Tot és ara i res

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l'arquet fa mal, d'això no n'hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d'importància.

Es poden fer moltíssimes coses,
que no són res, partint d'aquest principi:
tot és ara i res.




Blogs...

«Blocs i blogs, blogs i fotoblogs, blocs de dia i blocs de nit, blocs d’entitats i blocs de particulars, blocs literaris i blocs sobre literatura, blocs amb imatges i blocs orfes d’il·lustracions, blocs amb comentaris i d’altres sense, blocs personals i blocs impersonals, blocs originals i blocs plagis, blocs intensos i blocs desapassionats, blocs d’un sol post i blocs interminables, blocs amb posts intermitents i blocs de post diari, blocs sobre política i blocs polítics, blocs de cuina i blocs on é possible morir d’inanició, blocs poètics i blocs prosaics, blocs embafadors i blocs exquisits, blocs emocionals i blocs racionals, blocs previsibles i blocs imprevisibles, Blocs grocs, vermells, negres i multicolors, blocaires multibloc i blocaires d’un sol bloc, blocs ciutadans i blocs rurals, blocs d’un sol autor i blocs amb col·laboradors, blocs amb pubicitat i blocs sense, blocaires que cobren i blocaires aficionats, exblocs i preblocs, blocs de mestres i blocs d’alumnes, blocs especialtzats i blocs generalistes, blocs sobiranistes i blocs aconfessionals, blocs de cara la galeria i blocs sense galeria, blocs populars i blocs introbables, blocs segons els cànons i blocs no canònics, blocs previsibles i blocs imprevisibles, blocs a la deriva i blocs amb rumb fix, blocs irats i blocs amables, blocs escèptics i blocs innocents, blocs fabrians, prefabrians i postfabrians, blocs de blocs i blocs a penes bloc, blocs femenins i blocs masculins, blocs sexuals, asexuats o de sexualitat incerta, blocs oficials i blocs estraoficials, blocs i bloquets, blocs que enamoren i blocs enamorats, blocs premiats i els altres, blocs biogràfics i blocs hagiogràfics, blocs de barbamecs i blocs de barbuts, blocs censurats i blocs autocensurats, blocs parany, blocs capciosos, blocs impertinents, blocs excel·lents...

»La vida mateixa en x polzades en diagonal...»

Una classificació de Saragatona, un blog de culte.

Barracó


I si no n'hi ha no n'hi ha...

Via Del Sud al Món

Ficció (2)


CG
. Què l’interessa, ara?
QM. Doncs jugar més descaradament amb explicar la meva història, construir una autobiografia falsa, per exemple. Començar d’infant però introduint les mentides que em semblin. No sé què escriure a partir d’ara...


Ficció

«Suposo que faig ficció autobiogràfica. Per això, per exemple, no podré escriure mai les meves Memòries, perquè seria un contrasentit. I és que estic escrivint des del meu primer llibre aquestes Memòries: falses com, per la resta, són totes les memòries...»

EVM

(Novetats literàries de can Vallcorba: sembla que avui tenim llibre de Quim Monzó i demà —demà?—, de Jonathan Littell. D’on trauré el temps per llegir-los?)



Més: EVM i QM.

Anorèxia

Segons les dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura, la dieta cultural mensual —mensual!— dels joves es compon de:
0,27 llibres —tres llibres l’any!—
0,37 pel·lícules
0,07 concerts
0,04 espectacles
0,08 exposicions...



Comiat

De: Blanco Lledo. María Luisa [mailto:xxxxxx@elpais.es]
Enviado el: miércoles, 17 de octubre de 2007 11:52
Asunto: Carta de despedida

E n la hora de mi despido y de mi despedida
C ada uno de vosotros tiene en su cabeza un nombre
H emos llegado al final de un conflicto que se gestó hace 3 años y
E l nombre de ese conflicto no es un secreto para nadie.
V amos hacia tiempos de creciente falta de libertad y censura y
A todos nos corresponde velar porque la
R ealidad coincida con lo que
R ealmente contamos si creemos en la limpieza de esta profesión.
I mposible sin esta condición ser honestos y rigurosos.
A todos os deseo buenos tiempos y buena suerte.

Permitidme este pequeño juego en un momento de duelo.
María Luisa Blanco
María Luisa Blanco era la responsable del suplement literari Babelia, de El País

Set blogs

Diari per a tècnics lingüístics,
un blog com el que voldríem fer...

Feliu Ventura

Amu Daria,
històries, imatges i anècdotes de la Ruta de la Seda i d'Àsia Central

Do de llengua,
el blog d'una lingüista elitista

Magnòlia en mà:
poesia, Occitània...

Apunts des de dalt del Baobab,
d'un d'enfilat en un Baobab que mira i escriu cosa

Planos de puentes y túneles,
un blog sobre edició i noves tecnologies...



I un clip:





Maitasun keinu bat besterik ez...

Al cap i a la fi, però, com diu Kirmen Uribe, el més important és un gest d’amor...







El poema original:

Bisita

Heroina larrua jotzea bezain gozoa zela
esaten zuen garai batean.

