Els intel·lectuals i la guerra


Més Lluís Ferran de Pol, més Un de tants:

«És que els nostres intel·lectuals no tenen remei? És que realment es creuen haver nascut amb la flor al cul? Semblen suposar que algú els va fer la guerra (no prou ben feta, maleïda sigui) —tota aquesta jovenalla convertida en un parrac pollós— perquè ells se la campessin. Els intel·lectuals no perden mai: si guanya la seva causa, la presideixen; si la seva causa és derrotada, cal que algú els consoli del daltabaix. Pobrets. Mai no han pensat que tots aquests esparracats dels camps de concentració hi van posar el coll, a la guerra. I que ells són l'únic orgull legítim del país. Si no han après aquesta lliçó de la derrota, quina lliçó aprendran?»

I més:
«Què s'han cregut, els intel·lectuals catalans? Aviciats per una Generalitat de bona fe però il·lusa i menjada de supersticions culturalistes —de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país—, s'han cregut que, infants necessaris i intocables, no havien de participar en la guerra d'altra forma que amb articles escrits a la rereguarda. O que, si la guerra es perdia, tenien assegurada una entrada preferent a l'exili. Un exili que duraria just el temps de preparar-los un retorn apoteòsic al país. Perquè les nacions, enlluernades i vençudes amb l'esclat de la cultura catalana, frisarien per la restauració d'una Generalitat sense la qual el món no podria viure.
»Els intel·lectuals —això que a Catalunya en diuen intel·lectuals— m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota.»

Un de tants

«Però per a nosaltres, tot d'una, la guerra és el passat: la terra resta, i al seu damunt els homes que no hem mort. Ningú no vol parlar dels nostres morts. Em refereixo als més nostres, els que hem conegut, els que hem vist caure. Els sabíem el nom, i de molts les esperances, el que volien fer després. Per a ells no hi haurà després. Fem veure que els hem oblidats, malgrat saber —i sentir— que els hem deixats a Pàndols, a Serra de Cavalls, sols, abandonats. Tots sabem que, com un resquill de metralla, els portem enganxats a la carn i al record, per sempre. Sentim vergonya, nosaltres, supervivents, de no poder dir a la seva joventut arrabassada: podeu triar, anar a França, o quedar-vos aquí... Els nostres morts han quedat lluny, mal colgats perquè teníem pressa, sota el sol i sota la pluja. No els podem donar la mà ni estirar-los de la fossa. Ells són lluny, a Cavalls, a Pàndols, potser a la Fatarella. Potser no són enlloc. Ells ni es queden ni se'n van. Comencen de ser carronya, cendra, terra. Més tard, oblit.»

Lluís Ferran de Pol. Un de tants. Club Editor, 2009.

Política de paper

Ahir, justament ahir, suposo que gairebé a la mateixa hora que el text de l'editorial polèmic —i inútil— començava a córrer per les redaccions dels diaris del país, llegia a Política de paper: Premsa i poder a Catalunya 1981-1992, de Salvador Cardús:

«La realitat política, doncs, és en permanent moviment i transformació. I la seva constant construcció i desconstrucció són tan intenses que, per a bé i per a mal, l'acció dels polítics, ocupats a vigilar la pròpia posició en el procés, no arriba a tenir unes conseqüències immediates massa importants en el transcurs de la vida quotidiana dels ciutadans, exceptuant períodes de daltabaixos intensos. És a dir, que l'elasticitat de la realitat política la converteix, indefectiblement, en una acció social de caràcter més aviat epidèrmic, sense grans conseqüències pel que fa als canvis en les estructures profundes de la mateixa societat, per molt que tingui la tendència a autopresentar-se de manera transcendental. En el fons, si només atenguéssim a la seva eficàcia objectiva, la política no es mereixeria l'atenció que rep dels mitjans de comunicació, que actualment la converteixen en la informació per excel·lència. Des del meu punt de vista, l'efectivitat de la política i la seva relativa irrellevància, és mesurada amb molta més precisió pel desinterès general que mereix per part de la majoria de la ciutadania.

»I és que actualment l'acció política, en definitiva, és més l'esforç d'imposar una determinada interpretació de la realitat, que no d'aconseguir transformar-la, en franca contradicció amb el clàssic principi marxista contingut a la XI tesi sobre Feuerbach, que en predicava el contrari. Tant és així que, en general, les decisions del polític no van gaire més enllà d'expressar aquesta voluntat de control de la realitat social, i que només a molt llarg termini pot comportar discretes modificacions d'aquesta mateixa realitat. Es pot dir que el polític sembla que en tingui prou amb exhibir la capacitat d'exercir el poder, i que en canvi, prefereix no arriscar-se a perdre'l a base d'exercir-lo efectivament i de proposar transformacions que poden modificar els equilibris que l'han dut a aquella posició avantatjada.

»L'acció política només és percebuda com a transcendental —amb tota lògica— pels qui són candidats a imposar la seva interpretació, i en últim terme, la seva empremta digital sobre el pa d'argila. És a dir, pels polítics professionals i pels professionals que viuen poc o molt directament de la política.

»L'acció política, doncs, no trastoca a fons la vida social perquè conté una proporció altíssima d'interpretació, de memòria, de narrativa —algú diria de "cuento"—, de joc verbal si es vol, en relació al total del seu gruix. I la part diguem-ne material és francament petita. En política, més que en cap altra esfera, es viu d'il·lusions, i les il·lusions són la part més visible de la política. Si a la vida de cada dia, i sense cap pretensió d'exactitud matemàtica, les il·lusions arriben a ser el setanta-cinc per cent del total, en política fàcilment la proporció pot arribar ben bé al noranta per cent. Un noranta per cent format per interpretacions esbiaixades, emmascaraments malintencionats, retòriques brillants, memòria inventada, jocs de paraules intel·ligents, eufemismes opacs, propaganda astuta, polèmiques teatralitzades, falsos desmentiments, insinuacions malèvoles, condemnes rituals, i moltes mitges veritats i moltíssimes més mitges mentides...»

La crítica i internet

«La Red es como una fiesta a la que llegas y todo el mundo está ya borracho discutiendo apasionadamente. Sientes que debes beber deprisa para entonarte. Es muy vigorizante...»

Ho diu el crític James Wood, que presenta Los mecanismos de la ficción.

L'estultícia transversal

Un bon article de Quim Monzó, que de tant en tant ja toca:

Herencias, grandes y chicas

«Disculpen mi atrevimiento, pero desde hace años leo en los diarios cartas de lectores –y artículos y noticias– sobre el denominado impuesto de sucesiones y no acabo de entender el problema. Comprendo que si, en otros lugares, heredar cuesta poco, aquí moleste tener que pagar una barbaridad más. Eso lo entiendo perfectamente. La última noticia al respecto es la de la campaña que promueve la Associació per a la Reforma de l'Impost de Successions, que ha colocado, en autobuses de Lleida y de Barcelona, anuncios con el lema "El peatge de la mort". La imagen que se ve es la de un pie que sobresale de una sábana. Se supone que el pie es el de un cadáver en el tanatorio, de cuyo dedo gordo cuelga una etiqueta en la que se lee "Cobrat". Me gusta.

