La puta realitat...

...és que avui al món hi ha un filldeputa menys, i probablement un màrtir més; que a Barajas s'acaba el somni de molts bascos, i continua el malson; que les paraules no serveixen per a res... És la puta realitat —amb perdó.

En fi, el vídeo...

La puta...

...realitat.

Technorati Tags: , , ,

Censura

Torno de passar uns quants dies a la muntanya oxigenat i optimista, amb ganes de parlar dels llibres que he llegit, de les músiques que he escoltat..., i em trobo, un cop a casa, la puta realitat: la direcció de BTV censura l'última emissió de Saló de Lectura .

Un amic em fa arribar la carta que Emili Manzano ha fet arribar a uns quants amics perquè la facin córrer...

La direcció de BTV censura la redifusió del darrer “Saló de lectura”


Amics, com segurament ja sabeu, la direcció del canal municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a l’existència del “Saló de lectura”, el programa literari que vaig fundar el mes d’octubre de 2001 i que vaig dirigir i presentar fins el mes d’abril de 2006, quan m’hi vaig desvincular per poder acceptar l’encàrrec del president Maragall d’encapçalar un altre projecte institucional consagrat a la difusió cultural. El programa va quedar llavors en mans del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa, garantint així la continuïtat dels criteris de qualitat, rigor i independència que vàrem voler que definissin el “Saló de lectura” des de les seves primeres emissions. Vos estalviaré, per evidents, les meves consideracions sobre el tancament del programa i sobre els motius exposats per part de la direcció de la cadena per justificar-lo: el presumpte “desgast de la fórmula”. Només recordaré que la dita “fórmula” no era altra que la lectura atenta dels textos i la conversa civilitzada entre autors i lectors. Si m’adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena ha decidit censurar l’habitual redifusió dels dissabtes del darrer “Saló de lectura”, emès en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el qual vàrem acomiadar-nos dels nostres espectadors. Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i després d’oferir als espectadors una petita antologia del que han estat aquests cinc anys de vida i feina del “Saló”, la seva directora s’acomiadà fent unes legítimes observacions, com a professional i com a ciutadana, sobre el model de ciutat cap el que les nostres autoritats municipals semblen voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de tenir una televisió pública com BTV, finançada amb els impostos dels ciutadans. L’expressió d’aquests pensaments, ho torn a dir, feta amb ferma exquisidesa i amb tot el respecte institucional indispensable, és la causa de que el “Saló” no arribi aquest dissabte que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa anys tenen per costum veure el programa en format de redifusió. Properament, i gràcies a l’iniciativa espontània d’uns espectadors amics del “Saló”, tendreu a la vostra disposició, via internet, aquest programa de comiat en la seva integritat. De moment, jo vos deman que des dels vostres destacats llocs de generació d’opinió qualificada, vulgueu bonament ajudar-nos a donar conèixer aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a una societat democràtica i en el marc d’una televisió de servei públic. Moltes de gràcies… i bona lectura!

Emili Manzano


Nadal

Ens en anem quatre dies a la muntanya. Els nens estan emocionats. Els grans, perquè la casa té una xemeneia i potser —ves...— hi arribarà el pare Noel..., i la petita, perquè els grans estan emocionats i l'emoció s'encomana.

Tot i que sé que no podré llegir gaire, poso tres llibres a la bossa: un assaig de Bauman; una novel·la, La conquête de la Pologne, de Paul Jimenes —me n'han parlat molt bé—, i el millor llibre de nadales...

SI L'ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS

Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tucn que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estrella.

Vénen, alats, el Persa, de domàs.
De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars.

J.V. Foix, Els Torrents de Lladurs, Nadal de 1951
Apa, bon Nadal!

Technorati Tags: , , , ,

Dia de repòs, de lectura reposada...

TEORIA DEL LECTOR          

Ets blanc com el paper i tens ulls de tinta.
No puc saber què busques, si una mica d'oblit,
o joc, o companyia,
o les paraules fàcils que diràs
a qui ja no et vol veure.

Potser et fa por morir
en el llit on llegeixes.
O acabes d'enterrar l'últim amic.
O demà t'han de treure
mig estómac, o un fill.
Jove que escups regust de sexe,
vella que plores netejant un nínxol,
amant feliç,
no escric pensant en tu.

Ets el lector, una paraula freda
que esborra el teu dolor i els teus desigs
i em recorda que som desconeguts,
que no m'importes i que no t'importo.
Recorda-ho tu també:
no cal que ens enganyem
perquè ens pugui mentir la poesia.

Pere Rovira, La mar de dins.

Technorati Tags: , , , , ,

Témer

«Ante la noticia de que los asaltantes a un chalet de Begur hablaban catalán con acento magrebí debería concluirse que, finalmente, la lengua catalana ha pasado del aula al patio. Pero no hay por qué temer: o se trata de una maniobra de despiste, o de una pura (y sin embargo hermosa) fantasía.»

Del blog d'Arcadi Espasa, catalanòfil...

Metro

He treballat més de deu hores. Els ulls em fan pampallugues. Arribo al metro i no tinc ganes d'obrir cap dels llibres que porto: Nous n'avons fait que fuir i Sincerament vostre, Xurik. Cap. Ni tan sols el diari. Res. El cap com un bombo. Cap a casa...



«Pròxima estació...» Pugen un parell de noies. S'asseuen davant meu. S'abracen a unes carpetes d'una universitat privada. Parlen en català. En el català que ara es balboteja... Les escolto. Parlen d'uns amics, sembla. D'una noia i un noi. Diu una: «A la Cris, tio, tot això..., tot això li sua la polla» —a la Cris?—, «tio; es toca els ous» —la Cris?— «tot el puto dia, tio...» I respon l'altra: «Sí, tio, i el Bernat, tio, ja està fins els ovaris» —el Bernat?—, «tio...» Tio...

Cap de setmana

He aprofitat el llaaaaarg cap de setmana.

He revisat les galerades d'una novel·la juvenil —m'ho va demanar sisplau un amic i a un amic és molt lleig dir-li que no.

He fet de rei de l'única monarquia decent, la del regne de la il·lusió, i he visitat en un sol dia més botigues de joguines que en tot un any.

He anat a un concert de Feliu Ventura, i he cantat com un adolescent, envoltat d'adolescents: «...oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te, / i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans...»

He llegit un parell de llibres, i alguna cosa interessant:
«Jo no tinc res a dir
i ho dic
i això és poesia.»
John Cage, Silence.

He escrit alguna cosa —gens interessant—, i he traduït un parell de poemes inútils per a la meva col·lecció particular de poesia inútil.

He fet endreça de l'estudi, perquè les piles de diaris i revistes, notes, papers, discos, llibres i retalls gairebé devoraven la pantalla de l'ordinador. He desat cada cosa al seu lloc —els discos, a les fundes; els llibres, als prestatges, o, ai, estants, corresponents; les notes, en un bloc, amb ce; els retalls, en carpetes, per temes; els diaris i les revistes, amb excepcions comptadíssimes, al contenidor—, i després he hagut de buscar un lloc per a tot allò que no en tenia.

M'he adonat que enllà de la finestra de l'estudi hi ha uns quants milers de llumenetes que em fan l'ullet i, més enllà, el perfil desgraciat de la serra de Collserola...

M'he assabentat que al món avui hi ha un filldeputa menys. Jo també recordo Amanda...

