No sé per què sovint tinc la sensació que som tristos peons d'una absurda partida d'escacs entre imbècils...
Platz-mi...
La globalització del segle XIII:
De Frederic I de Hohenstaufen (o de Frederic II de Sicília).
Platz-mi cavalier francés
E la donna catalana
E l'onrar del Ginoés
E la cort de Castellana,
Lo cantar provenzalés,
E la danza trevizana
E lo corps aragonnés
E la perla Julliana,
Las mans e cara d'Anglés
E lo donzel de Thuscana.
De Frederic I de Hohenstaufen (o de Frederic II de Sicília).
La cançó del twitter
You’re no one if you’re not on Twitter
And if you aren’t there already you’ve missed it
If you haven’t been bookmarked, retweeted and blogged
You might as well not have existed
In the old days it was all about achievements
Collecting all your trophies in a shrine
Then everybody came across the internet
And suddenly you had to be online
A home page was all you really needed
To seem like a success but not a geek
As long as you updated semi-annually
And checked your email once or twice a week
You’re no one if you’re not on Twitter…
Technology was moving rather quickly
And the next thing you needed was a blog
With intimate and detailed press releases
And now and then a photo of your dog
More recently the students brought us Facebook
And everybody has a hundred friends
The parties in the photos look amazing
They’re not so great but everyone pretends
You’re no one if you’re not on Twitter…
Now you need to publish every movement
And every single thought to cross your mind
I’m told the Twitterverse is full of rubbish
But most of us are actually quite refined
We validate each other’s insecurities
And brag about the gadgets that we’ve bought
We laugh out loud at every hint of jolliness
And try to self-promote without being caught
You’re no one if you’re not on Twitter…
Ben WalkerVia Ciberescritas
Soulsavers
Cançons bufetada, cançons carícia, cançons ràbia, cançons afalac...
Kingdoms of Rain
Revival
Soulsavers...
Kingdoms of Rain
Revival
Soulsavers...
Tornar
Tornar
tornar a la
tornar a la mà
tornar a la mateixa... mà.
Feliu Ventura
tornar a la
tornar a la mà
tornar a la mateixa... mà.
Feliu Ventura
Torno a casa. I torno a la ciutat —aquí ningú no diu bon dia; ni bon dia ni res. I torno a llevar-me d'hora sobtat pel despertador. I torno a escoltar mil vegades la mateixa cançó. I torno a la feina. I torno a llegir llibres apressats al metro. I torno a escoltar entre Sant Andreu i Arc de Triomf converses que no m'interessen. I torno a escriure en tristos cafès tristos d'antenastres i telescincos. I torno a comptar les hores i els dies i els mesos. I torno a barallar-me amb els meus fills. I torno a les piles de llibres i papers. I torno al soroll. I torno a pendre –amb permís de Coromines?– massa cafè. I torno a la biblioteca de Can Fabra. I torno a tornar. I torno a dormir poc i llegir molt. I torno al fàstic, al fatic i al fastig. I torno a les cues. I torno a esperar-me als semàfors. I torno a fer bosses i esmorzars. I torno a perdre massa temps davant l'ordinador. I torno a anar carregat com una mula. I torno a no veure la gent que passa pel meu costat. I torno a les reunions. I torno a córrer d'un lloc a un altre. I torno als fums. I torno a fer tard. I torno a La Papaya Verde. I torno a fer hores a la porta de l'escola. I torno a conviure amb finestres il·luminades. I torno a començar. I torno a acostumar-m'hi. I torno a Vila-Matas: "Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al [que] hay que llegar." I torno...
Llibres?
