Els intel·lectuals i la guerra


Més Lluís Ferran de Pol, més Un de tants:

«És que els nostres intel·lectuals no tenen remei? És que realment es creuen haver nascut amb la flor al cul? Semblen suposar que algú els va fer la guerra (no prou ben feta, maleïda sigui) —tota aquesta jovenalla convertida en un parrac pollós— perquè ells se la campessin. Els intel·lectuals no perden mai: si guanya la seva causa, la presideixen; si la seva causa és derrotada, cal que algú els consoli del daltabaix. Pobrets. Mai no han pensat que tots aquests esparracats dels camps de concentració hi van posar el coll, a la guerra. I que ells són l'únic orgull legítim del país. Si no han après aquesta lliçó de la derrota, quina lliçó aprendran?»

I més:
«Què s'han cregut, els intel·lectuals catalans? Aviciats per una Generalitat de bona fe però il·lusa i menjada de supersticions culturalistes —de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país—, s'han cregut que, infants necessaris i intocables, no havien de participar en la guerra d'altra forma que amb articles escrits a la rereguarda. O que, si la guerra es perdia, tenien assegurada una entrada preferent a l'exili. Un exili que duraria just el temps de preparar-los un retorn apoteòsic al país. Perquè les nacions, enlluernades i vençudes amb l'esclat de la cultura catalana, frisarien per la restauració d'una Generalitat sense la qual el món no podria viure.
»Els intel·lectuals —això que a Catalunya en diuen intel·lectuals— m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota.»

9 comentaris:

  1. la onada per aquest tros: "supersticions culturalistes —de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país".

    ResponSuprimeix
  2. Sí, és una observació aguda...

    ResponSuprimeix
  3. Déu n'hi do! No s'està per brocs. No ens hi hem d'estar.

    ResponSuprimeix
  4. Això és -era- parlar clar i català. Als anys trenta teníem uns quants escriptors sense pèls a la llengua, alegre llibertat de pensament vessada sobre el paper. ¿Què se n'ha fet, avui, d'aquella tradició? ¿On és aquella llibertat mental? ¿A quina catacumba?

    ResponSuprimeix
  5. Biel, Joan: A la guerra i després de la guerra n'hi va haver que ho van passar malament, n'hi va haver que les van passar putes i n'hi va haver que les van passar molt putes. Diria que Ferran de Pol va ser dels que les van passar putes. Avui, malgrat tot, vivim tots bastant bé...

    ResponSuprimeix
  6. 偉大的致富萬能之鑰,正是幫你充分掌握自己心志所必須的自律自制........................................

    ResponSuprimeix
  7. les coses clares, encara queden catalans sense pèls a la llengua. la guerra es fa a casa. Sou tots benvinguts a l'Hotel Fraternitat (blog). salut.

    ResponSuprimeix
  8. Molt bon llibre. Imprescindible per parlar de l'exili. L'editorial n'ha publicat més que estan molt bé. Una bona iniciativa.
    Fins i tot es veu que publicaran aviat un d'unes memòries d'un camp de concentració, més estrany que els diaris d'exili perquè els que hi van anar a parar no eren ni intel·lectuals que no sabien ni llegir ni escriure, en general, és clar.

    ResponSuprimeix
  9. Galderich: Sí, una bona iniciativa. Semblen molt interessants aquestes memòries que dius, ja en faràs cinc cèntims...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...