La llengua nòmada

«Quan, als anys setanta, vaig comprar el llibre on apareixia el meu primer relat traduït a l’estranger, una elegant antologia israeliana titulada Escriptors jueus en llengua romanesa, em va irritar el títol que havien triat per al recull. Jo em considerava un escriptor romanès, ni més ni menys, la qüestió de la meva «etnicitat» només em concernia a mi. Amb el temps, he descobert que sovint hom aplica als escriptors classificacions diferents d’aquella, essencial, de la llengua. Black writer, jewish writer, catholic writer, woman writer, lesbian writer, communist writer. Val a dir que se subdivideixen sobre la base de la «identitat» del grup social al qual reivindiquen la pertinença, no sobre la base de l’«entitat» essencial de la seva interioritat, la llengua.

»Esdevens, de mica en mica, allò que et diuen contínuament que ets? Que potser m’he tornat, amb el temps, un escriptor americà en llengua romanesa? O per ventura l’exiliat que sóc ha esdevingut un escriptor jueu americà en llengua romanesa o un escriptor jueu i americà en llengua romanesa? O bé un escriptor romanès a Amèrica? O bé només un escriptor a l’exili, com ja era abans d’exiliar-me?»

Norman Manea, La llengua nòmada.

Glenn Gould: un retrat (en sis parts)

«Vaig escoltar la seva interpretació de les Variacions Goldberg i vaig pensar que amb aquesta interpretació havia cregut haver-se fet immortal i que segurament ho havia aconseguit, vaig pensar, perquè no em puc imaginar que hi hagi hagut mai cap pianista, tret d'ell, que interpretés les Variacions Goldberg com ell, vull dir tan genialment com Glenn [Gould].»

El malaguanyat, Thomas Bernhard; traducció de Joan Fontcuberta.



I


II


III


IV


V


i VI




De cara a la mort

Sonet escrit de cara a la mort

En els cercles concèntrics del teu iris,
com en l'aigua agitada per un roc,
jo veig la meva imatge entre deliris,
segur només d'haver arribat enlloc.

La diminuta arena dels martiris
i les pedres brillants de gebre i foc
encenen les ciutats de cementiris
que habiten les fondàries d'aquest lloc.

El dia que es farà l'aigua quieta
i el teu ull serà net com un espill
contemplaré la meva faç perfeta.

I després del moment del gran perill,
amb la boca negada, i capgirat,
vindré a raure al teu fons d'eternitat.

J.P.F.


Més: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10...

I aquí, la veu de l'alquimista —gràcies a Vilaweb.

A Lletra, a El País, a la Viquipèdia...

La paraula


Escribo

en defensa del reino
del hombre y su justicia. Pido
la paz
y la palabra. He dicho
«silencio»,
«sombra»,
«vacío»
etcétera.
Digo
«del hombre y su justicia»,
«océano pacífico»,
lo que me dejan.
Pido
la paz y la palabra.

Blas de Otero




Gastronomia

Després d'uns quants mesos de dejuni forçós, he tornat a consumir —amb moderació, que no em reprenguin— les menges prohibides de la pila d'àpats literaris pendents. He hagut de deixar, però, el primer plat, l'últim llibre de Melcior Comes, a la pàgina 80. Després de l'opípar tiberi literari de Les benignes, La batalla de Walter Stamm em sembla un reescalf indigest. Potser la culpa no és del cuiner, ni dels ingredients, ni de la presentació del plat, sinó del tip del menjador. Amb el sabor del plat cuinat per Littell encara a les papil·les gustatives, la proposta gastronòmica de Melcior Comes, tot i l'anomenada del cuiner, no m'abelleix. Potser un altre dia, però no pas avui, no pas amb Max Aue encara al païdor. En fi, guardo el llibre en un tàper a la nevera. I em sap greu: normalment els llibres que guardo en tàpers a la nevera s'acaben florint... Per cert, amb motiu de la publicació a Alemanya del llibre de Littell, el Frankfurter Allgemeine Zeitung ha organitzat un banquet literari d'upa. Oportunisme? Màrqueting? Potser només celebració de la literatura... [I aquí, un pica-pica benintencionat...]

En un tres i no res —quatre viatges en metro i un cafetó—, per fer-me passar la gana, m'he cruspit La vida privada de los árboles, d'Alejandro Zambra, un suculent refrigeri. Tot i la poca fortuna del títol, la prosa minimalista del cuiner de Bonsái confirma l'exquisitat del paladar dels xefs d'Anagrama —malgrat la presència de menjussa poc recomanable en la seva carta editorial.

Com a aperitiu, llegeixo que George Steiner publica un llibre de plats que no ha cuinat. En parla Pierre Assouline. Un altre xeflis, a la llista; més literatura.