Medikuek esaten dute okerrera ez duela egin,
eguna joan eguna etorri, eta lasai hartzeko.
Hilabetea da berriro esnatu ez dela
azken ebakuntzaz geroztik.

Hala ere egunero egiten diogu bisita
Arreta Intentsiboko Unitateko seigarren kutxara.
Aurreko oheko gaisoa negar batean aurkitu dugu gaur,
inor ez zaiola bisitara agertu diotso erizainari.

Hilabetea arrebaren hitzik entzun ez dugula.
Ez dut lehen bezala bizitza osoa aurretik ikusten,
esaten zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.

Amak eta biok soilik hitz egiten diogu.
Anaiak lehen ez zion gauza handirik esaten,
orain ez da agertu ere egiten.
Aita atean geratzen da, isilik.

Ez dut gauez lorik egiten, esaten zigun arrebak,
beldur diot loak hartzeari, beldur amesgaiztoei.
Orratzek min egiten didate eta hotz naiz,
hotza zabaltzen dit sueroak zainetan zehar.

Gorputz ustel honi ihes egingo banio.

Bitartean heldu eskutik, eskatzen zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.



I una traducció:

Visita

L’heroïna és tan dolça com fer l’amor,
deia ella en una altra època.

Els metges diuen que no ha empitjorat,
que un dia va i un dia ve, i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no es desperta,
des de l’última operació.

I malgrat això continuem visitant-la cada dia
en el box sis de la unitat de cures intensives.
En entrar, el malalt del llit d’enfront plorava;
ningú no ha vingut a veure’m, deia a la infermera.

Fa un mes que no sentim la veu de la meva germana.
No veig com abans tota la vida al davant,
ens deia,
no vull promeses, no vull penediment,
tan sols un gest d’amor.

Només la mare i jo hi parlem, ara.
Mon germà, abans, no deia gaire re;
ara ja ni ve.
El pare es queda a la porta, en silenci.

A les nits no dormo, ens deia ma germana,
tinc por d’adormir-me, tinc por dels malsons.
Em fan mal les agulles i tinc fred,
el sèrum em glaça les venes.

Si pogués fugir d’aquest cos podrit, però.

Mentrestant dóna’m la mà, deia,
no vull promeses, no vull penediment,
tan sols un gest d’amor.



Nobel

Tocava dona —i feminista—: Doris Lessing. A rellegir: El quadern daurat, Dintre meu, La terrorista bona...

La Fira del Llibre de Londres

Enguany, la Fira del Llibre de Londres —que no és la Fira del Llibre de Frankfurt— estava dedicada a «Spain».

Del 16 al 18 d’abril s’hi va desenvolupar «un amplio programa de actividades organizado por el Ministerio de Cultura con la colaboración del Instituto Cervantes y la Federación de Gremios de Editores».

Uns quants escriptors, historiadors i periodistes espanyols —pocs, sí, segurament d’acord amb la importància de la fira— hi van participar: Carmen Posadas, Javier Sierra, Enrique de Hériz, Eduardo Mendoza, José Carlos Somoza, Andrés Ibáñez, Nuria Amat (sí, la de l’article Kafka en Francfort!!!), Gloria Gutiérrez (de l’agència literària Carmen Balcells), Paul Preston, Ángel Viñas, Enrique Moradiellos, María Luisa Blanco, Manuel Rodríguez Rivero, Blanca Berasátegui, Sergio Vila-Sanjuán... N’hi ha quatre o cinc, com a mínim, que són catalans —que viuen i treballen a Catalunya si més no—, i tots escriuen, principalment, en espanyol.

Que jo sàpiga, ningú no hi va trobar a faltar ningú; ningú no es va queixar; ningú no va acusar ningú de sectari i provincià; cap «intel·lectual» no va dir que fossin servils funcionaris de la llengua, ni va denunciar el circ patriòtic...


I demà, el Nobel...

La quiniela —que no serveix de res—: Philip Roth, Don DeLillo, Vargas Llosa, Carlos Fuentes, Claudio Magris, Les Murray, Jaan Kaplinski, Kirmo Punainen, Tahar Ben Jelloun, Haruki Murakami, Assia Djebar, Mahmud Darwix, Tomas Tranströmer —si no fos suec...—, Amos Oz, Adonis..., potser un francès, o un xinès..., o potser una dona... O potser, ai!, com que les lletres espanyoles necessiten una empenta després del que els han fet els catalans, un escriptor espanyol —Vila-Matas? Marías?—, i així, a més, els diaris espanyols espanyols i els diaris catalans espanyols —o sigui, gairebé tots— tindran un argument per deixar de parlar de la literatura catalana...


Un premi

un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —moltes gràcies, Subal— és un premi...

XIV PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE



Senyores i senyors...

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.


De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:


Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ




Dolorosa pell de brau...



No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: «Amén.»


Amén.

Monzó, en forma

«No sé si em posaré corbata. Potser sí, perquè hi haurà en Bargalló. Si en Bargalló portés corbata, jo no me'n posaria, però com que no en porta, doncs suposo que me n'hauré de posar, per ser una mica rebel...»
L'entrevista —indispensable—, a Vilaweb.