Tres poemes japonesos a la mort...

死


Isshõ no
shitauchi hibiku
shimizu kana

La meva vida:
el ressò de tocar l’ase
damunt de l’aigua pura.

Hanri (1835)


死


Ara kanashi
hana no higan o
shide no tabi

Que trist...
entre les flors de l’equinocci de primavera
un viatge cap a la mort.

Sakyoku (1790)


死


Ware o yobu
koe ya ukiyo no
kata shigure

Una veu em crida:
de cop i volta un xàfec d'hivern
en aquest món que sura.

Yaba (1740)

[De Poemas japoneses a la muerte, DVD Poesía]

---

He pujat sense tu...

He pujat sense tu al pis de la badia
a perllongar aquell goig amb què tots dos l'omplírem
trabucant cadascun per les platges de l'altre
un dia o dos abans: prou temps per fer-me un mite
d'uns calfreds de plaer que ja dubtava si eren
les flors d'una vivència o les petges d'un somni.
En butxacar les claus, a les portes del temple,
he sentit allà dins que el record hi sonava
com una gran cantata, i, en obrir, dins la fosca
he vist la teva veu, feta una escolania,
grimpant per les parets com una buguenvíl·lea.
Tot i així, empetitit, entrava de puntetes
volent sorprendre el temps, condormit, retenint-nos
encara a tu i a mi surant dins unes hores
confoses de camí, feixugues de bellesa.
L'espai era un batec i, abans d'entrar a la cambra,
m'he assegut al sofà, al lloc on t'assegueres
marcant el centre exacte del món i la badia.
He sentit el teu cos pel meu, transparentant-se,
i un cabell teu que he vist guarnit la respatllera
m'ha donat a pensar que tal volta existeixes.
Després, mig tremolant, he entrat al dormitori
i, en el llit sense fer, he vist, meridiana,
luminescent, oferta, exacta, encara tèbia,
l'empremta del teu cos, com una gran paraula
escrita amb energia pels murs de l'existència
deixant la veritat, igual que tu, instal·lada
com un fasser molt alt ben davant d'unes cases.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia

---