Autocitació

Per a un llibre que diu que diuen que ha de sortir a la primavera —i que ha de ser el més venut per Sant Jordi, diuen— em demanen un post d'aquest blog. Com que tinc molt poc temps i com que el meu millor defecte és la falta de memòria —excurs: segons els teòrics de la cosa, resulta que hi ha dues menes de memòria: una memòria en brut, desordenada i caòtica, on hi ha tots els records, i un segon nivell de memòria, una memòria selectiva, que tria de la memòria en brut els records que «ens interessen»; en fi, que dec tenir molta memòria de la bruta, jo, però poca de selectiva...—, en comptes de fer el que hauria de fer, que és tornar a llegir els cinc-cents seixanta posts que a poc a poc han anat fent L'efecte Jauss, rellegeixo només els posts amb més comentaris; em sembla que més que el nombre de visites són els comentaris —segons quina mena de comentaris, esclar— els millors indicadors de la —ehem— «qualitat» dels posts.

Un dels posts que té més comentaris —i dels seguidors més fidels d'aquest blog: belart, subal, violette, elquevaietvaigdir, toni ibàñez, flaneuse...— és un dels pocs posts que més o menys recordava —era a la part de dalt de la memòria bruta, suposo.

Més ben dit, més que el contingut, recordava més o menys el «moment» de l'escriptura del post: acabava de rebre una mala notícia, estava pioc, preocupat, una mica trist, bastant emprenyat... Em vaig posar a l'ordinador i el post va sortir a raig, com si teclejar fos un lenitiu —que ho és, sovint—, com si les paraules fossin un conjur o un amulet... Vaig interrompre l'escriptura del post una vegada o dues, com a màxim. Quan vaig acabar, quan se'm van acabar les paraules, vaig respirar profundament. Em sentia millor, bé. Em vaig aixecar, vaig fer una volta per casa: el meu petit món estava en ordre, fora de perill. Vaig rellegir el post, potser vaig posar o treure una coma, vaig consultar el diccionari, vaig canviar una paraula i vaig prémer el botó de publicar...

El post en qüestió és aquest. No sé si és el «millor»; a mi encara m’agrada.

La ciutat

Surto tard de la feina. En lloc d'anar cap a casa haig d'anar a l'òptica, que és a Barcelona. Em trobo, esclar, l'homenet petit i tímid, amb el barret, envoltat de policia i de curiosos, que a l'ombra de Santa Maria del Mar roda escenes d'una pel·lícula, diuen, però que sembla un sainet —subvencionat. M'agraden les seves pel·lícules, m'agraden molt, sobretot les que el títol és un nom propi: Manhattan, Annie Hall, Zelig, Hannah i les seves germanes, Alice... Però em fa una mica de llàstima veure en què s'ha —l'hem— convertit. El deixo amb els seus àngels i amb els seus dimonis. Pujo Argenteria amunt, plaça de l'Àngel, Llibreteria, carrer del Call, la Rambla... Barcelona bull. Com que avui no tinc —gaire— pressa —els nens són a Arbúcies, amb la C. i els avis—, vaig cap a Discos Castelló. Fa molt de temps que no em compro discos. Gràcies o per culpa de l'Emule i de l'Itunes. Abans d'entrar em poso un límit: 40 euros. Al cap d'una bona estona surto: 41,95 euros. Tres discos, tres estils, tres llengües, tres maneres de veure el món. Entro en una llibreria. Remeno. Llegeixo contraportades, primers paràgrafs... Les hores passen amb alegria. No em compro res. No tinc temps de llegir, ara. I tinc una pila considerable de lectures endarrerides que no sé quan podré començar. Em fa mal el cul, avui. Ahir em vaig haver devacunar del tètanus. Un clau rovellat i traïdor em va travessar, de nit, el plàstic de la sola de la xancleta i em va foradar el peu. L'infermer que em va vacunar ja em va avisar. El cul. M'assec com puc.I em prenc un granissat de llimona. A la plaça Catalunya un estol debanderes roges... Un estol de banderes roges? Potser és que roden una altra pel·lícula. O un espot... La ciutat ha canviat; ja no és el que era. Jo també he canviat; ja no sóc el que era. No em sap greu. Les ciutats canvien, malgrat tot. Tot canvia. Tots canviem. Malament, si no. I tot continua igual. La ciutat és ara un batibull de gent diversa; però ja ho era, un batibull de gent diversa, i sempre ho serà. El canvi; la ciutat dels canvis. La millor ciutat del món: la ciutat puta i la ciutat senyora; la ciutat golfa i la ciutat elegant, la ciutat bruta i la ciutat neta; la ciutat dels okupes i la ciutat dels especuladors, la ciutat dels pispes i la ciutat dels lladres; la ciutat que atrau i la ciutat que repel·leix; la ciutat dels blancs, la ciutat dels negres, la ciutat dels foscos, la ciutat dels grisos, la ciutats dels rojos, la ciutat dels clars, la ciutat dels verds, la meva ciutat; la ciutat de la Rambla dels Estudis, la ciutat de la Rambla del Raval, la Prashan Rambla; la ciutat dels mòbils i la ciutat dels locutoris; la ciutat pobra i la ciutat benestant; la ciutat dels brètols i la ciutat dels gamberros; la ciutat cosmopolita i la ciutat provinciana; la ciutat del mar i la ciutat de la muntanya; la ciutat dels pisos pastera i la ciutat de les habitacions d'hotel a tres-cents euros la nit; la ciutat que m'agrada, la ciutat que m'irrita, la ciutat que vull, la ciutat que no em vol, la meva ciutat; la ciutat on viu la gent que estimo i la ciutat on viu gent que, potser, odio; la ciutat estranya, la ciutat normal; la ciutat on van néixer els meus pares, la ciutat on no ha nascut cap dels meus fills; la ciutat dels bars, la ciutat de les pixarades, la ciutat de les bicis, la ciutat del vici; la ciutat dels uns i la ciutat dels altres; la ciutat dels matahambres, de les pizzes, dels pintxos, de les coques de La Montserratina, dels kebabs, dels entrepans de pernil, dels xauarmes, dels rotlles de primavera... Les hores passen, el sol es pon. Tinc feina, encara. Haig de preparar la bossa per marxar. Demà. I deixar per uns dies la ciutat imperfecta, la ciutat que potser estimo, la meva ciutat...



Nadala

Diu que és Nadal, i que el 2008 ha de ser feliç...

Però segons Rabelais:

«Ceste année les aveugles ne verront que bien peu, les sourdz oyront assez mal: les muetz ne parleront guières: les riches se porteront un peu mieulx que les pauvres, & les sains mieulx que les malades.

»Plusieurs moutons, boeufz, pourceaulx, oysons, pouletz & canars, mourront & ne sera sy cruelle mortalité entre les cinges & dromadaires.

»Vieillesse sera incurable ceste année à cause des années passées.»

La nadala: la «Simfonia núm 1» de Pau Riba, del disc Dioptria, per exemple.


Barcelona

«Se reconoce entonces que a los grupos y a los individuos el territorio sólo les puede pertenecer en base a esa tarea poética que consiste en localizar —es decir, dotar de memoria— el cruce entre dos itinerarios y asignarle así a ese punto una significación. Cada cual traza su propio mapa mental de la ciudad, que puede coincidir con los otros planos en sus puntos de referencia, pero no en su organización. Ese ejercicio es aquel que el orden político hace por usurpar, sobreponiendo sus propias producciones simbólicas a las que constantemente generan los practicantes de lo urbano —moleculares o masivos—, que penetran y colonizan el espacio urbano con innumerables memorias aparentemente menores. Es para vigilar y domesticar esa máquina de pensar en que deviene toda ciudad que la política procura imponer sus alternativas y, con tal fin, lleva a cabo una auténtica ocupación simbólica de la ciudad. Contra el murmullo de las calles y las plazas, contra los emplazamientos efímeros y las trayectorias en filigrana, contra la infinita e inabarcable red latente que trazan las evocaciones multiplicadas de las microsociedades y los individuos que conforman la diversidad contradictoria de la ciudad, el poder político ocupa la ciudad e intenta sobreponer, instituyendo sus propios nudos de sentido, la ilusión de su autoridad.»

