Sonet escrit de cara a la mort
En els cercles concèntrics del teu iris,
com en l'aigua agitada per un roc,
jo veig la meva imatge entre deliris,
segur només d'haver arribat enlloc.
La diminuta arena dels martiris
i les pedres brillants de gebre i foc
encenen les ciutats de cementiris
que habiten les fondàries d'aquest lloc.
El dia que es farà l'aigua quieta
i el teu ull serà net com un espill
contemplaré la meva faç perfeta.
I després del moment del gran perill,
amb la boca negada, i capgirat,
vindré a raure al teu fons d'eternitat.J.P.F.
Més: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10...
I aquí, la veu de l'alquimista —gràcies a Vilaweb.
A Lletra, a El País, a la Viquipèdia...
No sé si és més bèstia quan arriba sense avisar o quan s'anuncia...
ResponEliminaBon homenatge.
ResponElimina