23 de desembre

«23 de desembre. — Ara que dins de l'aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m'obsessiona la sequedat de cor, l'eixarreïment, l'esterilitat sentimental. És una esterilitat que m'alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d'adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m'hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?»
Josep Pla, El quadern gris.

I per què hem d'escriure res, si ja està tot dit i dit tan bé?

Post

Volia fer un post. Però ha estat una setmana dura, molt dura. De feina. I a casa. La T., quan està malalta, exigeix un suplement d'energia i de paciència. I jo, engripat, baldat, exhaust. Volia fer un post. Però no tinc esma ni de fer un cafè. I sense cafè, no hi ha post. El colacao i l'ibuprofè em fan venir son. No hi ha post, doncs. He regat les plantes, he fet uns quants correus i he plegat molta roba. I volia fer un post. D'aquesta setmana em quedarà el record vague d'un parell de converses breus i agradables, de massa hores perdudes al CAP, de mocs, termòmetres, ventolins, apiretals i dalsys, de les bestieses que he sentit dir i he vist escrites, dels llibres que a empentes i rodolons he aconseguit llegir, de dormir poc i malament, de la música de Provenzale, de versos inútils. Volia fer un post. Però avui no hi ha post...

Alberto Lema

Ves como non era tan difícil?
só hai que esforzarse un pouco
en deixarse levar, e xa verás
qué ben te apañas neste novo
Único Mundo Posible,
porque o show debe continuar,
compañeiros, e hai un papel
reservado para ti con dúas frases
e un mutis elegante.

De Plan de fuga

Dissabte

Els nens han dormit fins tard; eren quarts de deu quan hem baixat a esmorzar. Plovia. Les obres de les golfes estan acabades, i només falta acabar de pintar i muntar-hi la llibreria. Està tot molt brut. Hem hagut de pencar de valent. Aviat hi portarem els llibres. Les piles de Sant Andreu, finalment, desapareixeran; però els llibres no, no del tot, esclar. El que ara és l'estudi serà l'habitació de l'R., però hi deixarem una prestatgeria per a uns quants llibres. Hauria de pensar com vull organitzar la biblioteca; per ordre alfabètic, suposo. Una feinada. Ens han portat mitja tona de llenya, i l'hem hagut d'entrar sota la pluja, i, esclar, hem encès la llar de foc. Ha plogut tot el matí. Hem fet una estona de deures. Hem escoltat el disc de Manel i el disc de Manel i el disc de Manel. Els nens ja van cantant "i que bonic, que bonic, que bonic..." Ha vingut el paleta a cobrar la feina. Ens explica que ve de caçar bolets, que se'n fan molts cap a la banda de Pujals. Demà, si no plou... He improvisat un dinar amb el que hi havia a la nevera, que no era gaire cosa. Hem tornat a veure Indiana Jones i l'última croada. Cap al final, m'he adormit, amb la petita al damunt. Un plaer una mica incòmode. A la tarda, com que no plovia, hem baixat al poble. Hem comprat els diaris, i torró, i unes pizzes per sopar. També hem comprat peix per dinar demà. Hem xerrat una estona amb uns amics. A l'hora de sopar, la T. ens ha fet riure; festival de cares: de por, de sorpresa, de múrria, d'enfadada, de contenta, de xineta... S'ho acaba tot. Els dos grans volen veure el Barça, com que s'han portat bé... D'acord. Pujo la petita a dormir: el pijama, les dents, un conte i una cançó. Baixo. Plego la roba de dues rentadores: una de roba blanca i una de color. La feina no s'acaba mai. Em fan mal les costelles. Em faig un cafè. L'M. s'adorm al sofà. La pujo al llit. Acabo de plegar la roba. Em poso a llegir. L'R., eufòric, em ve a dir que el Messi ha fet un partidàs, dos gols. El Barça ha guanyat. Disciplinat, així que s'acaba el partit se'n va a dormir. Diu que llegirà una mica... D'acord. Bufa el vent. La C. diu que se'n va a dormir, també, però sento la tele... Em poso música. Llegeixo una estona. Ara estic sol. A la taula del menjador hi ha una pila de roba, una caixa de colors, una família de clics, una agenda escolar, un llibre... I bufa un vent furiós. I escric això...

Les flors del Mall

Fa més de vint-i-cinc anys, el profe de llengua i literatura de l'institut —i mira que li fèiem la vida impossible, pobre!— em va passar —gràcies, E.— Les flors del Mall, uns quants poemes fotocopiats que escarnien la colla de poetes que s'aplegaven a l'entorn de les Edicions del Mall.

Aleshores jo formava part d'una colla d'aprenents de poeta que, com la majoria de poetes, ens trobàvem als bars, llegíem poc i malament, i escrivíem poemes horribles a les nòvies que no teníem, i amb aquells poemes fotocopiats em vaig fotre un bon fart de riure i vaig aprendre que la poesia era una cosa més seriosa que escriure poemes.

Aquell plec de poemes fotocopiats va provocar una bona sotragada de les capelletes literàries: unes, lògicament, es van emprenyar; la resta es van fotre un fart de riure. Darrere d'aquells poemes hi havia l'esperit iconoclasta —«iconoplasta», que diu un amic meu— i foteta —els diversos esperits iconoclastes i fotetes— d'en Carles Bau de l'Aire.

Malauradament, però, fora de les hemeroteques i del registre de greuges gremials, en va quedar poca cosa, de «Les flors del Mall», i la poesia catalana va continuar fent la viu-viu, gràcies a unes quantes colles de poetes que es trobaven als bars, llegien poc i malament, i escrivien poemes horribles. En Carles Bau de l'Aire va desaparèixer del mapa, i el meu plec de fotocòpies va quedar enterrat, amb uns quants poemes horribles, en una carpeta plena de gloriosa pols literària...

Ara, però, feliçment, en Carles Bau de l'Aire ha tornat i ha rescatat, en versió electrònica, les controvertides «Flors del Mall», una de les millors aportacions, crec, a la poesia satírica del segle XX. I, si voleu, us podeu emprenyar, o us podeu fotre un fart de riure. Encara ara, més de vint-i-cinc anys després, la poesia catalana va fent la viu-viu i massa poetes es troben als bars, llegeixen poc i malament, i escriuen poemes horribles.

Jo he renunciat a escriure poemes, però vull poder llegir les pulles baudelairianes, per exemple un dels impagables poèmes maudits, i fotre'm un fart de riure:

Lafav habruta

To pànde kàpen hú naiàl trakúixa,
avàn sandès mapel kamí delori nàl
senvéla fàv atót assola. Esbrú ta.
Dunalli gàda fétam pokatrà sa,
unabar jàula lavàn llerdossar
iel témslia fétun tèl: lafàv esbrú ta.
Ve abocàr salgibréll comàns solía
mes nóm bal fèrmpo sàtdàl treve gàdes
niamb seskom pànyes, nó: vetóta sól ha.
Seskom panyes, malló ses, perllen sòls,
per sofàzi per plàt gesnok turnàls
fandrin gàlzes quetllóts méntrerre fílen.
Éllan opòt, huembrú tari atót.
Tòp ademó roalori nàlke drín ga
i rekúla frontàd… Perot òrna
iorínad estil·lànt túfzek sekràb les.
Orín apóc issèn seg àir ezgàn hes.
De spré zaixé calsèl labrú tatésta
am bún grangés totrà gik hissarrón sa
davàn dekàus dellú nezi sentor na
òrf edolór sòtala llúmkekré ma,
vacil·làmper kam ínzino blidà bles,
brand ànt làng hidamént helzóuze nòrmes.

[Per cert, moltes gràcies!, tot i que l'enllaç no va enlloc. I gràcies, també, N., per la informació.]

Boira

Una amiga que té una bola de vidre ho ha vist a primera hora del matí: boira. Ha vist boira; hi havia boira. Dormir massa, llegir poc, escriure gens... fa que es formi una boira emprenyadora que ho omple tot. També la bola de vidre. No hi ha res a fer.

Bernardo Atxaga escriu a Marques —ho tradueix Josep M. Fonalleras—: «Per a nosaltres, no hi ha pàtria més important que el present.» Encara que sigui un present emboirat...

Just some sign of love is all...

Un impressionant poema inútil de Kirmen Uribe:




La versió d'Elizabeth Macklin:
Heroin had been as sweet as sex
she used to say, at one time.

