Tancat. I barrat. Quatre setmanes. De vacances... Ha! De vacances, poques, vull dir. Amb tres criatures. Amb les oposicions d'aquí a quatre dies. Amb tanta feina... Quatre setmanes de no haver d’anar a la feina, doncs. Quatre setmanes sense fitxar —però amb uns horaris infernals. Quatre setmanes per llegir —poc. Quatre setmanes, en fi, sense Jauss. Feu bondat...
(A la gairebé abandonada hemeroteca us deixo un article d'avui de Félix de Azúa, amb molta mala bava, però ben escrit: «Tinieblas en el noroeste».)
Des de casa fins a la parada del cotxe de línia, pel camí que voreja la riera, hi ha deu minuts de bicicleta; deu minuts que miro de fer passar ben a poc a poc, per emportar-me la fresca de quarts de set del matí, per fruir del silenci del remoreig de la riera i la piuladissa, perquè els ulls se m'omplin del verd que m'envolta. Arribo al poble quan s'apaga el ressò de les campanades de tres quarts. Lligo la bicicleta ben lligada sota el lledoner de la plaça. El perfum de les abèlies embafa el matí. Plovisqueja. A ca l'Abdul·lah —diria que s'ha d'escriure així— faig un cafè: nous veïns, vells costums... Veig que s'acosta l'autobús de la Hispano. Pago el cafè. Xucram, Abdul·lah! I fins aviat. Bon dia! Bon dia! Em busco un seient al costat de la finestra. Em poso els cascos. M'havia fet el propòsit d'aprofitar l'hora llarga del viatge per estudiar el capítol de jurilingüística del temari, o el de les oracions finals i causals, però la música —Shannon Wright, Jocelyn Pook, Ludovico Einaudi, Keren Ann, Joan Miquel Oliver—, el llibre que porto a la bossa —de Toni Mollà—, el paisatge que em persegueix, la llibreta amb massa fulls en blanc, la mica de son que em festeja les parpelles són una temptació massa forta...
Entre «tema» i «tema» —quin calvari!—, llegeixo —rellegeixo— Pla. Per desintoxicar-me. O per intoxicar-me. També mentre em faig el sopar. I inclús —sí, inclús, que ara resulta, després d'haver-ho «corregit» tantes vegades, que és «correcte»— quan sopo sol. Que mireu que és trist, haver de sopar sol!, tristíssim... Josep Pla sopava sol molt sovint, al mas Pla. Potser per això la seva prosa és de vegades tan trista:
«Vull donar-te un consell. Si vols ésser desgraciada, el camí és el somni; si vols ésser feliç, entra a la voluptuositat en qualsevol de les seves formes: voluptuositat pel teu art, pel teu cos, pel teu sexe, per la teva casa, pels teus capricis, pels teus amors o pels teus fills. Marxar sense objecte, sense saber on vas, és un somni. Sovint em deies que anar-se'n és morir una mica. La voluptuositat, al contrari, exigeix molt de compte, concentració i afany per la realitat. Per assaborir-ho has de quedar-te. Tinc 35 anys. He somniat molt i he de confessar-te que encara no sé que és la realitat. És la meva gran desgràcia. No et desitjo una cosa semblant. Ti voglio troppo bene.»
La meva trista «realitat», avui, és que he de sopar sol. Ara estudiaré fins a tres quarts de deu. Desaré els apunts, tancaré les carpetes... I em plantaré davant la tele. Amb el sopar. Avui fan Annie Hall, que és una de les millors pel·lícules, crec, de l'homenet neuròtic que diu que aquests dies corre per aquí.
Si jo fos ell, però, em preocuparia per això del «problema sexual». Segons la segona edició del DIEC —gràcies, Víctor Ripoll!—, sembla que el penis només serveix, en els mamífers —i diria que Woody Allen és, encara, un mamífer—, per pixar...
El vídeo de «la cancó de l'estiu» l'ha penjat en Subal en un dels posts de la seva molt recomanable sèrie «Estampes napolitanes», però no me'n puc estar, de pispar-l'hi... M'ha alegrat el matí.
Tancat. I barrat. Quatre setmanes. De vacances... Ha! De vacances, poques, vull dir. Amb tres criatures. Amb les oposicions d'aquí a quatre dies. Amb tanta feina... Quatre setmanes de no haver d’anar a la feina, doncs. Quatre setmanes sense fitxar —però amb uns horaris infernals. Quatre setmanes per llegir —poc. Quatre setmanes, en fi, sense Jauss. Feu bondat...