Sobre Pompeu Fabra i la llengua

«El famós Pompeu Fabra, que és una figura capital de la Renaixença catalana i que no solament és el que ha fet més i fa més per la llengua catalana, sinó que és el qui ha publicat assaigs i la contribució a la gramàtica catalana i la gramàtica mateixa, ha tornat el català a l'estat primitiu i a l'elegància de l'època de Llull, Muntaner, Ausiàs March, Bernat Metge i Joanot Martorell, que són els catalans del segle d'or, perquè, havent observat que els primers escriptors de la llengua catalana moderna tenien moltes influències castellanes i que els qui van venir després anaven a parar a les franceses, com el qui surt del foc per caure a les brases, va concebre la idea d'anar a estudiar la llengua catalana a la font de l'antiguitat i, fent estudis que li han valgut una anomenada immensa i una influència decisiva, va descobrir que de les tres llengües que volten la catalana, que, com hem dit, són el castellà, el francès i l'italià, la italiana hi té tantes semblances de forma com n'hi puguin tenir les altres dues i, per consegüent, el qui volgués seguir la llei del català antic hauria d'admetre tant la forma italiana com la castellana i la francesa, sense fugir de les unes per a caure en les altres, i, fent distincions molt importants que denoten l'elegància i la penetració de la seva intel•ligència privilegiada, que punxa com una agulla i sap seguir el fil de les paraules amagat entre els fils de les altres, va assenyalar les normes de la filologia que calia seguir, restituint, endevinant i suplint, segons les conveniències del moment i trobant sempre la forma que, essent més nova, tenia l'arrel més antiga, desenterrant paraules i formes que semblaven mortes i que, si ho eren, retornant-les de mort a vida, retornaven la naturalesa de la nostra llengua, demostrant que era un home que tenia un pensament sistemàtic d'aquells que sistemàticament van adaptant-se i coincidint amb la realitat, que són els únics pensaments que fan avançar les ciències. I sense perjudici d'aprovar, admirar i aplaudir els treballs filològics de Fabra, direm que, si s'ha de confessar que el fi que assoleix és bo i molt bo, també s'ha de confessar que els mitjans que li serveixen per a assolir-lo no ho són tant i resulta que el fi participa en certa manera dels defectes dels mitjans, que, com que són d'estudiar el català gòtic, tendeixen a encomanar la forma gòtica al català que ara es parla, i és que, segons la nostra opinió, Fabra fa cas omís de totes les riqueses literàries que van del segle XVI fins a principis del XIX, que és quan les llengües llatines maduren i quan s'acumulen les cançons populars que ens queden i les imatges, comparacions i ponderacions, els adagis i les dites populars que usem avui en dia i que tenen sempre una humanitat i una llibertat, dintre de la llei que el llenguatge gòtic no tenia perquè estava tancat en la precisió d'una llei hieràtica com les imatges dels retaules, que sembla que tinguin les mans lligades, i per això, si posem qualsevol cançó popular dels segles XVII i XVIII al costat d'un document gòtic, veurem de seguida que aquest document té una llei tan estreta i tancada que el lliga de peus i mans i no li deixa dir les coses amb la llibertat amb què les diu, per exemple, "Els segadors", que és del segle XVII i és un exemple tan gran de llibertat gramatical com de llibertat política, que és una llibertat de llenguatge que va madurar a l'hora dels qui el parlaven i que no estava aturada i estancada com la lletra dels llibres medievals, que són les que van venir amb la influència del Septentrió a Catalunya i que, com es pot demostrar, com totes les lleis gòtiques, no són tals lleis, sinó una impossibilitat o privació d'arribar-les a complir, que, per fer una comparació, direm que són com les lleis del legislador que, per no descabdellar totes les lleis naturals, fes ficar a tothom a la presó i digués que no hi havia més llei que aquesta.»
Francesc Pujols

Un llast massa feixuc

«La literatura alemanya, diu Reich-Ranicki, és la seva “pàtria portàtil”. “Where I am, there is Germany. I carry my German culture in me. I have contact with the world and I do not consider myself fallen”, va escriure Thomas Mann des de Nova York el 21/2/1938. (“On sóc jo és Alemanya. Duc la cultura alemanya amb mi. Tinc contacte amb el món i no em considero caigut.”) I aquí em teniu a mi, cada dia més perdut en aquests assumptes, preguntant-me quina literatura i, sobretot, quina pàtria m’he d’endur a les antípodes. Tot i que, en realitat, la idea és marxar relativament lleuger: l’única pàtria que podria endur-me em sembla cada cop més un llast massa feixuc. Si mai us dic una altra cosa, desconfieu.»

Ho diu Litoschka, a l’atzucac!, una delícia de blog...

Un Bach...

...d'estar per casa...



Technorati Tags: ,

Metàfores

Perquè els murs que fan de parets del lloc on treballo no em caiguin al damunt, a l'hora de dinar me'n vaig a passejar, i menjotejo a peu dret, sol, amb un llibre, i després continuo passejant, i per fer el cafè em fico en un bar d’on surt una música tristíssima, i una noia trista em fa un cafè tristíssim, i llegeixo: «...escondámonos en una metáfora. Cuando venga el dolor, cuando se afile en contra de nosotros y tapie las ventanas, cuando la ofensa venga y venga la desdicha, entonces, en postura fetal, acurrucados, tibios, escondámonos en una metáfora...»*, i au!..., torna a la feina...


*Belén Gopegui, La escala de los mapas.

Estellés i els «correctors»

Màrius Serra, a l'Avui d'avui.

Un saló...

...tancat. Moltes gràcies. Ara ja no perdrem el temps mirant la tele; ara perdrem el temps llegint...

[Més...]

L'efecte Saló

Gràcies al Llibreter, al Súper Subal, a Tirant al cap, i a molts altres bloguers; gràcies especialment a Vilaweb, i gràcies a unes quantes desenes de missatges electrònics de protesta, finalment la «cosa» ha quedat una mica més arregladeta.

Ha nascut el BlogPower!

Aquí podeu veure el resultat de l'«efecte Saló» en les visites a aquest blog:



Escriure com a deure moral

Sembla que Jonathan Littell s’ha afegit a última hora a l’homenatge a Anna Politkòvskaia que ha organitzat el Pen Català amb motiu del Saló del Llibre.

Divendres 24 de novembre, a les 19.00.

«Escriure com a deure moral»

Actes d’homenatge a Anna Politkòvskaia

Hi participen:

Wole Soyinka, Carles Torner, Vicent Partal, Chenjerai Hove, Llibert Ferri i Ali Lmrabet

[i Jonathan Littell?]

Saló del Llibre (2)

L'altre dia vaig penjar una críptica protesta sobre l'absència de blogs literaris en català al web del Saló del Llibre de Barcelona. El Llibreter, en Subal i Tirant al cap també n'han parlat.

A més, alguns lectors d'aquest blog m'han fet saber que han enviat correus electrònics de protesta als «responsables» del nyap.

L'E., per exemple, que em fa arribar una còpia del seu missatge:
«Benvolguts,

»M'agradaria saber qui ha estat l'autor/a de la pàgina dels vostres blogs recomanats. Voldria felicitar-lo per la seva ignorància sobre l'existència de diversos blocs en català, d'una gran qualitat tots ells, que cada dia ens aporten noves propostes editorials i literàries molt interessants.

»Rectificar és de savis.

»E.»
I de la resposta que ha rebut —que no copio per pietat.

En fi, que sembla que els «savis» volen esmenar l'«error»...

El silenci

«Aujourd'hui le silence effraie, il terrorise, il indispose les humains qui, pour conjurer l'angoisse, déversent des flots de paroles inutiles et saturent le réel avec un parasitage perpétuel formulé en volapük.»

Michel Onfray, Esthétique du pôle Nord.

Technorati Tags: , , , ,

El Saló del Llibre de Barcelona, els blogs i el català

¡Libertad!, ¡libertad, ¡libertad!

Trobo que és escandalós...

Moltes gràcies.

Ségolène Royal i l’efecte blog

Le Monde, 18.11.06

Les blogs chahutent le discours politique

«Qui a tourné la vidéo de Ségolène Royal évoquant les 35 heures dans l'enseignement public ? Qui l'a mise en ligne ? Et qui en a assuré la promotion ? Ces questions ont agité l'univers politique et médiatique et provoqué des réactions en chaîne sur la blogosphère.