The doctors have been saying now she won't get worse,
to go day by day, take things easy.
It's been a month since she failed to wake up
after the last operation.

Still and all, we go every day to visit her
in Cubicle Six of the Intensive Care Unit.
Today we found the patient in the bed before hers
in tears, no one had come to visit, he'd said to the nurse.

An entire month and we haven't heard a word from my sister.
I don't see my whole life stretching before me now,
she used to tell us.
I don't want promises, I don't want repentance,
just some sign of love is all.

Our mother and I are the ones who talk to her.
Our brother, with her, never said much,
and he doesn't make an appearance here.
Our father hangs back in the doorway, silent.

'I don't sleep nights', my sister used to tell us,
'I'm afraid to go to sleep, afraid of the bad dreams.
The needles hurt me and I'm cold,
the serum sends the cold through every one of my veins.

If I could only escape from this rotten body.

Meanwhile hold hands', she implored us,
I don't want promises, I don't want repentance,
just some sign of love is all.

La versió original del poema i una traducció d'estar per casa.


Cànon

«Com ja he dit, som un poble de grans poetes més que de novel·listes. Tenim un clàssics que no desdiuen dels clàssics de grans països. Carner és important en la meva manera d'escriure i determinant per a tots els escriptors de la meva època. Va fer molta feina, va refer l'idioma. Més que Verdaguer: Verdaguer va posar en circulació moltes paraules catalanes, però en Carner encara ho va fer més bé. Nabí, de Carner, és per caure d'esquena. I Riba, tot i que és més difícil. Com a poeta m'agrada molt en Salvador Espriu, per sobre de tots, a una distància-llum dels altres. Arriba un moment que fins i tot sembla que és una broma dir que t'agrada l'Espriu. En canvi, com a prosista, no m'agrada. Considero que Gabriel Ferrater és un poeta de gran envergadura. En Brossa? Ni que me'l regalessin! Poeta jove? Potser en Gimferrer.»

Mercè Rodoreda, a Autoretrat, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino.

Aniversari

Avui era el meu aniversari, i he dinat, sol, en un dels meus «racons» preferits —Lola Mora, al carrer d'en Gignàs. He escrit mitja hora de paraules inútils que ningú mai no llegirà, i m'he quedat buit, i això que el dinar era boníssim. El temps passa —inexorablement, diu el tòpic, que mai no he sabut què vol dir—, però només en circumstàncies especials, com ara un aniversari, hi pensem. Hi he pensat: en faig uns quants i encara n'he de fer uns quants més; cada dia és un dia més i un dia menys; l'única certesa és la incertesa... Els aniversaris són dies tristos, per això ens empesquem tota la comèdia de les festes i les celebracions. En els aniversaris es constata l'evidència: no tenim anys, els anys ens tenen; no fem anys, els anys ens van fent...

Escacs


No sé per què sovint tinc la sensació que som tristos peons d'una absurda partida d'escacs entre imbècils...


Platz-mi...

La globalització del segle XIII:
Platz-mi cavalier francés
E la donna catalana
E l'onrar del Ginoés
E la cort de Castellana,
Lo cantar provenzalés,
E la danza trevizana
E lo corps aragonnés
E la perla Julliana,
Las mans e cara d'Anglés
E lo donzel de Thuscana.

De Frederic I de Hohenstaufen (o de Frederic II de Sicília).


La cançó del twitter


You’re no one if you’re not on Twitter
And if you aren’t there already you’ve missed it
If you haven’t been bookmarked, retweeted and blogged
You might as well not have existed


In the old days it was all about achievements
Collecting all your trophies in a shrine
Then everybody came across the internet
And suddenly you had to be online


A home page was all you really needed
To seem like a success but not a geek
As long as you updated semi-annually
And checked your email once or twice a week


You’re no one if you’re not on Twitter…


Technology was moving rather quickly
And the next thing you needed was a blog
With intimate and detailed press releases
And now and then a photo of your dog


More recently the students brought us Facebook
And everybody has a hundred friends
The parties in the photos look amazing
They’re not so great but everyone pretends


You’re no one if you’re not on Twitter…


Now you need to publish every movement
And every single thought to cross your mind
I’m told the Twitterverse is full of rubbish
But most of us are actually quite refined


We validate each other’s insecurities
And brag about the gadgets that we’ve bought
We laugh out loud at every hint of jolliness
And try to self-promote without being caught


You’re no one if you’re not on Twitter…

Ben Walker

Via Ciberescritas

Bolaño


Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán, Antoni Garcia Porta, Miquel Adam... i l'esperit de Roberto Bolaño, pfuit-pfuiu!



Via Nau Argos

Soulsavers

Cançons bufetada, cançons carícia, cançons ràbia, cançons afalac...

Kingdoms of Rain



Revival



Soulsavers...

Tornar

Tornar
tornar a la
tornar a la mà
tornar a la mateixa... mà.
Feliu Ventura

Torno a casa. I torno a la ciutat —aquí ningú no diu bon dia; ni bon dia ni res. I torno a llevar-me d'hora sobtat pel despertador. I torno a escoltar mil vegades la mateixa cançó. I torno a la feina. I torno a llegir llibres apressats al metro. I torno a escoltar entre Sant Andreu i Arc de Triomf converses que no m'interessen. I torno a escriure en tristos cafès tristos d'antenastres i telescincos. I torno a comptar les hores i els dies i els mesos. I torno a barallar-me amb els meus fills. I torno a les piles de llibres i papers. I torno al soroll. I torno a pendre –amb permís de Coromines?– massa cafè. I torno a la biblioteca de Can Fabra. I torno a tornar. I torno a dormir poc i llegir molt. I torno al fàstic, al fatic i al fastig. I torno a les cues. I torno a esperar-me als semàfors. I torno a fer bosses i esmorzars. I torno a perdre massa temps davant l'ordinador. I torno a anar carregat com una mula. I torno a no veure la gent que passa pel meu costat. I torno a les reunions. I torno a córrer d'un lloc a un altre. I torno als fums. I torno a fer tard. I torno a La Papaya Verde. I torno a fer hores a la porta de l'escola. I torno a conviure amb finestres il·luminades. I torno a començar. I torno a acostumar-m'hi. I torno a Vila-Matas: "Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al [que] hay que llegar." I torno...


Llibres?

Última setmana de vacances; això de dormir sense despertador s'acaba. L'estiu, que en canvi fa dies que ha començat les vacances, ha passat, com sempre, en un tres i no res. Fa tres setmanes que la C. treballa i jo m'estic tot el dia sol amb els nens. De dia el sol gairebé no escalfa i les nits són fredes. Escric al porxo de casa, amb un cafè calent, un folre polar a les espatlles i una manta als genolls, com un vell. Fa dies que malgrat tot ens banyem per mantenir viu l'esperit de les vacances, però l'aigua és «gelíssima», que diu la petita, abans de sortir tremolant de la piscina. Els nens, amb els quaderns de vacances acabats, esperen amb neguit el dia 15 per tornar a l'escola. Jo no sé si m'hi acostumaré, a tornar a l'escola. Hem de fer les maletes i, després de tres mesos, tornar al pis de seixanta metres quadrats, sense jardí, amb un balconet minso, amb un estudi atapeït..., esperant els divendres per fugir-ne.

Tenia una pila immensa de llibres per llegir, i n'he llegit uns quants. Mai no llegim tots els llibres que voldríem; mai no llegirem tots els llibres que volem llegir. Sense sortir de casa, però, he tornat a la muntanya de l'ànima, a la muntanya màgica i a la muntanya d'ametistes; he deixat un llibre a la pàgina deu −hi ha editors que no tenen vergonya−; he viatjat per Irlanda, la Xina, Alaska, el Japó, els Pirineus, Itàlia, Àfrica, Euskadi, l'Empordanet..., per Mallorca, per Vigo i per Damasc, pel País Valencià, per una Barcelona que no existeix, per Rússia i per París, moltes vegades per París; per la perifèria de la perifèria, pel cel i al voltant d'una cambra; he viscut experiències inoblidables: guerres, exilis, clandestinitats...; he viscut vides miserables, vides exemplars, vides portentoses, vides grises, vides que val la pena de viure i de llegir; m'he divertit i m'he emocionat; he estat una dona, un jove, un vell i un infant; he estat tuberculós, boig, prenyada, borratxo, savi...; m’ha fet mal el queixal, m'he enamorat; he llegit llibres en cinc llengües; m'he banyat en aigües cristal·lines i en rius contaminats; he demanat almoina; he crescut; m'he indignat; he llegit llibres que parlen de llibres, llibres que parlen d'escriptors, llibres que parlen del futur dels llibres, llibres sobre el llenguatge, llibres memorables i llibres que és millor oblidar, llibres i més llibres. I ara l'estiu s'acaba i deixaré els llibres, tots els llibres, a casa, i la setmana vinent tornaré als llibres de casa, als llibres de la tardor...