Manuel Delgado, La ciudad mentirosa: Fraude y miseria del «modelo Barcelona».

Poetes

«Déu des del Sinaí va manar als homes que no usessin el Seu Sant Nom en va. No sé per què els poetes han d'ésser en aquest punt no diré més pecadors, però sí en tot cas menys discrets que els altres artistes (fora de certs músics). ¿Qui nega que en dos mots vivents, feliços, que ajunti un home, poeta o no, ha intervingut una il·luminació inefable? Però ¿no és així per a tota obra del treball humà fins el de l'artista més modest? ¿A què ve tanta fatuïtat per part de certs poetes —o de llurs turiferaris— i exclamar que perquè un vers els ha sortit sublim, ja són uns profetes pels quals Déu parla, i pretendre que verb i Verb són si fa no fa la mateixa essència i tenen la mateixa virtut? ¿No ens vénen igualment de Déu la intel·ligència i la raó i la voluntat i tot allò altre que certs ingenus o certs farsants volen bandejar del procés de la creació poètica, i que al capdavall no hi fan sinó vigilar per distingir el que és autèntic del que no ho és o sostenir el poeta en la seva accesi?»
Carles Riba



«Claro, vieja amiga, he leído a Pound y Eliot y Cummings y soy capaz de derramar palabras elegantes, véase a continuación: la renquera espática del ensimismamiento en las frases metempíricas constituye la horquilla capciosa de los altos búlgaros, y yo soy el último en desacreditar o censurar el misterio y el descenso en barrena del lenguaje, es sencillamente que saliendo de los mataderos y las casas de putas marchito e impugnado con anticipo —la placenta debe desaparecer, y la intorsión y las divinas patrañas, y también... los eunucos, las algalias, los claustros de lacayos, los manantiales de lavanda, las sirenas oblicuas, todo aquello vilmente siroco y lloroso
debe desaparecer
debe desaparecer
debe desaparecer
y el precio de la sangre no es suficiente, ni la elegante huida a la carrera de conejos o ratas o genios—
mira: el juego ha terminado:
vamos a deshacernos de la grasa sobrante,
y a morir.»
Charles Bukowski


Coser i cantar

La cançó de la setmana: Wa yeah!
jo cant sa lluna i s'estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, wa yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmunta un bidet
cosmètics i margaret astor
ja sé com s'escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis d'ikea, un pistatxo, wa yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit per exemple es teu cos
es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos al damunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat
per exemple adormits...
jo cant sa lluna i s'estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
calàpets, nenúfars, princeses, wa yeah!


Jo i l'altre

«Precisament perquè es tracta de dietaris, convindria no abusar del pronom de primera persona. El dietarista hauria de ser com el fotògraf; no, millor, com el càmera, per al qual el moviment és essencial i no l'instant immòbil. Llavors enfoca l'objectiu que interessa, tot allò que batega dins el cercle dels seus dominis. Si ix la seua persona és perquè, inesperadament, s'ha creuat entre ell i l'objecte un espill que projecta la seua imatge. Descobert in fraganti, ja no s'hi valen comèdies i cal estacar-la fins al mànec, perquè, "és important que l'home que pren la paraula en públic —l'escriptor— faci entrar de tant en tant l'espectador més enllà de la façana de la forma, fins al bell mig del gresol bullent de la seva història personal". Però Gombrowicz ha trigat molt en el seu Dietari (del 1953 al 1956) a fer el que diu. Abans no ha parlat sinó el personatge Witold Gombrowicz, paròdic i pallasso, garlaire d'escassa fiabilitat. I, tanmateix, se'ns fa còmplice. Sempre serà millor un jo eròtic i poca-solta, absurd i fins i tot fictici, que un jo pornogràfic i sincerament vanitós o beat. Un jo que s'intuesca, que no es revele en la seua prescindible obscenitat.

»En qualsevol cas, en el dietari, "jo" és un altre. I no resulta fàcil la identificació ni el diàleg.»
Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric: Dietari 2004-2005.

El grau zero

Després de dinar, com que una hora costa de passar, vaig a fer un cafè en una terrasseta del Born. Trec un full i començo a escriure. Em vull apuntar, abans de tornar a la feina, les set o vuit idees que m'han vingut al cap mentre dinava: fer un comentari per al post d’eufòria baixaulística d'en Subal, escriure quatre ratlles sobre el mític dietari de Jordi Sarsanedas, repassar la teoria de Joan Solà sobre les oracions clivellades —és quan dormo que hi veig clar...—, traduir un poema inútil que fa dies que porto a la butxaca, esbossar un post per al blog, copiar unes quantes citacions del llibre que llegeixo, constatar la injustícia de la justícia, mirar de descriure una hora anodina...

Es posa a ploure. Bé, a plovisquejar, o guspirejar, o roinejar, o roinar, o gotellimar, o borrimejar, o espurnejar, o plovinejar, o brusquinejar, si vull ser precís. Protegeixo el full amb una mà i escric amb l'altra. Però la pluja, obstinada, cada vegada plou més. I em guanya. Les gotes esborrallen el que he escrit. Les taques negres es dilaten. Les paraules que acabo d'escriure desapareixen. Però continuo escrivint i la pluja continua plovent. Les paraules que escric s'esvaneixen així que les escric, davant dels meus ulls: el grau «zero» de l'escriptura. Però escric i escric i la pluja plou i plou...


James Fenton

Amb motiu de l'homenatge a W.H.Auden en el centenari del seu naixement, l'endemà, el dia 20 de novembre, a les set, a L'Entresòl de La Pedrera, a Barcelona, el poeta i crític de literatura James Fenton farà una lectura comentada de poemes.

S'ha editat un llibret amb deu poemes en versió original i la traducció —de Marcel Riera—, que es regalarà a tots els assistents però que no es vendrà a les llibreries.

(Les places són limitades, i si hi voleu anar heu de fer la reserva al 902 400 973.)

De moment, i per anar fent boca, un tast:

Wind

This is the wind, the wind in a field of corn.
Great crowds are fleeing from a major disaster
Down the green valleys, the long swaying wadis,
Down through the beautiful catastrophe of wind.

Families, tribes, nations, and their livestock
Have heard something, seen something. An expectation
Or a gigantic misunderstanding has swept over the hilltop
Bending the ear of the hedgerow with stories of fire and sword.

I saw a thousand years pass in two seconds.
Land was lost, languages rose and divided.
This lord went east and found safety.
His brother sought Africa and a dish of aloes.

Centuries, minutes later, one might ask
How the hilt of a sword wandered so far from the smithy.
And somewhere they will sing: 'Like chaff we were borne
In the wind. ' This is the wind in a field of corn.



VENT

Això fa el vent, el vent en un camp de blat.
Les multituds fugen d’un enorme desastre
per les valls gemades, pels torrents que sondrollen,
travessant la meravellosa catàstrofe del vent.

Famílies, tribus, nacions i el seu bestiar
han sentit alguna cosa, han vist alguna cosa. Una expectativa
o bé un malentès gegantí ha escombrat el cim
i ha vinclat les espigues de bardissa amb històries de sang i foc.

Vaig veure com mil anys passaven en dos segons.
Els conreus es van perdre, les llengües es van alçar i dividir.
Aquest lord se’n va anar cap a l’est i va trobar-hi refugi.
El seu germà va descobrir l’Àfrica i un plat de sèver.

Segles o minuts després, ens podem demanar
com el puny d’una espasa va anar a parar tan lluny de la forja.
I en algun lloc cantaran: “El vent se’ns va endur
com si fóssim palla.” Això fa el vent en un camp de blat.

(Versió de Marcel Riera.)


Literatura és...

«...literatura és tot allò que, almenys en principi, no sona a literatura, i l'autèntic escriptor és qui es lliura a un combat acarnissat per netejar la seva escriptura de fullaraca literària, convençut que només així tindrà accés a la literatura de veritat...»