»Repito que no quiero molestar a nadie. Perdonen todos aquellos que –según he visto estos últimos meses– están ofendidísimos con ese impuesto. Para reafirmar mi imparcialidad política diré que, si durante veintipico años estuve convencido de que los convergentes eran unos marcianos, la llegada al poder de socialistas y adláteres me ha evidenciado que la estulticia es transversal. Digo todo eso para que no piensen que, el paquete, lo cargo hacia la derecha o hacia la izquierda y que opino sobre ese impuesto en función de eso. Pero, a ver, con sinceridad, aparte de lo referido antes –la injusticia evidente de que aquí se pague tanto y en Valencia o en Madrid no–, un impuesto de sucesiones no es mucho peor que otros muchos impuestos con los que nos machacan y contra los que nadie protesta. Muchos de los que se quejan del de sucesiones dicen que es un impuesto sobre la muerte y que debería desaparecer. Tantos impuestos hay sobre la vida que uno sobre la muerte no me parece mucho. A mí me fastidia tener que pagar el IVA y lo pago. Me fastidia pagar el IBI y lo pago. Francamente: me fastidia infinitamente más pagar el IVA y el IBI que el impuesto de sucesiones. Durante estos últimos años murieron mis padres y lo que me dejaron en herencia deja bien claro que –si no tienes ni un duro (o si tienes duro y medio)– el tal impuesto no es ninguna sangría. En el 2005 murió mi padre, más pobre que una rata. ¿Qué pagué de impuesto de sucesión? Nada, porque no había herencia ninguna. Dos años después, en el 2007, murió mi madre. En este caso sí hubo herencia. ¿Qué heredé? Un piso en Les Corts, por el que –por ese impuesto de sucesión que algunos maldicen– pagué una cantidad que me pareció sensata, en absoluto exagerada. Quizá si hubiese heredado una finca de cien hectáreas en l'Ametlla del Vallès, colindante con la de Fèlix Millet, el importe del impuesto de sucesión me hubiese parecido un dispendio exagerado, pero, francamente, no fue el caso.

»Dicen los sabios que quien nada debe nada teme, pero yo más bien diría que quien nada tiene nada debe.»

D'acord: l'estultícia és transversal; l'estultícia, la demagògia i altres «qualitats» dels nostres polítics...

Papallones


Al poema "Mort i vida de les paraules", d'El fill de l'acordionista, Bernardo Atxaga diu, en la traducció de Pau Joan Hernàndez:

¿On són ara les cent
maneres de dir papallona?
A la costa de Biarritz,
Nabokov va recollir
un d'aquests noms: miresicoletea.

Els diccionaris de basc estàndard, però, recullen tan sols tximeleta, inguma, pipilinpausa i marisorgin.

Segons la lingüista Iraide Ibarretxe, autora d'un diccionari d'onomatopeies del basc, n'hi ha almenys trenta-dues, d'aquestes paraules, que són d'origen onomatopeic:

Atxitamatatxi, axandalo, falfala, libirita, makara, mitxilikote, mitxirrika, moxorrika, panpiña, pinpilinpauxa, pinpilinpika, pinpirin, pinpiripoxa, pitixileta, pitxeleta, pitxoleta, pitxilota, txalupitxi, txilipitaina, tximilot, tximirrika, txipileta, txipiritona, txiribiri, txirripita, txiruliru, txitxildola, txitxipapa, xintxitoil, xinxitola, xirita i zirimita.

Llegeixo la llista una vegada, dues, tres, quatre... I, de cop i volta, com les papallones inconscients del poema "Tximeleta reggae", també de Bernardo Atxaga —traduït per Vicenç LLorca—, m'allunyo de la costa i em perdo mar enllà..., en un mar de paraules inútils, precioses però inútils...

Aquelles papallones que volaven
cap a l'interior de la mar....
Aquelles papallones que, a milers,
volaven per damunt les onades...

Es van allunyar de la costa
com un petit núvol
i, deixant enrere els vaixells,
es van perdre a la llunyania.

Aquelles papallones que volaven
cap al silenci de la mar...
¡No hi aneu!¡No hi aneu!
No trobareu en aquella mar
un lloc on posar-vos.

No té illes, no té roques,
Aquella mar tan sols té aigua, fosca aigua...




Programa

Le Programme en quelques siècles

On supprimera la Foi
Au nom de la Lumière,

Puis on supprimera la lumière.

On supprimera l’Âme
Au nom de la Raison,
Puis on supprimera la raison.

On supprimera la Charité
Au nom de la Justice
Puis on supprimera la justice.

On supprimera l’Amour
Au nom de la Fraternité,
Puis on supprimera la fraternité.

On supprimera l’Esprit de Vérité
Au nom de l’Esprit critique,
Puis on supprimera l’esprit critique.

On supprimera le Sens du Mot
Au nom du sens des mots,
Puis on supprimera le sens des mots.

On supprimera le Sublime
Au nom de l’Art,
Puis on supprimera l’art.

On supprimera les Écrits
Au nom des Commentaires,
Puis on supprimera les commentaires.

On supprimera le Saint
Au nom du Génie,
Puis on supprimera le génie.

On supprimera le Prophète
Au nom du Poète,
Puis on supprimera le poète.

On supprimera l’Esprit,
Au nom de la Matière,
Puis on supprimera la matière.

Au nom de rien on supprimera l’homme ;
On supprimera le nom de l’homme ;
Il n’y aura plus de nom ;
Nous y sommes.
Armand Robin, Les Poèmes indésirables, 1945.


Primera lliçó d'europanto



Una gentilesa del professor Diego Marani.


LECZIONE PRIMERA


Op aeroporto

Bambino:
Mama, quanto people aan der aeroporto formicolante! Alles diese people go op avioplano travelingantes?

Mama:
Alles, meine chico! Avioplanos esse eine moderne transporte medio. Todag der mundo esse als eine kleine village. Tu can alles platzes globe travel!

Bambino:
Mama, quando grande, Ich shal avioplanos conducante!

Mama:
Todos chicos dream de avioplanos conducte…

Bambino:
Mama, wat esse diese machina mit belt rollingante und lampadas flashingantes?

Mama:
Esse eine metal detectore, chico. Por detecte if tu habe metallische objectos in teine baggagio. Als kinifes, forbiciones, pistoles oder pungillones. Es esse forbidden.

Bambino:
Und porqué esse forbidden?

Mama:
Porqué esse dangerose. Tu can mit knife oder pistole avioplanos kidnappe und request muchos soldes. Mit soldes, kauffe alles…

Bambino:
Und comme fonctionne der metal detectore?

