La puta realitat...

...és que avui al món hi ha un filldeputa menys, i probablement un màrtir més; que a Barajas s'acaba el somni de molts bascos, i continua el malson; que les paraules no serveixen per a res... És la puta realitat —amb perdó.

En fi, el vídeo...

La puta...

...realitat.

Technorati Tags: , , ,

Censura

Torno de passar uns quants dies a la muntanya oxigenat i optimista, amb ganes de parlar dels llibres que he llegit, de les músiques que he escoltat..., i em trobo, un cop a casa, la puta realitat: la direcció de BTV censura l'última emissió de Saló de Lectura .

Un amic em fa arribar la carta que Emili Manzano ha fet arribar a uns quants amics perquè la facin córrer...

La direcció de BTV censura la redifusió del darrer “Saló de lectura”


Amics, com segurament ja sabeu, la direcció del canal municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a l’existència del “Saló de lectura”, el programa literari que vaig fundar el mes d’octubre de 2001 i que vaig dirigir i presentar fins el mes d’abril de 2006, quan m’hi vaig desvincular per poder acceptar l’encàrrec del president Maragall d’encapçalar un altre projecte institucional consagrat a la difusió cultural. El programa va quedar llavors en mans del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa, garantint així la continuïtat dels criteris de qualitat, rigor i independència que vàrem voler que definissin el “Saló de lectura” des de les seves primeres emissions. Vos estalviaré, per evidents, les meves consideracions sobre el tancament del programa i sobre els motius exposats per part de la direcció de la cadena per justificar-lo: el presumpte “desgast de la fórmula”. Només recordaré que la dita “fórmula” no era altra que la lectura atenta dels textos i la conversa civilitzada entre autors i lectors. Si m’adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena ha decidit censurar l’habitual redifusió dels dissabtes del darrer “Saló de lectura”, emès en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el qual vàrem acomiadar-nos dels nostres espectadors. Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i després d’oferir als espectadors una petita antologia del que han estat aquests cinc anys de vida i feina del “Saló”, la seva directora s’acomiadà fent unes legítimes observacions, com a professional i com a ciutadana, sobre el model de ciutat cap el que les nostres autoritats municipals semblen voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de tenir una televisió pública com BTV, finançada amb els impostos dels ciutadans. L’expressió d’aquests pensaments, ho torn a dir, feta amb ferma exquisidesa i amb tot el respecte institucional indispensable, és la causa de que el “Saló” no arribi aquest dissabte que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa anys tenen per costum veure el programa en format de redifusió. Properament, i gràcies a l’iniciativa espontània d’uns espectadors amics del “Saló”, tendreu a la vostra disposició, via internet, aquest programa de comiat en la seva integritat. De moment, jo vos deman que des dels vostres destacats llocs de generació d’opinió qualificada, vulgueu bonament ajudar-nos a donar conèixer aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a una societat democràtica i en el marc d’una televisió de servei públic. Moltes de gràcies… i bona lectura!

Emili Manzano


Nadal

Ens en anem quatre dies a la muntanya. Els nens estan emocionats. Els grans, perquè la casa té una xemeneia i potser —ves...— hi arribarà el pare Noel..., i la petita, perquè els grans estan emocionats i l'emoció s'encomana.

Tot i que sé que no podré llegir gaire, poso tres llibres a la bossa: un assaig de Bauman; una novel·la, La conquête de la Pologne, de Paul Jimenes —me n'han parlat molt bé—, i el millor llibre de nadales...

SI L'ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS

Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tucn que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estrella.

Vénen, alats, el Persa, de domàs.
De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars.

J.V. Foix, Els Torrents de Lladurs, Nadal de 1951
Apa, bon Nadal!

Technorati Tags: , , , ,

Dia de repòs, de lectura reposada...

TEORIA DEL LECTOR          

Ets blanc com el paper i tens ulls de tinta.
No puc saber què busques, si una mica d'oblit,
o joc, o companyia,
o les paraules fàcils que diràs
a qui ja no et vol veure.