Última setmana de vacances; això de dormir sense despertador s'acaba. L'estiu, que en canvi fa dies que ha començat les vacances, ha passat, com sempre, en un tres i no res. Fa tres setmanes que la C. treballa i jo m'estic tot el dia sol amb els nens. De dia el sol gairebé no escalfa i les nits són fredes. Escric al porxo de casa, amb un cafè calent, un folre polar a les espatlles i una manta als genolls, com un vell. Fa dies que malgrat tot ens banyem per mantenir viu l'esperit de les vacances, però l'aigua és «gelíssima», que diu la petita, abans de sortir tremolant de la piscina. Els nens, amb els quaderns de vacances acabats, esperen amb neguit el dia 15 per tornar a l'escola. Jo no sé si m'hi acostumaré, a tornar a l'escola. Hem de fer les maletes i, després de tres mesos, tornar al pis de seixanta metres quadrats, sense jardí, amb un balconet minso, amb un estudi atapeït..., esperant els divendres per fugir-ne.
Tenia una pila immensa de llibres per llegir, i n'he llegit uns quants. Mai no llegim tots els llibres que voldríem; mai no llegirem tots els llibres que volem llegir. Sense sortir de casa, però, he tornat a la muntanya de l'ànima, a la muntanya màgica i a la muntanya d'ametistes; he deixat un llibre a la pàgina deu −hi ha editors que no tenen vergonya−; he viatjat per Irlanda, la Xina, Alaska, el Japó, els Pirineus, Itàlia, Àfrica, Euskadi, l'Empordanet..., per Mallorca, per Vigo i per Damasc, pel País Valencià, per una Barcelona que no existeix, per Rússia i per París, moltes vegades per París; per la perifèria de la perifèria, pel cel i al voltant d'una cambra; he viscut experiències inoblidables: guerres, exilis, clandestinitats...; he viscut vides miserables, vides exemplars, vides portentoses, vides grises, vides que val la pena de viure i de llegir; m'he divertit i m'he emocionat; he estat una dona, un jove, un vell i un infant; he estat tuberculós, boig, prenyada, borratxo, savi...; m’ha fet mal el queixal, m'he enamorat; he llegit llibres en cinc llengües; m'he banyat en aigües cristal·lines i en rius contaminats; he demanat almoina; he crescut; m'he indignat; he llegit llibres que parlen de llibres, llibres que parlen d'escriptors, llibres que parlen del futur dels llibres, llibres sobre el llenguatge, llibres memorables i llibres que és millor oblidar, llibres i més llibres. I ara l'estiu s'acaba i deixaré els llibres, tots els llibres, a casa, i la setmana vinent tornaré als llibres de casa, als llibres de la tardor...
Com diu un amic d'un amic d’un amic que plega, «la literatura és una merda, estem emmerdats fins a les celles», i com va dir Bolaño −Roberto, no l'altre−, «la literatura, como diría una folclórica andaluza, es un peligro»...
Salut, Subal!
Ars dramatica
La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.
Marc Granell
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.
Marc Granell
Per què...
−¿Por qué tengo que estudiar irlandés?
−Es importante saber irlandés, Jack.
−¿Por qué?
−Porque es el idioma de nuestro país.
−Lo odio.
−Es nuestra lengua materna.
−Nadie lo habla.
−Algunos sí.
Sólo una palabra tuya, Niall Williams.
Quadern del pla de la Margarida IV
4 d'agost.− El Port. Deixant enrere Gandesa, la carretera entre vinyes, oliveres i ametllers verdíssims baixa cap a Bot i Horta de Sant Joan i Arnes i Vall-de-roures. El paisatge, aquest agost, amb les pluges tardanes, és magnífic. Em sembla un fragment de Grècia, del Peloponès, posat a casa. És la sort de viure en un país de països, en un país de contrastos, en un país petit i alhora gran –fa tres hores i mitja encara no que érem al peu de les Agudes. Coneixia el Port per la banda de Morella; coneixia el Port per la banda d’Aragó, però no coneixia la part administrativament catalana del Port: tot un descobriment. Els ulls, fascinats, es perden per les feixes en què vinya, oliveres i ametllers intenten ordenar el desordre natural de les coses; com si la línia recta fos la marca humana que governa –que pretén governar— la natura. El paisatge és la mirada, l’aprehensió de volums, línies i colors. Entre el cel i la terra, al Port, els angles, les arestes de les muntanyes són el marc d’un quadre impressionant, sense corbes; no m’estranya que justament aquí Picasso “descobrís” el cubisme.
A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...
A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)