Mama:
Quando tu habe metallisches objectos, der machine sonne. Op der andere side, der polizero mit eine X-rayos apparat can controle wat tu esse in teine borse carryingante

Bambino:
Mama, und porqué der machina esse now sirenante und lampadas flashingantes?

Mama:
Porqué wir esse terroristas. Tu habe eine bombe in teine cartelle und Ich habe eine kalashnikov in meine borse. Make largo! Ich must shoote los polizeros! Toi, bitte go esplode next des check-in!

Bambino:
Adios, was eine gutte mama!

Mama:
Adios, was eine honeste chico!

(Bum, bum!)



Vocabulari

Formicolante:
dal verbo "formicolate": 1.essere numerosi in uno stesso luogo; 2. avere prurito a una gamba. Per est.: "biformicolate": avere prurito a due gambe o a due braccia.

Forbiciones: 1.forbici; 2. scorpione;
Ex.: "Wat signo esse? Ich esse Forbiciones, ascendente Balanze"

Pungillone: 1. punta, oggetto appuntito; 2. persona astuta
Ex.: Esse maxime paraculo, aber tambien pungillone!"

Kauffen: 1. comperare; 2. riscattare
Ex.: Nicht mit gold, aber mit iron man kauffe paterland! (Non con l'oro ma col ferro si riscatta la patria!) (Furio Camillo)

Solde: euro (l'europanto è l'unica lingua in cui "euro" si traduce).
Eine solde: un euro
Eine soldino: un centesimo
Zwei soldinos: due centesimi

Chico: bambino. Sinonimo più colloquiale: "chicorito".

Espressione idiomatica: "Ich habe der chicorito mit der dirty wasser gesassed" (Ho buttato il bambino con l'acqua sporca)

Si noti il verbo "sassen" (gettare) al participio passato "ge-sassen"

Diese, Andere : questo, altro

Todag: oggi

Als: come

Mit: con

Borse: 1. borsetta da donna; 2. portafoglio; 3. oggetto di valore; 4. scroto di mammifero

Espressione idiomatica: "Der borse der life!" (O la borsa o la vita)

Cartelle: 1. valigetta usata dai bambini a scuola. Ex.: Ubaldo, forgette nicht de put der merende in der cartelle!"

Spade: 1. spada; 2. spina



Eine poquito grammatica

1. L'articolo

In Europanto l'articolo è DER per il maschile e DIE per il femminile.
La forma DES si usa nel caso genitivo. Ex.: Der borse des chico.
L'articolo plurale per entrambi i generi è DE

2. Il verbo passato

In Europanto il verbo passato è uno solo. Si forma con l'ausiliare "habe", mettendo ge- davanti all'infinito e aggiungendo una –n alla fine del verbo
Ex.:
drinke (bere); Ich drinke (io bevo); passato: Ich habe ge-drinke-n (io ho bevuto, bevvi)


Exercizios

Tradurre le seguenti frasi:

1. Sleepingante, fishes no catch

2. Better eine egg todag dann eine kip tomorrow

3. Keine rose zonder spades

4. Der chico sasse der bombe

5. Die mama esse contente

6. Die mamma und der chico explose ensemble aan der aeroporto

7. Der metal detectore habe eine rosse lampade und eine fragorose sirene

8. Der polizero controle der borse

9. Die mama give eine solde aan der chico por kauffe chocolate



Canzoncina por sing under die shower


Oh sole mio

Che bella cosa, 'na Iurnata 'e sole
N'aria serena doppo 'na tempesta
Pe' ll'aria fresca pare già 'na festa...
Che bella cosa 'na iurnata 'e sole
Ma n'atu sole cchiù bello, ohi nè
'o sole mio, sta nfronte a te
'o sole, o sole mio
sta nfronte a te, sta nfronte a te !

Lùcene 'e llastre d'à fenesta toia,
'na lavannara canta e se, ne vanta
e pe' tramente terce, spanne e canta
lùceno 'e llastre d'à fenesta toia

Ma n'atu sole cchiù bello, ohi nè
'o sole mio, sta nfronte a te
'o sole, 'o sole mio
sta nfronte a te, stanfronte a te !

Quanno fa notte e 'o sole se ne scenne,
mme vene quase 'na malincunia
sotto 'a fenesta toia restarria
quanno fa notte e 'o sole se ne scenne

Ma n'atu sole, cchiù bello, ohi nè
'o sole mio sta nfronte a te
'o sole, 'o sole mio
sta nfronte a te, sta nfronte a te !



Meine zonne

Wat bella cosa eine zonne dia
alle serene after des tempesta
die freshe aire esse eine fiesta
Wat bella cosa eine zonne dia
Andere zonne mas bello esse
O meine zonne op teine fronte
O meine zonne, o meine zonne
op teine fronte, op teine fronte

Brille des glasse van teine fenestre
sing washingante eine bella donna
und mucha acqua all around renverse
brille des glasse van teine fenestre

Andere zonne mas bello esse
O meine zonne op teine fronte
O meine zonne, o meine zonne
op teine fronte, op teine fronte

Come der noche, zonne settingante
malinconique meine pervadente
teine fenestre esse regardante
Come der noche, zonne settingante

Andere zonne mas bello esse
O meine zonne op teine fronte
O meine zonne, o meine zonne
op teine fronte, op teine fronte !


Més sobre l'europanto.

La confesión xeneral

Començar a hores d'ara un llibre amb una dedicatòria a Karl Marx és o una provocació o una declaració de principis. Com ho és, segurament, escriure en asturià. I això és justament el que fa Xuan Bello en la seva darrera novel·la, La confesión xeneral; vull dir, dedicar-la a Karl Marx i, esclar, escriure-la en asturià.

A mi, del marxisme, sempre m'ha agradat el corrent «teòric» encapçalat pel gendre díscol de Karl Marx, Paul Lafargue; sobretot per El dret a la peresa, obra fonamental del marxisme lafarguisme. Hi diu, per exemple:
« Dans la taraque, on débutera par la "Farce électorale".
» Devant les électeurs, à têtes de bois et oreilles d'âne, les candidats bourgeois, vêtus en paillasses, danseront la danse des libertés politiques, se torchant la face et la postface avec leurs programmes électoraux aux multiples promesses, et parlant avec des larmes dans les yeux des misères du peuple et avec du cuivre dans la voix des gloires de la France; et les têtes des électeurs de braire en chœur et solidement: hi han ! hi han ! »
La traducció catalana, de Josep Lluís Martín Ramos, que l'editorial benemèrita Els Llibres de l'Índex va publicar l'any 1990 en la col·lecció —extinta?— «Sinistra», fa:
«A la barraca, es començarà fent la Farsa electoral.
»Davant els electors, amb cap de fusta i orelles de ruc, els candidats burgesos, vestits de pallassos, ballaran la dansa de les llibertats polítiques, eixugant-se la cara i el clatell amb els seus programes electorals de múltiples promeses i parlant amb llàgrimes als ulls de les misèries del poble i amb veu engolada de les glòries de França; i els caps dels electors bramaran a cor i sòlidament: iiih!, aaah!»
Ep!, que no ho dic jo, això!, que ho va dir Paul Lafargue... l'any 1883!

