«I és que, amb el pas implacable del temps, els records, per insignificants que semblen, es fan a poc a poc fantàstics —tot i sentibles— quan retornen en forma de deliris delitosos, quan no d'imatges escabroses. Per això, hi ha qui els records els crema burlescament en una falla, i en fa rialles; com hi ha qui pretén esborrar-los com a no viscuts, però li revénen triturats, agres, com un menjar mal paït. Com també hi ha qui els guarda ben guardats en un calaix per no perdre'ls, i qui se'ls passa i repassa com un àlbum de fotos que no es cansa de mirar.»
[I una recomanació: Marlene, la veïna de l'Àrtic.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...