Javier Cercas, del pròleg a Barcelona amor final, de Joan Margarit.


Un regal...





De la ira...

«Facilis enim in proclivia vitiorum decursus est...»


Tela di ragno

La cançó de la setmana, de l'últim disc de Gianmaria Testa, Da questa parte del mare :

sono una tela di ragno sospesa
sono l’acqua che stagna marcita
sono la crosta di sangue che piaga
una vecchia ferita
sono una mosca che sporca il bicchiere
sono la brace che brucia il cuscino
sono una sveglia che suona sbagliata
di primo mattino
e sono un cane che abbaia di notte
sono vernice che macchia il vestito
sono un treno arrivato in ritardo
che tutto è finito
e sono rogna, patema, imbarazzo
sono un grumo di sale nei denti
sono la chiave lasciata e l’ufficio
che ha chiuso i battenti

sono corrente che manca d’inverno
sono ruota finita in un fosso
sono quello che tende la mano
al semaforo rosso

sono tempesta sul grano maturo
sono singhiozzo che viene e non passa
sono l’anello prezioso perduto
nell’acqua più bassa
sono un martello sul dito e sul muro
sono una lettera che non arriva
sono l’inutile cosa buttata
che adesso serviva
sono la coda nel posto sbagliato
gatto nero sull’itinerario,
coincidenza perduta
partita da un altro binario
sono la mano sudata che stringe
sono zucchero al posto del sale
sono l’amante tenuta segreta
che chiama a natale

e sono sabbia che punge nel letto
scarafaggio che ti sale addosso
sono quello che tende la mano
al semaforo rosso

sono polvere nell’ingranaggio
sono il rovescio che non ha medaglia
sono l’ago trovato con un piede
in un mucchio di paglia
sono biglietto vincente e perduto
rubinetto che cola una goccia
sono saliva sputata che arriva
e offende la faccia
sono la porta che batte sul naso
sono rifiuto da chi non ti aspetta
sono vergogna privata
finita alla gogna di tutti
sono la mano sinistra del caso
sono silenzio che gela un saluto
sono soccorso che arriva correndo
ma a tempo scaduto

sono la beffa che intossica il danno
sono la cosa che voglio e non posso
sono quello che tende la mano
al semaforo rosso...


Terminologia

Gràcies a la generosa política de formació de l'«empresa», assisteixo a unes jornades del Termcat sobre neologia terminològica. Quan arribo em donen una carpeta i un bolígraf —de dubtosa qualitat—, que, si sobreviuen a les jornades, donaré als nens, i busco un lloc en les incòmodes butaques de la Sala Prat de la Riba de l'IEC. Presentació institucional. Ponència de l'eximi Joan Veny sobre els manlleus en la història de la llengua catalana. Em fa il·lusió, després de tant de temps, tornar a sentir els mateixos exemples que sentia, mig endormiscat, en una aula incòmoda —què ho fa que no es puguin acordar comoditat i ciència?— de la universitat.

Després de l'esmorzar —generós— ofert per l'organització de les jornades —entrepans, brioixeria, sucs, aigua, cafès...—, hi ha les ponències —les més interessants, per mi— sobre el tractament dels manlleus de llengües amb alfabets no llatins —àrab, hindi, xinès i japonès—, i encara un parell de ponències més —el tractament dels manlleus en el cas del gaèlic irlandès i de l'italià. Rossend Arqués diu que diuen que l'italià va de la llengua d'oc a la llengua d'OK. Rialles.

Aprofito la pausa del dinar per passejar pel Raval, per comprar un parell de discos i un parell de llibres. Els carrers estan plens de borratxos amb samarreta blava que pixen i canten —juga el Barça avui...— i de terminòlegs i terminòlogues. Em compro un entrepà —boníssim— al forn del carrer Xuclà. Em costa trobar un racó tranquil per prendre alguna cosa. Quan en trobo un, al carrer del Carme mateix, demano una aigua i un cafè. Amb un fons llunyà llunyà de cançons tavernàries, fullejo el diari. Després del grotesc espectacle —i trist, tristíssim— d'aquests dies a les reials colònies espanyolíssimes de l'Àfrica, espero amb candeletes els articles dels —ehem— intel·lectuals «no nacionalistes» —Antonio Muñoz Molina, Rosa Montero, Elvira Lindo, Félix de Azúa, etcètera— que en parlin. Debades? També llegeixo una estona —un conte magnífic: «Lo único que cambia», del llibre Porvenir, d'Iban Zaldua, premi Euskadi de Literatura de l'any passat— i escric aquestes quatre ratlles en un bloc —amb ce, eh. A la tarda toca tractar experiències d'anàlisi d'implantació de la terminologia; potser es parlarà de la qüestió —enfadosa— del blog/bloc. I l'estona passa de pressa...


La vida en un blog

«En efecto, aunque los hemos definido como diarios personales, lo que se ajusta inicialmente a la realidad, los blogs se diferenciaron de aquellos, también desde el principio, en dos cuestiones cruciales. La primera es que, mientras en un dietario clásico las entradas y anotaciones se producen en orden cronológico, de más antiguas a más recientes, en un blog se invierte dicho orden, de modo que se consulta comenzando por el final, retrocediendo en el tiempo a partir de ahí. La segunda, y mucho más importante, consiste en que por lo común los diarios personales estaban, y están, dedicados a atesorar los secretos de nuestra identidad más profunda. Todavía se venden en las papelerías libritos de hojas en blanco que se cierran como cajas fuertes bajo siete candados a fin de que nadie fisgue lo que allí escriben nuestras y nuestros adolescentes. Por el contrario, los blogs fueron ideados para ser leídos, y aun manipulados, por terceros, están llenos de enlaces a otros blogs que los demás escriben y, cualesquiera que sean los valores que en ellos se defiendan o estén presentes, la intimidad no forma parte de ese elenco. Antes bien, podríamos asumir que hay una cierta pasión por el exhibicionismo, a veces bajo la escusa de la comunicación, en toda la actividad que se desarrolla en la red. Al fin y al cabo, quien se abre una gabardina y enseña los genitales a los viandantes busca también una forma de comunicarse.»

La vida en un blog

Sang i fetge

Estamos en guerra

«Por favor, que nadie se alarme, porque se trata –de momento y gracias a Dios– de una guerra absolutamente incruenta, limitada a la llamada república de las letras y protagonizada por lletraferits. La chispa que ha encendido las hostilidades empezó porque el Ateneu de Barcelona, una institución cultural de acrisolada solera –vamos, que no es Ca la Petra–, inauguraba una nueva biblioteca, en un acto electoral más de la candidatura del hasta ahora presidente de la entidad, el señor Oriol Bohigas, que se postula para la reelección. Para conmemorar la efeméride se pensó en que alguna personalidad pronunciara una conferencia. Y ahí empezaron los problemas. Según informa E-noticies, un miembro de la junta vetó al señor Joaquim Molas para efectuar dicha conferencia. El doctor Molas es catedrático de Lengua y Literatura Catalanas, personalidad reconocida en la materia, con una obra de historiador de gran solidez y prestigio, está en posesión de los premios y las condecoraciones que hacen al caso y fundó la revista Els Marges, que ha sido importantísima para la vida intelectual del país, y que de paso ha servido para reunir a su alrededor a los partidarios y/o beneficiarios del doctor Molas –algo muy habitual en las universidades catalanas–, conocidos como els moletes. Es decir, el doctor Molas tiene su propia capelleta que congrega a sus fieles.