De Xuan Bello, en canvi, m'agrada gairebé tot: les narracions, la poesia, les novel·les i, sí, també La història universal de Paniceiros. I fins i tot La confesión xeneral. Ara; de Marx i del marxisme no hi he sabut trobar res. I de novel·la excepcional, tampoc. La novel·la es ven com un «thriller metafísic», però trobo que un thriller metafísic necessita almenys el doble de pàgines, és a dir, el doble de feina. A mi m'ha semblat més aviat un intent de convertir en ficció —és a dir, fer-lo més llegidor i per tant més entenedor— l'univers poètic de l'autor.

Un exemple:
«...traía na mirada distancia y seique preocupación, como si viniera de mui llonxe pa marchar, lo más llueu posible, más llonxe tovía...»
Segons Xuan Bello, «el llibre està dedicat a Karl Marx perquè sovint l'abisme existencial del personatge, per al qual no troba solucions, és palpable, però si hi hagués un món més just, se salvaria».

Per mi, el missatge de La confesión xeneral, el missatge de Xuan Bello, és que som presoners de les nostres pors, no debades cita la coneguda —coneguda?— faula de la gàbia, d'Italo Svevo:
«La porticina della gabbia era rimasta aperta. L’uccellino con lieve balzo fu sull’uscio e da li guardò il vasto mondo prima con un occhio e poi con l’altro. Passò per il suo corpicino il fremito del desiderio dei vasti spazii per cui le sue ali erano fatte. Ma poi pensò: “Se esco potrebbero chiudere la gabbia ed io resterei fuori, prigioniero”. La bestiola rientrò e poco dopo, con soddisfazione, vide rinchiudersi la porticina che suggellava la sua libertà.»
(Traducció: «La porta de la gàbia era oberta. L'ocell va saltar lleuger fins a la porta i allà va mirar el món immens primer amb un ull i després amb l'altre. Va travessar el seu petit cos l'emoció del desig dels espais immensos per als quals les seves ales eren fetes. Però llavors va pensar: "Si surto, podrien tancar la gàbia i jo em quedaria fora, presoner." La bestiola va tornar a entrar i poc després, amb satisfacció, va veure com es tancava la porta que segellava la seva llibertat.»)
En fi, La confesión xeneral és, segons l'escriptor Martín López-Vega, "de lo más parecío que'l so autor escribió hasta agora a una novela, siendo como ye una novela peculiar, preñada, como nun podía ser d'otra manera, de sutiles pincelaes autobiográfiques. Lo que sí ye, dende llueu, ye'l testu más desasosegante del so autor y, al menos pa quien esto escribe, el so meyor llibru.»



[Si us interessa el llibre, podeu demanar-lo aquí: alministracion (arrova) ambitu (punt) com. O a mi: quimroig (arrova) gmail (punt) com.]

Fer la viu-viu

Dies de calor i xafogor, fins i tot a Arbúcies, on en teoria les nits són fresques; dies de pujar i baixar, de tren, de cotxe de línia... De molta feina. Un parell de projectes engrescadors —i de deixar-hi moltes hores—, unes quantes traduccions inútils i una tongada excepcional de lectures addictives —Bouillier, Erra, Littell, Bolaño, Kertész, Vigevani, Rodoreda, Hariman, Salvat, Kluge, Peixoto, Platónov, Ozouf, Lara, Ugresic, Bello...— absorbeixen el temps de què disposo. El blog vegeta, abandonat, mig en silenci, mig en blanc... Per anar fent la viu-viu reciclo material antic, copio i enganxo, aprofito notes escrites a rajaploma del bloc —amb ce— que anomeno Quadern del pla de la Margarida...

11 d'abril.- Els nens —el seu i els tres meus— dormen. L'amistat és una llarga conversa interrompuda. Sobretaula amb M. M. és un amic, editor, escriptor, crític, bloguer, traductor, corrector també... Diferències: M. és brillant, M. té temps per a gairebé tot. Reprenem una vella conversa interrompuda. Recordem la prehistòria, revistes literàries sense història, lectures al·lucinades, grotescos consells de redacció, nits de cerveses en bars foscos, converses extraterrestres, poetesses estràbiques i excèntriques, sòrdides presentacions en família, llibres inimaginables, novel·les impossibles a quatre mans, l'editor llardós que ens malpagava els informes de lectura, una editora que volia portar-nos sí o sí al seu apartament... Damunt de la taula, cervesa del Montseny, aigua d'Irlanda, rialles, llibres, lectures, revistes, projectes... M. viu, com pot, de la literatura; jo, de la literatura grisa de l'administració. M. té una teoria curiosa. «El problema», diu M. —i fa temps que ho diu—, «no és de la literatura; el problema és dels crítics literaris. La felicitat depèn de dues coses, fonamentals: de cagar cada dia i de follar de tant en tant...» M. agafa el suplement cultural d'un diari: «Fixa't, veus, la majoria de crítics literaris d'aquest país o tenen problemes de restrenyiment o follen poc...» De vegades, M. és una mica poca-solta...

Però, en el fons, M. és un paio normal, com tothom:



Riba

Tard, però m'hi afegeixo, i amb un post ben poc original:

«Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabria dir seguretat ni record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posta que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!»


La veu del poeta:



Elegies de Bierville, Carles Riba.

Ha ha ha

Retòrica nacionalista o els nacionalistes sempre són els altres...

Diu El País, pàg.36:
«Una forma clásica de ponerse el mundo por montera es dibujar, colocar o exhibir un mapa. Gran impostura, los mapamundis europeos colocan al Viejo Continente en el centro del globo; los australianos ponen a los mares del sur en el foco. Nosotros, lo único importante, que decía el Fraga de camisa azul.

»Cuán diferente actitud respecto a la de los miniaturistas de los primeros cartulanos, que acompañaban el descubrimiento y exploración de nuevos mundos. Aquellos predecesores pugnaban por abarcar lo nuevo. Sus sucesores hicieron de la cartografía coartada nacional. Hasta el paroxismo identitario, que aprovecha incluso el granizo para construir la nación.

»A los añejos mapas de España prescindiendo de Portugal de la era del caudillo le sucedieron otros en que la lluvia se detenía en los confines políticos de la autonomía.

»La impostura oportunista del nacionalismo periférico, gemelo del casticista, prescindía alegremente del interés viajero de su clientela y sus necesidades de preparar paraguas o sombrero. Importaba el tiempo en Mondragón, para nada en París, aunque esta ciudad fuera más frecuentada por los vascos que el caserío vecino.

