Assentiré de grat

La cançó de la setmana:
Mikel Laboa canta un poema de Salvador Espriu. [Escolteu-la.]

Assentiré de grat, car només se'm donà
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt totes les coses que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.


[«De blogs i dietaris», un article de Juli Capilla.]

A hòsties

«Cansados de ventilar sus diferencias estéticas a través de oscuros folletines insultantes o alusiones veladas en medio de un recital, los poetas» —deixebles d'Arthur Cravan?— «deciden enfrentarse en un combate cara a cara. Una guerra sin cuartel donde la palabra, por fin, no jugará ningún papel. Basta de escuchar interminables retahílas de amor y hermandad, basta de recibir a las jóvenes promesas con vino y mantequilla, ya no queremos ver traumas llevados al papel, exigimos traumatismos, basta de grupos, asociaciones, manifiestos, centros culturales, mastur-poesía y video-poesía, basta de veladas y tertulias poéticas, sólo el mejor quedará en pie.»

Les normes dels combats:



I aquí, un combat singular entre dos... poetes pesants:



L'«espectacle» no és gaire edificant —gens ni mica, vaja—, però potser és una bona metàfora...


Miguel Poveda - Jaime Gil de Biedma





NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.


L'estupenda ignorància

Com que s'acosten el dia de i l'hora hac, a les deu, després de repartir els nens per les escoles i d'un bon esmorzar —al Roca, amb fum, o al Versalles, sense fum—, com cada dia des de fa..., em tanco a la biblioteca, juntament amb una colla d'universitaris aplicats que estudien matèries estranyíssimes com ara termodinàmica fonamental o anatomia humana —que jo no sabia que això es pot aprendre als llibres.

A casa no puc estudiar; hi ha massa distraccions: que si un llibre, que si una rentadora que s'ha d'estendre, que si fes els llits, que si una trucada, que si una joguina fora de lloc —i amb tres criatures, a casa, n'hi ha moltes de joguines fora de lloc...—, que si naps, que si cols... A la biblioteca, en canvi, és més fàcil concentrar-se. Desplego tot el «material» damunt la taula: les fitxes —les prop de quatre-centes fitxes de 21,5 per 16 de lletra atapeïda—, les vitamines, els apunts, les fotocòpies, els mocadors, els llapis, l'aigua, els retoladors, els pòstits... I au, a estudiar.

M'he fet un «programa» d'estudi: tants temes, tants dies, tants temes cada dia. Quan acabo un tema, aixeco el cap dels papers, em trec les ulleres, em frego els ulls, respiro fondo..., amb la intenció que les dades de les fitxes i els apunts es gravin a l'engrama corresponent i que, almenys fins el dia hac, no s'esborrin, i faig una pausa de cinc o deu minuts.

Avui m'he posat molt a prop del diccionari etimològic de Joan Coromines. Massa. En una de les pauses, no he pogut resistir la temptació, m'he aixecat i, a l'atzar, n'he agafat un volum. El tercer, D-FI. L'he obert, a l'atzar també. Pàgina 856: «falda».

El DECat és un luxe de diccionari, una obra mestra. No sé si és una obra mestra de la lingüística —que diria que sí—, però és una obra mestra del lingüista. A «falda», per exemple, en una nota, sobre «faldilla», llegeixo:
«En sicilià es troba en alguns llocs faldiglia i en altres faddetta, que Rohlfs ja reconeix [...] com a manlleus hispànics: el segon, diu, del cat., el primer del cast., ensopegada excusable en un romanista estranger d'especialització itàlica i gascona, i poc coneixedor del detall lingüístic català i castellà. Però dir, com fa AlcM [Alcover-Moll], "faldilla, derivat amb el sufix castellà -illa", no fa més que trair una estupenda ignorància: sufix castellà el de forquilla, barnilla, cordill, barranquill, conquilla, manilla, sargantilla, canadilla, Fontanilles, Ciutadilla, etc.!; si no fos que, més que ignorància, deu haver-hi el prejudici de sempre: a Mallorca diuen faldetes, ergo... faldilles castellanisme!»
Somric. Marededéusenyor, quin murri, en Coromines! Al final, hi he «perdut» mitja hora, però n'he tret gasolina per poder estudiar una hora més, o dues, per poder continuar cultivant, ai, la meva estupenda ignorància...