»Al doctor Molas le ha vetado un profesor de la Universitat Pompeu Fabra, el señor Narcís Garolera. ¿Y por qué le ha vetado, se preguntarán ustedes henchidos de curiosidad? El señor Garolera ha vetado al doctor Molas por cuestiones personales, porque le tiene manía, tirria, no le puede ver ni en pintura. Igual que las comadresse tiran de los pelos en cualquier riña de patio de vecinos en las escenas costumbristas y zarzueleras. ¿Y qué ha hecho el doctor Molas para merecer semejante tratamiento por parte del profesor de la UPF? El propio señor Garolera en una carta remitida al E-noticies se encarga de explicarnos sus motivos: “La proposta de nomenar una altra persona per a l'acte fou efectivament meva, en justa correspondència –com vaig fer constar en l'acta de la reunió, presa pel vicesecretari Martí– amb el comportament excloent del senyor Molas, persona sectària i mesquina com poques n'he conegut. Aquest senyor, des de la seva prepotent condició de catedràtic universitari, m'ha exclòs reiteradament, al llarg dels darrers vint anys, de totes les activitats verdaguerianes controlades per ell (que són la pràctica totalitat, com tantes altres activitats en el camp de les nostres lletres), entre les quals no és pas la menor l'exclusió de la meva persona de l'edició crítica de l'obra completa de l'autor de Canigó”.

»¡Ah, caray! El doctor Molas ha sido vetado porque el señor Garolera le tiene manía, una especie de odio eterno a los romanos que profesaban los de Cartago. Y lo explica en la referida misiva con pelos y señales: “De manera que com diem en català, tal faràs, tal trobaràs. El senyor Molas –sempre gomboldat per l'esquerra– és un vell mandarí que es creu la reencarnació de Carles Riba, quan, de l'il·lustre crític, només en comparteix els defectes i cap de les seves virtuts. D'altra banda, tothom sap com es concedeixen, en aquest nostre país, els honors acadèmics i les distincions culturals, sovint atorgats en funció d'interessos endogàmics o polítics”.

»Es decir, que estamos ante un simple ajuste de cuentas, una vendetta. Y así dentro de doscientos años, dos colegas no se hablarán porque uno será alumno de los alumnos del doctor Molas y el otro alumno de los alumnos del señor Garolera. Después, aún hay quienes van diciendo que el catalán se acaba.»


Manuel Trallero, La Vanguardia, 05.11.07.

Goncourt 2007

Senyors editors,
senyores editores,
a córrer:

el
Goncourt 2007



Tot és ara i res

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l'arquet fa mal, d'això no n'hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d'importància.

Es poden fer moltíssimes coses,
que no són res, partint d'aquest principi:
tot és ara i res.




Blogs...

«Blocs i blogs, blogs i fotoblogs, blocs de dia i blocs de nit, blocs d’entitats i blocs de particulars, blocs literaris i blocs sobre literatura, blocs amb imatges i blocs orfes d’il·lustracions, blocs amb comentaris i d’altres sense, blocs personals i blocs impersonals, blocs originals i blocs plagis, blocs intensos i blocs desapassionats, blocs d’un sol post i blocs interminables, blocs amb posts intermitents i blocs de post diari, blocs sobre política i blocs polítics, blocs de cuina i blocs on é possible morir d’inanició, blocs poètics i blocs prosaics, blocs embafadors i blocs exquisits, blocs emocionals i blocs racionals, blocs previsibles i blocs imprevisibles, Blocs grocs, vermells, negres i multicolors, blocaires multibloc i blocaires d’un sol bloc, blocs ciutadans i blocs rurals, blocs d’un sol autor i blocs amb col·laboradors, blocs amb pubicitat i blocs sense, blocaires que cobren i blocaires aficionats, exblocs i preblocs, blocs de mestres i blocs d’alumnes, blocs especialtzats i blocs generalistes, blocs sobiranistes i blocs aconfessionals, blocs de cara la galeria i blocs sense galeria, blocs populars i blocs introbables, blocs segons els cànons i blocs no canònics, blocs previsibles i blocs imprevisibles, blocs a la deriva i blocs amb rumb fix, blocs irats i blocs amables, blocs escèptics i blocs innocents, blocs fabrians, prefabrians i postfabrians, blocs de blocs i blocs a penes bloc, blocs femenins i blocs masculins, blocs sexuals, asexuats o de sexualitat incerta, blocs oficials i blocs estraoficials, blocs i bloquets, blocs que enamoren i blocs enamorats, blocs premiats i els altres, blocs biogràfics i blocs hagiogràfics, blocs de barbamecs i blocs de barbuts, blocs censurats i blocs autocensurats, blocs parany, blocs capciosos, blocs impertinents, blocs excel·lents...

»La vida mateixa en x polzades en diagonal...»

Una classificació de Saragatona, un blog de culte.

Barracó


I si no n'hi ha no n'hi ha...

Via Del Sud al Món

Ficció (2)


CG
. Què l’interessa, ara?
QM. Doncs jugar més descaradament amb explicar la meva història, construir una autobiografia falsa, per exemple. Començar d’infant però introduint les mentides que em semblin. No sé què escriure a partir d’ara...


Ficció

«Suposo que faig ficció autobiogràfica. Per això, per exemple, no podré escriure mai les meves Memòries, perquè seria un contrasentit. I és que estic escrivint des del meu primer llibre aquestes Memòries: falses com, per la resta, són totes les memòries...»

EVM

(Novetats literàries de can Vallcorba: sembla que avui tenim llibre de Quim Monzó i demà —demà?—, de Jonathan Littell. D’on trauré el temps per llegir-los?)



Més: EVM i QM.

Anorèxia

Segons les dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura, la dieta cultural mensual —mensual!— dels joves es compon de:
0,27 llibres —tres llibres l’any!—
0,37 pel·lícules
0,07 concerts
0,04 espectacles
0,08 exposicions...



Comiat

De: Blanco Lledo. María Luisa [mailto:xxxxxx@elpais.es]
Enviado el: miércoles, 17 de octubre de 2007 11:52
Asunto: Carta de despedida

E n la hora de mi despido y de mi despedida
C ada uno de vosotros tiene en su cabeza un nombre
H emos llegado al final de un conflicto que se gestó hace 3 años y
E l nombre de ese conflicto no es un secreto para nadie.
V amos hacia tiempos de creciente falta de libertad y censura y
A todos nos corresponde velar porque la
R ealidad coincida con lo que
R ealmente contamos si creemos en la limpieza de esta profesión.
I mposible sin esta condición ser honestos y rigurosos.
A todos os deseo buenos tiempos y buena suerte.

Permitidme este pequeño juego en un momento de duelo.
María Luisa Blanco
María Luisa Blanco era la responsable del suplement literari Babelia, de El País

Set blogs

Diari per a tècnics lingüístics,
un blog com el que voldríem fer...

Feliu Ventura

Amu Daria,
històries, imatges i anècdotes de la Ruta de la Seda i d'Àsia Central

Do de llengua,
el blog d'una lingüista elitista

Magnòlia en mà:
poesia, Occitània...

Apunts des de dalt del Baobab,
d'un d'enfilat en un Baobab que mira i escriu cosa

Planos de puentes y túneles,
un blog sobre edició i noves tecnologies...



I un clip:





Maitasun keinu bat besterik ez...

Al cap i a la fi, però, com diu Kirmen Uribe, el més important és un gest d’amor...







El poema original:

Bisita

Heroina larrua jotzea bezain gozoa zela
esaten zuen garai batean.

Medikuek esaten dute okerrera ez duela egin,
eguna joan eguna etorri, eta lasai hartzeko.
Hilabetea da berriro esnatu ez dela
azken ebakuntzaz geroztik.

Hala ere egunero egiten diogu bisita
Arreta Intentsiboko Unitateko seigarren kutxara.
Aurreko oheko gaisoa negar batean aurkitu dugu gaur,
inor ez zaiola bisitara agertu diotso erizainari.

Hilabetea arrebaren hitzik entzun ez dugula.
Ez dut lehen bezala bizitza osoa aurretik ikusten,
esaten zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.

Amak eta biok soilik hitz egiten diogu.
Anaiak lehen ez zion gauza handirik esaten,
orain ez da agertu ere egiten.
Aita atean geratzen da, isilik.

Ez dut gauez lorik egiten, esaten zigun arrebak,
beldur diot loak hartzeari, beldur amesgaiztoei.
Orratzek min egiten didate eta hotz naiz,
hotza zabaltzen dit sueroak zainetan zehar.

Gorputz ustel honi ihes egingo banio.