»La ETB del nuevo lehendakari de la Euskadi en vías de mayor normalización ha corregido ya ese dislate. Ofrece mapas meteorológicos con menos frontera política y más área de influencia calculada por la afluencia turística. Parece predicar que si el País Vasco es importante y atractivo no lo será por el protocolo cartulano, sino porque la ciudadanía vasca sea atractiva e importante.

»Sufridos habitantes de otras autonomías, como la catalana, agradecerían la importación de ese modelo, que evita confundir la patria con el chubasquero: tanto mapa en TV-3 con Maó y Alacant y Andorra para consumo de ensoñadores. Cuán poca previsión del tiempo futuro en Sevilla, destino más frecuente para el barcelonés medio que Borriana.

»Lo que vale para catalanes también vale para madrileños clientes de Telemadrid, ridículamente sobreinformados de los avatares climáticos en su Comunidad y lejanos, al escurialense modo, a los del ancho mundo. Usuarios, no patriotas.»

I, ehem, un exemple de coherència: el mapa del temps d'El País, pàg. 54:



Tres Vila-Matas, tres

Una foto:



Una caricatura de Loredano:



I... un dibuix anònim al carrer de Salvador Espriu de Barcelona?:



Bloomsday

Un bloomsday poc bloomsday.

A les sis del matí una llum esmorteïda es filtra per la persiana que em vaig oblidar de tancar. Etcètera. M'hauria d'afaitar però encara no fa una setmana que. Fins d'aquí un mes potser. La dutxa sense sabó gairebé només un raig aigualit de sànex. Roba per plegar. Calçotets, calcetes, pantalons, samarretes. Comencen a aparèixer criatures famolenques. I la nevera, de vacances. Ni llet ni cacaolat ni galetes ni cereals ni. Ni un rosegó de pa. Al carrer. Amb el moneder i arrossegant una criatura lleganyosa. El pakistanès de guàrdia, tancat. Giracua. Al forn, al forn..., al forn! Una barra de quart, un litre de llet, pastes... Deixo la bossa, les lleganyes i els nens a casa, amb la taula parada. Corro cap al metro. Compro el diari. El metro és un desert i un llibre. Santandreu fabraipuig sagrera navas clot glòries marina arcdetriomf... A la feina. Esmorzo amb una amiga i un diccionari d'onomatopeies. Després, castigat de cara a l'ordinador. Els polítics parlen de la nació... Les nacions, totes les nacions —també els estats, que són nacions amb exèrcit— són mentida, i cadascú es creu la mentida que més li convé. I a viure. I jo només sóc un vot. Sense nació. Les onze: m'escapo de la feina... Arcdetriomf marina glòries clot navas sagrera fabraipuig. Escola. Logopeda, psicopedagog, eap: disfunció del llenguatge, alàlia, dislàlia, al·lolàlia, ecolàlia, glossolàlia, raralàlia, rinolàlia, paralàlia, psicolàlia... Massa làlies i massa tard per tornar a treballar. Dinar de feina a can rabasseda, menú de bloomsday. Jamesjoycejo. A les tres, corro una altra vegada cap a l'escola. Les criatures famolenques volen berenar. Comprem entrepans i sucs. Els carrego al cotxe i cap a l'AP7. Avui tampoc no ens podrem anar a banyar. Arribem tard a Girona. Busquem la Clínica Bofill. El meu vuitè nebot és una neboda, petita, dosquilosipoc de plor. La mare i el pare, radiants. Els meus fills pregunten... No els podem explicar res dels seus parts. Arriba més família. Massa enrenou per a una partera. Sortim a passejar. Girona era una ciutat preciosa; i ara és un gran centre comercial. Sopem en una pseudopizzeria: pseudopizzes i pseudopasta de centre comercial. Es fa tard... A les deu arribem a Arbúcies. Pujo els nens adormits a les seves habitacions. Improviso uns pijames. Xafogor. Insectes. No he llegit gaire, avui. I no llegiré gaire més. Preparo una bossa amb roba de muntanya. A la nevera només hi ha una moritz i a l'estudi, un ordinador. Tinc una cita amb el senyor Portnoy i amb el senyor Joyce i amb el senyor Bloom i amb la senyora Bloom i amb el senyor Dedalus. Dormiré poc. La nit és llarga, llarga com un dia sense

Arbúcies, 16 de juny de 2009

Bloomsday

El lamento de Portnoy, un dels blogs de referència de la cosa de les lletres, proposa un joc literari molt interessant.

Diu:
«El próximo 16 de junio se celebra el Bloomsday, el día en que transcurre la acción del Ulises de James Joyce. Con ese motivo quisiera proponer una especie de Bloomsday entre blogs que intentaría narrativizar nuestra vida cotidiana. Cada uno de los participantes intentaría crear, a modo de entrada de diario, una historia sobre lo que realiza durante el día 16 de junio.

»Quien esté interesado el día 16 crearía una entrada titulada "Bloomsday", en principio vacía o con la anotación “work in progress” (título provisional del Finnegan’s wake) y mandará la dirección URL de la entrada a:

bloomsday2009[arroba]gmail[punto]com


»Luego, por la noche (territorio de Molly Bloom) o al día siguiente escribiría, sin restricciones en cuanto a extensión, estilo o forma, sobre lo acaecido (realidad o ficción, aunque al final siempre es ficción) durante el día 16.

»De alguna manera (improvisando, claro) intentaré coordinar todos los enlaces que mandéis. Quien quiera participar que deje un comentario o me mande un email o que lo haga sin más… el caos siempre es productivo.

»Esperemos que, como las “rocas errantes” del capítulo diez del Ulises, nos crucemos y entrecrucemos en la inmensidad (finita) de la red.»
Una proposta molt i molt interessant. Teniu —tenim— sis dies per anar-hi pensant...

Una manera de mirar

A l'excel·lent Diario de un acercamiento, de Vicente Valero, llegeixo:

«La patria del poeta es la memoria. Pero esta memoria de la poesía poco o nada tiene que ver con los recuerdos que llamamos "personales". Otra memoria diferente es la que el poeta siempre celebra, la que los versos, con su ritmo oscuro y sabio, logran desentrañar. Alude siempre a un pasado que en realidad desconocemos, aunque se diría que nos pertenece a todos, a un pasado que se manifiesta no a través de los recuerdos, sino solamente a través de los sentidos.»

El poema «Munduari begiratzeko», de Kirmen Uribe, em sembla que n'és un bon exemple:

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.

Fa uns quants anys vaig assajar-ne una traducció:

Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.

Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.

Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.

Hi afegeixo avui la música que hi va posar Mikel Urdangarin...



Benedetti

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía
luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra
ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros
ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.


Mario Benedetti (1920-2009)

La confesión xeneral

«La confesión xeneral llegó a les llibreríes el día 3 d'abril. Trátase, en palabres del escritor Martín López-Vega "de lo más parecío que'l so autor escribió hasta agora a una novela, siendo como ye una novela peculiar, preñada, como nun podía ser d'otra manera, de sutiles pincelaes autobiográfiques. Lo que sí ye, dende llueu, ye'l testu más desasosegante del so autor y, al menos pa quien esto escribe, el so meyor llibru.