»Vendredi 17 novembre, neuf jours après la mise en ligne de la séquence sur le site d'échange de vidéos Dailymotion, elle avait été vue par 866 000 internautes. En tapant les mots-clés "Ségolène" et "profs" dans l'outil de recherche de Google, on constate que 428 blogs font référence à ces images, qui ont provoqué des centaines de commentaires d'internautes.

»La propagation virale a joué à plein. Après sa mise à disposition sur le site communautaire, les principaux blogs politiques ont relayé l'information, en particulier le blog de Nicolas Voisin. Le jeudi 9 novembre au matin, le lendemain de sa publication, la séquence n'avait encore été vue que par 700 spectateurs. Le Monde.fr a fait état de son existence le 9 novembre en fin de journée. Vingt-quatre heures plus tard, quelque 100 000 personnes en avaient pris connaissance. Sur le site du Monde.fr, le trafic a été multiplié par deux sur la séquence "Présidentielle 2007" entre le jeudi et le vendredi, et est resté à "des niveaux très élevés" durant tout le week-end, précise Alexis Delcambre, rédacteur en chef du site.

»Sa publication sur le Monde.fr a agi comme une caisse de résonance. La vidéo s'est retrouvée dès vendredi soir sur les chaînes de télévision, on a entendu la bande-son sur les ondes des radios. "C'est un parcours intéressant qui montre comment on peut légitimer une information", estime Nicolas Vanbremeersch, auteur du blog politique Versac.net, l'un des plus visités de la blogosphère.

»Cette vidéo a agi comme un révélateur. "Les candidats ne peuvent plus ignorer le phénomène et sont obligés de réagir, car cela ne fait que commencer, juge Nicolas Vanbremeersch. L'analyse de la diffusion virale montre clairement que ce ne sont pas les états majors politiques qui sont spécialement actifs. Mais ce sont avant tout les militants qui sont entreprenants pour faire circuler les informations".

»Pour Loïc Le Meur, dont le blog est numéro un en audience en France - et qui a affiché clairement son soutien à Nicolas Sarkozy -, cet épisode est en tout cas révélateur. Il marque pour lui "la fin du "off"". L'émergence des blogs dans le débat public place, selon lui, les hommes politiques face à des "changements majeurs", qu'il détaille en dix points sur son blog. "N'importe qui peut enregistrer les hommes politiques à tout moment", note-t-il en substance. Avec un téléphone ou un appareil photo capable de faire des vidéos dans la poche de chaque Français, chacun est en effet susceptible de publier sur le Web une vidéo d'un politique. "Tout ce qui est dit est archivé, ajoute encore le blogueur, le Web étant beaucoup plus permanent que les grands médias". Ce qui est dit est dit, et reste disponible à tout instant, indexé par les moteurs de recherche.

»La diffusion virale est ce qui bouleverse le plus les pratiques dans le débat public. "Les vidéos amateurs peuvent désormais atteindre des audiences de centaines de milliers et bientôt de millions de Français", estime M. Le Meur.

»"Les blogs personnels ont beaucoup plus d'impact que les sites officiels des partis politiques", note encore M. Le Meur. Du coup, "l'argent et l'action publics sont sous surveillance citoyenne, avec des millions de Français capables de diffuser ce qu'ils voient". Le début d'une véritable transparence politique ?»

Jonathan Littell: l'Entrevista

Després de molts premis i molts articles, Jonathan Littell ha parlat...

També és interessant el que diu Pierre Assouline.

Ah, i com diu el proverbi japonès, si teniu pressa, feu marrada...


Madame se meurt...

A «Els déus abandonen el lloc», dins del llibre col·lectiu La rectificació, Antoni Puigverd escriu:

«En la cultura en llengua catalana no existeix una base sòlida de lectors habituals, sinó, a tot estirar, lectors puntuals; les editorials estan subvencionades, i sort en tenen moltes de la fortalesa de la seva producció en llengua castellana!; els diaris i revistes estrictament en llengua catalana no aconsegueixen formar una xarxa de filtratge literari, ni afavorir el debat, ni fomentar la circulació dels llibres. Instal·lada en els diaris escrits en castellà o català, la crítica predica, sense base lectora, en el desert; i té tendència a adoptar, consegüentment, posicions messiàniques. Les facultats de lletres, finalment, dominades per l'endogàmia, es desentenen del present i abracen el passat. Si els únics professionals que poden viure raonablement de la literatura són els professors universitaris (la major part dels quals, seguint l'escola historicista, exploren el passat a la recerca no pas de llibres de qualitat, sinó de noms per demostrar que el fil de la història cultural catalana no s'ha esgotat mai, és a dir, per contribuir no pas al cultiu de la literatura, sinó de la filologia ideològica), si els únics que viuen decentment de la literatura catalana són aquests professionals, no és cap exageració afirmar que la literatura catalana és en fase necròfila.»
I segurament Puigverd té raó. Però ho escriu cinquanta-tres anys després de l'article de Gabriel Ferrater a Ínsula!

«Madame se meurt...», sí, potser sí, però és una mort lenta, lentíssima...

15 de novembre

Dia de l'Escriptor Empresonat


Anna Politkòvskaia: ni oblit ni silenci

Bonells (2)

Gràcies, Toni. Gràcies, Subal.

«En mi casa mi padre solo hablaba catalán y mi madre solo castellano. Yo nunca estudié catalán y no sé escribirlo bien porque nunca me ha interesado aprender a escribir en catalán. Además desde que se murió mi padre en 1997 ya no tengo a nadie con quien hablarlo, nunca tuve amigos en Barcelona y ahora aún menos, por lo que lo hablo cada vez peor. Pero muy a menudo me viene en la conversación una palabra en catalán porque dice mejor lo que quiero decir. Lo dice para mí, no para los demás que me miran como a un bicho raro. Entonces la traduzco y todo vuelve a su cauce. O eso creo. Quizá estas interferencias lingüísticas sean debidas a que continúo hablando catalán con mi padre, pero en privado. No me parece que sea una mala cosa. Ni buena. Es así. Además, de forma irracional y quizá absurda, estas decisiones son siempre irracionales y absurdas, he decidido no hablar catalán con nadie más que con mi padre, por lo que hoy cuando entro en una tienda en Cataluña pido las cosas en castellano. En cuanto al castellano lo hablo cada día en casa porque mi mujer es argentina, sus dos hijos también y el nuestro, de cuatro años, apechuga con lo que se le dé porque para eso es el mas pequeño y ya impone su voluntad en todo lo demás. En cuanto al francés es el idioma del lugar donde vivo y trabajo desde 1970. Apañado iría si no lo hablara ni lo escribiera.

