
«Què s'han cregut, els intel·lectuals catalans? Aviciats per una Generalitat de bona fe però il·lusa i menjada de supersticions culturalistes —de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país—, s'han cregut que, infants necessaris i intocables, no havien de participar en la guerra d'altra forma que amb articles escrits a la rereguarda. O que, si la guerra es perdia, tenien assegurada una entrada preferent a l'exili. Un exili que duraria just el temps de preparar-los un retorn apoteòsic al país. Perquè les nacions, enlluernades i vençudes amb l'esclat de la cultura catalana, frisarien per la restauració d'una Generalitat sense la qual el món no podria viure.
»Els intel·lectuals —això que a Catalunya en diuen intel·lectuals— m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota.»

Un de tants

«Però per a nosaltres, tot d'una, la guerra és el passat: la terra resta, i al seu damunt els homes que no hem mort. Ningú no vol parlar dels nostres morts. Em refereixo als més nostres, els que hem conegut, els que hem vist caure. Els sabíem el nom, i de molts les esperances, el que volien fer després. Per a ells no hi haurà després. Fem veure que els hem oblidats, malgrat saber —i sentir— que els hem deixats a Pàndols, a Serra de Cavalls, sols, abandonats. Tots sabem que, com un resquill de metralla, els portem enganxats a la carn i al record, per sempre. Sentim vergonya, nosaltres, supervivents, de no poder dir a la seva joventut arrabassada: podeu triar, anar a França, o quedar-vos aquí... Els nostres morts han quedat lluny, mal colgats perquè teníem pressa, sota el sol i sota la pluja. No els podem donar la mà ni estirar-los de la fossa. Ells són lluny, a Cavalls, a Pàndols, potser a la Fatarella. Potser no són enlloc. Ells ni es queden ni se'n van. Comencen de ser carronya, cendra, terra. Més tard, oblit.»

Lluís Ferran de Pol. Un de tants. Club Editor, 2009.