»Xuan Bello ye un escritor clásico nel sen de que los sos llibros tienden a buscar ciertu orde nel mundu, a axeitar el material col que trabayen, non a mostrar el sinsentíu. Y eso, que se nota en La confesión xeneral -el llibru busca'l final edificante- agora resulta más difícil, frebudo y necesita más precisión, pues Bello nun fala yá de los descubrimientos de la infancia nin de los de la primer xuventú: esti ye un llibru de crisis".»
De Les Noticies.
[Si us interessa, podeu demanar el llibre aquí: alministracion (arrova) ambitu (punt) com.]

Fills de puta

«No em fa cap gràcia que em diguen bona persona pel fet de dedicar-me a escriure poesia. Al final semblarem poetes jocfloralescos que escriuen versets d'amor a fofes regines de la poesia. Al cap i a la fi, també els poetes tenim tot el dret a ser uns perfectes fills de puta...»

Ramon Guillem, Com l'Angèlica.

Celebració

El dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, sortirem encesos de joia al carrer; tallarem el trànsit a la Rambla; ens traurem la samarreta; tirarem petards; saltarem i cridarem com uns energúmens; ens passejarem amb cotxe per la ciutat, tocant el clàxon, traient el cul per la finestra, brandant els llibres del nostre escriptor preferit; insultarem els lectors d'altres escriptors; cantarem i beurem fins a la matinada; vomitarem i ens pixarem pels carrers; encendrem bengales; cremarem els llibres d'altres escriptors; ens enfilarem a la font de Canaletes; rebentarem unes quantes cabines de telèfon; apedregarem uns quants aparadors..., per manifestar la nostra alegria, el dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, i suposo que a nosaltres tampoc ningú no ens dirà res...

El poeta: teoria i pràctica

«Un poète c'est un écrivant et non un écrivain. C'est une plaque sensible à la lumière d'autrui. Peu importe s'il écrit ou non des poèmes. Un poète c'est aussi le mime Marceau, Charlie Chaplin jouant Charlot ou le peintre Joan Miró.

»Un poète a les yeux tournés vers l'intérieur de lui-même tout en regardant la ville, la campagne ou le ciel, les hommes, les femmes, les enfants... Un poète apprend la solitude quand il écrit. Il sait avec une acuité remarquable de réalisme qu'il est seul.

»Sa boite à outil c'est le monde. Ses outils, les mots. Il est sur la page blanche comme l'ouvrier à son établi : disponible et à l'écoute. Mais il n'a pas forcément besoin des mots, il peut simplement avec le langage être quand même un poète, avec des gestes, une attitude, des couleurs, des impressions.

»Tout artiste est poète. Tout homme et toute femme parfois. Poète comme un enfant dans le terrain de jeu du langage.»
Eric Dubois, a Le capital des mots


* * *


«Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibre de poesies. Picó s'ha pres seriosament els mots d'ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d'ordre sublims, però que porten potser a un excés d'aprofitament. En la carn d'olla anual assegurada i indefectible de Picó, hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset --un osset d'ala de gallina. En la de Sagarra, l'excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d'una vocació autèntica de pare de família.»
Josep Pla, a El quadern gris

Hasta que el cuerpo aguante


Més Dominique A...




HASTA QUE EL CUERPO AGUANTE

Il fera tous les bars de la terre
Il ira où on ne le connaît pas
Tanguera sur les fuseaux horaires
Fera voyager sa gueule de bois.
Il boira comme on part à la guerre
Sans être sûr qu’on en reviendra.
Il retrouvera partout un frère
A Shangaï, Séville ou Luanda.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante.

Il ne connaîtra pas le silence :
Autour de lui, la nuit hurlera.
Il tombera en pensant qu’il danse
Et que tant que tout tourne, tout va.
Il n’aura ni remords ni regrets
Ni personne quelque part pour l’attendre
Rien que le bonheur pris sur le fait
Sans lendemain pour le lui reprendre.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante.

Il fera tous les bars de la terre
Prendra tous les verres qu’on lui tendra
Roulera sur les deux hémisphères
Va savoir où il se réveillera.
Il promènera sur lui le parfum
De quelqu’un dont ne lui reviendra
Ni la voix, ni le regard, ni rien
Et dans le premier bar entrera.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante
Hasta que el cuerpo aguante


D'abans i d'ara...

D'abans:
«Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l'autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d'Internet— i la distribució d'exemplars d'aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.»

D'ara:
«L'editor autoritza la reproducció d'aquest llibre, totalment o parcial, per qualsevol mitjà, actual o futur, sempre que sigui per a ús personal i no amb finalitats comercials.»


Cançó del gosar poder






CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Gabriel Ferrater

Els qui tenen raó

«Mira-te'l, mira-te'l! S'infla, es congestiona, llança el seu doll verbal. S'enfilarà, com totes les altres carbasseres. Té una ambició furiosa, una certa mà esquerra per a la intriga, i un riu inestroncable de paraules, paraules, paraules. Ja se'l pot veure per endavant com salta, acròbata polític, de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i a la barra fixa del partit. Surarà, manarà, cavalcarà la guerra com un senyor. Núvols de paraules seran el seu camuflatge, per entre els quals el seu rostre sortirà de llarg en llarg —automatisme subconscient— a fer l'ullet a la massa. Però ni garlant, ni surant, ni fent l'ullet, no és pas ell el qui té raó.»

C. A. Jordana, 29.08.1938.


Ni déu

Cap de setmana reparador. He dormit un fotimer d’hores. Necessitava dormir un fotimer d’hores. Deunidó, la setmaneta. Un t’estimo, el sol de primavera, tres nens feliços, la camèlia florida, les cançons d’Helene, la mica de neu que queda a les Agudes, el silenci, el bosc que reverdeix, el vol d’una cuereta, una cerveseta, em mig reconcilien amb el món, amb mi mateix. He llegit molt. Necessitava llegir molt.

Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu. També diu que la poesia és més que res una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat. M’estimo més, doncs, un poema, una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat, és a dir la segura commoció, que no pas les seguretats incommovibles.

L’altre dia vaig travessar el parc de la Ciutadella, el Born, la Via Laietana, una manifestació multitudinària —Maragall, dimissió!, Maragall, dimissió!—, la plaça de Sant Jaume atapeïda de mestres i estudiants, la plaça del Pi... Anava a una llibreria a buscar un llibre que tenien i que no em van voler vendre. Potser l’Artista, si vol, si pot, un dia d’aquests ho explicarà. Diria que quan s’acosta Sant Jordi hi ha llibreters que es trastoquen...

