Avui era el meu aniversari, i he dinat, sol, en un dels meus «racons» preferits —Lola Mora, al carrer d'en Gignàs. He escrit mitja hora de paraules inútils que ningú mai no llegirà, i m'he quedat buit, i això que el dinar era boníssim. El temps passa —inexorablement, diu el tòpic, que mai no he sabut què vol dir—, però només en circumstàncies especials, com ara un aniversari, hi pensem. Hi he pensat: en faig uns quants i encara n'he de fer uns quants més; cada dia és un dia més i un dia menys; l'única certesa és la incertesa... Els aniversaris són dies tristos, per això ens empesquem tota la comèdia de les festes i les celebracions. En els aniversaris es constata l'evidència: no tenim anys, els anys ens tenen; no fem anys, els anys ens van fent...