»No tengo un sentimiento nacional arraigado. Nunca lo tuve. Ni catalán, ni español, ni francés. Como a Marsé, los nacionalismos me repugnan y los nacionalistas, comenzando por los españolistas, también. Me gusta sentirme extranjero, porque ya en Barcelona en los años 50 y 60 me sentía extranjero. La razón es muy sencilla: mi casa no era mi casa, mi barrio no era mi barrio, mi ciudad no era mi ciudad, mi país no era mi país. Por qué lo sería ahora? Me explico: como mi padre era chofer de unos alemanes de Sarriá/Bonanova, vivía en una casita, la de los sirvientes, adosada a la montaña en el interior de una finca inmensa (torre se decía entonces y quizá también ahora) donde yo tenía prohibido corretear a mis anchas, porque los dueños alemanes me lo habían prohibido, y que sólo me pertenecía cuando ellos se iban de veraneo; luego, vivía en un barrio de ricos y de algunos intelectuales pijos de buena familia que se las daban de progres, frecuentaban Bocaccio, iban a La Salle o a los Jesuitas y hoy puede que dirijan alguna que otra editorial con solera, sin ser yo rico ni pijo ni progre ; para más inri, vivía en una ciudad a la que casi nunca iba (en aquella época se decia «voy a Barcelona» para decir que se iba al centro), que podía contemplar desde el balcón de mi casa con el mar al fondo, como un dominio lejano e inaccesible e inalcanzable, pero que solo conocí bien cuando me fui a París, porque de cuando en cuando volvía con algún amigo o amiga y me pedían que se la hiciera visitar; y por último, vivía en un doble país de mierda, tanto Cataluña como España, tanto monta monta tanto, con el que nunca me sentí identificado, antes bien, solo tenía una idea en mente desde que tuve uso de razón : IRME. Francés tampoco me siento, por más que ya hace 35 años que vivo en Francia, pero eso sí, es un país al que le tengo apego porque me lo ha dado todo, mientras que España y/o Cataluña no me ha dado nada… salvo ganas de morirme.»


L'entrevista sencera, aquí.

Sensibilitat...

«Els catalans són molt sensibles a tot el que és excremencial (sic)...»
Jordi Bonells, Déu no surt a la foto —que és una bona novel·la, però a mi em va agradar molt i molt Esperando a Beckett.

Blocs (sic) literaris per a tots els gustos

Avui, el diari El Punt publica un article molt interessant de Valèria Gaillard sobre els blogs.

En copio una part:

«Paral·lelament a la proliferació de blocs de política, els dedicats a la literatura també es multipliquen i connecten els lectors d'arreu del món ja sigui per afinitat de gustos literaris o per interès pels mateixos autors, tal com passa amb Carner a Carneriana, de Jaume Subirana. En els blocs, els internautes hi poden penjar –si volen de forma anònima– els seus comentaris en un diàleg interminable. Entre les blocs literaris més visitats hi ha El Llibreter, guardonada amb el premi Lletra; Llegit, Món de Llibres, llunÀtic, Tinta Xinesa, Totxanes, Totxons i Maons, de Joan Josep Isern, La segona perifèria, L'efecte Jauss; Tirant el Cap, de l'editor de Bromera J.C. Girbés i Oi?, del també editor Oriol Izquierdo. Un dels blocs pioners és Saragatona, portat per Carles Bellver, que també té l'hiperbloc www.carlesbellver.com. D'altra banda, Internet permet donar a conèixer nous valors de la literatura, ja que els és més fàcil penjar els textos a la xarxa que trobar un editor. És el cas de la traductora Tina Vallès, que des del desembre del 2003 porta el bloc L'Aeroplà del Raval. Vallès ha passat de la ciberliteratura al paper amb Labreu Edicions, que li ha publicat un recopilatori dels articles penjats del 2003 al 2005. "Fa temps que escric i el bloc m'ha servit de plataforma per difondre els meus textos; no crec que es tracti d'un nou gènere literari, simplement és un nou suport", comenta.»

En defensa de l'adjectiu

«A menudo nos repiten que debemos suprimir los adjetivos. Un buen estilo —oímos decir— puede prescindir perfectamente del adjetivo; le basta el arco sólido del sustantivo y la flecha ubicua del verbo. Y, sin embargo, el mundo sin adjetivos es triste como el quirófano en el día de domingo. Una luz azulina se filtra a través de las ventanas frías, zumban en voz baja los mustios tubos fluorescentes.

»El sustantivo y el verbo son suficientes para los soldados y los dirigentes de los países totalitarios. Porque el adjetivo es el garante indeleble de la individualidad de los objetos y las personas...

»El adjetivo es para la lengua lo que el color para las artes plásticas...

»El ejército limita la cantidad de adjetivos. Sólo el adjetivo "uniforme" parece complacer sus ojos sin color...

»¡Viva el adjetivo! Pequeño o grande, olvidado o actual. ¡Te necesitamos, oh adjetivo maltratado por los puristas...!

»La ética no sobreviviría ni un solo día sin adjetivos...

»Y, si no fuera por los adjetivos, tampoco habría recuerdos. La memoria está construida con adjetivos...»

Adam Zagajewski, Dos ciudades; Acantilado, 2006.

(Jo vull un govern d'ESQUERRES. I sembla que Iniciativa, Esquerra i els socialistes també...)

Anar-hi

Anari a Barcelona; un concert per anar-hi, per anar-hi...

«ateak sartzeko ala irteteko dira?, esadazu
maite duguna zergatik suntsitzen musuz musu...»

(Les portes, són per entrar o per sortir?, digues
per què destrossem a petons a qui estimem...)


Una gentilesa de Castpost

Technorati Tags: , , ,

(Jo vull un govern d'ESQUERRES!)

1-N

Tots Sants...

Música de rèquiem...

Uns quants cadàvers polítics...


(Jo vull un govern d'ESQUERRES!)

Astènia tardoral

Massa feina. Una pila de projectes ajornats.

La densa, monumental, pantanosa, absorbent, espantosa, intoxicant Les Bienveillantes monopolitza totes les meves hores de lleure. Diuen que, a més, ha provocat un terrabastall en la indústria editorial francesa: un autor que gosa guanyar més que l'editor!

De tant en tant, per desintoxicar-me, llegeixo aquesta literatura d'idees que alguns anomenen «assaig». Una companya de feina —gràcies, M.— em recomana La rectificació. El llegeixo amb fruïció. Hauria de ser una lectura obligatòria de tota la classe política catalana, especialment dels 135 nous representants que escollirem demà, dels que sàpiguen llegir, vull dir. I també La cultura del nuevo capitalismo, de Richard Sennett.

Després d’uns quants dies sense passejar-me pel blog, m’adono que un troll qualsevol s'ha colat en els comentaris de l'últim post. Per un moment he dubtat: l’elimino i avall? No; que faci la propaganda que vulgui, no el penso censurar. M'estimo més no donar-li aquesta satisfacció. No vull que tingui arguments per fer el ploricó. Jo NO els penso votar. Anar a votar em feia mandra —una mandra oceànica, que diria aquell. Però m’han convençut. Han aconseguit un —altre— vot en contra, ves.

Per cert, hem viscut la campanya electoral més truculenta i barroera que recordo. I al capdavall, un grapat de tristos candidats somrients que, més que a la il·lusió, mouen a la compassió.

En fi, com va dir el polític finlandès Kirmo Punainen, la política és un circ; hi ha els trapezistes, els malabaristes, els pallassos, els domadors, els il·lusionistes..., i tots —tots— durant les campanyes electorals intenten els numerets més estrambòtics, i de vegades n'hi ha que s'hi trenquen el coll...

L'astènia tardoral, potser, i les obres afecten una colla de blogs que m'agrada llegir —el cançoner, Fryslân, el rai, l'aeroplà, la flaneuse, Rayos y centellas...—, i penso que l'absència de tantes paraules amigues és un buit que omple d'aflicció, com va dir el poeta. Per contrarestar tant de silenci dolorós, un Jaume Subirana prolífic em regala una col·lecció de posts torpedes: directament a la línia de flotació. I també en Subal.

I a casa serpenteja un rastre de mocs; la T., que ja camina...

Enquesta


Ring, riiiing...
—Digui’m...
—Bones tardes. Li telefono de l’oficina de José Montilla...
—Sí...
—Que si li podia fer unes preguntes...
—Bé... Sí, sí...
—Sap qui és José Montilla?
—Sí...
—Vostè creu que Catalunya necessita un govern socialista?
—Home... no; d’esquerres sí...
—Moltes gràcies.
—...però socialista...
—Tit-tit, tit-tit, tit-tit...
—...no...
—...tit-tit, tit-tit...

