La llengua nòmada

«Quan, als anys setanta, vaig comprar el llibre on apareixia el meu primer relat traduït a l’estranger, una elegant antologia israeliana titulada Escriptors jueus en llengua romanesa, em va irritar el títol que havien triat per al recull. Jo em considerava un escriptor romanès, ni més ni menys, la qüestió de la meva «etnicitat» només em concernia a mi. Amb el temps, he descobert que sovint hom aplica als escriptors classificacions diferents d’aquella, essencial, de la llengua. Black writer, jewish writer, catholic writer, woman writer, lesbian writer, communist writer. Val a dir que se subdivideixen sobre la base de la «identitat» del grup social al qual reivindiquen la pertinença, no sobre la base de l’«entitat» essencial de la seva interioritat, la llengua.

»Esdevens, de mica en mica, allò que et diuen contínuament que ets? Que potser m’he tornat, amb el temps, un escriptor americà en llengua romanesa? O per ventura l’exiliat que sóc ha esdevingut un escriptor jueu americà en llengua romanesa o un escriptor jueu i americà en llengua romanesa? O bé un escriptor romanès a Amèrica? O bé només un escriptor a l’exili, com ja era abans d’exiliar-me?»

Norman Manea, La llengua nòmada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues, digues...