Febre

Necessitava un llarg cap de setmana per tancar la carpeta, una carpeta que feia massa temps que era oberta i que havia de tancar definitivament, per continuar endavant. Havia de buidar completament «la» neurona, per poder-la tornar a omplir. Necessitava fer moltes coses i no fer res, no pensar en res, no estar pendent de res, per desbloquejar, per netejar del tot —del tot— la ment.

El cos ja havia fet net. Un dia em vaig llevar fet una coca, a trenta-vuit de febre. Després d'acomiadar els nens, que marxaven carregats cap a l'escola, i de trucar a la feina, que no hi aniria, que m'havia llevat fet una coca, a trenta-vuit, em vaig quedar clapat al sofà. Cap a migdia, el timbre de casa em va despertar d'un son apegalós inquiet feixuc. El carter em portava l'última comanda que havia fet a Amazon. Vaig desembolicar el paquet: les Microfictions, de Régis Jauffret; La mécanique du coeur, de Mathias Malzieu, el llibre i el disc, i també l'esperadíssim, després de l'excel·lent L'adversaire, del 2000!!!, Un roman russe, d'Emmanuel Carrère. En vaig llegir el text de la coberta:

«La bogeria i l'horror han obsessionat la meva vida. Els llibres que he escrit no parlen de res més. Després de L'adversaire, ja no podia més. En vaig voler escapar. Em va semblar escapar-ne estimant una dona i fent una investigació. La investigació se centrava en el meu avi matern, que després d'una vida tràgica va desaparèixer la tardor de 1944, i, molt probablement, per alguna raó relacionada amb el col·laboracionisme. Era el secret de la meva mare, el fantasma que turmentava la nostra família.

»Per exorcitzar aquest fantasma, vaig haver de seguir tot de camins arriscats. Em van arrossegar fins a un petit poble perdut de Rússia on em vaig quedar força temps, a l'aguait, a esperar que arribés alguna cosa. I aquesta cosa va arribar: un crim atroç. La bogeria i l'horror, una altra vegada...»

Lectura, de la bona, doncs, per a estona. Però no, no estava en condicions de capbussar-m'hi. No fins que no fes net, no fins que no tanqués definitivament la carpeta oberta. Em vaig estimar més, ves, mirar d'acabar El misteri de l'amor. Sí, una lectura ben poc original, però que s'adeia més amb el meu estat. Empiocat llangorós enfebrat, em vaig deixar portar per la musiqueta del llibre de Joan Miquel Oliver, com una cançó d'Antònia Font de 180 pàgines:

«quina quantitat de plàstic senyora, quina meravella, el meu material preferit, la forma, la textura i tots els colors del món, quin mal ús de la paraula no?, "això és de plàstic" com si fos de merda, i jo francament, no me puc imaginar res millor, tots els que teniu fills ho sabeu, quin descobriment, aquestes palanganes de cotxets, trenta cotxes-6€, els quits de neteja, els quits per anar a la platja, color carabassa, blau, verd i groc, normalment, les sandàlies, les pilotes, els tazos, els pianos, els clarinets, les flautes, els tambors, els parcs infantils, els tricicles, les disfresses, perruques, capells, màscares, globus, tot de plàstic, els mcdonalds, els estels, tota la família dels tapers, d'aquests grossos per guardar sabates, a les ferreteries tot de plàstic, els bolis, els foguers bic de trenta colors per triar, els playmobils, els spidermans, els powerrangers.... i els pokemons, per favor... heu tingut mai un pokemon a les mans? en fi, no insistiré...»
Havia d'acabar aquell llibre, havia de fer net, havia de tancar la carpeta. I tornar a començar...


2 comentaris:

  1. ... Vaig descobrir Dionysos amb Monsters in love, m'agraden molt. La lectura de La mecanique va molt a poc a poc (el francès em costa), però, de moment m'està agradant...

    ResponElimina
  2. digue'm ariadna: no m'hi he posat encara, amb Malzieu; Carrère ha passat davant. El disc, però, m'agrada...

    ResponElimina

Digues, digues...