Com diu un amic d'un amic d’un amic que plega, «la literatura és una merda, estem emmerdats fins a les celles», i com va dir Bolaño −Roberto, no l'altre−, «la literatura, como diría una folclórica andaluza, es un peligro»...

Salut, Subal!

Ars dramatica

La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.

Marc Granell

Per què...

−¿Por qué tengo que estudiar irlandés?
−Es importante saber irlandés, Jack.
−¿Por qué?
−Porque es el idioma de nuestro país.
−Lo odio.
−Es nuestra lengua materna.
−Nadie lo habla.
−Algunos sí.

Sólo una palabra tuya, Niall Williams.

Quadern del pla de la Margarida IV

4 d'agost.− El Port. Deixant enrere Gandesa, la carretera entre vinyes, oliveres i ametllers verdíssims baixa cap a Bot i Horta de Sant Joan i Arnes i Vall-de-roures. El paisatge, aquest agost, amb les pluges tardanes, és magnífic. Em sembla un fragment de Grècia, del Peloponès, posat a casa. És la sort de viure en un país de països, en un país de contrastos, en un país petit i alhora gran –fa tres hores i mitja encara no que érem al peu de les Agudes. Coneixia el Port per la banda de Morella; coneixia el Port per la banda d’Aragó, però no coneixia la part administrativament catalana del Port: tot un descobriment. Els ulls, fascinats, es perden per les feixes en què vinya, oliveres i ametllers intenten ordenar el desordre natural de les coses; com si la línia recta fos la marca humana que governa –que pretén governar— la natura. El paisatge és la mirada, l’aprehensió de volums, línies i colors. Entre el cel i la terra, al Port, els angles, les arestes de les muntanyes són el marc d’un quadre impressionant, sense corbes; no m’estranya que justament aquí Picasso “descobrís” el cubisme.

A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...


Metafísica 2.0

Ce chapitre n’est absolument que pour les métaphysiciens. Il va jeter le plus grand jour sur la nature de l’homme c’est le prisme avec lequel on pourra analyser et décomposer les facultés de l’homme, en séparant la puissance animale des rayons purs de l’intelligence. Il me serait impossible d’expliquer comment et pourquoi je me brûlai les doigts aux premiers pas que je fis en commençant mon voyage, sans expliquer, dans le plus grand détail, au lecteur, mon système de l’âme et de la bête. – Cette découverte métaphysique influe tellement sur mes idées et sur mes actions, qu’il serait très difficile de comprendre ce livre, si je n’en donnais la clef au commencement.

Je me suis aperçu, par diverses observations, que l’homme est composé d’une âme et d’une bête. – Ces deux êtres sont absolument distincts, mais tellement emboîtés l’un dans l’autre, ou l’un sur l’autre, qu’il faut que l’âme ait une certaine supériorité sur la bête pour être en état d’en faire la distinction.

Je tiens d’un vieux professeur (c’est du plus loin qu’il me souvienne) que Platon appelait la matière l’autre. C’est fort bien mais j’aimerais mieux donner ce nom par excellence à la bête qui est jointe à notre âme. C’est réellement cette substance qui est l’autre, et qui nous lutine d’une manière si étrange. On s’aperçoit bien en gros que l’homme est double, mais c’est, dit-on, parce qu’il est composé d’une âme et d’un corps et l’on accuse ce corps de je ne sais combien de choses, mais bien mal à propos assurément, puisqu’il est aussi incapable de sentir que de penser. C’est à la, bête qu’il faut s’en prendre, à cet être sensible, parfaitement distinct de l’âme, véritable individu, qui a son existence séparée, ses goûts, ses inclinations, sa volonté, et qui n’est au-dessus des autres animaux que parce qu’il est mieux élevé et pourvu d’organes plus parfaits.

Messieurs et mesdames, soyez fiers de votre intelligence tant qu’il vous plaira mais défiez-vous beaucoup de l’autre surtout quand vous êtes ensemble !

J’ai fait je ne sais combien d’expériences sur l’union de ces deux créatures hétérogènes. Par exemple, j’ai reconnu clairement que l’âme peut se faire obéir par la bête, et que, par un fâcheux retour, celle-ci oblige très souvent l’âme d’agir contre son gré. Dans les règles, l’une a le pouvoir législatif, et l’autre le pouvoir exécutif mais ces deux pouvoirs se contrarient souvent. – Le grand art d’un homme de génie est de savoir bien élever sa bête, afin qu’elle puisse aller seule, tandis que l’âme, délivrée de cette pénible accointance, peut s’élever jusqu’au ciel.

Mais il faut éclaircir ceci par un exemple.

Lorsque vous lisez un livre, monsieur, et qu’une idée plus agréable entre tout à coup dans votre imagination, votre âme s’y attache tout de suite et oublie le livre, tandis que vos yeux suivent machinalement les mots et les lignes vous achevez la page sans la comprendre et sans vous souvenir de ce que vous avez lu. – Cela vient de ce que votre âme, ayant ordonné à sa compagne de lui faire la lecture, ne l’a point avertie de la petite absence qu’elle allait faire en sorte que l’autre continuait la lecture que votre âme n’écoutait plus.

De Voyage autour de ma chambre, de Xavier de Maistre.
[Descarregat de Feedbooks –i aquí parcialment traduït.]

El futuro no es nuestro

Via Ediciona m'arriba la notícia del projecte de la revista Pie de página d'antologia digital de joves escriptors i escriptores llatinoamericans, de la majoria dels quals, sense internet, mai no hauríem llegit res...

Diego Trelles Paz, que "no és bloguer" i que és l'editor de la cosa, diu en el pròleg:
Queremos que nos lean, sí, pero sin los incentivos ni condicionamientos extra literarios impuestos por los intereses del mercado que estigmatizan y simplifican nuestras propias diferencias. Queremos que nos lean, cierto, pero sin permitir que pongan sobre nuestros hombros ese pasado literario estupendo y, sin duda, formativo, de los escritores del boom, nuestros queridísimos monstruos del aprendizaje. No esperamos, finalmente, su benevolencia o delicadeza sino la complicidad y el interés sincero a la hora del viaje, placentero o pesadillesco, de vuestra lectura.

Doncs això.


Pretèrit imperfet

Primer dia de la segona tongada de les vacances; ara, les «vacances» de debò. Amb tres criatures −de deu, vuit i dos anys− a casa i sa mare a la feina, és difícil trobar una estona per posar-se a l’ordinador a escriure. De dia, quan puc, llegeixo o, com que l’ordinador està gairebé tot el dia engegat, deixo un apunt ràpid al twitter. Ara «la casa está por fin en silencio, los niños duermen, la noche inunda el valle...» −i hi ha una lluna preciosa, per cert−, i ara puc escriure.

Tinc, doncs, el blog, sí, una mica abandonat; l’últim post és del dia u d’agost, avui fa quinze dies. Actualitzar el blog no és cap obligació. Tinc bastants posts començats, uns quants a mig fer..., però els posts que aparco se’ls emportarà la grua de l’oblit.

He llegit bastant, però. Aquest estiu sense obligacions la pila de llibres llegits comença a ser considerable. M’agradaria parlar-ne, però necessito... temps. Ahir, per exemple, vaig acabar Vidas post-it, de la viguesa Iolanda Zúñiga, un llibre de relats breus molt i molt interessant. I que mai no es traduirà. Però el gallec no és gaire difícil de llegir. Per exemple, aquest fragment:

«Ata que un día marcha a outro país onde hai catro horas de luz e vinte de noite. Marcha, farta de loitar contra xentes en constante somnambulismo. Marcha a bailar, gozar, vivir, á fin. É outra das vertentes da emigración. Soledad Monotonía emigra. No oco que ela deixa asentarase outra persoa, talvez unha Angustia Constante, que será pintora, que tamén emigrará.
«É o preterito imperfecto da emigración que nos afoga.»

