«23 de desembre. — Ara que dins de l'aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m'obsessiona la sequedat de cor, l'eixarreïment, l'esterilitat sentimental. És una esterilitat que m'alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d'adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m'hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?»
I per què hem d'escriure res, si ja està tot dit i dit tan bé?