Influença, corrípies i gits

L'única cosa bona de tot plegat és que entre visita al lavabo i visita al lavabo, entre arròs bullit i arròs bullit, entre clapadeta i clapadeta, es pot llegir una mica més que els dies de cada dia...

Els «destells» del sol

«En Pla escrivia estupendament. Jo només li havia d’anar tocant punyetetes. Si, per exemple, deia: “Els destells del sol aquesta matinada” jo li posava “l’esclat del sol” i el senyor Pla no deia res. Al contrari, quan es corregia ell mateix les galerades, al final m’hi posava: “Senyor Bardagí, moltes gràcies”. Una vegada en Vergés [l’editor de Pla] em va dir que l’únic que no el convencia, a en Pla, és que li tragués el barco. De tant en tant, sortien capiguts, sapiguts. No va escriure mai bé la paraula meteorologia, sempre posava metereologia. Escrivia querència tranquil·lament. Però tot això no té importància, les coses que li havia de corregir eren insignificants... algun pleonasme, “un lloc on s’hi feia bròquils”, en comptes de “on es feien”. En fi, aquelles correccions que fem a tothom, si no que en el seu cas es tractava d’un escriptoràs de gran categoria. I el que vaig fer una vegada és deixar-li passar Bodegó amb peixos, perquè jo no sabia que no era admès. Si ho hagués sabut, li hauria posat natura morta

Ah...

...la fama!

(Gràcies, gràcies...)

La mirada del Buda

«Inamovible, no había cambiado nunca, llevaba exactamente un milenio en el mismo punto, siempre con la misma vestimenta, en el centro preciso de esa caja de madera sumamente segura y dorada, allí se mantenía impávido, petrificado en el gesto más noble, y en estos mil años tampoco varió jamás la postura de su cabeza ni su hermosa y célebre mirada. Había en su tristeza algo angustiosamente delicado, algo indeciblemente sublime, y apartaba con decisión la mirada ante el mundo. Se había difundido el rumor de que volvía la cabeza hacia un lado para mirar atrás, a su espalda, a un monje llamado Eikam, un hombre que pronunciaba un discurso tan bello que él, Buda, quiso saber quién hablaba. La realidad, empero, era radicalmente distinta. Bastaba verlo una sola vez para percatarse en el acto: volvía esa hermosa mirada para no tener que mirar, para no tener que ver, para no tener que percibir ante sí, en las tres direcciones, delante y a los dos lados, este podrido mundo.»
László Krasznahorkai; Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río.

La bona nova de Frankfurt




Diuen els papers que Quaderns Crema, o sigui Jaume Vallcorba —qui, si no?—, ha comprat els drets per editar en català la monumental i polèmica Les Bienveillantes, de Jonathan Littell. Em sembla una notícia excel·lent, pròpia d'un país normal...

L'anunci prohibit

(Que, per cert, trobo horrorós, però què hi farem...)



«La Liberté, ce n'est pas de pouvoir ce que l'on veut, mais de vouloir ce que l'on peut.»
Jean-Paul Sartre

Un escriptor europeu en llengua catalana diu...

«Qui us parla és un escriptor català, un escriptor en llengua catalana, més ben dit, un escriptor europeu en llengua catalana. I amoll això, ara, a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè consider que com a escriptor he de reivindicar la llengua i la literatura que s’escriu amb aquesta llengua com a dos elements fonamentals de la nostra identitat com a poble.

»Només recordaré que el català prové del llatí amb mil anys de vida, vida popular i quotidiana, esplendorosa i creativa, dura i lluitadora, i que ha estat en algunes èpoques històriques, sempre massa llargues, abocada al genocidi i a l’extinció. A Alemanya, les càtedres i els lectorats de català ho ensenyen. El català, que es trobava a la boca de la gent, apareix escrit per primera vegada a la segona meitat del segle XII en uns sermons, les Homilies d’Organyà, i en traduccions de textos llatins. Al segle XIII un català de Mallorca fou el vertader inventor de la prosa catalana en què ens fonamentam: Ramon Llull, que escriu els seus textos amb una riquesa de mots i una sintaxi nova de trinca, ben fermada i transparent —lluny de l’asfíxia de la sintaxi llatina. Escrits, polifonia de músiques verbals plenes d’idees, que fan dels centenars de volums de la seva obra llaurada en bell catalanesc, una deu clàssica de la llengua literària catalana. Aquest Himàlaia de llengua que basteix Llull podria ser una bona metàfora per demostrar que uns texts escrits en la parla comuna d’un territori petit i europeu esdevenen matèria literària, religiosa, filosòfica, mística, sàvia i utilitària que mou altes tensions per tot Europa. I el cas d’Alemanya seria canònic: la catalanofília germana passa per la traducció, l’estudi i l’edició de l’obra lul•liana. Amor a la lletra de Llull que fins i tot dóna nom a un dels vostres instituts universitaris, a Freiburg de Brisgòvia.

»Des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX la llengua catalana ha passat per períodes diversos, alguns molt difícils, emperò, hem tingut autors que han aconseguit crear obres de valor local i universal —Bernat Metge, Ausiàs March, Anselm Turmeda, Joanot Martorell, l’anònim novel•lista del Curial e Güelfa, etc.— i tenim alhora una literatura popular que sempre refà i amplia la tradició en una revitalització constant de les paraules estimades. Perquè parlam català som catalans, asseguram els amadors de la llengua. Cal dir ben fort que els esdeveniments polítics i, especialment des de principis del segle XVIII, han creat circumstàncies hostils a la nostra cultura: el català fou prohibit a l’ensenyament i expulsat de les institucions públiques per reduir-lo a un ús pobre i vergonyant.

»I va sobreviure perquè la societat dels països catalans, que el tenia com la materna, tendra, saborosa i saberosa llet de la llengua, no el deixà de parlar i escriure d’amagat. El segle XIX és marcat pel moviment romàntic de la Renaixença, un moviment de reconstrucció de la cultura catalana i, sobretot, de la llengua que coincideix amb els propòsits europeus de recuperació nacional. Aquest néixer de bell nou produeix una dignificació social del català que fa possible l’existència d’un conjunt prou sòlid d’escriptors que el tornen a emprar de valent i de bon de veres. Noms significatius són Joaquim Rubió, Tomàs Aguiló, Tomàs Villarroya i Jacint Verdaguer.

»La fi del segle XIX i el segle XX, fins a 1939, són temps d’alta vida literària i cultural amb moviments potents —Noucentisme, Modernisme i les Avantguardes—, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), amb la participació de lingüistes de tot Europa, i un gruix d’escriptors importantíssim (Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Carner, Caterina Albert, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, J. V. Foix, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, etc.). I quin català escriuen? El català que es codifica, gràcies al treball fervent i entregat d’un grup de filòlegs, amb unes normes viables que fan que es pugui fer servir com un idioma modern de cultura. Allò que altres llengües cultes han assolit en seculars elaboracions col•lectives, el català ho aconseguí en quasi una sola generació. El 1907 es crea l’Institut d’Estudis Catalans, corporació acadèmica dedicada a l’estudi de tots els elements de la cultura catalana. Dos filòlegs ben diferents, Pompeu Fabra i mossèn Antoni Maria Alcover, produiran obres utilíssimes i magnes. La fixació de les Normes Ortogràfiques (1913) és bàsicament obra fabriana, i també la Gramàtica catalana i el Diccionari general, investits de valor normatiu oficial. En una llengua disgregada i anàrquica, Fabra va posar ordre i va fer del català una eina apta per al pensament, per a l’expressió,per a la literatura, per a la ciència, per a la tecnologia, per a tota idea: un idioma contemporani ordenat i flexible, amb una normativitat vertebradora, útil per a totes les savieses. Mossèn Alcover dedicà gran part de la seva vida a recórrer les terres catalanes per recollir i guardar el lèxic riquíssim i, amb l’ajut del filòleg Francesc de Borja Moll, ens ha deixat el Diccionari Alcover-Moll, que és un reservori colossal i únic de paraules: una altra deu de sapiència. Recordaré finalment dos monuments verbals produïts per la feina apassionada i gegantina del lingüista Joan Coromines: l’Onomasticon Cataloniae i el Diccionari etimològic, que contenen informacions fonamentals sobre la vida del català.