Diu Iolanda Zuñiga que s’inspira en els personatges de Quim Monzó, i que «escollín o relato breve porque traballaba nun fast food de comida mexicana, tiña pouco tempo e necesitaba botalo fóra». És una raó com una altra. Els posts també són relats breus. Jo no treballo en un fastfood, però la cuina de casa no para...

Ximples

Hi ha dues menes de ximples: els que sempre tenen raó i els que tenen raó sempre...



Quadern del pla de la Margarida I

21 de juny.— Avui, que comença oficialment l’estiu —i deunidó com ha començat; quina calda!—, hem collit les últimes faves de l’hort i hi hem plantat —potser massa tard— mongeteres. Per dinar, he fet les faves. Amb tomàquet, ceba, cansalada, una botifarra negra i unes quantes fulles de menta. Tot de l’hort de casa; llevat, esclar, de la cansalada i la botifarra negra, que són de Ca la Méndez. Les faves de l’hort, que no són ni més bones ni més saboroses però són molt més tendres, agraden fins i tot als nens.

Després de dinar, que és la pitjor hora de calor, mentre els nens xipollegen a la piscina i la C. fa relacions socials amb el veïnat, estirat a l’hamaca, a l’ombra generosa del petit til·ler que vam plantar l’any passat, llegeixo. El meu petit món, ara; una digestió agradabilíssima, una lectura excitant, una hora dolça. Amb la banda sonora dels crits dels nens, el xiu-xiu d’una conversa llunyana, el remoreig de la riera, la bonior dels insectes i escadusserament la remor llunyana, tan llunyana que sembla que vingui d’un altre món, dels cotxes que s’enrevessen pels revolts de la carretera d’Espinelves, llegeixo, i bado, i vagarejo.

Al vespre, amb tota la feina feta, al porxo de casa, amb l’últim cafè del dia, escolto música —shannon wright, bach, eunaudi, roger mas...— i escric. Fa fred; m’he hagut de posar un jersei. Com que avui ha començat l’estiu, com que internet no funciona, començo a escriure en un bloc miquelrius de tapes negres que vaig comprar-me fa un any, amb una idea al cap. Com que comença l’estiu i començo a escriure en el bloc de tapes negres, a la primera pàgina hi poso un títol: Quadern del pla de la Margarida. Subratllat. Un títol és un principi, un precipici, i els principis i els precipicis són sempre una temptació. Elias Canetti, a La província de l’home, diu: «No arribar sempre fins al final. Hi ha tantes coses pel camí...» Com cada vegada que començo alguna cosa, no sé si continuarà, no sé com ni si s’acabarà. Però aquesta és la gràcia, diria, de començar...


La justícia (de prop)

«Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.
—No has tornat més al Jutjat... —em diu rient—. És que no t'agradà veure funcionar l'administració de justícia...
—Sí senyor. M'agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny...
—Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic...
—Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç...
—Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l'escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m...»

Josep Pla, El quadern gris, 3 de juliol de 1918.

(Dedicat al Marc Belzunces.)


Balanç

He començat molts llibres, i n'he acabat uns quants; he començat molts posts, i no n'he acabat cap.

Com més llegeixo, menys ganes tinc —i més em costa— d’escriure...






Beausoleil

Je suis un voyageur
que le langage invente
je ne demande rien
je cherche le désir
quelque part en moi-même
au plus loin des frontières
dans des rues aux distances
imaginées de brume

Claude Beausoleil, Grand Hôtel des Étrangers

[Aquí, recitat per l'autor, i una traducció.]

El punt g

Que la literatura —la 0.0, la 1.0, la 2.0, la..., la literatura, en fi, que no hi veig gaire diferències, jo...— està en crisi —o en un procés de desacceleració— ho demostra el fet que cada dia s'escriuen més llibres, se'n publiquen més, se'n venen més; que cada dia es creen noves editorials, noves col·leccions, noves revistes, nous projectes... Potser es llegeix poc, però, per poc que es llegeixi, es llegeix més, molt més, que fa cent anys, bastant més que en fa vint-i-cinc i una mica més que en fa deu.

Però volia parlar de llibres, de literatura, jo, no de números. Arribo a casa i em trobo la bústia plena. Plena de llibres. De llibres! En plena revolució 2.0! A l'època dels blogs, dels pdf, dels issuu... De llibres! De paper, i cartró, i tinta... De llibres, fins i tot, amb dedicatòries manuscrites dels autors. Increïble! En Jaume Subirana —gràcies, Jaume— em fa arribar el llibre que —excel·lentment, com sempre— ha traduït, Un mes i altres poemes, de Berta Piñán; en Josep Porcar —gràcies, Josep—, Els estius, un llibre amb molta història; Cossetània Edicions —gràcies, també—, el Llibre, i F. —gràcies, F.— el seu llibre deliciós, finalment.

Pujo a casa, doncs, quatre llibres, quatre llibres més, que van a parar al capdamunt de la pila de llibres per llegir a poc a poc —que n'hi ha una altra, de pila, la dels llibres per llegir de pressa de pressa—; quatre llibres de cartró i de paper i de tinta, amb dedicatòries manuscrites dels autors, que, lentament, sense pressa, per poder-ne fruir cada paraula, cada lletra impresa, cada espai en blanc, llegiré —o rellegiré— amb emoció, en plena crisi —o desacceleració— de la literatura...

Aparco els llibres, de moment, i engego l'ordinador. Com que la crisi —o desacceleració— de la literatura és un fet, em trobo la bústia inundada d'ofertes per allargar el penis, de viagres miraculoses, de negocis rodons..., i de llistes de novetats literàries, de ressenyes de llibres, de propostes de lectura, d'invitacions a lliuraments de premis, de convocatòries a recitals poètics, de presentacions de llibres, de tertúlies literàries, de savis articles savis de savis que parlen de la crisi —o desacceleració— de la literatura... Pobre de mi, hauria de viure unes quantes vides per llegir tot el que m'agradaria llegir, i unes quantes vides més per poder atendre tots els compromisos...

Les reunions de més de dos «intel·lectuals» em posen molt nerviós, histèric; després d'uns quants dies —massa— de canvis, de nervis, d'excitació i neguit, m'estimo més quedar-me a casa i llegir...

Pel que fa a la literatura, si hi ha cap discussió teòrica del segle passat que hagi quedat resolta definitivament és que Jauss —Hans Robert— tenia raó: el cercle d'això que s'anomena literatura el tanca el lector o lectora; que, és cert, no hi ha obra literària sense escriptor o escriptora —que és, de fet, el primer lector o lectora de l'obra, no?—, però que és el lector o lectora —cada lector, cada lectora— qui finalment hi troba, si n'hi ha, el diguem-ne punt g.

Em sembla que avui, més que d'escriure, doncs, tinc ganes de dedicar-me a obrir llibres... de paper, que llegir en pantalla cansa la vista i destrossa les cervicals, i llegir segons què, a més, glups, esborrona...


La política lingüística del nacionalisme no nacionalista


Una notícia del diari El País...

Se necesitan más voluntarios españoles

La versión inglesa de Wikipedia es, con diferencia, la primera enciclopedia del mundo, la única con más de un millón de artículos. En el mundo del papel, sin embargo, el dominio anglosajón de la Britannica es superado en número de artículos por la española Gran Enciclopedia Espasa. Internet es otro mundo y los hispanohablantes van con retraso. La Wikipedia en español es, por número de artículos (más de 360.000), la novena de las versiones. Por delante de ella están las Wikipedia en alemán, francés, polaco, japonés, italiano, holandés y portugués. No tiene sentido que el italiano (63 millones de hablantes), el polaco (38 millones) y el holandés (24) tengan una Wikipedia más completa que la española, cuando los hispanohablantes rozan ya los 500 millones. Sin ir más lejos, la Wiki catalana es la 15ª del mundo, con más de 116.000 artículos, pese a que los catalanohablantes no llegan a 10 millones. La versión española necesita incorporar voluntarios hispanohablantes para escribir, desarrollar, borrar o dar esplendor a la Wikipedia en castellano.


