Si estudio a casa, a l'estudi atapeït de discos, de papers, de llibres, a la ingovernable biblioteca caòtica, llaminera i golosa, és fàcil que em distregui, que posi un disc, que obri un llibre, o dos, que desatengui momentàniament les «obligacions», les feixugues obligacions, que abandoni les paraules grises, i sàvies, però grises, dels manuals que manego i manejo, i que em lliuri a les paraules aspres, a les paraules suaus, a les paraules desolades, a les paraules recer, a les paraules parany, a les paraules tresor, a les paraules soles i desemparades que m'envolten...
«Las palabras llegan muchas veces solas y desamparadas hasta el poema, como si hubieran tenido que cruzar a nado un peligroso río, o como si hubieran llegado corriendo, perseguidas por un poderoso ejército. Debemos entonces acogerlas, alimentarlas, darles calor, buscarles compañía. ¡Que se tomen el tiempo que quieran para descansar! Ya nos dirán después a qué han venido...»
[Gràcies, Mai donis per finit...]
Aish, que em posaré vermella...
ResponEliminaLes paraules, soles, estan indefenses i naveguen sense destí. Se les ha d'agombolar, acaronar, amanyagar i dur a bon port per fer-les lluir amb tota la força.
Quan és l'hora H?
ResponElimina