»Al segle XX una nova catàstrofe cultural: La dictadura franquista, que durarà quaranta anys, prohibí l’ús del català i de tots els signes identificadors de la cultura catalana. La majoria d’autors catalans sofriren repressió fins a la mort, la presó o l’exili exterior i interior. Els escriptors de la postguerra vam haver d’aprendre el català clandestinament i fórem perseguits i empresonats pel sol fet de lluitar i defensar el nostre idioma i la nostra cultura. L’escriptor, sobretot en llengües minoritzades, és una consciència ètica, una consciència crítica. Els escriptors catalans en sabem molt, de la lluita per defensar la llengua, la literatura i la cultura nacionals, que ha estat una constant al llarg de tot elsegle XX. Des de l’arribada de la democràcia, i després de moltes lluites per la llengua, que encara duren, parlen en català —i no sempre l’escriuen— més de sis milions de ciutadans, el català s’ensenya a l’escola i s’ensenya en català a les universitats, amb diferents energies segons els territoris, i té la cooficialitat amb l’espanyol a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (és oficial a Andorra i no oficial a la Franja de Ponent —a l’Aragó—, al Capcir, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Rosselló i el Vallespir francesos o a l’Alguer italià).

»Emperò, habitam en un món global que tendeix a devaluar les llengües minoritàries, en una societat que no té consciència del valor de la literatura ni de la cultura humanística en la formació de les persones. A més a més, en la societat dels països catalans encara hi ha polítiques que no afavoreixen l’ús social de la llengua entre els ciutadans i, tampoc, entre els ciutadans immigrants; ens trobam amb dificultats greus per a la difusió internacional dels productes literaris i culturals catalans, domina el mercat que afavoreix la uniformització i l’assimilació per les cultures hegemòniques i la fragmentació de la cultura nacional, etc. Aquí és quan els escriptors ens convertim en uns agents dobles de la llengua catalana: per un cantó la treballam, l’enriquim i ajudam a la construcció nacional gràcies a la creació, amb la nostra obra, d’un imaginari col•lectiu i, per altra banda, lluitam pel seu manteniment, la seva dignitat i el seu ús públic en tots els àmbits. El català, el segle XXI, és l’eina útil per a tots els llenguatges que necessita una societat oberta i contemporània que en demana el ple reconeixement a Europa: des de les institucions públiques als mitjans de comunicació, des de la ciència a la tecnologia, des de les arts a les economies i, sobretot, en la literatura, que, cal subratllar-ho, té la nòmina d’escriptors més llarga de la història amb nombrosos llibres de qualitat mundial.

»La invitació de la Fira del Llibre de Frankfurt a la cultura catalana és un honor i un plaer. Estic segur que serà un bon catalitzador per potenciar la literatura i la cultura catalanes i per crear xarxes de traducció i comunicació amb d’altres llengües i cultures del món. Com a escriptor català, desitj que molts dels set mil llibres en català que surten cada any trobin a la Fira del Llibre de Frankfurt editors, agents, traductors i, sobretot, lectors. Estim la meva llengua perquè des de petit he sentit i he pensat el món a través dels mots dels meus familiars, camperols i ciutadans, que parlaven amb paraules de Llull i així m’ensenyaren el nom de cada cosa, perquè de més gran he après, he pensat, he sentit, he vist, he estimat, he escrit i he viscut en català. Estim la llengua catalana com a eina que m’ajuda a viure, com un tresor únic i fràgil que cal vivificar i preservar, perquè la llenguadiversitat sabem, científicament i tot, que ens fa més oberts, més sensuals, més savis i més saludables.»

Telloc, Mallorca, Illes Balears, Països Catalans
setembre de 2006

Biel Mesquida, escriptor (i bloguer)

Flipar

Arribo a l'escola cap a dos quarts de cinc i, per fer temps fins a les cinc, m'encauo en un bar dels voltants a fer un cafetó. Fullejo El Periódico.

Llegeixo que el PP va proposar una esmena a l'Estatut d'Andalusia que deia: «Serà competència dels poders públics de la comunitat autònoma d'Andalusia salvaguardar l'exercici dels drets en condicions d'igualtat de tots els andalusos, amb independència del lloc del territori espanyol en què es trobin, tot vetllant especialment perquè els andalusos no puguin patir discriminacions per raó de la llengua en cap punt del territori nacional» [d'Espanya, se suposa]. I flipo.

Llegeixo que als Estats Units un escàndol sexual fa tremolar els republicans, perquè el representant per Florida, Mark Foley, va enviar correus electrònics lascius «a menors d'edat que treballaven al Congrés com a ajudants dels legisladors». I flipo.

Llegeixo la resposta del conseller de Governació i Administracions Públiques, Xavier Sabaté, a la pregunta «¿Està convençut que tornarà a ser conseller?»: «Les inèrcies i els vicis, alguns de confessables i altres no tant, que s'adquireixen amb el temps, no es poden corregir si no és amb l'alternança. I dos anys i mig és molt poc temps. D'aquí a 20 anys, si no acabem de consolidar l'alternança, vindrà un historiador i explicarà que això de Catalunya és un país molt estrany. Perquè l'any 1980, explicarà, ja va guanyar contra tot pronòstic un senyor que es deia Jordi Pujol i s'hi va passar 23 anys. Després hi va haver una legislatura molt curta que no va arribar ni als tres anys, l'anomenat trienni del Dragon Khan, una legislatura convulsa on hi va haver molts embolics, la primera experiència de Govern de coalició i no s'aclarien. Van fer l'Estatut però després es va acabar. I van venir uns altres que encara hi són. Perquè aquests, si tornen, s'hi passen uns altres 23 anys més.» I flipo.

Més tard, a casa, llegeixo l'últim post de La Segona Perifèria. Les paraules de Subal fan posar la pell de gallina.

Emili Manzano: «A Frankfurt, hi portarem els escriptors europeus en llengua catalana»

Tota l'entrevista a Vilaweb.

II Foliada

Divendres i dissabte a l'Ateneu Popular de Nou Barris, carrer de Portlligat, 11-15, II Foliada, Festa de la Cultura Gallega, a Nou Barris.

Manuel Rivas
Degustació de productes gallecs
Cercavila de Festicultores
Presentació del disc A per loca
Rumborachera
• A Matraka Perversa
GalegoZ
Xurxo Souto
«Pulpada» popular
Queimada
Alberte Montes
La Pegatina
Banda Potemkin
Tres Trebóns
A Compañia do Ruido
Ivan de Sant Sadurniño
I més...

(Ep, i tots els actes són gratuïts.)

L'aspriva solitud

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit de Déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.

Salvador Espriu

Jean-François Coche

Creu de sant jordi per a Jean-François Coche, llibreter. Jean-François Coche és l'«irresponsable» de la llibreria Pam de Nas, de París, que vaig descobrir fa milions d'anys, en una altra vida, quan em plaïa, d'atzar, d'errar per les muralles del temps antic de les ciutats d'Europa carregat amb una motxilla, quatre llibres, tres dòlars i un bitllet interrail.


Diu Jean-François Coche, fanàtic dels blogs: «Hi ha gent que escriu meravellosament, que té el talent literari que manca a molts escriptors elogiats per la crítica. Però escriure un blog, si ningú no el converteix en paper i el diposita en una biblioteca, és com escriure en l'aire, són paraules destinades a esdevenir cendra.»