sǝʌǝɹuı,l ɐ

ɹǝʇɐɹɹǝɟ lǝıɹqɐƃ

˙ıɯ ǝp sǝɹ ǝɹıp ou ˙ƃınɟ ɯǝ ǝnb lǝ ǝɹıp
˙suıɟ soɔɐɹq slǝ 'ʇɐɔɹǝɯ lǝp ɐpıɹʇnd
ɐpɐuıʇɐɯ ɐl uǝ oıɯɐɔ ǝp sɹɐɟ slǝp
llɐʇ lǝ 'soƃ lǝp ɐɔıʇɐɯɐɹp ʇǝs ɐl
'ıɔıq uǝ sǝuǝu sǝl ǝp ɹo,l ı nɐlq lǝ
'ıloıʌ ǝp ʇǝnbɹɐ un ɯoɔ ʇuǝnbsıll
xıǝd lǝ 'ǝlɔsndǝɹɔ ǝp sıɹƃ ɹɐlos un uǝ
sdɐɔ sop ı sǝɯɐɔ ǝɹʇɐnb qɯɐ soɔ lǝ
'ɯɐɟ ɐʌǝs ɐl nıɹɔsǝ ǝnb ɐʎuɐɹɐ,l ǝp
ɐıɔuǝıɔɐd ɐl 'lıɹqɐ,l ɐ sɐlıl slǝp
ɐɯoɹɐ,l ɐɟ ǝnb ɹǝɹqǝll lǝp ʇlɐs ʇnƃɐ,l
'ılodɯɐɹʇ lǝp lıɟ lɐ sʇɐloƃɹɐɔ
ıou un,p snǝd slǝ 'ʇsoƃɐ,p ɐɔıʇǝuǝɹɟ
ɐɾnld ɐl ǝɹıp ˙sǝʌǝɹuı,l ɐ ǝɹıp oɥ

Amb flip text
Via L'home dibuixat



El blog de Bernardo Atxaga

Bernardo Atxaga diu que el seu últim «llibre» és el seu blog, que ha estructurat en quatre seccions: Astoarena —la de l'ase—, que són records i apunts de les seves memòries; Nevadako egunak —dies de Nevada—, que és un dietari de la seva estada a Reno; Paradisuaz —del paradís—, que són poemes i notes literàries —encara no n'hi ha cap—, i Gogoetak —reflexions, pensaments—, sobre literatura i altres «realitats».

En fi, interessantíssim, però de moment només en basc. Si en sabeu una miqueta, aquí hi ha uns quants diccionaris per anar fent. Si no, paciència: hi ha un projecte de traductor automàtic del Govern Basc...

Pope


Més records

«I és que, amb el pas implacable del temps, els records, per insignificants que semblen, es fan a poc a poc fantàstics —tot i sentibles— quan retornen en forma de deliris delitosos, quan no d'imatges escabroses. Per això, hi ha qui els records els crema burlescament en una falla, i en fa rialles; com hi ha qui pretén esborrar-los com a no viscuts, però li revénen triturats, agres, com un menjar mal paït. Com també hi ha qui els guarda ben guardats en un calaix per no perdre'ls, i qui se'ls passa i repassa com un àlbum de fotos que no es cansa de mirar.»
Josep Piera; Puta postguerra.

[I una recomanació: Marlene, la veïna de l'Àrtic.]

Els records


«Els records són com gossos abandonats, errants, ens encerclen, ens esguarden, panteixen, udolen aixecant el morro a la lluna; els voldries fer fora, però no se'n van, et llepen la mà amb avidesa, i si t'hi gires d'esquena, et mosseguen...»
Imre Kertész; Jo, un altre.