I una altra:
España vetará la patente comunitaria si no se admite la lengua española

En un enésimo intento de vigorizar la competitividad del sector industrial de los Veintisiete, la Comisión Europea planteará hoy a los ministros responsables o coordinadores del sector en los distintos Gobiernos de la UE la necesidad de crear un sistema único de patente comunitaria.

Es un debate con una larga historia de desencuentros al que España acude con una idea clara: o la lengua española es aceptada como el alemán, el francés y el inglés para registrar patentes o no habrá acuerdo y la patente comunitaria seguirá en el limbo.

Con el establecimiento de una patente comunitaria se busca crear un sistema que permita que el registro de una patente sea válido en toda la Unión. Bruselas mantiene que así se reducirán costes de registro y litigios. Un estudio del Ejecutivo comunitario de hace un par de años calculaba que registrar una patente en ocho Estados de la UE suponía del orden de los 50.000 euros, la cuarta parte de ellos dedicados a traducción. El mismo ejercicio en Estados Unidos se resuelve con 10.000 euros.

El vigente sistema europeo de patentes se rige con el Convenio de Múnich, que sólo admite como idiomas de registro el alemán, el francés y el inglés. España cree que acomodar la patente comunitaria a ese régimen supondría introducir por la puerta de atrás en el ordenamiento comunitario un régimen trilingüe que deja fuera al español. "España exigirá que se respeten los principios de seguridad jurídica y de no discriminación lingüística", señala Diego López Garrido, secretario de Estado para Asuntos Europeos que asistirá a la reunión. "Si no, vetaremos".
Ehem..., impressionant. Que no deien que...? En fi...

I, mentrestant, la Universitat de Barcelona, en nom de la unitat europea, sacrifica les filologies francesa, portuguesa, italiana i gallega. Visca la diversitat!

[També en parlen: Diari per a tècnics lingüístics]

De triar

Després d’un matí intens de cafès —l’últim, al bar del Parlament, amb en Carles Puigdemont, diria, tuitejant?, a l’altre cap de la barra— i converses de passadís, necessito caminar.

M’endollo a l’ipod que em vaig regalar —que crec que me’l mereixo— i em poso «1er réveil par temps de guerre», ben fort. No vull sentir res que vingui de fora; vull desconnectar de l’exterior. La música de Tiersen. I els meus pensaments, el rum-rum dels meus pensaments, la tímbala-tàmbala dels meus pensaments. I prou. I caminar, caminar no sé cap a on, caminar. Caminar em serveix per ordenar, per anar arxivant cada intuïció, cada informació, cada sensació, cada paraula en l’engrama corresponent, en la capseta que toca.

Al final, al capdavall dels capdavalls, els meus pensaments i jo hem arribat a una cruïlla. I en una cruïlla s'ha de triar: a la dreta o a l'esquerra, cap amunt o cap avall... I triar no és trair, que deia aquell, però triar és renunciar; triar és un sí i és un no i és un no que no és un no ni és un sí; triar és un quisapquè, un potserhauria, un llàstimaque...

I els meus pensaments i jo hem de triar entre un ensfariagràciaque i un quèfaremsensetu; entre bojos savis coneguts i savis bojos per conèixer... I els meus pensaments dubten vacil·len trontollen grinyolen s'ennueguen s'ofeguen es col·lapsen em torturen... I jo camino, perquè caminar em serveix per fugir, per ordenar, per anar arxivant...

Trec un llibre del sarró. Com que a hores d'ara ja no canviaré el costum de fer servir la bossa com a magatzem portàtil de llibres discos diaris revistes articles blocs llibretes i anotacions inútils, m'he comprat un sarró. És més petit que la motxilla, més pràctic. Hi podré portar, doncs, menys coses inútils. I l'espinada m'ho agrairà.

El llibre: El fred íntim del silenci, de Montserrat Abelló. L'obro a l'atzar. En llegeixo un poema:
Un camí

Un camí,
un altre camí.

Dues ratlles que
s'encreuen

i tu plantada
allà, al bell mig.

Sense saber
on dirigir-te.
Ve-t'ho aquí.

Com que no tinc ganes de tornar, encara, no, a la feina, em fico en un cafè fosc. Hi ha música. Apago l'ipod. Sona una cançó antiga, una cançó horrible, hortera, tonta, cutre: «Devórame»; una cançó que, ves per on, resulta que és important per mi, més del que els meus pensaments es pensen; una cançó lligada a una tria antiga de què no em penedeixo.

Potser m'equivocaré. Però no penso escoltar els meus pensaments. Triaré el que jo voldré. I no, no els escoltaré, els meus pensaments. I segurament potser m'equivocaré. Però hauré triat jo el que jo voldré; hauré triat jo el sí o el no que no és un no que no és un sí que és un sí que és un no que no és...

Tabarly


El nou de juny es publicarà el nou disc de Yann Tiersen; la banda sonora d'un documental sobre el mariner bretó Éric Tabarly.

De moment, se'n poden escoltar dos fragments —i dues cançons més, del disc que ha de sortir a la tardor— al Myspace de Yann Tiersen.



I també uns quants fragments en el tràiler de la pel·lícula...



Un altre Yann, Yann Queffélec, ha escrit la biografia de Tabarly. I en aquest vídeo en parla.




Manifest de l'Ebresfera

«Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

»- Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

»- Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

»- Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

»- Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

»- Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

»Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008»


La concepció del relat

«...internet y el móvil suponen un giro tecnológico como lo supuso, en su escala, Gutemberg. Pero ¿va a cambiar la forma de escribir? Bueno, cambian nuestros sentidos y eso evidentemente se va a reflejar en la percepción, en nuestra mirada. Hoy vemos el mundo como una sucesión de flash, como un calidoscopio, más roto, en fragmentos. Pero también es cierto que las necesidades del relato, de la narrativa, van mucho más allá del dominio de una tecnología u otra. Está antes el relato que internet y para explicar ese mundo que está como un espejo roto necesitamos tener la concepción del relato...»

Manuel Rivas

Febre

Necessitava un llarg cap de setmana per tancar la carpeta, una carpeta que feia massa temps que era oberta i que havia de tancar definitivament, per continuar endavant. Havia de buidar completament «la» neurona, per poder-la tornar a omplir. Necessitava fer moltes coses i no fer res, no pensar en res, no estar pendent de res, per desbloquejar, per netejar del tot —del tot— la ment.

El cos ja havia fet net. Un dia em vaig llevar fet una coca, a trenta-vuit de febre. Després d'acomiadar els nens, que marxaven carregats cap a l'escola, i de trucar a la feina, que no hi aniria, que m'havia llevat fet una coca, a trenta-vuit, em vaig quedar clapat al sofà. Cap a migdia, el timbre de casa em va despertar d'un son apegalós inquiet feixuc. El carter em portava l'última comanda que havia fet a Amazon. Vaig desembolicar el paquet: les Microfictions, de Régis Jauffret; La mécanique du coeur, de Mathias Malzieu, el llibre i el disc, i també l'esperadíssim, després de l'excel·lent L'adversaire, del 2000!!!, Un roman russe, d'Emmanuel Carrère. En vaig llegir el text de la coberta:

«La bogeria i l'horror han obsessionat la meva vida. Els llibres que he escrit no parlen de res més. Després de L'adversaire, ja no podia més. En vaig voler escapar. Em va semblar escapar-ne estimant una dona i fent una investigació. La investigació se centrava en el meu avi matern, que després d'una vida tràgica va desaparèixer la tardor de 1944, i, molt probablement, per alguna raó relacionada amb el col·laboracionisme. Era el secret de la meva mare, el fantasma que turmentava la nostra família.

»Per exorcitzar aquest fantasma, vaig haver de seguir tot de camins arriscats. Em van arrossegar fins a un petit poble perdut de Rússia on em vaig quedar força temps, a l'aguait, a esperar que arribés alguna cosa. I aquesta cosa va arribar: un crim atroç. La bogeria i l'horror, una altra vegada...»