Bitartean heldu eskutik, eskatzen zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.



I una traducció:

Visita

L’heroïna és tan dolça com fer l’amor,
deia ella en una altra època.

Els metges diuen que no ha empitjorat,
que un dia va i un dia ve, i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no es desperta,
des de l’última operació.

I malgrat això continuem visitant-la cada dia
en el box sis de la unitat de cures intensives.
En entrar, el malalt del llit d’enfront plorava;
ningú no ha vingut a veure’m, deia a la infermera.

Fa un mes que no sentim la veu de la meva germana.
No veig com abans tota la vida al davant,
ens deia,
no vull promeses, no vull penediment,
tan sols un gest d’amor.

Només la mare i jo hi parlem, ara.
Mon germà, abans, no deia gaire re;
ara ja ni ve.
El pare es queda a la porta, en silenci.

A les nits no dormo, ens deia ma germana,
tinc por d’adormir-me, tinc por dels malsons.
Em fan mal les agulles i tinc fred,
el sèrum em glaça les venes.

Si pogués fugir d’aquest cos podrit, però.

Mentrestant dóna’m la mà, deia,
no vull promeses, no vull penediment,
tan sols un gest d’amor.



Nobel

Tocava dona —i feminista—: Doris Lessing. A rellegir: El quadern daurat, Dintre meu, La terrorista bona...

La Fira del Llibre de Londres

Enguany, la Fira del Llibre de Londres —que no és la Fira del Llibre de Frankfurt— estava dedicada a «Spain».

Del 16 al 18 d’abril s’hi va desenvolupar «un amplio programa de actividades organizado por el Ministerio de Cultura con la colaboración del Instituto Cervantes y la Federación de Gremios de Editores».

Uns quants escriptors, historiadors i periodistes espanyols —pocs, sí, segurament d’acord amb la importància de la fira— hi van participar: Carmen Posadas, Javier Sierra, Enrique de Hériz, Eduardo Mendoza, José Carlos Somoza, Andrés Ibáñez, Nuria Amat (sí, la de l’article Kafka en Francfort!!!), Gloria Gutiérrez (de l’agència literària Carmen Balcells), Paul Preston, Ángel Viñas, Enrique Moradiellos, María Luisa Blanco, Manuel Rodríguez Rivero, Blanca Berasátegui, Sergio Vila-Sanjuán... N’hi ha quatre o cinc, com a mínim, que són catalans —que viuen i treballen a Catalunya si més no—, i tots escriuen, principalment, en espanyol.

Que jo sàpiga, ningú no hi va trobar a faltar ningú; ningú no es va queixar; ningú no va acusar ningú de sectari i provincià; cap «intel·lectual» no va dir que fossin servils funcionaris de la llengua, ni va denunciar el circ patriòtic...


I demà, el Nobel...

La quiniela —que no serveix de res—: Philip Roth, Don DeLillo, Vargas Llosa, Carlos Fuentes, Claudio Magris, Les Murray, Jaan Kaplinski, Kirmo Punainen, Tahar Ben Jelloun, Haruki Murakami, Assia Djebar, Mahmud Darwix, Tomas Tranströmer —si no fos suec...—, Amos Oz, Adonis..., potser un francès, o un xinès..., o potser una dona... O potser, ai!, com que les lletres espanyoles necessiten una empenta després del que els han fet els catalans, un escriptor espanyol —Vila-Matas? Marías?—, i així, a més, els diaris espanyols espanyols i els diaris catalans espanyols —o sigui, gairebé tots— tindran un argument per deixar de parlar de la literatura catalana...


Un premi

un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —gràcies, Subal— és un premi —moltes gràcies, Subal— és un premi...

XIV PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE



Senyores i senyors...

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.


De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:


Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ




Dolorosa pell de brau...



No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: «Amén.»


Amén.

Monzó, en forma

«No sé si em posaré corbata. Potser sí, perquè hi haurà en Bargalló. Si en Bargalló portés corbata, jo no me'n posaria, però com que no en porta, doncs suposo que me n'hauré de posar, per ser una mica rebel...»
L'entrevista —indispensable—, a Vilaweb.

De fantasiar (o fantasiejar)

Belén Gopegui escriu en el Público –el mig diari nou: costa la meitat, pesa la meitat...–, i el consell de ministres fantasia.



Mais où sont les blogs d’antan ?

«J’ai l’impression de faire joujou. « Autopacte », c’est mon site sur l’écriture autobiographique, un site très sérieux, référencé par la Bibliothèque Nationale (http://autopacte.org). Je suis, à le faire, comme un gosse. Ce que j’aime, c’est être seul maître à bord après Dieu. J’écoute critiques et remarques, mais n’en fais qu’à ma tête. Je suis chez moi, personne ne peut venir m’embêter. Sur le plan technique, je me débrouille seul : le site n’est pas coquet, ni fioritures ni images, juste des choses simples, mais que je sais faire marcher. Je crée des pages, je noue des liens, je mets à jour presque quotidiennement. Pour l’organisation, c’est délicieux de créer un labyrinthe, les racines ont l’air toutes simples, mais ensuite ça s’ouvre, ça s’effiloche dans toutes les directions, en éventail. On peut insérer des choses énormes, illisibles, qui n’obstrueront pas, il suffira de ne pas cliquer sur le lien, parfois un volume entier (en 2004, j’ai mis les 200 pages de mon livre sur Leiris, épuisé depuis vingt ans, parce que Leiris était au programme de l’agrégation), ou des bibliographies monstrueuses, qui serviront à trois personnes. Je peux mettre en ligne des textes plus ou moins personnels, hasarder des confidences, les changer, les faire disparaître. Je peux inventer des « services » : calendriers de colloques, réper-toires de thèses en cours, etc. J’apprends parfois que des personnes ont fait connaissance entre elles par mon site. Ce n’est pas qu’il soit très fréquenté ! Il l’est même fort peu (quelques dizaines de visites par semaine), mais ce sont juste les gens qu’il faut, à qui c’est utile, parfois à l’autre bout du monde. Depuis que j’ai ouvert un accueil pour lycéens, on me demande moins de faire une dissertation pour mardi prochain. J’ai le plan de mon site dans la tête, tout ce que je croise dans mes lectures, rencontres, conversations, je vois où ça ira. Une mise à jour prend trente secondes. Parfois je me promène seul dans mes grands jardins virtuels, j’arrache au passage les herbes folles qui poussent entre les pavés, les actualités fanées, les annonces obsolètes. Je fournis en foin frais, je plante d’autres rosiers. Je fais le tour du propriétaire. Internet, c’est comme jadis les jardins ouvriers : chacun a son petit lopin de web. Ça a l’air trois fois rien en surface. Par en-dessous c’est immense. J’aime donc m’y promener seul, au milieu du silencieux bruissement de la Toile. C’est comme jadis ma collection de timbres, le meccano ou le Monopoly. Il y a une sorte de volupté à savoir que si personne ne me lit, personne non plus ne saurait me mettre au pilon. Je suis comme les seigneurs d’autrefois, qui ouvrait le parc de leur château aux bourgeois des environs. Vous pouvez venir faire un tour, entrez, bonnes gens, mais c’est pour mon agrément que tout cela a été créé. Et rose elle vivra ce que vivent les roses : mon château est un château de cartes, tout cela est destiné à s’évanouir comme un songe. Le papier a une petite chance de nous survivre. Ce que nous croyons créer sur Internet s’efface comme la fumée derrière un avion. Tout puissant dans l’espace, Internet s’effondre dans le temps. Je me console en me disant que quand je mourrai, ce sera moins long à vider que mon appartement. Un clic suffira. Et je continue sans mélancolie ma promenade autiste le long de mon site, du bout de ma canne j’éprouve la solidité d’un lien, je jette un œil aux longues enfilades bibliographiques qui me rappellent certaines allées du parc de Versailles, je vais musarder dans mes hameaux de Trianon, je parle tout seul dans les avoines folles, Internet et moi on se comprend, et la nuit seule entendit nos paroles : mais où sont les blogs d’antan ?»
Philippe Lejeune, a Autopacte.



