De triar

Després d’un matí intens de cafès —l’últim, al bar del Parlament, amb en Carles Puigdemont, diria, tuitejant?, a l’altre cap de la barra— i converses de passadís, necessito caminar.

M’endollo a l’ipod que em vaig regalar —que crec que me’l mereixo— i em poso «1er réveil par temps de guerre», ben fort. No vull sentir res que vingui de fora; vull desconnectar de l’exterior. La música de Tiersen. I els meus pensaments, el rum-rum dels meus pensaments, la tímbala-tàmbala dels meus pensaments. I prou. I caminar, caminar no sé cap a on, caminar. Caminar em serveix per ordenar, per anar arxivant cada intuïció, cada informació, cada sensació, cada paraula en l’engrama corresponent, en la capseta que toca.

Al final, al capdavall dels capdavalls, els meus pensaments i jo hem arribat a una cruïlla. I en una cruïlla s'ha de triar: a la dreta o a l'esquerra, cap amunt o cap avall... I triar no és trair, que deia aquell, però triar és renunciar; triar és un sí i és un no i és un no que no és un no ni és un sí; triar és un quisapquè, un potserhauria, un llàstimaque...

I els meus pensaments i jo hem de triar entre un ensfariagràciaque i un quèfaremsensetu; entre bojos savis coneguts i savis bojos per conèixer... I els meus pensaments dubten vacil·len trontollen grinyolen s'ennueguen s'ofeguen es col·lapsen em torturen... I jo camino, perquè caminar em serveix per fugir, per ordenar, per anar arxivant...

Trec un llibre del sarró. Com que a hores d'ara ja no canviaré el costum de fer servir la bossa com a magatzem portàtil de llibres discos diaris revistes articles blocs llibretes i anotacions inútils, m'he comprat un sarró. És més petit que la motxilla, més pràctic. Hi podré portar, doncs, menys coses inútils. I l'espinada m'ho agrairà.

El llibre: El fred íntim del silenci, de Montserrat Abelló. L'obro a l'atzar. En llegeixo un poema:
Un camí

Un camí,
un altre camí.

Dues ratlles que
s'encreuen

i tu plantada
allà, al bell mig.

Sense saber
on dirigir-te.
Ve-t'ho aquí.

Com que no tinc ganes de tornar, encara, no, a la feina, em fico en un cafè fosc. Hi ha música. Apago l'ipod. Sona una cançó antiga, una cançó horrible, hortera, tonta, cutre: «Devórame»; una cançó que, ves per on, resulta que és important per mi, més del que els meus pensaments es pensen; una cançó lligada a una tria antiga de què no em penedeixo.

Potser m'equivocaré. Però no penso escoltar els meus pensaments. Triaré el que jo voldré. I no, no els escoltaré, els meus pensaments. I segurament potser m'equivocaré. Però hauré triat jo el que jo voldré; hauré triat jo el sí o el no que no és un no que no és un sí que és un sí que és un no que no és...

3 comentaris:

  1. Així, amb dos pebrots! Qui tingués la seva determinació, senyor Jauss. N'hi ha que optem per la paràlisi, i és un infern.

    ResponElimina
  2. M'agradaria pensar que penses que no t'equivoques.
    Tu sí que ets un savi boig conegut, i també per conèixer, què carai!, que et dones de mica en mica, a gotims.
    Hi ha qui va escriure: "Un camí / quina cosa més curta de dir / i més llarga de seguir"
    Ànims, que això ja s'acaba. O no...

    ResponElimina
  3. Moltes vegades he reflexionat sobre el fet de triar. Poder triar ens fa sentir relativament lliures però també, de vegades, ens fa patir. Crec jo.

    ResponElimina

Digues, digues...