Lectura, de la bona, doncs, per a estona. Però no, no estava en condicions de capbussar-m'hi. No fins que no fes net, no fins que no tanqués definitivament la carpeta oberta. Em vaig estimar més, ves, mirar d'acabar El misteri de l'amor. Sí, una lectura ben poc original, però que s'adeia més amb el meu estat. Empiocat llangorós enfebrat, em vaig deixar portar per la musiqueta del llibre de Joan Miquel Oliver, com una cançó d'Antònia Font de 180 pàgines:

«quina quantitat de plàstic senyora, quina meravella, el meu material preferit, la forma, la textura i tots els colors del món, quin mal ús de la paraula no?, "això és de plàstic" com si fos de merda, i jo francament, no me puc imaginar res millor, tots els que teniu fills ho sabeu, quin descobriment, aquestes palanganes de cotxets, trenta cotxes-6€, els quits de neteja, els quits per anar a la platja, color carabassa, blau, verd i groc, normalment, les sandàlies, les pilotes, els tazos, els pianos, els clarinets, les flautes, els tambors, els parcs infantils, els tricicles, les disfresses, perruques, capells, màscares, globus, tot de plàstic, els mcdonalds, els estels, tota la família dels tapers, d'aquests grossos per guardar sabates, a les ferreteries tot de plàstic, els bolis, els foguers bic de trenta colors per triar, els playmobils, els spidermans, els powerrangers.... i els pokemons, per favor... heu tingut mai un pokemon a les mans? en fi, no insistiré...»
Havia d'acabar aquell llibre, havia de fer net, havia de tancar la carpeta. I tornar a començar...


SJ 2008

Cerrar los ojos

Triste recoger basura
entre los despojos que escribes de noche.
Tener unas manos curtidas por el orgullo
y con los ojos cerrados ver la noche
todavía más oscura.
Terrible pedir limosna
sintiendo el mar que cae de los dedos
como una lágrima humilde
que huye por tus ojos.
Triste tener la muerte encima
y proclamarlo a los cuatro vientos
que sin dirección alguna
viajan a ninguna parte.
Terrible escribir de una mirada
si perviven los recuerdos
y el alma de las palabras se desangra
en un interminable instante.

Kepa Murua


Aimé Césaire

(1913-2008)

Et nous sommes debout maintenant, mon pays et moi, les cheveux dans le vent, ma main petite maintenant dans son poing énorme et la force n'est pas en nous, mais au-dessus de nous, dans une voix qui vrille la nuit et l'audience comme la pénétrance d'une guêpe apocalyptique. Et la voix prononce que l'Europe nous a pendant des siècles gavés de mensonges et gonflés de pestilences,
car il n'est point vrai que l'oeuvre de l'homme est
que nous n'avons rien à faire au monde
que nous parasitons le monde
qu'il suffit que nous nous mettions au pas du monde mais l'oeuvre de l'homme vient seulement de commencer
et il reste à l'homme à conquérir toute interdiction immobilisée aux coins de sa ferveur
et aucune race ne possède le monopole de la beauté, de l'intelligence, de la force
et il est place pour tous au rendez-vous de la conquête et nous savons maintenant que le soleil tourne autour de notre terre éclairant la parcelle qu'à fixée notre volonté seule et que toute étoile chute de ciel en terre à notre commandement sans limite.
De Cahier d'un retour au pays natal

in illo tempore





Nos llibros

Catulu sabíalo. Y tamién, seique,
Rainer María Rilke, anque disimulaba.
Maiakovski (la pena d'él yera inda
más grande que'l Volga, más llarga)
decatóse d'ello nos últimos versos.
A nós díxonoslo Gabriel Ferrater
al final de la fiesta,
con palabres exactes
que falaben del dolor.
Nada queda
de la vida nos llibros.
Nos llibros
namás queda, de la vida, la ceniza.
Xuan Bello


Per cert, la nova editorial Adesiara ha publicat la traducció catalana —de Jordi Raventós— de l'esplèndida Història universal de Paniceiros, de Xuan Bello, que serà un dels meus llibres de SJ —si el trobo, esclar.

Bar Puerto

Avui ha estat un dia dur de debò. A les quatre la T. s'ha despertat, ha demanat un biberó i s'ha tornat a clapar. Però jo no. El tren de la son se m'ha escapat. Els nervis. A dos quarts de deu havia de fer les últimes proves de les últimes proves. I a les nou ja era a lloc. Tancat fins a tres quarts de quatre. D'aquí (a) dues setmanes, el resultat. Em conformo amb aprovar —potser no és gaire normativa aquesta construcció, d'acord, però l'alternativa..., no ho sé, em sembla artificiosa. A les quatre he agafat una bici del bícing i he anat fins a la Laie. Ara que tindré gairebé tot el temps del món —tot el temps del món que no treballi, tot el temps del món que em deixin els meus fills i les diverses obligacions— per llegir —i per escriure, més i millor— amb normalitat —si llegir és una normalitat—, m'ha semblat que ho havia de celebrar. Ho he celebrat, doncs, gastant-me seixanta euros en llibres; en quatre llibres, no us penseu: dos llibres d'aquells-que-has-de-llegir-perquè-tot-déu-els-ha-llegit i dos d'aquells-que-no-llegirà-ni-déu; quatre llibres d'autors vius!; tres novel·les i un llibre de poesia; quatre llibres en tres llengües diferents... Potser un dia d'aquests, si m'agraden prou, si em vaga, en parlaré. Després he passat per l'escola a buscar els nens; hem anat cap a casa; hem sopat; els grans han volgut veure la segona part el Barça i no els he sabut dir que no —diu que ha guanyat. He desat tots els apunts, les fotocòpies i les fitxes al prestatge més alt i més polsós de l'armari. Estic rebentat. Demà m'espera un altre dia dur, a la feina. Però me n'aniria a fer una cervesa al Bar Puerto...


Escolteu la cançó, si voleu.

Aspaldi-aspaldi saldu neban arima,
soilik geratzen jat gorputza.
Bizitzak askotan kolpatu nau baina
oraindik libre daukat bihotza.

Etorri zaitez, erdu, eskua emoizu,
goazen biok Bar Puerto aldera.
Sinistu, hangoa beste mundu bat dala.
Haindik ihes egin beharrik ez da.

Ondo zagoz zu.
Ni ondo nago,
izan gaiten hobeto.

Ikusiko ditugu uretan baleak,
ipurdi gizenak dantzan.
Entzungo, ume denborako kontu zarrak
itsaslamien ahotan.

Goazen, goazen, lehen bait lehen Bar Puertora,
naufrago galduen irlara.
Ez isiotu surik, ez egin seinalerik,
bueltako txaluparik ez da.


Em vaig vendre l'ànima fa molt de temps,
només em queda el cos, ara.
La vida m'ha maltractat, és cert,
però el meu cor encara és lliure.

Acosta't, vine, dóna'm la mà.
Anem-nos-en plegats al Bar Puerto.
Creu-me, allò és un altre món.
Ningú no té la necessitat de fugir-ne.

Estàs bé,
estic bé;
podríem estar millor.

Veurem les balenes,
culs enormes que ballen al mar.
Tornarem a escoltar, contades per sirenes,
les històries que vam viure d'infants.

Anem-nos-en,
anem-nos-en al Bar Puerto,
a l'illa dels nàufrags perduts.
No encenguis fogueres, no facis senyals,
no hi ha vaixells per tornar-ne.


Una setmana blanca

No he escrit gaire aquesta setmana: un haiku —disset síl·labes, i amb una certa gràcia, m'han dit—, quatre apunts al Twitter, un parell de notes... He traduït bastant, però; però grisa literatura grisa, pàgines i més pàgines de grisa literatura grisa —m'hi va la feina.

M'he posat un parell de vegades davant l'ordinador, però al cap de mitja hora amb la pantalla en blanc —de vegades costa de despullar-se davant l'ordinador— ho he deixat estar i m'he estimat més de llegir el que altres, menys pudorosos, han escrit.

Volia parlar d'un blog de fa noranta anys, però n'han parlat força, i no sabria què dir-ne, potser que sembla escrit avui mateix:
«14 de març. — Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d'acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip...»

Volia parlar de blogs que acaben de néixer, però em sembla que és millor que els deixi parlar:
Notes de lletres
La matinada clara
Noves flors

Volia parlar dels llibres que he llegit o he començat a llegir..., dels versos, per exemple, de Juli Capilla:
Són les paraules que ens fan ser encara com som,
perquè som el motle precís, la mesura exacta,
de les paraules nostres.
I són aquestes, i no unes altres, les paraules
que han heretat els nostres fills i heretaran, anys a venir,
els fills dels fills dels nostres fills...
si la providència i el govern de torn
així ho permeten.

