Autocitació

Per a un llibre que diu que diuen que ha de sortir a la primavera —i que ha de ser el més venut per Sant Jordi, diuen— em demanen un post d'aquest blog. Com que tinc molt poc temps i com que el meu millor defecte és la falta de memòria —excurs: segons els teòrics de la cosa, resulta que hi ha dues menes de memòria: una memòria en brut, desordenada i caòtica, on hi ha tots els records, i un segon nivell de memòria, una memòria selectiva, que tria de la memòria en brut els records que «ens interessen»; en fi, que dec tenir molta memòria de la bruta, jo, però poca de selectiva...—, en comptes de fer el que hauria de fer, que és tornar a llegir els cinc-cents seixanta posts que a poc a poc han anat fent L'efecte Jauss, rellegeixo només els posts amb més comentaris; em sembla que més que el nombre de visites són els comentaris —segons quina mena de comentaris, esclar— els millors indicadors de la —ehem— «qualitat» dels posts.

Un dels posts que té més comentaris —i dels seguidors més fidels d'aquest blog: belart, subal, violette, elquevaietvaigdir, toni ibàñez, flaneuse...— és un dels pocs posts que més o menys recordava —era a la part de dalt de la memòria bruta, suposo.

Més ben dit, més que el contingut, recordava més o menys el «moment» de l'escriptura del post: acabava de rebre una mala notícia, estava pioc, preocupat, una mica trist, bastant emprenyat... Em vaig posar a l'ordinador i el post va sortir a raig, com si teclejar fos un lenitiu —que ho és, sovint—, com si les paraules fossin un conjur o un amulet... Vaig interrompre l'escriptura del post una vegada o dues, com a màxim. Quan vaig acabar, quan se'm van acabar les paraules, vaig respirar profundament. Em sentia millor, bé. Em vaig aixecar, vaig fer una volta per casa: el meu petit món estava en ordre, fora de perill. Vaig rellegir el post, potser vaig posar o treure una coma, vaig consultar el diccionari, vaig canviar una paraula i vaig prémer el botó de publicar...

El post en qüestió és aquest. No sé si és el «millor»; a mi encara m’agrada.

La ciutat

Surto tard de la feina. En lloc d'anar cap a casa haig d'anar a l'òptica, que és a Barcelona. Em trobo, esclar, l'homenet petit i tímid, amb el barret, envoltat de policia i de curiosos, que a l'ombra de Santa Maria del Mar roda escenes d'una pel·lícula, diuen, però que sembla un sainet —subvencionat. M'agraden les seves pel·lícules, m'agraden molt, sobretot les que el títol és un nom propi: Manhattan, Annie Hall, Zelig, Hannah i les seves germanes, Alice... Però em fa una mica de llàstima veure en què s'ha —l'hem— convertit. El deixo amb els seus àngels i amb els seus dimonis. Pujo Argenteria amunt, plaça de l'Àngel, Llibreteria, carrer del Call, la Rambla... Barcelona bull. Com que avui no tinc —gaire— pressa —els nens són a Arbúcies, amb la C. i els avis—, vaig cap a Discos Castelló. Fa molt de temps que no em compro discos. Gràcies o per culpa de l'Emule i de l'Itunes. Abans d'entrar em poso un límit: 40 euros. Al cap d'una bona estona surto: 41,95 euros. Tres discos, tres estils, tres llengües, tres maneres de veure el món. Entro en una llibreria. Remeno. Llegeixo contraportades, primers paràgrafs... Les hores passen amb alegria. No em compro res. No tinc temps de llegir, ara. I tinc una pila considerable de lectures endarrerides que no sé quan podré començar. Em fa mal el cul, avui. Ahir em vaig haver devacunar del tètanus. Un clau rovellat i traïdor em va travessar, de nit, el plàstic de la sola de la xancleta i em va foradar el peu. L'infermer que em va vacunar ja em va avisar. El cul. M'assec com puc.I em prenc un granissat de llimona. A la plaça Catalunya un estol debanderes roges... Un estol de banderes roges? Potser és que roden una altra pel·lícula. O un espot... La ciutat ha canviat; ja no és el que era. Jo també he canviat; ja no sóc el que era. No em sap greu. Les ciutats canvien, malgrat tot. Tot canvia. Tots canviem. Malament, si no. I tot continua igual. La ciutat és ara un batibull de gent diversa; però ja ho era, un batibull de gent diversa, i sempre ho serà. El canvi; la ciutat dels canvis. La millor ciutat del món: la ciutat puta i la ciutat senyora; la ciutat golfa i la ciutat elegant, la ciutat bruta i la ciutat neta; la ciutat dels okupes i la ciutat dels especuladors, la ciutat dels pispes i la ciutat dels lladres; la ciutat que atrau i la ciutat que repel·leix; la ciutat dels blancs, la ciutat dels negres, la ciutat dels foscos, la ciutat dels grisos, la ciutats dels rojos, la ciutat dels clars, la ciutat dels verds, la meva ciutat; la ciutat de la Rambla dels Estudis, la ciutat de la Rambla del Raval, la Prashan Rambla; la ciutat dels mòbils i la ciutat dels locutoris; la ciutat pobra i la ciutat benestant; la ciutat dels brètols i la ciutat dels gamberros; la ciutat cosmopolita i la ciutat provinciana; la ciutat del mar i la ciutat de la muntanya; la ciutat dels pisos pastera i la ciutat de les habitacions d'hotel a tres-cents euros la nit; la ciutat que m'agrada, la ciutat que m'irrita, la ciutat que vull, la ciutat que no em vol, la meva ciutat; la ciutat on viu la gent que estimo i la ciutat on viu gent que, potser, odio; la ciutat estranya, la ciutat normal; la ciutat on van néixer els meus pares, la ciutat on no ha nascut cap dels meus fills; la ciutat dels bars, la ciutat de les pixarades, la ciutat de les bicis, la ciutat del vici; la ciutat dels uns i la ciutat dels altres; la ciutat dels matahambres, de les pizzes, dels pintxos, de les coques de La Montserratina, dels kebabs, dels entrepans de pernil, dels xauarmes, dels rotlles de primavera... Les hores passen, el sol es pon. Tinc feina, encara. Haig de preparar la bossa per marxar. Demà. I deixar per uns dies la ciutat imperfecta, la ciutat que potser estimo, la meva ciutat...