Potser et fa por morir
en el llit on llegeixes.
O acabes d'enterrar l'últim amic.
O demà t'han de treure
mig estómac, o un fill.
Jove que escups regust de sexe,
vella que plores netejant un nínxol,
amant feliç,
no escric pensant en tu.

Ets el lector, una paraula freda
que esborra el teu dolor i els teus desigs
i em recorda que som desconeguts,
que no m'importes i que no t'importo.
Recorda-ho tu també:
no cal que ens enganyem
perquè ens pugui mentir la poesia.

Pere Rovira, La mar de dins.

Technorati Tags: , , , , ,

Témer

«Ante la noticia de que los asaltantes a un chalet de Begur hablaban catalán con acento magrebí debería concluirse que, finalmente, la lengua catalana ha pasado del aula al patio. Pero no hay por qué temer: o se trata de una maniobra de despiste, o de una pura (y sin embargo hermosa) fantasía.»

Del blog d'Arcadi Espasa, catalanòfil...

Metro

He treballat més de deu hores. Els ulls em fan pampallugues. Arribo al metro i no tinc ganes d'obrir cap dels llibres que porto: Nous n'avons fait que fuir i Sincerament vostre, Xurik. Cap. Ni tan sols el diari. Res. El cap com un bombo. Cap a casa...



«Pròxima estació...» Pugen un parell de noies. S'asseuen davant meu. S'abracen a unes carpetes d'una universitat privada. Parlen en català. En el català que ara es balboteja... Les escolto. Parlen d'uns amics, sembla. D'una noia i un noi. Diu una: «A la Cris, tio, tot això..., tot això li sua la polla» —a la Cris?—, «tio; es toca els ous» —la Cris?— «tot el puto dia, tio...» I respon l'altra: «Sí, tio, i el Bernat, tio, ja està fins els ovaris» —el Bernat?—, «tio...» Tio...

Cap de setmana

He aprofitat el llaaaaarg cap de setmana.

He revisat les galerades d'una novel·la juvenil —m'ho va demanar sisplau un amic i a un amic és molt lleig dir-li que no.

He fet de rei de l'única monarquia decent, la del regne de la il·lusió, i he visitat en un sol dia més botigues de joguines que en tot un any.

He anat a un concert de Feliu Ventura, i he cantat com un adolescent, envoltat d'adolescents: «...oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te, / i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans...»

He llegit un parell de llibres, i alguna cosa interessant:
«Jo no tinc res a dir
i ho dic
i això és poesia.»
John Cage, Silence.

He escrit alguna cosa —gens interessant—, i he traduït un parell de poemes inútils per a la meva col·lecció particular de poesia inútil.

He fet endreça de l'estudi, perquè les piles de diaris i revistes, notes, papers, discos, llibres i retalls gairebé devoraven la pantalla de l'ordinador. He desat cada cosa al seu lloc —els discos, a les fundes; els llibres, als prestatges, o, ai, estants, corresponents; les notes, en un bloc, amb ce; els retalls, en carpetes, per temes; els diaris i les revistes, amb excepcions comptadíssimes, al contenidor—, i després he hagut de buscar un lloc per a tot allò que no en tenia.

M'he adonat que enllà de la finestra de l'estudi hi ha uns quants milers de llumenetes que em fan l'ullet i, més enllà, el perfil desgraciat de la serra de Collserola...

M'he assabentat que al món avui hi ha un filldeputa menys. Jo també recordo Amanda...