Més Coche...

Lettere




«Quando un uomo invece di scrivere poesie, scrive lettere, è finito.»

Cesare Pavese

El profeta Anselm Turmeda

O Babilon, a tu, Barcelona,
en tu florint l’arbre de la superbia:
sera son fruyt la iornada cella
si, penedint, Deu beneyt no•t perdona.

Mostrar t’a Deu alguns orribles signes:
semblant fara a les tres veines
del teu comtat, per mal e roynes
los confondra, e d’aço son dignes.

Deu poderos ton penedir spera,
penedint te, d’Ell auras indulgencia;
si que fas ta alta eminensa,
si tramettra com Sodoma la fera

Ton mal vendra de març o de satembre
a mija nit, tu estant endormida;
per lamps e trons seras spaordida:
vulles te, donques, per penitencia rembre.

Les pors de l'escriptor


Com que diria que no tothom té el costum —saníssim— de gastar-se un euro el dissabte per comprar El País, copio els articles que han aparegut avui en el suplement «Babelia» sobre «Los temores del escritor frente a la Red» —amb una majúscula manicomial, que diria Pla...



i d'F.J.

Frères humains...

Enguany el fenomen de la «rentrée» literària a França és Les Bienveillantes, unes memòries imaginàries d'un oficial de les SS, que és la primera novel·la —de nou-centes pàgines— de Jonathan Littell. N'han parlat, i molt bé, Le Nouvel Observateur, Le Figaro, Lire —hi podeu llegir un fragment de la novel·la—, Le Monde des Livres, Le Soir...

Jonathan Littell és fill d'un periodista del Newsweek expert en temes del Pròxim Orient. Ha viatjat per tot el món i ha viscut a Moscou, Txetxènia, el Congo, Istanbul i diu que pensa viure a Barcelona. Jonathan Littell, que és americà però escriu en francès, ha demanat la nacionalitat francesa un parell de vegades, i un parell de vegades la hi han denegat. Diu: « En vérité, j'ai horreur des nationalismes, des particularismes, je me sens surtout européen. Et je ne suis pas du tout français, si être français, c'est dire non à l'Europe. Les Etats-Unis manquent follement de charme. Et je ne supporte pas de ne pas pouvoir fumer en buvant mon whisky, ou de ne pas pouvoir boire en fumant mes cigarillos...»

Aclaparat per la unanimitat de les crítiques, amb moltes ganes de llegir-lo i amb poques ganes i menys temps de passar-me una tarda voltant per les llibreries de la ciutat cosmopolita lletrejant el nom de l'autor i el títol de la novel·la —inútilment?—, me'n vaig de pet a Amazon.fr i amb un parell de clics em compro el llibre —i un altre, i un altre, i un disc—, i d'aquí a deu dies, a casa...


El començament:

«Frères humains, laissez-moi vous raconter comment ça s'est passé. On n'est pas votre frère, rétorquerez-vous, et on ne veut pas le savoir. Et c'est bien vrai qu'il s'agit d'une sombre histoire, mais édifiante aussi, un véritable conte moral, je vous l'assure. Ça risque d'être un peu long, après tout il s'est passé beaucoup de choses, mais si ça se trouve vous n'êtes pas trop pressés, avec un peu de chance vous avez le temps. Et puis ça vous concerne: vous verrez bien que ça vous concerne. Ne pensez pas que je cherche à vous convaincre de quoi que ce soit; après tout, vos opinions vous regardent. Si je me suis résolu à écrire, après toutes ces années, c'est pour mettre les choses au point pour moi-même, pas pour vous. Longtemps, on rampe sur cette terre comme une chenille, dans l'attente du papillon splendide et diaphane que l'on porte en soi. Et puis le temps passe, la nymphose ne vient pas, on reste larve, constat affligeant, qu'en faire? Le suicide, bien entendu, reste une option. Mais à vrai dire, le suicide me tente peu. J'y ai, cela va de soi, longuement songé; et si je devais y avoir recours, voici comment je m'y prendrais: je placerais une grenade tout contre mon cœur et partirais dans un vif éclat de joie. Une petite grenade ronde que je dégoupillerais avec délicatesse avant de lâcher la cuiller, en souriant au petit bruit métallique du ressort, le dernier que j'entendrais, à part les battements de mon cœur dans mes oreilles. Et puis le bonheur enfin, ou en tout cas la paix, et les murs de mon bureau décorés de lambeaux....»

L'espai públic

«...el espacio público pasa a concebirse como la realización de un valor ideológico, lugar en que se materializan diversas categorías abstractas como democracia, ciudadanía, convivencia, civismo, consenso y otras supersticiones políticas contemporáneas, proscenio en que se desearía ver pulular una ordenada masa de seres libres e iguales, guapos y felices, seres inmaculados que emplean ese espacio para ir y venir de trabajar o de consumir y que, en sus ratos libres, pasean despreocupados por un paraíso de amabilidad y cortesía, como si fueran figurantes de un colosal anuncio publicitario. Por descontado que en ese territorio toda presencia indeseable es rápidamente exorcizada y corresponde maltratar, expulsar o castigar a cualquiera que no sea capaz de exhibir modales de clase media.»

Manuel Delgado.

La resta de l'article, aquí.

Goran Petrović

«A decir verdad, se acordó Jelena, los espacios de algunos libros parecían petrificados como si fueran unas ciudades malditas y abandonadas, en las que todo está firme en su sitio, donde puedes quedarte durante días, pero donde aparte de tu propio aliento no se escucha nada. Había libros que contenían sólo el pasado, un pasado tan remoto que las formas existían sólo gracias a los espectros. Libros por los que resonaba el murmullo humano, la música y la risa, pero donde al acercarse uno encontraba solamente un eco secular. O libros que visitaban sólo los inducidos en un intento de reconstruir de los vestigios el aspecto de alguna construcción, o extraer de un olvido más pesado que la pesantez más grande, un pensamiento valioso. Y también existía la realidad que se parecía a esos libros, sólo que a diferencia de ellos, ésta no se podía cerrar ni dejar a un lado...»
La Mano de la Buena Fortuna, de Goran Petrović; editorial Sextopiso.

Ai, el Blogday!

Un dia d'aquests, diuen, era el Dia del Blog, i, segons la tradició —la «tradició» d’un any...; sobre les «tradicions», llegiu L’invent de la tradició, de Hobsbawm—, els bloguers que vulguin celebrar el seu dia han de recomanar cinc blogs que hagin descobert fa poc, etcètera.

Som-hi, que qui any passa, dia empeny...

La feuille, un blog sobre l'edició i l'edició electrònica...

Katrin bajo la lluvia, que no és un descobriment de fa poc —acaba de fer l'any, el blog—, però que és «el descobriment»; el blog d’una bloguera capaç de desfermar tsunamis de sensacions amb una dotzena de paraules.

La casa de les paraules, el blog d’un verbívor voraç.

Librosfera, el blog d’una bibliotecària que parla de... llibres!

Lumière au pays noir, un blog de fotos...

(I, per postres, un joc... ¿literari?)

Sembla que...

Sembla que és possible trobar missatges de correu firmats amb un somriure.

Bon dia, NOI (o unes notes per al meu germà)

Sembla que si és el que sembla, avui, i després de tres mesos d’haver-ho demanat, passaran els "tècnics" a instal·lar el que sembla una merdeta de cable, que no és una merdeta.

Sembla que si és el que sembla, podré trucar per telèfon a qui em doni la gana i quan em doni la gana sense haver de fer servir el puto mòbil.

Sembla que si és el que sembla, podré navegar per internet i escriure quan em roti o cada dia, si el meu germà em dóna de tant en tant un cop de mà, alguna coseta o suggeriment a un "blog" que tinc oblidat pel llarg-puto-i-etern canvi de domicili i de feina.

