Fer la viu-viu

Dies de calor i xafogor, fins i tot a Arbúcies, on en teoria les nits són fresques; dies de pujar i baixar, de tren, de cotxe de línia... De molta feina. Un parell de projectes engrescadors —i de deixar-hi moltes hores—, unes quantes traduccions inútils i una tongada excepcional de lectures addictives —Bouillier, Erra, Littell, Bolaño, Kertész, Vigevani, Rodoreda, Hariman, Salvat, Kluge, Peixoto, Platónov, Ozouf, Lara, Ugresic, Bello...— absorbeixen el temps de què disposo. El blog vegeta, abandonat, mig en silenci, mig en blanc... Per anar fent la viu-viu reciclo material antic, copio i enganxo, aprofito notes escrites a rajaploma del bloc —amb ce— que anomeno Quadern del pla de la Margarida...

11 d'abril.- Els nens —el seu i els tres meus— dormen. L'amistat és una llarga conversa interrompuda. Sobretaula amb M. M. és un amic, editor, escriptor, crític, bloguer, traductor, corrector també... Diferències: M. és brillant, M. té temps per a gairebé tot. Reprenem una vella conversa interrompuda. Recordem la prehistòria, revistes literàries sense història, lectures al·lucinades, grotescos consells de redacció, nits de cerveses en bars foscos, converses extraterrestres, poetesses estràbiques i excèntriques, sòrdides presentacions en família, llibres inimaginables, novel·les impossibles a quatre mans, l'editor llardós que ens malpagava els informes de lectura, una editora que volia portar-nos sí o sí al seu apartament... Damunt de la taula, cervesa del Montseny, aigua d'Irlanda, rialles, llibres, lectures, revistes, projectes... M. viu, com pot, de la literatura; jo, de la literatura grisa de l'administració. M. té una teoria curiosa. «El problema», diu M. —i fa temps que ho diu—, «no és de la literatura; el problema és dels crítics literaris. La felicitat depèn de dues coses, fonamentals: de cagar cada dia i de follar de tant en tant...» M. agafa el suplement cultural d'un diari: «Fixa't, veus, la majoria de crítics literaris d'aquest país o tenen problemes de restrenyiment o follen poc...» De vegades, M. és una mica poca-solta...

Però, en el fons, M. és un paio normal, com tothom:

---

Riba

Tard, però m'hi afegeixo, i amb un post ben poc original:

«Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabria dir seguretat ni record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posta que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!»


La veu del poeta:



Elegies de Bierville, Carles Riba.

---

Pla

Continua: 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9.

---

Ha ha ha

Retòrica nacionalista o els nacionalistes sempre són els altres...

Diu El País, pàg.36:

«Una forma clásica de ponerse el mundo por montera es dibujar, colocar o exhibir un mapa. Gran impostura, los mapamundis europeos colocan al Viejo Continente en el centro del globo; los australianos ponen a los mares del sur en el foco. Nosotros, lo único importante, que decía el Fraga de camisa azul.

»Cuán diferente actitud respecto a la de los miniaturistas de los primeros cartulanos, que acompañaban el descubrimiento y exploración de nuevos mundos. Aquellos predecesores pugnaban por abarcar lo nuevo. Sus sucesores hicieron de la cartografía coartada nacional. Hasta el paroxismo identitario, que aprovecha incluso el granizo para construir la nación.

»A los añejos mapas de España prescindiendo de Portugal de la era del caudillo le sucedieron otros en que la lluvia se detenía en los confines políticos de la autonomía.

»La impostura oportunista del nacionalismo periférico, gemelo del casticista, prescindía alegremente del interés viajero de su clientela y sus necesidades de preparar paraguas o sombrero. Importaba el tiempo en Mondragón, para nada en París, aunque esta ciudad fuera más frecuentada por los vascos que el caserío vecino.

»La ETB del nuevo lehendakari de la Euskadi en vías de mayor normalización ha corregido ya ese dislate. Ofrece mapas meteorológicos con menos frontera política y más área de influencia calculada por la afluencia turística. Parece predicar que si el País Vasco es importante y atractivo no lo será por el protocolo cartulano, sino porque la ciudadanía vasca sea atractiva e importante.

»Sufridos habitantes de otras autonomías, como la catalana, agradecerían la importación de ese modelo, que evita confundir la patria con el chubasquero: tanto mapa en TV-3 con Maó y Alacant y Andorra para consumo de ensoñadores. Cuán poca previsión del tiempo futuro en Sevilla, destino más frecuente para el barcelonés medio que Borriana.

»Lo que vale para catalanes también vale para madrileños clientes de Telemadrid, ridículamente sobreinformados de los avatares climáticos en su Comunidad y lejanos, al escurialense modo, a los del ancho mundo. Usuarios, no patriotas.»

I, ehem, un exemple de coherència: el mapa del temps d'El País, pàg. 54:

---