Volia parlar d'un parell d'eines molt i molt útils si navegues amb poc temps, des de la feina, per exemple: Instapaper i Taboo.

Volia parlar d'un planeta de prova que he «creat»: el planet jauss, però no sé si val la pena...

Volia parlar de tantes coses... Però res, al final res... O sí, potser sí, potser a poc a poc aquesta maleïda pantalla m'acaba d'arrencar gairebé un post...


Impedir que a los estúpidos se asocien los malvados...

Sovint em pregunten per què llegeixo el diari que llegeixo. Doncs perquè, entre altres raons, hi puc llegir articles saludables com aquest:

«Cautivos y desarmados ante las elecciones.—Antes de la cacería electoral, los cetreros de la política necesitan saber dónde está la corneja, si a la diestra o a la siniestra. Por eso encargan encuestas que, una vez interpretadas o proyectadas, permiten a los partidos augurar una victoria con las mismas garantías que da el vuelo del ave. Estos días, los editores hemos podido disponer también de nuestro muestreo, el que nos facilita la Federación de Gremios de Editores y que nos informa anualmente sobre la lectura en España, es decir, sobre la caída a plomo de la corneja, herida de muerte. Es una encuesta tan poco fiable como las de intención de voto, pero en un mundo de ciencia borrosa no veo por qué no puede tener una lectura de aproximación política.

»Las conclusiones del informe son las de siempre: sólo leen libros de modo permanente 15 millones de españoles, y leen más las mujeres, los jóvenes, los universitarios, los que tienen empleo y los que viven en ciudades de más de un millón de habitantes. ¿Qué debe votar esta población lectora? No lo sabemos, pero una parte del voto debe de ser progresista, otra conservadora y otra abstencionista. Los 23 millones que no leen (el informe cubre un universo de 38 millones de españoles mayores de 10 años) son personas por encima de los 55 años, amas de casa, jubilados, parados, gentes con estudios primarios y que viven en poblaciones que no sobrepasan los 10.000 habitantes. ¿Qué votan? Tampoco lo sabemos, pero estas categorías coinciden con el perfil histórico de los votantes conservadores.

»El informe permite, como los sondeos políticos, todo tipo de cábalas, eso sí, casi todas inútiles, porque la pregunta básica exige una respuesta unívoca. "¿Le gustan a usted los libros?" es como preguntar: "¿le gusta a usted pegar a su pareja?". Da mucha vergüenza decir la verdad. Sin embargo es seguro que algunos maltratan y otros leen. Al parecer, unos 13 millones de personas lo hacen (leer, digo) por puro entretenimiento, mientras que un millón y medio largo lee para mejorar su nivel cultural. De los 13 millones que leen por ocio, 11,5 leen novelas y cuentos y del millón y medio que leen para mejorarse, sólo ese medio lee ensayo.

»Entre los 25 libros más leídos de 2007 no hay ni una sola novela de verdadera calidad literaria. La mayor lectura se concentra en un puñado de títulos, que son los más vendidos con diferencia: La catedral del mar, Los pilares de la tierra, El Código da Vinci, La sombra del viento, Ángeles y demonios, Harry Potter ("esa horrible porquería", que dijo Harold Bloom) y similares (El Quijote y la Biblia aparecen en la lista como el séptimo y el undécimo más leídos, pero todos sabemos que se trata de un sesgo estadístico, es decir, de una mentira vergonzante. Por la misma razón, pero en sentido contrario, no aparece Mortadelo y Filemón). Entre esos 25 libros no hay ningún livre de savoir, es decir, de filosofía, ciencia, historia o crítica.

»Estos datos son compatibles con los que nos viene ofreciendo el Informe PISA: en matemáticas, ciencia y comprensión lectora, España ocupa el puesto 38 de 55 países auditados, por detrás de Polonia, Bulgaria o Grecia. Y, tras Malta y Portugal, es medalla de bronce en abandono escolar. Claro que el Informe PISA también podría estar manipulado, por lo que es recomendable desarrollar un trabajo de campo: les propongo que sigan los programas de concursos televisivos en los que se pone a prueba la formación cultural de algunos ciudadanos. Asómense ustedes, por ejemplo, al concurso llamado Pasapalabra. Se trata, para ganar un dinero, de decir las palabras que corresponden a definiciones que da el conductor del programa, desde la A a la Z. Si el concursante primero no la sabe dice "Pasapalabra" y cambia el turno al segundo. Pues bien, si dejamos de lado rarísimas excepciones, el régimen normal del concurso es así: el conductor dice, por ejemplo, "empieza por A: bebida espiritosa que se saca del vino"; respuesta: "aguardiente". Sigue el conductor pasado un turno: "empieza por B: dramaturgo español laureado con el Nobel en 1922"; respuesta: "Pasapalabra". Un turno después, "empieza por C: nombre de pila de la esposa de Sarkozy"; respuesta: "Carla". Un turno después: "empieza por D: reducción de la circulación fiduciaria"; respuesta: "Pasapalabra". Y así hasta la Z.

»La frecuentación de las categorías vacías en el informe de los editores y la de las categorías llenas en el Informe PISA, implica pensar, un esfuerzo que, como advirtió Marc Bloch, repugna a la pereza espiritual de la mayoría de los hombres. Por eso, desde antiguo, una minoría avispada, consciente de la ventaja que le daba esa pereza, la condonó en nombre de la religión y la política y dedicó su vida a meter en la cabeza de los demás, muy a menudo por el eficaz procedimiento de rompérsela, que debían abandonar la funesta manía de pensar, porque ellos ya pensaban por todos. Así nacieron los políticos y los sacerdotes, esto es, los clérigos, que pensaron por los seglares y los profanos, esto es, los legos, que no advirtieron que la ignorancia es un mal.

»Ahora los clérigos nos convocan a las urnas para la liturgia cuatrienal, pero cautivos y desarmados intelectualmente como estamos, ¿qué podemos hacer? Creen los clérigos que los legos somos analfabetos funcionales, y así nos tratan. Pero clérigos analfabetos los hay a docenas en los Parlamentos y en los Sínodos, en las Academias y en las Universidades. También nos suelen tomar por tontos, pero como establece la Segunda Ley Fundamental de la Estupidez, de Cipolla, "la probabilidad de que una persona sea estúpida es independiente de cualquier otra característica suya"; es decir, que la estupidez está uniformemente distribuida según una proporción constante. Por eso se aplica por igual a los clérigos. Entre los ministros, diputados, jueces y prelados se encuentra el más exquisito porcentaje de individuos estúpidos cuya capacidad de hacer daño al prójimo es infinitamente mayor que la de los estúpidos legos.

»Votemos lo que votemos, las elecciones generales del 9 de marzo alumbrarán una proporción constante de estúpidos entre los políticos de uno y otro signo. Eso no tiene remedio. Como no lo tiene su indigencia intelectual, que despliegan en declaraciones, debates y entrevistas. Cuando Zapatero o Rajoy son entrevistados, parecen malos estudiantes que acaban de memorizar los temas para capear el examen. Van a piñón fijo, sin salirse del guión para no desnortarse. No son capaces, al hilo de las preguntas, de hacer un quiebro al amparo de una cita literaria, una referencia científica, un dato económico ajeno a los que les han hecho memorizar. Como todos vimos en el primero de los debates, su discurso adopta las cuatro formas que, según Ferrater Mora, reviste la tontería: "la flagrante contradicción, la odiosa retórica, la terca incomprensión y la omnipresente trivialidad". Carentes de recursos, no cabe en ellos la facecia ingeniosa o el retruécano chocante. ¿Les han oído alguna vez citar a un clásico con solvencia? Quizá lo hagan en reuniones internacionales al desplegar su fabulosa capacidad para las lenguas y las culturas extranjeras.

»Así están las cosas. Prendidas con los alfileres de nuestra venerable indigencia y de su fatal simpleza. Es comprensible que estemos tentados de pedir el finiquito. Pero nos equivocaríamos. Porque el 9 de marzo sí hay algo que podemos hacer los legos y que tiene todo el sentido: impedir que a los estúpidos se asocien los malvados, aquellos que, con engaños y zalemas, buscan un beneficio para sí a costa del perjuicio de muchos otros. Como Aznar, que nos llevó a la guerra sin nosotros quererlo; como Acebes, que no nos supo proteger del terrorismo islámico y quiso engañarnos endosándoselo a ETA; como Cañete, que culpa a los inmigrantes del colapso de la sanidad pública; como Rouco, que clama contra el matrimonio civil de los homosexuales pero calla ante sus sicarios pedófilos; como Rajoy, que se presenta sin vergüenza como el defensor de los "currantes"...