Diu...

Diu Raül Fernandez, àlies Refree, en l’últim número de la revista Rockdelux: «Hay una parte de España que, no sé por qué, siente rabia por el hecho de que se hablen otras lenguas.» I: «Cuanto más se cierran ellos, más nos cerramos nosotros, y esa no es la solución.»

Diu Subal Quinina: «Un iogurt, això és la política; un iogurt que ens anima a mirar al fons del envàs per acabar trobant un lacònic sigue buscando

Diu Jaume Subirana: «El panorama comença a posar-se com per entintar el passaport fins quedar-nos sense pàgines...»


Diu Felip Cid:
Banderes palpitants dels crepuscles
ja no em porteu un anhel de lluites
per salvar aquesta terra esbucada.
La meva pàtria són les paraules
austeres, sense cap estandard,
que fa uns anys em van acompanyar,
per les neus d'hiverns inacabats,
a un llarg exili.

I diu...


De guàrdia

A quarts de tres, la T. es desperta plorant. I amb tos. Respira feixugament. Ja hi tornem a ser. Una setmana encara no d'escola i la primera bronquitis del curs. El ventolín i l'aero chamber, esclar, són a l'altra casa. Truco a «Sanitat respon». Demano hora per a la pediatra. Per a dimecres. És una urgència, dic. Dimecres. Si vull que la visitin demà —avui—, haig d'anar directament al CAP i esperar-me —tot el matí?— que la visitin. Demano també que em diguin, sisplau, les farmàcies de guàrdia. Amablement em diuen que m'ho miren, però que el programa no funciona. M'espero. El programa no funciona. Que truqui al 092. D'acord. Truco al 092. Demano, sisplau, que em diguin les farmàcies de guàrdia. Que no la tenen, aquesta informació. Que ho miri al Google. I si no tinc accés al Google? Que ho miri a la farmàcia que tingui més a prop de casa. Gràcies. Moltes gràcies. Afortunadament, tinc accés al Google. Amb un parell de dades, el web del col·legi de farmacèutics m'informa de les farmàcies de guàrdia que hi ha més a prop de casa. Me'n dóna l'adreça, el telèfon i la manera com hi puc arribar. La més pròxima no és gaire lluny, a una mica més d'un quilòmetre de distància. Hi truco. Tenen tot el que necessito. Hi aniré. Com que a la C. li fa basarda que hi vagi a peu, demano un taxi. Em vesteixo. Al cap de cinc minuts un sms m'avisa que hi ha el taxi davant de casa. Baixo. El taxista em porta fins a la farmàcia i s'espera que compri el que haig de comprar. Em torna a casa. «Lo que se hace por los hijos...», diu. Sí. Quan arribo a casa, dono el ventolín a la T. Dos puffs, dues manxades. Demà —avui— anirem al metge. D'urgències. Em dirà que té bronquitis i que li doni ventolín. Ara la T. dorm, plàcidament, i jo, desvetllat, hauria d'estudiar, però m'esbravo explicant quatre misèries...


Avui

Avui he comprat l’Avui. En el renovat suplement de cultura hi ha una secció —nova—, «Paraula de blog» —blog amb ge, lògicament—, amb fragments extrets d'alguns dels millors blogs de la cosa literària del país: El llibreter, Tirant al cap, Saragatona... Chi va piano va lontano, que diuen...




L’últim dia de vacances

L’últim dia de les vacances ja no és un dia de vacances: és un dia perdut entre l’epíleg i el pròleg, entre el final i el començament...



Tancat

Tancat. I barrat. Quatre setmanes. De vacances... Ha! De vacances, poques, vull dir. Amb tres criatures. Amb les oposicions d'aquí a quatre dies. Amb tanta feina... Quatre setmanes de no haver d’anar a la feina, doncs. Quatre setmanes sense fitxar —però amb uns horaris infernals. Quatre setmanes per llegir —poc. Quatre setmanes, en fi, sense Jauss. Feu bondat...

(A la gairebé abandonada hemeroteca us deixo un article d'avui de Félix de Azúa, amb molta mala bava, però ben escrit: «Tinieblas en el noroeste».)

Viatge

Des de casa fins a la parada del cotxe de línia, pel camí que voreja la riera, hi ha deu minuts de bicicleta; deu minuts que miro de fer passar ben a poc a poc, per emportar-me la fresca de quarts de set del matí, per fruir del silenci del remoreig de la riera i la piuladissa, perquè els ulls se m'omplin del verd que m'envolta. Arribo al poble quan s'apaga el ressò de les campanades de tres quarts. Lligo la bicicleta ben lligada sota el lledoner de la plaça. El perfum de les abèlies embafa el matí. Plovisqueja. A ca l'Abdul·lah —diria que s'ha d'escriure així— faig un cafè: nous veïns, vells costums... Veig que s'acosta l'autobús de la Hispano. Pago el cafè. Xucram, Abdul·lah! I fins aviat. Bon dia! Bon dia! Em busco un seient al costat de la finestra. Em poso els cascos. M'havia fet el propòsit d'aprofitar l'hora llarga del viatge per estudiar el capítol de jurilingüística del temari, o el de les oracions finals i causals, però la música —Shannon Wright, Jocelyn Pook, Ludovico Einaudi, Keren Ann, Joan Miquel Oliver—, el llibre que porto a la bossa —de Toni Mollà—, el paisatge que em persegueix, la llibreta amb massa fulls en blanc, la mica de son que em festeja les parpelles són una temptació massa forta...




Si la vida fos així...

Entre «tema» i «tema» —quin calvari!—, llegeixo —rellegeixo— Pla. Per desintoxicar-me. O per intoxicar-me. També mentre em faig el sopar. I inclús —sí, inclús, que ara resulta, després d'haver-ho «corregit» tantes vegades, que és «correcte»— quan sopo sol. Que mireu que és trist, haver de sopar sol!, tristíssim... Josep Pla sopava sol molt sovint, al mas Pla. Potser per això la seva prosa és de vegades tan trista:

«Vull donar-te un consell. Si vols ésser desgraciada, el camí és el somni; si vols ésser feliç, entra a la voluptuositat en qualsevol de les seves formes: voluptuositat pel teu art, pel teu cos, pel teu sexe, per la teva casa, pels teus capricis, pels teus amors o pels teus fills. Marxar sense objecte, sense saber on vas, és un somni. Sovint em deies que anar-se'n és morir una mica. La voluptuositat, al contrari, exigeix molt de compte, concentració i afany per la realitat. Per assaborir-ho has de quedar-te. Tinc 35 anys. He somniat molt i he de confessar-te que encara no sé que és la realitat. És la meva gran desgràcia. No et desitjo una cosa semblant. Ti voglio troppo bene

La meva trista «realitat», avui, és que he de sopar sol. Ara estudiaré fins a tres quarts de deu. Desaré els apunts, tancaré les carpetes... I em plantaré davant la tele. Amb el sopar. Avui fan Annie Hall, que és una de les millors pel·lícules, crec, de l'homenet neuròtic que diu que aquests dies corre per aquí.



Si jo fos ell, però, em preocuparia per això del «problema sexual». Segons la segona edició del DIEC —gràcies, Víctor Ripoll!—, sembla que el penis només serveix, en els mamífers —i diria que Woody Allen és, encara, un mamífer—, per pixar...



Ni una sola paraula...

El vídeo de «la cancó de l'estiu» l'ha penjat en Subal en un dels posts de la seva molt recomanable sèrie «Estampes napolitanes», però no me'n puc estar, de pispar-l'hi... M'ha alegrat el matí.





Uno y ninguno

Él cree saber quién soy, y se equivoca.
Tú puedes desandar, paso por paso,
toda la historia, todos los detalles
que dibujen un rostro, pero no seré yo
quien esté dibujado en ese rostro,
aunque sea mi rostro el dibujado.
Cualquiera que no sepa de mí lo sabe todo.
Yo no sé quién soy yo, pero estoy en lo cierto.