Sobre Pompeu Fabra i la llengua

«El famós Pompeu Fabra, que és una figura capital de la Renaixença catalana i que no solament és el que ha fet més i fa més per la llengua catalana, sinó que és el qui ha publicat assaigs i la contribució a la gramàtica catalana i la gramàtica mateixa, ha tornat el català a l'estat primitiu i a l'elegància de l'època de Llull, Muntaner, Ausiàs March, Bernat Metge i Joanot Martorell, que són els catalans del segle d'or, perquè, havent observat que els primers escriptors de la llengua catalana moderna tenien moltes influències castellanes i que els qui van venir després anaven a parar a les franceses, com el qui surt del foc per caure a les brases, va concebre la idea d'anar a estudiar la llengua catalana a la font de l'antiguitat i, fent estudis que li han valgut una anomenada immensa i una influència decisiva, va descobrir que de les tres llengües que volten la catalana, que, com hem dit, són el castellà, el francès i l'italià, la italiana hi té tantes semblances de forma com n'hi puguin tenir les altres dues i, per consegüent, el qui volgués seguir la llei del català antic hauria d'admetre tant la forma italiana com la castellana i la francesa, sense fugir de les unes per a caure en les altres, i, fent distincions molt importants que denoten l'elegància i la penetració de la seva intel•ligència privilegiada, que punxa com una agulla i sap seguir el fil de les paraules amagat entre els fils de les altres, va assenyalar les normes de la filologia que calia seguir, restituint, endevinant i suplint, segons les conveniències del moment i trobant sempre la forma que, essent més nova, tenia l'arrel més antiga, desenterrant paraules i formes que semblaven mortes i que, si ho eren, retornant-les de mort a vida, retornaven la naturalesa de la nostra llengua, demostrant que era un home que tenia un pensament sistemàtic d'aquells que sistemàticament van adaptant-se i coincidint amb la realitat, que són els únics pensaments que fan avançar les ciències. I sense perjudici d'aprovar, admirar i aplaudir els treballs filològics de Fabra, direm que, si s'ha de confessar que el fi que assoleix és bo i molt bo, també s'ha de confessar que els mitjans que li serveixen per a assolir-lo no ho són tant i resulta que el fi participa en certa manera dels defectes dels mitjans, que, com que són d'estudiar el català gòtic, tendeixen a encomanar la forma gòtica al català que ara es parla, i és que, segons la nostra opinió, Fabra fa cas omís de totes les riqueses literàries que van del segle XVI fins a principis del XIX, que és quan les llengües llatines maduren i quan s'acumulen les cançons populars que ens queden i les imatges, comparacions i ponderacions, els adagis i les dites populars que usem avui en dia i que tenen sempre una humanitat i una llibertat, dintre de la llei que el llenguatge gòtic no tenia perquè estava tancat en la precisió d'una llei hieràtica com les imatges dels retaules, que sembla que tinguin les mans lligades, i per això, si posem qualsevol cançó popular dels segles XVII i XVIII al costat d'un document gòtic, veurem de seguida que aquest document té una llei tan estreta i tancada que el lliga de peus i mans i no li deixa dir les coses amb la llibertat amb què les diu, per exemple, "Els segadors", que és del segle XVII i és un exemple tan gran de llibertat gramatical com de llibertat política, que és una llibertat de llenguatge que va madurar a l'hora dels qui el parlaven i que no estava aturada i estancada com la lletra dels llibres medievals, que són les que van venir amb la influència del Septentrió a Catalunya i que, com es pot demostrar, com totes les lleis gòtiques, no són tals lleis, sinó una impossibilitat o privació d'arribar-les a complir, que, per fer una comparació, direm que són com les lleis del legislador que, per no descabdellar totes les lleis naturals, fes ficar a tothom a la presó i digués que no hi havia més llei que aquesta.»
Francesc Pujols

Un llast massa feixuc

«La literatura alemanya, diu Reich-Ranicki, és la seva “pàtria portàtil”. “Where I am, there is Germany. I carry my German culture in me. I have contact with the world and I do not consider myself fallen”, va escriure Thomas Mann des de Nova York el 21/2/1938. (“On sóc jo és Alemanya. Duc la cultura alemanya amb mi. Tinc contacte amb el món i no em considero caigut.”) I aquí em teniu a mi, cada dia més perdut en aquests assumptes, preguntant-me quina literatura i, sobretot, quina pàtria m’he d’endur a les antípodes. Tot i que, en realitat, la idea és marxar relativament lleuger: l’única pàtria que podria endur-me em sembla cada cop més un llast massa feixuc. Si mai us dic una altra cosa, desconfieu.»

Ho diu Litoschka, a l’atzucac!, una delícia de blog...