I més literatura, encara, per tastar. Josep Porcar, excel·lent mestre dels fogons, delicat i innovador, anuncia la publicació a internet del seu darrer receptari de poemes. Les raons, a la Nota de l'autor:

«De Sant Cugat a Gandia passant per Burjassot, no m’intimida gens confessar que Els estius és un poemari que s’ha passejat abans per les mans de tres jurats, de diferents premis literaris, que van fallar a favor d’uns altres poemaris potser més meritoris que aquest. I d’alguna manera —diners i honors a banda— van fer bé de no premiar-lo, animant-me així a publicar els versos en Internet, on probablement seran compartits per un públic lector molt més nombrós i divers que el d’una llibreria tradicional. Tot i l’aparició dels blogs de lletres com a nou mitjà de comunicació entre escriptors i lectors, el gremi encara es mira avui amb escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja ha demostrat ser capaç de trencar amb les cadenes mercantils i les propietats poc intel·lectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística i, com no, la literatura, convertint el llibre en un producte poc cultural i l’autor en una marca comercial sovint mancada de certes garanties.

»Aquest llibre representa, en part, un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país, les quals podríem resumir, sense por d’equivocar-nos, amb la màxima mínima de «si no guanyes no publiques». Aquesta iniciativa vol demostrar, si més no, que la comunicació entre poetes i lectors no té per què afrontar-se eternament com una qüestió de supervivència d’una espècie protegida. Anem de bòlit si encara pensem que la poesia no té cap altre remei que sobreviure gràcies als precaris canals de publicació existents perquè, en fi, la poesia, ja se sap, és com és i patirà sempre aquesta malaltia congènita que alguns han arribat a creure fins i tot glamurosa, connatural a un cert concepte de bohèmia. Aquestos canals arcaics, tan sensibles al tràfic d’influències, tot i que han estat útils fins ara per a la difusió de la lírica, no han pogut superar la situació d’agonia permanentment festiva en què es troba actualment l’edició de poesia, si més no la catalana.

»Lluny com estic d’erigir-me en redemptor d’uns conflictes que solament el temps decidirà, deixe ací els meus versos amb l’esperança d’arribar a commoure a algú amb els sentiments que jo mateix vaig sentir en escriure’ls.»
Els poemes d'Els estius, per llepar-se'n els dits, per emporcar-se'n la boca, per sucar-hi pa... I, d'acompanyament, la música, per exemple, d'aquí.

Em sembla que potser té raó Cesare Garboli:
«Esistono, secondo me, gli scrittori-scrittori e gli scrittori-lettori. Lo scrittore-scrittore lancia le sue parole nello spazio, e queste parole cadono in un luogo sconosciuto. Lo scrittore-lettore va a prendere quelle parole e le riporta a casa, come Vespero le capre, facendole riappartenere al mondo che conosciamo
Al mondo che conosciamo? En fi... Visca la R/evolució!!!

Enmig d'un paràgraf...

«El lloc més bonic per mi no és Dublín o Galway, Irlanda o Espanya: és estar enmig d’un paràgraf. En un autobús, anant cap a casa, quan l’última frase encara et ressona a les orelles, i res importa més que posar bé un adverbi. Sempre cercant. Aquesta és la meva felicitat, l’escriptura...»


Jaime O’Neill

Paraules

Si estudio a casa, a l'estudi atapeït de discos, de papers, de llibres, a la ingovernable biblioteca caòtica, llaminera i golosa, és fàcil que em distregui, que posi un disc, que obri un llibre, o dos, que desatengui momentàniament les «obligacions», les feixugues obligacions, que abandoni les paraules grises, i sàvies, però grises, dels manuals que manego i manejo, i que em lliuri a les paraules aspres, a les paraules suaus, a les paraules desolades, a les paraules recer, a les paraules parany, a les paraules tresor, a les paraules soles i desemparades que m'envolten...

«Las palabras llegan muchas veces solas y desamparadas hasta el poema, como si hubieran tenido que cruzar a nado un peligroso río, o como si hubieran llegado corriendo, perseguidas por un poderoso ejército. Debemos entonces acogerlas, alimentarlas, darles calor, buscarles compañía. ¡Que se tomen el tiempo que quieran para descansar! Ya nos dirán después a qué han venido...»
De Diario de un acercamiento, de Vicente Valero.

[Gràcies, Mai donis per finit...]

Coral romput

Anit vaig anar al teatre. Feia molt —molt— de temps que no hi anava. Tenia una cita amb un poeta. Bé, amb les paraules del poeta:

«Des de la meua bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gràcies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgràcies,
per l’esperança, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allò que hi ha dessota una paraula...»

Coral romput. Vicent Andrés Estellés. Al Lliure. Extraordinari.