Nadala

Diu que és Nadal, i que el 2008 ha de ser feliç...

Però segons Rabelais:

«Ceste année les aveugles ne verront que bien peu, les sourdz oyront assez mal: les muetz ne parleront guières: les riches se porteront un peu mieulx que les pauvres, & les sains mieulx que les malades.

»Plusieurs moutons, boeufz, pourceaulx, oysons, pouletz & canars, mourront & ne sera sy cruelle mortalité entre les cinges & dromadaires.

»Vieillesse sera incurable ceste année à cause des années passées.»

La nadala: la «Simfonia núm 1» de Pau Riba, del disc Dioptria, per exemple.


Barcelona

«Se reconoce entonces que a los grupos y a los individuos el territorio sólo les puede pertenecer en base a esa tarea poética que consiste en localizar —es decir, dotar de memoria— el cruce entre dos itinerarios y asignarle así a ese punto una significación. Cada cual traza su propio mapa mental de la ciudad, que puede coincidir con los otros planos en sus puntos de referencia, pero no en su organización. Ese ejercicio es aquel que el orden político hace por usurpar, sobreponiendo sus propias producciones simbólicas a las que constantemente generan los practicantes de lo urbano —moleculares o masivos—, que penetran y colonizan el espacio urbano con innumerables memorias aparentemente menores. Es para vigilar y domesticar esa máquina de pensar en que deviene toda ciudad que la política procura imponer sus alternativas y, con tal fin, lleva a cabo una auténtica ocupación simbólica de la ciudad. Contra el murmullo de las calles y las plazas, contra los emplazamientos efímeros y las trayectorias en filigrana, contra la infinita e inabarcable red latente que trazan las evocaciones multiplicadas de las microsociedades y los individuos que conforman la diversidad contradictoria de la ciudad, el poder político ocupa la ciudad e intenta sobreponer, instituyendo sus propios nudos de sentido, la ilusión de su autoridad.»

Manuel Delgado, La ciudad mentirosa: Fraude y miseria del «modelo Barcelona».

Poetes

«Déu des del Sinaí va manar als homes que no usessin el Seu Sant Nom en va. No sé per què els poetes han d'ésser en aquest punt no diré més pecadors, però sí en tot cas menys discrets que els altres artistes (fora de certs músics). ¿Qui nega que en dos mots vivents, feliços, que ajunti un home, poeta o no, ha intervingut una il·luminació inefable? Però ¿no és així per a tota obra del treball humà fins el de l'artista més modest? ¿A què ve tanta fatuïtat per part de certs poetes —o de llurs turiferaris— i exclamar que perquè un vers els ha sortit sublim, ja són uns profetes pels quals Déu parla, i pretendre que verb i Verb són si fa no fa la mateixa essència i tenen la mateixa virtut? ¿No ens vénen igualment de Déu la intel·ligència i la raó i la voluntat i tot allò altre que certs ingenus o certs farsants volen bandejar del procés de la creació poètica, i que al capdavall no hi fan sinó vigilar per distingir el que és autèntic del que no ho és o sostenir el poeta en la seva accesi?»
Carles Riba



«Claro, vieja amiga, he leído a Pound y Eliot y Cummings y soy capaz de derramar palabras elegantes, véase a continuación: la renquera espática del ensimismamiento en las frases metempíricas constituye la horquilla capciosa de los altos búlgaros, y yo soy el último en desacreditar o censurar el misterio y el descenso en barrena del lenguaje, es sencillamente que saliendo de los mataderos y las casas de putas marchito e impugnado con anticipo —la placenta debe desaparecer, y la intorsión y las divinas patrañas, y también... los eunucos, las algalias, los claustros de lacayos, los manantiales de lavanda, las sirenas oblicuas, todo aquello vilmente siroco y lloroso
debe desaparecer
debe desaparecer
debe desaparecer
y el precio de la sangre no es suficiente, ni la elegante huida a la carrera de conejos o ratas o genios—
mira: el juego ha terminado:
vamos a deshacernos de la grasa sobrante,
y a morir.»
Charles Bukowski


Coser i cantar

La cançó de la setmana: Wa yeah!
jo cant sa lluna i s'estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, wa yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmunta un bidet
cosmètics i margaret astor
ja sé com s'escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis d'ikea, un pistatxo, wa yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit per exemple es teu cos
es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos al damunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat
per exemple adormits...
jo cant sa lluna i s'estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
calàpets, nenúfars, princeses, wa yeah!