Sembla que si és el que sembla, podré enviar emails als meus clients, proveïdors, amics i família.

Sembla que si és el que sembla, podré també enviar algun fax.

Sembla que si és el que sembla, podré celebrar la "rentrée" a la feina, amb totes les meves forces i eines perdudes durant el llarg-puto-i-etern canvi de domicili i de feina.

(Per a L’efecte Jauss. Sort del Moleskine, el meu bloc amb ce, que sempre m’acompanya en aquesta vida seminòmada que he triat.)

Si és el que sembla, i si et sembla, quan m’hagin confirmat el número de telèfon de casa, el passo.

Un petó i records a la família.

H.R. (o algú que poc o molt ho sembla)

De mobles

«Pero no se adaptan las almohadas a nuestras cabezas, somos nosotros quienes adoptamos su forma. Es erróneo pensar que las camas se adaptan a nuestra fisonomía, son nuestros cuerpos los que acaban por parecerse a las camas en las que dormimos. La tendencia a convertirnos en muebles es ineludible, cada uno acaba por parecerse a un mueble distinto, dependiendo —entre otros méritos y mezquindades— de gestos, de movimientos, de lo desatado de ciertas risas de sana o aviesa intención que esculpen nuestros músculos.»

Harkaitz Cano, El filo de la hierba.

Sinare Alizeta Eunice


Avui he rebut aquest correu:
Bonjour. Avant tout chose, je voudrais m'excuser de mon intrusion dans votre vie privée. Je me nomme Mlle Sinare Alizeta Eunice, Cadre au Département de la Comptabilité de la Banque Atlantique de Côte d’Ivoire. Un compte a été ouvert au sein de notre banque en 1985 et depuis 1990, aucune opération ne s'est effectuée. Ce compte présente à ce jour dans nos livre, un compte créditeur de 4.5 millions de dollars américains. Après avoir consulté méticuleusement toutes les archives et les dossiers relatifs à ce compte, je me suis rendu compte que je pouvais disposer aisément de cet argent si je réussissais à le virer sur un compte à l'extérieur. Le possesseur de ce compte fut feu John Kouakou, un expatrié, directeur de Petrol-Technical Support Services Inc, ingénieur en chimie, décédé suite à un accident de la circulation. Personne ne sait à ce jour l'existence de ce compte. Ce compte ne possède aucun autre bénéficiaire aussi bien dans sa famille que dans son entreprise. Je voudrais transférer l'argent de ce compte dans un compte sûr à l'étrange, mais je ne connais personne à l'extérieur. C'est ainsi que l'idée m'est venue de vous contacter et de vous faire la proposition de virer cette somme sur votre compte bancaire, pour partage, c’est à dire moitié-moitié. J'ai conscience que ce message vous surprendra car nous ne nous connaissions pas auparavant, mais soyez sûr que c'est une véritable opportunité que je vous offre. Je vous demande de me répondre le plus vite possible.

Cordialement.
Mlle Sinare Alizeta Eunice


Jo, la veritat, no vull ser milionari —quin avorriment! Si us interessa el «negoci», us puc passar l’adreça de la mademoiselle aquesta de nom espatarrant o espaterrant —coi de diccionari!

De triar

De les moltes activitats que es poden fer amb criatures a l'agost a Barcelona, avui hem triat anar al cine.

Hem mirat la cartellera del diari. De l'àmplia oferta de pel·lícules infantils que es projecten, hem triat Jordi el Curiós, perquè Cars ja l'hem vista. Sembla que si volem veure la pel·lícula a Barcelona, podem triar entre veure-la en espanyol, veure-la en espanyol o veure-la en espanyol.

Com que ens agrada veure les pel·lícules en la llengua que normalment parlem a casa —nosaltres i no sé quants milions de catalans més, diuen—, hem mirat una altra cartellera.

Bé, hem estat de sort i podem triar: la fan a tres cines que no són gaire lluny de casa.

Podem triar entre agafar l’autobús o agafar el metro, i després agafar el tren, i podem triar entre els Ferrocarrils o la Renfe, i podem triar si anem a Sabadell o si anem a Terrassa, o bé si anem fins a Manresa.

Finalment, hem triat quedar-nos a casa. El bilingüisme, diuen, té això: que pots triar.


Technorati Tags: , , ,

La bellesa de la guerra...


«9 de gener. No surto de casa en tot el dia. Corregeixo proves del meu llibre i repasso diaris. Fa un vent fort de ponent, que accentua el desglaç: totes les teulades degoten i als conreus del voltant a penes hi ha neu. El cim del Matagalls és embolcallat d'una nuvolada grisa, densa i ràpida. Cap al tard s'accentua el contrast entre la blancor de la neu i la foscor dels arbres i la terra: és un paisatge en blanc i negre. Dia d'hivern, trist, encongidor. Continua, duríssima, la guerra.»
Marià Manent, El vel de Maia.

Les vacances


Després de tres setmanes, exactament vint-i-tres dies, de silenci, torno a obrir la barraqueta. De les vacances d'enguany en queden els records —que el temps confondrà—, un grapat de fotos —que aniran a parar a l'àlbum de l'oblit— i les paraules que he guixat en el bloc, amb ce, improvisat de paper reciclat —res de Moleskine— que em vaig fer a última hora, i d'on no sé si mai sortiran.

Quan la família dorm, mentre espero que la rentadora acabi la feina per estendre l'enèsima bugada del dia, endreço les piles de llibres que hi ha damunt la taula de l'estudi. No he llegit gaire aquestes vacances. Però aprofitar les vacances per llegir, amb tres criatures —de nou mesos i de sis i vuit anys—, és com trobar un cambrer amable en un bar de la costa: impossible.

Els llibres que no he llegit, els deixo en una pila a la taula; més tard o més d'hora m'hi hauré de posar. Dels set o vuit llibres que he pogut llegir —descomptant l'excel·lent Los bebedores de tinta, d'Éric Sanvoisin, que els nens van agafar de la biblioteca, i que recomano vivament, si no teniu prejudicis—, ara m'adono, quan els busco un forat a les prestatgeries atapeïdes, que els que m'han agradat més són llibres «de viatges», d'uns viatges especials, certament, i que m'han permès fer un parell de voltes al món des de la gandula del càmping.

Tres setmanes de vacances...



«...no hay pizca de ficción en mis anotaciones: vida es literatura, literatura es vida; cuando escribo vivo, cuanto vivo escribo...»

Gracias, señor Fryslân, y que se mejore.

Les salsitxes

Els savis illetrats del país fa mesos que discuteixen si al frankfurt s'hi ha de posar més mostassa que quetxup o més quetxup que mostassa...


...però no si les salsitxes són prou bones...

Les hores

l’horabaixa, les lentes hores
i aleshores enhorabona darrera hora massa d’hora una hora tonta, l’hora suprema d’una hora lluny ja era hora! l'hora punta a deshora una hora de rellotge a bona hora!, abans d’hora hora d’aigua hora feinera happy hours d’última hora deshorats i deshorades a última hora en bona hora horari flexible: a qualsevol hora a hores d’ara l’heure hereuse? mitja hora tard o d’hora anar a l’hora un quart d’hora l’hora detinguda i as horas vagas comptar les hores i no veure l’hora fora d’hora en mala hora ¡maldita la hora! a totes hores afterhours l’hora extra de darrera hora tout à l'heure, i demanar l’hora i bona hora! l’horeta a l’hora en punt posar l’horari a l’hora Horaci... l’hora fatal ¡a buenas horas! donar hora d’hora en hora a altes hores l’hora suprema fare le ore piccole ja era hora... passar una hora, hores mortes una hora de pagès a cent quilòmetres per hora l’hora H, sur l'heure l’hora de la veritat...