«Però per a nosaltres, tot d'una, la guerra és el passat: la terra resta, i al seu damunt els homes que no hem mort. Ningú no vol parlar dels nostres morts. Em refereixo als més nostres, els que hem conegut, els que hem vist caure. Els sabíem el nom, i de molts les esperances, el que volien fer després. Per a ells no hi haurà després. Fem veure que els hem oblidats, malgrat saber —i sentir— que els hem deixats a Pàndols, a Serra de Cavalls, sols, abandonats. Tots sabem que, com un resquill de metralla, els portem enganxats a la carn i al record, per sempre. Sentim vergonya, nosaltres, supervivents, de no poder dir a la seva joventut arrabassada: podeu triar, anar a França, o quedar-vos aquí... Els nostres morts han quedat lluny, mal colgats perquè teníem pressa, sota el sol i sota la pluja. No els podem donar la mà ni estirar-los de la fossa. Ells són lluny, a Cavalls, a Pàndols, potser a la Fatarella. Potser no són enlloc. Ells ni es queden ni se'n van. Comencen de ser carronya, cendra, terra. Més tard, oblit.»
Lluís Ferran de Pol. Un de tants. Club Editor, 2009.
penso que em cal llegir aquest llibre. Gràcies :)
ResponElimina