Al final, em vaig comprar un llibre de poemes: El present constant, de Ramon Farrés. Hi ha poetes que parlen i parlen i no diuen res; Ramon Farrés és un poeta que parla poc i diu molt. Després del seu excel·lent D’un lloc a l’altre, en El present constant demostra que la bona literatura és la que s'escriu per a un mateix, lentament, fent i refent, mirant que cada mot ocupi el lloc exacte —en el text, en la memòria, en el paisatge— i que els lectors n’hàgim de trobar el significat en el diccionari dels silencis.

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.


I avui...

...he recollit apunts de terra he curat ferides m'he posat un braçal de premsa he passat ànsia m'he embrutat de sang he plorat en un racó han udolat massa ambulàncies he tornat a la universitat m'han trencat les ulleres he portat pancartes d'indignació he patit una crisi d'angoixa he recordat una altra època he cridat que no! m'han fet basarda tantes sirenes he sigut professor he demanat dimissions m'han dit pollós he fet una pintada no he escoltat cap cançó m'han ajudat a aixecar-me he llegit octavilles amb faltes he anat a la presó m'he sentit estudiant he tingut por he perdut tots els llibres he firmat manifestos inútils m'he tallat amb un vidre he corregut com un gos m'han fotut un parell d'hòsties he vist càmeres esbardellades m'he amagat en un portal he pensat que així no m'he emprenyat de debò he comptat cadàvers polítics he assistit als funerals d'un país he tancat una porta he obert una finestra...

Un dia

avui m'he llevat a les sis i he arribat a la feina a quarts de quinze m'han ensenyat que puc anar a treballar amb tren he après una paraula he escoltat moltes vegades la mateixa cançó he comprovat que hi ha polítics del segle XXI, i massa política del segle xv he perdut l'hora de dinar sense dinar he traduït un poema inútil per a la meva col·lecció de poesia inútil he arribat a la conclusió que és impossible fer un cafè amb gel sense vessar el cafè quan l'aboques al got del gel he agafat quatre llibres i dos cd de la biblioteca de Can Fabra he vist fer una "escultura de Joan Miró" a les rajoles del lavabo de casa he llegit: «l'escriptor escriu en el dietari el que sap; en un poema o en un conte, el que no sap» hem rigut a l'hora de sopar he descobert un parell de blogs he escrit que hi ha poetes que parlen i parlen però no diuen res he acabat de llegir una novel·la i n'he començat una altra he pensat que potser és hora de... me'n vaig a dormir cansat, una mica més vell, més ignorant, més... lliure?

El vol d'un ocell

«Escriure. Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les "quartel·les" —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d'expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell.»

Josep Pla, El quadern gris.

Dovlàtov

Una història d'amor...

Saltar

«Como en los textos, también en la vida a menudo nos "saltamos" lo que sucede. Y no sólo, por ejemplo, al volar, cuando nos "saltamos" el paisaje, o al follar, cuando nos "saltamos" las caricias, o al comer, cuando nos "saltamos" los sabores. En cada línea —esto es, en cada minuto del día— se esconde una pequeña errata que aspira a no ser vista. Puede que, desde ese punto de vista, la corrección constituya una excelente metáfora de la existencia.

»Pero entonces, preguntarán ustedes, de qué podemos fiarnos.

»Y yo les respondo gustosamente: no se fíen de nada ni de nadie. Sospechen siempre. Incluso de su nombre escrito sobre un papel.»

El corrector, Ricardo Menéndez Salmón.

Post de l'apunt

Segons el Termcat, fer un apunt –en espanyol, postear; en francès, poster; en italià, postare; en anglès to post– és també publicar un apunt en un fòrum o en un bloc [sic]. Segons el context, però, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes penjar un apunt o publicar un apunt –però no un post.

I l'apunt —en espanyol, artículo, contribución, mensaje o post; en francès, article, contribution o entrée; en italià, post, i en anglès, post o posting— és el text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc [sic]. Tot i que, segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article –però no, ai!, post.

Em sembla bé que es fixi un terme, un terme «oficial», per denominar un concepte més o menys nou per exemple en un text oficial, i em sembla bé que s'hagi triat apunt i fer un apunt per denominar «oficialment» això que faig ara i aquí, de la mateixa manera que també m'hauria semblat bé denominar-ho nota, escrit o entrada i fer o penjar o publicar etcètera.

No em sembla assenyat, però, que es proscrigui el post bàsicament perquè..., perquè no és una paraula catalana. Ni el boicot, ni el futbol, ni el caldo, ni tan sols els canelons, per exemple, no ho eren fins que algú no va decidir que sí.

En aquest blog, que no és oficial —deunosenguard!—, hi penjo i hi penso continuar penjant posts espuris, perquè els apunts, digui el que digui el Consell Supervisor del Termcat, els meus apunts, els reservo per al bloc amb ce, i de vegades fins i tot acaben en un post...

Honestedat

«Per què en comptes d’un porc o d’un xai havien de sacrificar un ésser humà al déu dels cereals? Per què aquest sacrifici havia de ser d’un home i encara millor d’un home pelut? Ningú no en sabia les raons.

»En alguns pobles, la gent preferia, a l’hora de fer el sacrifici, matar homes d’altres pobles o viatjants desconeguts que passaven per allà. Però els habitants del poble de Cap de Gall eren honestos i no els havia passat mai pel cap d’enganyar el déu dels cereals; sempre havien sacrificat un home pelut del poble. Un sorteig era la manera més justa de decidir quin. Després compensaven amb tres dans de cereals la família de l’home sacrificat, com a indemnització per la pèrdua...»
De Pa pa pa, de Han Shaogong.

Quin jo?

Endreço papers. En un Babelia de fa unes quantes setmanes trobo un article d'una dona que diu que és —atenció— catedràtica de llengua i literatura, periodista i escriptora. Escriu —escriu?—:
¿Literatura del yo? ¿Qué yo?

«Hace unos meses salió un monográfico en este suplemento titulado: Escribo sobre mí. La autoficción marca la literatura en castellano. El primer artículo se denominaba 'El yo asalta la literatura'. Se trataba de señalar una orientación de la narrativa actual en una serie de autores, entre los que se encuentran Vila-Matas, Esther Tusquets, Cristina Grande, Julián Rodríguez, Gonzalo Hidalgo, Juan Cruz, Soledad Puértolas, Manuel Rico, etcétera.

»Estoy totalmente de acuerdo con esa nueva veta, cada vez más extendida e intensiva de la literatura del yo. Sin embargo, me gustaría puntualizar sobre ese hipotético "yo", puesto que siempre hay que añadirle un adjetivo.

»Hay literatura del yo a través de la ocultación -en parte- de lo que es el yo real, para crear el yo con el que uno se identifica. Por supuesto que se trata de literatura del yo, pero en este caso del yo deseado.

»El yo histórico está constantemente en nuestras novelas, el tiempo pasado se presta a desvestirnos en la literatura sin problema alguno. Existe pues mucha literatura actual del yo histórico.

»Otra de las formas en que se manifiesta el yo es fragmentado a través de los múltiples espejos, que son los personajes. Cada personaje porta una o varias vetas del autor. Es también literatura del yo, pero de un yo disperso.