»Esta vez, votemos contra. Aunque sólo sea por defender nuestra inteligencia insultada, para que no tengamos que decirnos nunca, como los labriegos de mi segunda patria, "Mexan enriba de nós e hai que dicir que chove" [Nos mean encima y hay que decir que llueve].»

Gonzalo Pontón, a El País, 05/03/2008.

Hi estic bastant d’acord, però estic una mica fart d’haver de votar, si voto, sempre en contra...

[Una notícia excel·lent.]



La llengua nòmada

«Quan, als anys setanta, vaig comprar el llibre on apareixia el meu primer relat traduït a l’estranger, una elegant antologia israeliana titulada Escriptors jueus en llengua romanesa, em va irritar el títol que havien triat per al recull. Jo em considerava un escriptor romanès, ni més ni menys, la qüestió de la meva «etnicitat» només em concernia a mi. Amb el temps, he descobert que sovint hom aplica als escriptors classificacions diferents d’aquella, essencial, de la llengua. Black writer, jewish writer, catholic writer, woman writer, lesbian writer, communist writer. Val a dir que se subdivideixen sobre la base de la «identitat» del grup social al qual reivindiquen la pertinença, no sobre la base de l’«entitat» essencial de la seva interioritat, la llengua.

»Esdevens, de mica en mica, allò que et diuen contínuament que ets? Que potser m’he tornat, amb el temps, un escriptor americà en llengua romanesa? O per ventura l’exiliat que sóc ha esdevingut un escriptor jueu americà en llengua romanesa o un escriptor jueu i americà en llengua romanesa? O bé un escriptor romanès a Amèrica? O bé només un escriptor a l’exili, com ja era abans d’exiliar-me?»

Norman Manea, La llengua nòmada.

Glenn Gould: un retrat (en sis parts)

«Vaig escoltar la seva interpretació de les Variacions Goldberg i vaig pensar que amb aquesta interpretació havia cregut haver-se fet immortal i que segurament ho havia aconseguit, vaig pensar, perquè no em puc imaginar que hi hagi hagut mai cap pianista, tret d'ell, que interpretés les Variacions Goldberg com ell, vull dir tan genialment com Glenn [Gould].»

El malaguanyat, Thomas Bernhard; traducció de Joan Fontcuberta.



I


II


III


IV


V


i VI




De cara a la mort

Sonet escrit de cara a la mort

En els cercles concèntrics del teu iris,
com en l'aigua agitada per un roc,
jo veig la meva imatge entre deliris,
segur només d'haver arribat enlloc.

La diminuta arena dels martiris
i les pedres brillants de gebre i foc
encenen les ciutats de cementiris
que habiten les fondàries d'aquest lloc.

El dia que es farà l'aigua quieta
i el teu ull serà net com un espill
contemplaré la meva faç perfeta.

I després del moment del gran perill,
amb la boca negada, i capgirat,
vindré a raure al teu fons d'eternitat.

J.P.F.


Més: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10...

I aquí, la veu de l'alquimista —gràcies a Vilaweb.

A Lletra, a El País, a la Viquipèdia...

La paraula


Escribo

en defensa del reino
del hombre y su justicia. Pido
la paz
y la palabra. He dicho
«silencio»,
«sombra»,
«vacío»
etcétera.
Digo
«del hombre y su justicia»,
«océano pacífico»,
lo que me dejan.
Pido
la paz y la palabra.

Blas de Otero




Gastronomia

Després d'uns quants mesos de dejuni forçós, he tornat a consumir —amb moderació, que no em reprenguin— les menges prohibides de la pila d'àpats literaris pendents. He hagut de deixar, però, el primer plat, l'últim llibre de Melcior Comes, a la pàgina 80. Després de l'opípar tiberi literari de Les benignes, La batalla de Walter Stamm em sembla un reescalf indigest. Potser la culpa no és del cuiner, ni dels ingredients, ni de la presentació del plat, sinó del tip del menjador. Amb el sabor del plat cuinat per Littell encara a les papil·les gustatives, la proposta gastronòmica de Melcior Comes, tot i l'anomenada del cuiner, no m'abelleix. Potser un altre dia, però no pas avui, no pas amb Max Aue encara al païdor. En fi, guardo el llibre en un tàper a la nevera. I em sap greu: normalment els llibres que guardo en tàpers a la nevera s'acaben florint... Per cert, amb motiu de la publicació a Alemanya del llibre de Littell, el Frankfurter Allgemeine Zeitung ha organitzat un banquet literari d'upa. Oportunisme? Màrqueting? Potser només celebració de la literatura... [I aquí, un pica-pica benintencionat...]

En un tres i no res —quatre viatges en metro i un cafetó—, per fer-me passar la gana, m'he cruspit La vida privada de los árboles, d'Alejandro Zambra, un suculent refrigeri. Tot i la poca fortuna del títol, la prosa minimalista del cuiner de Bonsái confirma l'exquisitat del paladar dels xefs d'Anagrama —malgrat la presència de menjussa poc recomanable en la seva carta editorial.

Com a aperitiu, llegeixo que George Steiner publica un llibre de plats que no ha cuinat. En parla Pierre Assouline. Un altre xeflis, a la llista; més literatura.

I més literatura, encara, per tastar. Josep Porcar, excel·lent mestre dels fogons, delicat i innovador, anuncia la publicació a internet del seu darrer receptari de poemes. Les raons, a la Nota de l'autor:

«De Sant Cugat a Gandia passant per Burjassot, no m’intimida gens confessar que Els estius és un poemari que s’ha passejat abans per les mans de tres jurats, de diferents premis literaris, que van fallar a favor d’uns altres poemaris potser més meritoris que aquest. I d’alguna manera —diners i honors a banda— van fer bé de no premiar-lo, animant-me així a publicar els versos en Internet, on probablement seran compartits per un públic lector molt més nombrós i divers que el d’una llibreria tradicional. Tot i l’aparició dels blogs de lletres com a nou mitjà de comunicació entre escriptors i lectors, el gremi encara es mira avui amb escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja ha demostrat ser capaç de trencar amb les cadenes mercantils i les propietats poc intel·lectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística i, com no, la literatura, convertint el llibre en un producte poc cultural i l’autor en una marca comercial sovint mancada de certes garanties.

»Aquest llibre representa, en part, un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país, les quals podríem resumir, sense por d’equivocar-nos, amb la màxima mínima de «si no guanyes no publiques». Aquesta iniciativa vol demostrar, si més no, que la comunicació entre poetes i lectors no té per què afrontar-se eternament com una qüestió de supervivència d’una espècie protegida. Anem de bòlit si encara pensem que la poesia no té cap altre remei que sobreviure gràcies als precaris canals de publicació existents perquè, en fi, la poesia, ja se sap, és com és i patirà sempre aquesta malaltia congènita que alguns han arribat a creure fins i tot glamurosa, connatural a un cert concepte de bohèmia. Aquestos canals arcaics, tan sensibles al tràfic d’influències, tot i que han estat útils fins ara per a la difusió de la lírica, no han pogut superar la situació d’agonia permanentment festiva en què es troba actualment l’edició de poesia, si més no la catalana.

»Lluny com estic d’erigir-me en redemptor d’uns conflictes que solament el temps decidirà, deixe ací els meus versos amb l’esperança d’arribar a commoure a algú amb els sentiments que jo mateix vaig sentir en escriure’ls.»
Els poemes d'Els estius, per llepar-se'n els dits, per emporcar-se'n la boca, per sucar-hi pa... I, d'acompanyament, la música, per exemple, d'aquí.

Em sembla que potser té raó Cesare Garboli:
«Esistono, secondo me, gli scrittori-scrittori e gli scrittori-lettori. Lo scrittore-scrittore lancia le sue parole nello spazio, e queste parole cadono in un luogo sconosciuto. Lo scrittore-lettore va a prendere quelle parole e le riporta a casa, come Vespero le capre, facendole riappartenere al mondo che conosciamo
Al mondo che conosciamo? En fi... Visca la R/evolució!!!