Esta acumulación de paradojas
exige un comentario y una pausa.
(Las palabras se pueden urdir y desurdir,
hasta no decir nada, queriendo decir todo.)
Cualquier hombre es ninguno, y es legión
y es nadie y uno mismo.
Y ahora que ya lo sabes, date cuenta:
estás equivocado por completo.

Carlos Marzal, Los países nocturnos.



Postnacionalisme


Tots els diaris «espanyols», tots, també l’Avui i El Punt, que són uns diaris espanyols escrits en català que llegeixen els catalans que creuen, encara, amb aquella fe, que Catalunya no és Espanya —malgrat el seu DNI i, ai!, el seu DNA—, destaquen en primera pàgina i amb foto la victòria al Tour d’un jove ciclista madrileny —els diaris més «postnacionals», fins i tot amb una fotografia del ciclista embolicat amb la bandera postnacional; amb la bandera postnacional espanyola, esclar—, que corre en un equip espanyolíssim que es diu Discovery Channel... En canvi, Le Monde, un altre gran diari postnacional, diu, també en portada, sense foto, que el ciclista en qüestió no hauria hagut de participar al Tour perquè el seu nom surt en els papers del pèrfid doktor que tantes tardes de glòria ha «donat», per via intravenosa, sembla, al ciclisme —espanyol. Tot plegat put a pur postnacionalisme, vaja... Visca Jalabert!



Llum

Un dia uns savis il·luminats van tenir una idea lluminosa: «Potser ens hauríem de desconnectar d’Espanya...» I Espanya, oh!, ves per on, en va fer cas i els va deixar a les fosques. Una lliçó. De tenebres.






Paraules d’arqueòleg i literatura


«El meu País és un desert que sovint m’atura el cor. Em resulta difícil alenar en presència del seu cos moribund, abandonat a la indiferència. Ens han vençut afablement, amb el nostre vistiplau, i tan sols romandrem en algunes paraules d’arqueòleg...»

«La literatura que escric vol travessar l’espai i el temps que m’ha tocat viure; intenta temptar-me perquè em crega singular a l’hora d’explicar la vida i donar-hi un sentit, i em crea la il·lusió de foradar el caos i l’absurd, tot i que siga amb una agulla de cap entortolligada. La literatura que escric em fa surar aspectes que ignorava posseir i, per tant, només és estrictament vàlida i necessària per a mi...»


De Vianant, de Rafa Gomar.



La ciutat

Surto tard de la feina. En lloc d'anar cap a casa haig d'anar a l'òptica, que és a Barcelona. Em trobo, esclar, l'homenet petit i tímid, amb el barret, envoltat de policia i de curiosos, que a l'ombra de Santa Maria del Mar roda escenes d'una pel·lícula, diuen, però que sembla un sainet —subvencionat. M'agraden les seves pel·lícules, m'agraden molt, sobretot les que el títol és un nom propi: Manhattan, Annie Hall, Zelig, Hannah i les seves germanes, Alice... Però em fa una mica de llàstima veure en què s'ha —l'hem— convertit. El deixo amb els seus àngels i amb els seus dimonis. Pujo Argenteria amunt, plaça de l'Àngel, Llibreteria, carrer del Call, la Rambla... Barcelona bull. Com que avui no tinc —gaire— pressa —els nens són a Arbúcies, amb la C. i els avis—, vaig cap a Discos Castelló. Fa molt de temps que no em compro discos. Gràcies o per culpa de l'Emule i de l'Itunes. Abans d'entrar em poso un límit: 40 euros. Al cap d'una bona estona surto: 41,95 euros. Tres discos, tres estils, tres llengües, tres maneres de veure el món. Entro en una llibreria. Remeno. Llegeixo contraportades, primers paràgrafs... Les hores passen amb alegria. No em compro res. No tinc temps de llegir, ara. I tinc una pila considerable de lectures endarrerides que no sé quan podré començar. Em fa mal el cul, avui. Ahir em vaig haver de vacunar del tètanus. Un clau rovellat i traïdor em va travessar, de nit, el plàstic de la sola de la xancleta i em va foradar el peu. L'infermer que em va vacunar ja em va avisar. El cul. M'assec com puc. I em prenc un granissat de llimona. A la plaça Catalunya un estol de banderes roges... Un estol de banderes roges? Potser és que roden una altra pel·lícula. O un espot... La ciutat ha canviat; ja no és el que era. Jo també he canviat; ja no sóc el que era. No em sap greu. Les ciutats canvien, malgrat tot. Tot canvia. Tots canviem. Malament, si no. I tot continua igual. La ciutat és ara un batibull de gent diversa; però ja ho era, un batibull de gent diversa, i sempre ho serà. El canvi; la ciutat dels canvis. La millor ciutat del món: la ciutat puta i la ciutat senyora; la ciutat golfa i la ciutat elegant, la ciutat bruta i la ciutat neta; la ciutat dels okupes i la ciutat dels especuladors, la ciutat dels pispes i la ciutat dels lladres; la ciutat que atrau i la ciutat que repel·leix; la ciutat dels blancs, la ciutat dels negres, la ciutat dels foscos, la ciutat dels grisos, la ciutats dels rojos, la ciutat dels clars, la ciutat dels verds, la meva ciutat; la ciutat de la Rambla dels Estudis, la ciutat de la Rambla del Raval, la Prashan Rambla; la ciutat dels mòbils i la ciutat dels locutoris; la ciutat pobra i la ciutat benestant; la ciutat dels brètols i la ciutat dels gamberros; la ciutat cosmopolita i la ciutat provinciana; la ciutat del mar i la ciutat de la muntanya; la ciutat dels pisos pastera i la ciutat de les habitacions d'hotel a tres-cents euros la nit; la ciutat que m'agrada, la ciutat que m'irrita, la ciutat que vull, la ciutat que no em vol, la meva ciutat; la ciutat on viu la gent que estimo i la ciutat on viu gent que, potser, odio; la ciutat estranya, la ciutat normal; la ciutat on van néixer els meus pares, la ciutat on no ha nascut cap dels meus fills; la ciutat dels bars, la ciutat de les pixarades, la ciutat de les bicis, la ciutat del vici; la ciutat dels uns i la ciutat dels altres; la ciutat dels matahambres, de les pizzes, dels pintxos, de les coques de La Montserratina, dels kebabs, dels entrepans de pernil, dels xauarmes, dels rotllets de primavera... Les hores passen, el sol es pon. Tinc feina, encara. He de preparar la bossa per marxar. Demà. I deixar per uns dies la ciutat imperfecta, la ciutat que potser estimo, la meva ciutat...


Poesie operaie

anche se dopo la fatica il cervello
è ancora in balia di questa furiosa costruzione
che a me fa costruire chiodi che non si saprà mai
a quale cristo andranno a crocifiggere
e ancora possiamo incatenarli i mostri
vincerli e digerirli per la notte e per la gioia
nella tua casa in confusione dove ti attende moglie figlia e pranzo
dopo aver alzato posate come se alzassi utensili
io nella mia camera tre metri per cinque
pareti bianche e migliaia di fogli bianchi da mettere in croce
in lotta con la stanchezza e lo sporco ed è tutto presso di noi
non aspettare il sabato inizio del riposo d'iddio
il riposo sia per dio e questo inferno per noi

Luigi Di Ruscio



Je retrouverais le secret

Je retrouverais le secret des grandes communications et des grandes combustions. Je dirais orage. Je dirais fleuve. Je dirais tornade. Je dirais feuille. Je dirais arbre. Je serais mouillé de toutes les pluies, humecté de toutes les rosées. Je roulerais comme du sang frénétique sur le courant lent de l'oeil des mots en chevaux fous en enfants frais en caillots en couvre-feu en vestiges de temple en pierres précieuses assez loin pour décourager les mineurs. Qui ne me comprendrait pas ne comprendrait pas davantage le rugissement du tigre.

