Després de tres setmanes, exactament vint-i-tres dies, de silenci, torno a obrir la barraqueta. De les vacances d'enguany en queden els records —que el temps confondrà—, un grapat de fotos —que aniran a parar a l'àlbum de l'oblit— i les paraules que he guixat en el bloc, amb ce, improvisat de paper reciclat —res de Moleskine— que em vaig fer a última hora, i d'on no sé si mai sortiran.
Quan la família dorm, mentre espero que la rentadora acabi la feina per estendre l'enèsima bugada del dia, endreço les piles de llibres que hi ha damunt la taula de l'estudi. No he llegit gaire aquestes vacances. Però aprofitar les vacances per llegir, amb tres criatures —de nou mesos i de sis i vuit anys—, és com trobar un cambrer amable en un bar de la costa: impossible.
Els llibres que no he llegit, els deixo en una pila a la taula; més tard o més d'hora m'hi hauré de posar. Dels set o vuit llibres que he pogut llegir —descomptant l'excel·lent Los bebedores de tinta, d'Éric Sanvoisin, que els nens van agafar de la biblioteca, i que recomano vivament, si no teniu prejudicis—, ara m'adono, quan els busco un forat a les prestatgeries atapeïdes, que els que m'han agradat més són llibres «de viatges», d'uns viatges especials, certament, i que m'han permès fer un parell de voltes al món des de la gandula del càmping.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...