Maitasun keinu bat besterik ez...

Al cap i a la fi, però, com diu Kirmen Uribe, el més important és un gest d’amor...







El poema original:

Bisita

Heroina larrua jotzea bezain gozoa zela
esaten zuen garai batean.

Medikuek esaten dute okerrera ez duela egin,
eguna joan eguna etorri, eta lasai hartzeko.
Hilabetea da berriro esnatu ez dela
azken ebakuntzaz geroztik.

Hala ere egunero egiten diogu bisita
Arreta Intentsiboko Unitateko seigarren kutxara.
Aurreko oheko gaisoa negar batean aurkitu dugu gaur,
inor ez zaiola bisitara agertu diotso erizainari.

Hilabetea arrebaren hitzik entzun ez dugula.
Ez dut lehen bezala bizitza osoa aurretik ikusten,
esaten zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.

Amak eta biok soilik hitz egiten diogu.
Anaiak lehen ez zion gauza handirik esaten,
orain ez da agertu ere egiten.
Aita atean geratzen da, isilik.

Ez dut gauez lorik egiten, esaten zigun arrebak,
beldur diot loak hartzeari, beldur amesgaiztoei.
Orratzek min egiten didate eta hotz naiz,
hotza zabaltzen dit sueroak zainetan zehar.

Gorputz ustel honi ihes egingo banio.

Bitartean heldu eskutik, eskatzen zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.



I una traducció:

Visita

L’heroïna és tan dolça com fer l’amor,
deia ella en una altra època.

Els metges diuen que no ha empitjorat,
que un dia va i un dia ve, i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no es desperta,
des de l’última operació.

I malgrat això continuem visitant-la cada dia
en el box sis de la unitat de cures intensives.
En entrar, el malalt del llit d’enfront plorava;
ningú no ha vingut a veure’m, deia a la infermera.

Fa un mes que no sentim la veu de la meva germana.
No veig com abans tota la vida al davant,
ens deia,
no vull promeses, no vull penediment,
tan sols un gest d’amor.

Només la mare i jo hi parlem, ara.
Mon germà, abans, no deia gaire re;
ara ja ni ve.
El pare es queda a la porta, en silenci.

A les nits no dormo, ens deia ma germana,
tinc por d’adormir-me, tinc por dels malsons.
Em fan mal les agulles i tinc fred,
el sèrum em glaça les venes.

Si pogués fugir d’aquest cos podrit, però.

Mentrestant dóna’m la mà, deia,
no vull promeses, no vull penediment,
tan sols un gest d’amor.



3 comentaris:

  1. M'ha gelat el cor per un moment. La poesia en euskera té un noséquè de brut de fang.Sense gaires artificis. com un haiku amb regust d'herba.

    ResponElimina
  2. Colpidor i preciós.

    ResponElimina

Digues, digues...