Et vous fantômes montez bleus de chimie d'une forêt de bêtes traquées de machines tordues d'un jujubier de chairs pourries d'un panier d'huîtres d'yeux d'un lacis de lanières découpées dans le beau sisal d'une peau d'homme j'aurais des mots assez vastes pour vous contenir

et toi terre tendue terre saoule
terre grand sexe levé vers le soleil
terre grand délire de la mentule de Dieu
terre sauvage montée des resserres de la mer avec
dans la bouche une touffe de cécropies
terre dont je ne puis comparer la face houleuse qu'à
la forêt vierge et folle que je souhaiterais pouvoir en
guise de visage montrer aux yeux indéchiffreurs des
hommes


Aimé Césaire

La cuca i Hatshepsut



«No me'n puc estar» —em diu un amic que va tancar no fa gaire un blog—; «és com una cuca que va rossegant, i cal fer-hi alguna cosa...» I la fa.

Poesia i +

...Joan Margarit, Salem Zenia, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Bartomeu Fiol, Núria Candela, Eduardo Iniesta, Brossa, Palau i Fabre, Carme Sansa, Joan Albert Amargós, Homenatge a Picasso, Enric Casasses, Orlando Guillen, Liost, Carner, Riba, Papasseit, Bartra, Espriu, Vinyoli, Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, Roger Mas, Mística domèstica, Miquel Gil, Orquestra Àrab de Barcelona, Lluís Soler, El Comte Arnau, Sagarra, La Fàbrica, Martí Pol, Claret Papiol, Devos a Vós, R. Devos, Quimet Pla, Jordi Bertran, Titiriteros de Binéfar, Albert Benzekry, Esteve Plantada, Jardins d’Eros, Estellés, M. A. Riera, Ferrater, Jordina Biosca, Mauricio Molina, Auditori de Barcelona, Mariona Vila, Lídia Pujol...

A Caldes d’Estrac. Una proposta molt refrescant...



Identitat

« J'ai donc assimilé l'idée que la catalanité est inévitablement assortie de l'ambivalence soulignée dans un guide australien : " La Catalogne c'est l'Espagne, mais ce n'est pas l'Espagne. "
» Gamin, le sentiment s'est ancré en moi d'être sûrement français ( " de papiers ", disait ma mère), probablement catalan et vaguement espagnol. Ça n'a pas changé. »

Llibert Tarragó, Le puzzle catalan: La nation fiévreuse


En català!

Si és que ens conformem amb ben poca cosa...

[Feu clic a la imatge, ho veureu millor...]



Una tarda

Surto d'hora de la feina per anar a fer la declaració de la renda. M'atén un funcionari bilingüe: jo li parlo en català, ell em contesta en castellà. En fi... Em fa les declaracions. Finalment, si fem la declaració conjunta hem de pagar una picossada; si les fem individuals, ens tornen uns quants calés. No ho entenc. Tenim els mateixos sous, els mateixos fills, la mateixa hipoteca, les mateixes deduccions... «Es la progresividad del impuesto», em diu el funcionari bilingüe, en un correctíssim castellà. Ah!... D'acord. Pujo per la Rambla. Amb la cartera ben vigilada. Entre ramats de turistes, llaunes i gots de plàstic. Diria que l'home elegant que entra a la seu del Departament de Cultura, amb una carpeta a la mà, és el senyor Oriol Izquierdo, però sóc curt de vista i... L'hauria saludat, cordialment. Calda. Turistes i més turistes. Ròdols de curiosos al voltant d'estàtues de pacotilla. Un paio nu passeja orgullós un penis enorme davant la curiositat i l'estupor i l'admiració i l'horror dels —i les— transeünts. Entro a la Documenta. Demano dos llibres. No, no els tenen. Crec que ni tan sols n'havien sentit (a) parlar, crec. Em compro L'Avenç i Els Marges. Vaig a fer un cafè —amb gel. Fullejo les revistes. A Els Marges hi ha un article d'Enric Cassany sobre la literatura del jo i sobre el dietari, esplèndid, i pòstum, de Guillem Simó, En aquesta part del món. Hi parla també dels blogs: «...el fenomen nou dels blogs: nou, si més no, pel seu format no llibresc i com a acte especial de comunicació...», amb una nota de remissió a les jornades de Sant Cugat. A L'Avenç, Manel Ollé i Quim Monzó parlen de literatura, sobretot, i una mica de llengua. Diu Monzó: «Som en la pura farsa. No hi ha cap partit que no estigui fent teatre per acontentar aquells que han de continuar donant-los els vots. A la llengua catalana se li dóna importància simbòlica (cada cop menys, fixem-nos-hi), però els polítics (de tots els partits, sense excloure'n cap) hi renuncien sempre que els convé. És una antiga bandera que de tant en tant han d'amagar, perquè una part creixent de la població odia, i quan s'hi juguen els vots no val a badar.» I després explica una anècdota sucosa: «Una vegada vaig anar a l'Institut [d'Estudis Catalans] amb Empar Moliner, per fer-hi un programa de ràdio. No hi havia estat mai. Vam fer el tafaner pels racons i, entre diverses altres coses, vam obrir les tapadores dels quadres d'interruptors de l'Institut. Les indicacions estan totes retolades —amb Dymo, crec recordar— en castellà. Ni tan sols dins la bombolla és possible el somni...» Es fa tard. Deso les revistes. Pago el cafè. Corro cap a l'escola...



L'horizon

Dominique A, el paio que ha fet la cançó de la setmana d'aquesta setmana —aquesta cançó i moltes altres, però cap com aquesta, per mi—, ha passat, gairebé clandestinament, per Barcelona. Hi va tocar fa una setmana, em sembla. Si ho hagués sabut... M'he posat el disc. L'últim. L'horizon. I l'he escoltat sense empentes, sense trepitjades, sense fum..., sol, i amb un cafè entre les mans, amb la mirada perduda finestra enllà, amb el cap en un núvol de vagueries... He entès, crec, el sentit últim d'aquest vers, l'últim:

C’est lui qui vient à toi ; il est là : l’horizon...

«Nous n’irons pas plus loin», te dit le capitaine
Trop d’obstacles aujourd’hui pour gagner l’horizon
Des baleines épuisées gémissent sur la grève
Leur sang couvre des bouches comme autant d’hameçons

Comme autant de collines occultant l’horizon
De crêtes insensibles à l’adagio des plaines
« Je suis vraiment navré », te dit le capitaine
Et tu sens qu’il dit vrai et qu’il a le cœur bon.

Dès lors la bouche vermeille d’une femme au harpon
Qui entre dans tes murs et saigne les baleines
Te fait des mois durant dédaigner l’horizon
Et lorsque tu le croises snober le capitaine.

Quand tu rentres chez toi, tu te dis qu’il fait bon
Le mensonge est partout infiltré dans tes veines
Tant tu aimes goûter au sang de la baleine
Qui déborde des lèvres de la femme au harpon.

Mais un jour sur ta manche tire le capitaine
Les yeux exorbités, il te dit : « Repartons ».
Il est temps de sortir du sommeil des reines
Car nul ne vous attend autant que l’horizon.

C’est Lob Nor qui t’espère, l’Inlandsis qui t’appelle
La Sierra Nevada qui la nuit crie ton nom
Et c’est la Grande Bleue qui rehausse le ciel
Chacun d’eux te réclame et t’offre l’horizon

Mais celui-ci t’échappe, stoppé dans son élan
Par des sommets hargneux, des vallées encaissées,
Des villes au cœur de pierre aux formes insensées
Vois, la barbe te pousse et ton pas se fait lent.

Et tu entends au loin les plaintes des baleines
Qui avant de finir sur la grève ont sans doute
Connu cet horizon dont seul le capitaine
Espère encore pour deux que tu croises la route.

Mais un jour au silence qui monte aux alentours
Comme tes yeux se décollent, tu sais qu’on t’a laissé
Seul avec ton vieux rêve dont l’ombre est un vautour
Qui dessous tes haillons sent la chair s’assécher

Et comme en de lents cercles, il va pour t’entreprendre
Le décor s’aplanit, les courbes se défont
Tout se dégage, oui, sans doute las de t’attendre
C’est lui qui vient à toi ; il est là : l’horizon.