»Está el yo de las autobiografías de ficción, en donde uno mezcla el yo real y el que uno desea a través de contar y fabular sobre uno mismo, es un yo mitificado. Y este yo es el mismo de las autobiografías, puras y duras. Pues son el resultado de seleccionar los hechos que al autor le interesan para configurar el yo que le conviene. En una entrevista a Alfredo Landa en EL PAÍS, se le preguntaba acerca de la misma: "¿Es un strip-tease?". Y respondió: "No, coño, lo hago totalmente vestido. Cuento todo lo que puedo contar, lo que debo contar".

»Y termino con el yo del subconsciente, cuando escribimos de forma más o menos automática. Quizá sea ése el yo más real, pues uno no controla la escritura, y por lo tanto no condiciona a ese yo con el que se identifica de cara a la galería. En este caso tengo que contar una anécdota: hace unos meses he publicado Con olor a naftalina. Es una novela-trance, en el sentido de que mi yo racional ha intervenido muy poco en el proceso de la misma. Por lo tanto, nunca creí que yo estuviera presente en esa novela llena de tabúes. Pues bien, hace poco tiempo, Enrique Vila Matas -que la ha leído- me decía de ella, entre otros temas: "Entendí más cosas de ti...". Entonces me di cuenta de que mi yo se había colado en la misma, sin yo haberlo advertido.

»A lo que quería llegar: ¿existe la literatura del yo sin más...? No. Y es que siempre al escribir se selecciona, y esa selección se hace con un criterio, y es impedir que no se exhiba en cueros el yo real, pues nunca nos queremos desnudar por completo. Tapamos las partes pudendas.

»Por tanto, existe, sin duda, la literatura del yo, pero del yo "adjetivado" con tanga. Obvio.»
En fi, si heu llegit tot el text, ho sento, ja em perdonareu, però és que m'interessava el tema..., sobretot pel que fa a la «novela-trance» i al tanga de l'Alfredo Landa...

La crítica literària

Com que —ho reconec— sóc una mica «raro», m'ho estic passant la mar de bé llegint un llibre que es diu La crítica literaria en la prensa, un llibre que, segons la nota de la coberta, pretén oferir respostes —eeeh?— i representa «una sobresaliente contribución al debate sobre la crítica literaria de la actualidad». Bé, ja se sap que les notes de la coberta tendeixen a la hipèrbole i al ditirambe.

Tot i que passo de les respostes i del debat, a mi, el llibre, m'agrada, ves. Hi ha articles de crítics i d'escriptors, de bons crítics i de bons escriptors, i, tots, gairebé tots, excel·lents lectors, que és del que es tracta, perquè, esclar, sense lectors —i malgrat que a cada bugada es perdi un llençol— no hi hauria fanfara —ni fanfàrria— literària.

Vaig començar a llegir el llibre per on vaig voler —una lectura líquida, potser?—, i vaig triar Miguel Sánchez-Ostiz —per cert, que encara haig d'acabar de llegir el Cuaderno boliviano, però és que és d'aquells llibres que no vols que s'acabin—, que em garantia un trajecte de metro força entretingut:
«El articulismo cultural o literario, en el que sin duda metería yo mi forma de escribir sobre libros, es un terreno pantanoso, un terreno de brega. Hay que pelear mucho para poder publicar esos artículos. Ahora, eso sí, como tengas firma ya puedes escribir literalmente lo que te venga en gana, en mangas de camisa o con la bragueta abierta, porque de lo que se trata es de tu firma y no siempre, no por fuerza, de lo que escribas.

»Y para tener firma tampoco hace falta ser un buen escritor, con ser el valido del director del periódico o el mamporrero del amo, basta, y sobre todo, sobra. Incluso te hacen hasta un poco de biografía como guarnición de tu saco de humo.

»Cuando no tienes firma, o no tienes mucha, que también puede pasar, cada página nada o poco convencional escrita y publicada es una pequeña victoria contra el convencionalismo y al cabo la ramplonería, contra la cicatería, el amiguismo descarado, y contra ese pulguero espantoso que suelen ser los despachitos de quienes dirigen los suplementos literarios, en donde se ocupan de literatura casi, casi por casualidad: las imposiciones de unos y de otros, la red de relaciones, los chanchullos de las agentes literarias, unas más hábiles y con menos escrúpulos que otras, los tiras y aflojas de los editores, bien a la cara, bien por intermedio de sus jefas de prensa, los favores debidos, todo lo que acaba formando una espesísima tela de araña en la que quien escribe de libros es unas veces la mosca y otras la araña teledirigida o poco menos.

»Todo esto es verdad, es corriente, es cotidiano, se pongan como se pongan los interesados, aunque todos (los interesados) o casi todos prefieran mirar para otra parte cuando se les habla de las pillerías que protagonizan a diario. No te incomodes con la directora de un suplemento literario porque puede dictar, así como suena, dictar, tu inexistencia como escritor y hacer que tus libros no se reseñen jamás. Son miserias de un mundo que fuera de la mesa de trabajo y del discreto comercio del lector con el libro que tiene entre las manos, que es donde circula la literatura, es tirando a miserable.»


Dir-ho tot

Sovint, quan passo temporades llargues sense escriure res —sense escriure res aquí, vull dir—, em consola pensar que no escriure res és potser una manera intel·ligent de dir-ho tot...

Bolívia

[On diu Bolívia hi podeu posar el que vulgueu...]

«Aquí, en Bolivia, tal vez por la fuerza de los acontecimientos diarios, es difícil no tomar partido y no entusiasmarse, conservar el espíritu crítico y la cabeza fría. Eso sí, me temo que el viajero toma partido dependiendo de con quién esté, de con quién caiga. Perdemos independencia de criterio en cuanto nos descuidamos. La neutralidad es también sospechosa. No puedes dejar de opinar, encogerte de hombros y suspender todo juicio, cuando lo razonable en terreno ajeno sería el escepticismo no reñido ni con la curiosidad ni con el interés. Pero esa es una visión difícil.»

De Cuaderno boliviano, de Miguel Sánchez-Ostiz. [Un llibre excel·lent; aviam si un dia d'aquests, quan l'acabi, en parlo...]

Gener

Els nens han tornat a l'escola —la petita, plorant— i jo he tornat a la feina. He passat vint dies pràcticament desconnectat; he llegit poc i no he escrit gaire. Els reis macs de Lorien no em van portar cap llibre, cap, dels que demanava —i diria que no m'he portat gaire malament, aquest any—; potser l’any que ve...

Em van portar, això sí, una nevada generosa:


I també un dels discos que havia demanat, que encara no he pogut escoltar; un jersei polar, que m'anirà la mar de bé per als vespres freds i humits d'Arbúcies, i un quadern Moleskine —m'agraden més els Miquelrius, a mi, però els reis, ja se sap, fan el que volen...—, que no sé si faré servir.

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...